LA PEDRA DE SÍSIF

Sísif és un dels personatges més interessants de la mitologia grega. Rei de Corint, era tan conegut per l’astúcia com per la promoció que féu del comerç i la navegació. Estimava tant la vida que va enginyar un estratagema per tornar, un cop mort. Manà a la seva dona que, arribada l’hora, en lloc d’enterrar-lo el deixés expressament sense sepultura. D’aquesta manera, quan la seva ànima va baixar al món dels morts sense el cos, Sísif va demanar a Hades (déu de l’inframon) que el deixés tornar a la superfície a castigar la seva esposa, que no havia satisfet els deures de l’enterrament, prometent-li tornar als tres dies. Enganyat, Hades li ho permeté, cosa que Sísif va aprofitar per quedar-se. Al final, és clar, els déus de l’Olimp van haver d’encarregar Hermes (el déu missatger) de segrestrar l’espavilat Sísif i dur-lo al món dels morts si et plau per força, on ja li tenien preparat el càstig corresponent.

Sísif havia desafiat els déus, els havia burlat astutament, havia aconseguit fer la seva contra tot pronòstic i contra tota autoritat. Per això, en retribució, el van obligar a empènyer una enorme roca des del peu fins dalt d’una muntanya. Però, cada cop que era a punt de fer cim, la roca li lliscava de les mans i rodolava fins al punt de partida. Es tractava, és clar, d’una tasca recurrent, feixuga i improductiva. Aquell que ho havia fet tot per tal de no morir, un cop mort no va poder descansar en pau.

Els catalans, salvant les distàncies, som en tot com el Sísif de la mitologia. Tenim les mateixes ganes de ser i de viure, hem desafiat les que pretenen ser les supremes autoritats i hem fracassat. La Diada de l’onze de setembre representa la memòria de la derrota militar de 1714 i del posterior sotmetiment. I ara, cada cop que aconseguim carretejar la roca fins el capdamunt de la muntanya, se’ns escapa de les mans i hem de tornar a plegar-la a baix de tot. El moment que em crida més l’atenció no és el de l’ascensió i l’esforç titànic de l’heroi, a qui falten mans i cames per empènyer, amb tots els músculs en tensió i la galta collada a la roca. El que em meravella és el del descens, quan Sísif, a qui un peu adolorit ha fallat, ha de tornar a baixar a buscar la roca. Què pensa el Sísif mitològic, mentre baixa? Es maleeix per la inutilitat de la seva tasca o, traient-se la pedreta de la sabata, es promet empènyer sense defalliment, un altre cop?

L’HÀBIT FA EL MONJO?

Va ser Erasme de Rotterdam qui va dir justament el contrari: «habitus non facit monachum» per tal de denunciar la hipocresia i manca d’esperit cristià dels religiosos del seu temps, aquells que, com vulgarment es diu, anaven a missa i repicant. D’ells va dir: «Donen molta importància a les cerimònies, a les mesquines tradicions humanes i creuen que només un cel no compensa a bastament tants de mèrits (com creuen fer), sense pensar que, menyspreant-los-ho, Crist els demanarà tan sols com han observat el seu manament: el de la caritat». Llegiu l’Elogi de la follia, LIV.

La dita, ja coneguda al món medieval, ha fet fortuna, i les versions «modernes» són ben conegudes: «Les aparences enganyen» o, «Encara que la mona es vesteixi de seda…», però totes tenen el mateix sentit, que les aparences oculten o emmascaren la realitat i fan creure que l’individu és com sembla pels càrrecs que té o pels hàbits que porta, i per això la gent pren per autèntic allò que, com el vestit, només és superficial.

També és legítima una altra interpretació de la dita, perquè és raonable pensar que els hàbits (aquí en el sentit de costums, el que fem cada dia) són allò que ens fa ser el que som. Recordem que tant l’excel·lència com la vilesa no són un acte, sinó un hàbit.

Der Hauptmann (El capità) és una pel·lícula dirigida per Robert Schwentke que glaça la sang, no pas perquè se’n vegi molta (està filmada en blanc i negre, justament perquè no vol semblar una pel·lícula violenta, tot i que és sobre un home violent), sinó perquè ens fa veure que, donades les circumstàncies adequades, nosaltres mateixos ens podríem convertir en el protagonista. S’hi explica la història d’un soldat alemany que deserta dues setmanes abans de la derrota final d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Fugint troba un vehicle abandonat i, a dins, l’uniforme d’un oficial de les SS. Se’l posa i sense dubtar-ho, adopta la personalitat, actitud i responsabilitats corresponents al càrrec, es fa obeir i fa perseguir i matar individus que, com ell, han desertat, en una sanguinària espiral d’absurda i demencial violència. En aquest cas, basat en fets històrics, es pot dir vertaderament que l’hàbit va fer el monjo.

Em pregunto si bona colla de jutges espanyols, que duen un hàbit propi: la toga amb les punyetes brodades o de ganxet als punys, acaben adquirint, gràcies a ell, un caràcter especial. O si és l’hàbit, ara en el sentit de costum, de cometre prevaricació i d’usar la llei per fer la seva particular i antidemocràtica guerra política, el que els posa a l’alçada d’un hàbit que cada cop és més carregat d’infàmia.  

LA PERSONALITAT AUTORITÀRIA

El reviscolament polític del feixisme, amb els seus tics característics de racisme, xenofòbia i autoritarisme, és un fet que plana, ominós, sobre la societat espanyola. Existeix una relació entre determinats trets del caràcter i les opinions polítiques. Per simplificar anomenaré “caràcter autoritari” el que determina les persones a un sotmetiment indiscriminat a l’autoritat, mentre aquesta sigui prou forta o vulgui ser-ho arribat el moment. La personalitat autoritària no constitueix una ètnia. Cap cromosoma de més o de menys permeten identificar-la en un individu. Cap diferència no ajuda a copsar-la a primer cop d’ull. Ningú no neix amb una personalitat autoritària, l’adquireix!

Al meu entendre, hi ha una vinculació entre el caràcter autoritari i la psicologia de la incultura (manca de domini del llenguatge, incapacitat per a l’abstracció) que reclou l’ésser humà en un nivell de pensament concret. Les persones incultes –­­­no parlo només dels mancats d’il·lustració, sinó dels tísics de l’esperit– no arriben normalment a desenvolupar un pensament abstracte elevat. Es mouen en uns límits intel·lectuals molt concrets: la presa de dades és escassa i breu i la seva classificació dels esdeveniments es realitza en categories simplistes i mínimes. En conseqüència, el subjecte no tolera les situacions ambigües, la multiplicitat del seu món no té tons grisos ni posicions intermèdies, que són rebutjades, i emet judicis categòrics immediatament. L’autoritari té dubtes, per descomptat, però mai com a resultat d’una gimnàstica intel·lectual. Si dubta és dels altres, de les opinions alienes. La Veritat existeix, però només ell la veu: evident, clara i distinta, blanc sobre negre. Aquest nefast prejudici intel·lectual l’incapacita per a la tolerància.

La incultura només facilita la formació de la personalitat autoritària, però no l’explica completament. Per molt que les estadístiques demostrin que aquesta i el racisme, la xenofòbia, la superstició i l’autoritarisme tenen una relació positiva entre si, la més simple observació permet veure que hi ha persones cultes i d’estatus social elevat que són autoritàries i xenòfobes. Si fan veure que accepten les lleis i la democràcia és perquè volen menar el ramat del qual es creuen pastors.

LES FRONTERES DE L’ODI

Ma padrina deia que al món hi ha gent amb tant odi per algú altre que estarien disposats a treure’s un ull a condició que a l’altre li arranquessin els dos. Això mateix sembla estar passant al conflicte de Palestina. Deixo estar les raons profundes i històriques, la mera relació de les quals i dels fets succeïts demanaria una llarga i matisada explicació que no es deixa simplificar fàcilment. Després de la proclamació d’independència, l’any 1948, la lluita d’Israel contra els seus veïns àrabs i palestins va aconseguir les simpaties d’un món encara commogut per l‘Holocaust. La guerra per la seva supervivència contra Jordània, Egipte, Aràbia Saudí, Líban, Síria i Iraq semblava la lluita de David contra Goliat. Ara, però, la situació s’ha invertit, perquè els palestins estan sols contra el poderós estat d’Israel. Els països àrabs no volen sentir parlar dels palestins de Gaza ni dels que viuen a la Cisjordània, a tot estirar els lliuren armes i diners però no volen morir per ells ni tenir-los de refugiats dins de casa. I mentrestant, Israel actua com una potència colonitzadora clàssica, apoderant-se de la terra i tancant els palestins bé a la gàbia de ferro de Gaza, bé entre els murs de formigó a Cisjordània ocupada. L’objectiu d’Israel està clar des que Ben Gurión va declarar la independència sense fixar les fronteres del nou estat. Ho va justificar al seu llibre Anys de lluita. dient que «Enlloc s’havia precisat que l’ONU faria respectar les seves decisions si érem víctimes d’una agressió, ni que intervindria en cas que ens ataquessin els nostres veïns i els derrotéssim». Tot s’ha complert fil per randa i el resultat es paga amb la sang de les víctimes de les dues bandes, sempre més d’una que de l’altra, de resultes de la particular interpretació del Talió que fa l’estat israelià. Ja saben, «deu ulls per un ull».

Totes les guerres neixen de la intemperància i la cobdícia, deia Plató, de desitjar més del que tenim i voler el que altres tenen. Segurament l’observació també s’aplica a aquest cas. Però s’hi afegeix l’enverinament provocats per l’odi, la impotència i el fanatisme religiós. Odi als que s’oposen al desig i impotència per desfer-se d’ells. Israel vol recuperar les difuses fronteres descrites a l’Antic Testament. Netanyahu ha declarat: «Realitzarem la profecia d’Isaïes, ‘ja no hi haurà robatori a les teves fronteres i les teves portes seran de glòria. Junts lluitarem i junts vencerem’», text que resulta una paràfrasi lliure d’Isaïes 60:18. Els palestins, hores d’ara, només volen tenir un lloc per viure amb dignitat, i, perduda l’esperança, quan sembla que no puguin més ho poden tot perquè ja no tenen res a perdre, per això la seva desesperació els du també a la barbàrie.

PARÀSITS

Mon pare fins que no es va casar va dormir a la pallera de casa. La seva era la típica llar de pagès a Oliola. A la dreta, la porta principal, amb una gatera que permetia el vagareig dels felins encalçant rates, a l’esquerra, el portal de l’estable de les mules; darrere de la menjadora, la pallera. Era el lloc més calent de la casa, sobretot a l’hivern. Les bèsties eren una font d’escalfor i de ferum. No costa imaginar l’ambient humit i tebi de l’estable, el seu aire viciat per la respiració i l’olor acre dels excrements, la urea i l’amoníac de l’orina. Però també hi havia polissons no convidats, aquests eren els diferents paràsits que infestaven tots els animals de la casa, inclosos els de dues potes. Recordo mon pare dient-me que sovint s’havia de treure puces o paparres amb vinagre, llimona o camamilla, i que això no constituïa cap raresa perquè tothom en tenia; rics i pobres eren hostes un moment o altre d’uns insectes tan democràtics que afectaven tothom per igual. No debades la higiene era escassa, cap casa de poble no tenia lavabo i hom es rentava amb un gibrell; a tot estirar hi havia una comuna per a les necessitats, i quan no hi era, de dia al corral i de nit als orinals de terrissa. A més, el contacte constant, necessari i inevitable amb els animals feia que els humans compartissin amb ells salut i malalties.

Els paràsits van començar a desaparèixer de les llars a meitats del segle passat gràcies a l’augment de la higiene, la desaparició dels animals de rendiment i la seva substitució pels de companyia, cada cop més nets i ben cuidats. Aquest fenomen s’ha donat arreu, cosa que no ha impedit, però, la proliferació de xinxes a la veïna, culta i neta França. A París és una plaga que afecta aeroports, trens, transports públics i hotels, i arreu de França es calcula que el 10% de les cases han estat afectades un moment o altre. Jo, veient les barbes del veí afaitar, posaria la meva a remullar, no sé si m’entenen. Recorden, al món actual, tan comunicat, quan a Xina (és un dir) es fan un pet, l’olor se sent al Perú. I tanmateix, no tinguin por, els paràsits (llevat que siguin polítics, com el que xucla la sang de Catalunya) acostumen a ser molt més petits que els seus hostes, i tenen també una vida més curta.

L’ASSASSINAT DE LES HUMANITATS

Fa anys van començar a dir que el llatí i el grec, com que no eren llengües parlades, no mereixien ser ensenyades. L’argument semblava fácil: no serveixen per a res, perquè la funció fonamental de les llengües és comunicativa i aquestes no la proporcionen. Si parem atenció a aquest raonament fal·laç, en podríem fer un altre d’anàleg: com que el català i el castellà són perfectament coneguts de tothom, no és necessari que apareguin en el currículum acadèmic. El raonament detallat fa així: en primer lloc els alumnes ja aprenen la llengua a casa i, en segon lloc, a l’escola els docents utilitzen la funció comunicativa de la llengua catalana o castellana per ensenyar matemàtiques, biología, historia, socials, etc. Així doncs, no cal que hi hagi professors de català ni de castellà.

Ara que ja estem en el procés d’eliminar les matèries de llatí i grec, aviat podrem eliminar tot el seu professorat. Tot seguit farem el mateix amb el català i el castellà, esdevinguts redundants. Vaig bé, oi? Amb la mesura disposarem de més hores, que podrem dedicar a augmentar les d’informàtica, tecnología, biología, geología, física i matemàtiques, que són les úniques útils i profitoses, les que han de permetre als nostres estudiants l’èxit personal i professional a la vida. Si al lector li sembla que els arguments precedents són perfectament sòlids i assenyats, aquí acaba l’article. Si, en canvi, troba que alguna cosa no rutlla, ha de saber que aquesta és la música que fa anys que sona al sistema educatiu i les lleis que el regulen. El missatge és clar: l’única funció de les llengües és comunicativa, són un útil o instrument amb un objectiu pràctic concret. Altrament dit, no importa el metall, preciós o no de què està feta una clau anglesa. Però aquest és solament un ús rudimentari de la llengua que no s’eleva gaire de la funció que, entre els ximpanzés fa el grunyit per foragitar aquell que els disputa el plàtan. Una llengua és molt més que això, és un tresor on es conserven totes les conquestes de la humanitat, conté l’esperit d’una cultura, una forma de veure i de pensar el món. Per això, aquells que no volen que els estudiants assoleixin l’excel·lència en el seu coneixement i ús són també aquells que no volen que es parli ni es pensi enlloc.

LA UTILITAT DE L’INÚTIL

«I això, per a què serveix?» És una pregunta que els professors hem de sentir sovint a les classes. L’utilitarisme banal, que té una certa lògica en el món productiu, s’ha imposat arreu i també en el món de l’ensenyament i la investigació. Ja s’entén que una de les funcions del sistema educatiu és transmetre als joves aquells coneixements imprescindibles per a viure, relacionar-se i guanyar-se el pa. I és per això que quan la societat es va adonar que l’analfabetisme dels treballadors llastava el correcte funcionament del sistema productiu (sense saber llegir ni conèixer les operacions matemàtiques bàsiques moltes activitats professionals no es poden dur a terme), es va introduir l’escolarització obligatòria. Però, tot i aquesta prioritat, el sistema educatiu ha maldat fins ara per oferir, també, coneixements no directament aplicables. Així, la història, la literatura, l’art, la música, la filosofia, les llengües mal anomenades mortes, han format part fins ara dels currículums educatius fonamentals. És cert que aquests estudis sí que tenen una aplicabilitat directa en forma de professions: historiadors, escriptors, artistes, músics, pensadors, traductors, són una legió les activitats de la qual tenen efectes pràctics socialment. Però fins i tot aquells que no han de ser mai cap d’aquestes coses, els coneixements que en tinguin els ajudaran a ser persones més cultes, això és, cultivades i completes.

Ara, però, una fatalitat semblant a la del canvi climàtic s’estén damunt la civilització, és la marea negra de la ignorància, el menyspreu del coneixement, fins i tot l’orgull de la niciesa i de la vulgaritat. S’inicià amb la desconsideració de les humanitats, batejades d’inútils, però el problema ja és global, es tracta del menyspreu de la formació de l’esperit i de la noció d’educació en sentit ampli.  El problema ja no és trobar trenta faltes d’ortografia en un examen de batxillerat, és no poder llegir-lo de mal escrit i adonar-se que poc pensa qui mal escriu. És comprendre que hi ha una massa creixent de joves analfabets funcionals, privats de criteri per manca de vertadera formació, als quals el sistema enganya regalant-los títols mentre els fa creure que només cal conèixer el que, a curt termini, es pot monetitzar.  

MONOLINGÜISME

Seré franc, moltes paraules que comencen amb el prefix «mono» em fan basarda. «Mononucleosi» no m’agrada gens perquè és una malaltia, i les malalties cal evitar-les. «Monomania» tampoc no em fa el pes perquè indica un exagerat i obsessiu entusiasme per una sola cosa, i temo molt que, malaltia mental a banda, és una particularitat que té a veure amb el fanatisme, una altra cosa que hom ha de mantenir lluny de la roba. «Monarquia» és un terme que em repugna bastant, no pas perquè prefereixi la «poliarquia», que és el govern de molts on en realitat no mana ningú o només aquell que no creu; o perquè tingui la flaca de la «diarquia» o govern simultani de dues persones, que poden ser reis o altres càrrecs. Val a dir, però, que la darrera té algunes coses que m’estan bé, com ara el fet de la col·legialitat ‒emprada per les magistratures romanes‒ que evita abusos de poder i de part com el que el darrer rei espanyol va protagonitzar el 3 d’octubre de 2017. Paüra em fa el terme «monopoli», no pas pel joc de taula, sinó perquè allà on hi ha un d’aquests invents del capitalisme la misèria s’escampa al seu voltant.

Finalment, el «monolingüisme» em fa entre llàstima i por. Llàstima perquè en el món actual indica manca de formació, i por perquè els monolingües per elecció acostumen a patir altres malalties de l’esperit que comencen per «mono», ja esmentades més amunt: monomaníacs de la defensa de la unitat de destí, i monàrquics que creuen que el sistema monopolista del poder només s’aguanta amb la imposició de la força.

Una enquesta signada per l’INE (Instituto Nacional de Estadística) sobre característiques essencials de la població, es preguntava pel domini de llengües dels ciutadans de l’estat. Així, si ens fem la pregunta: quin percentatge dels ciutadans de cada província és capaç d’entendre (ja no parlar) més d’una llengua? La resposta és força reveladora del nivell cultural de la península. Els deixo que endevinin. ¿A quines regions pertanyen les províncies on entre el 80 i el 98% de les persones entenen almenys dues llengües? A quines pertanyen les majories monolingües? I seguim, ¿Quines són les zones més incultes, més àvides de recursos espoliats, i quines són les que voten als feixistes i canten el «a por ellos» a capella?

MINORIES EN EXTINCIÓ

González ens qualifica de «minories en extinció» al xantatge de les quals ‒es refereix al do ut des d’amnistia per investidura‒ l’estat no hauria de cedir en cap cas. El Tribunal de Justícia Europeu, en canvi, ens anomena «Grup objectivament identificable», donant per fet que les euroordres que afectin individus que hi pertanyin poden ser rebutjades per sospites de deficiències que afecten a la seva tutela judicial efectiva. És interessant estudiar el vocabulari que fan servir diversos actors per referir-se a les minories oprimides, espoliades i menyspreades, però finalment reconegudes. En el primer cas, l’expresident del Gobierno de España, que no es resigna al paper de gerro xinès i prefereix el de «pongo»,  ‒ja saben, el neologisme espanyol derivat de la pregunta «Dónde lo pongo?», palesa l’objectiu de l’Estat: anorrear les minories nacionals, culturals i polítiques. Observin que no empra pas els termes «integració» o «assimilació»,  tan hipòcrites com falsos, sinó el d’«extinció». No es tracta pas de fer-nos espanyols per la via democràtica de la integració respectuosa, sinó de fer-nos desaparèixer, potser sota palades de cal viva.

Em permetran que recordi la faula d’Isop sobre l’àliga i l’escarabat. Ja saben, una llebre era perseguida per una àliga. La llebre demana ajuda a l’escarabat. Aquest demana a l’ocell que perdoni la seva amiga, però l’àliga, menyspreant la petitesa de l’escarabat, desdenya la petició i devora la llebre en la seva presència. A partir d’aleshores, l’escarabat observa els llocs on l’àliga pon els ous i, fent-los rodolar, els fa caure a terra.

L’àliga, atemorida, demana ajuda a Zeus, qui li ofereix guardar els ous a la seva falda, però l’escarabat, persistent i enginyós, llença una bola de fem a la falda del déu. Aleshores Zeus, en sacsejar-se la brutícia, llença també per terra els ous de l’àliga. La faula va ser comentada per Erasme de Rotterdam sota el títol Scarabeus aquilam quaerit (L’escarabat sotja l’àliga), on l’àliga representa els monarques poderosos i les dictadures repressores, mentre que l’escarabat representa el poble sofert. L’ensenyament és fàcil: mai no menyspreïs l’adversari, encara que sigui petit; els «grups objectivament identificables» també tenen urpes, i dignitat a defensar.

L’ESCOLA PER A QUÈ?

Quin és el vertader objectiu de l’escola? Fer que les noves generacions aprenguin allò que la societat, gràcies a l’experiència, ha decidit que era útil aprendre. El nom genèric de tot plegat és «socialització». La primària la fan els pares o tutors, quan ens ensenyen la llengua i les primeres normes. L’escola és la continuadora i alhora col·laboradora d’aquest aprenentatge. Tothom sap que si els pares no imposen normes als seus fills, aquests, espontàniament, no n’adopten cap. El mateix passa a l’escola: si no hi ha autoritat i disciplina, si hom no exigeix esforç, els joves estudiants no aprenen ni treballen. És ben sabut que la canalla vol jugar i, per fer-los seure a taula, cal obligar-los d’una manera o altra.

La pedagogia actual és ingènua, vol actualitzar el mite del bon salvatge, inventat per Rousseau, un mite segons el qual no cal fer res, perquè els nens tenen interès i curiositat naturals. Quan la pedagogia (millor, el pegagogisme dogmàtic) diu que no vol imposar continguts (paraula maleïda) ni cap norma, quan vol que els estudiants decideixin el que volen fer, quan vol que facin un ple ús de la seva llibertat perquè escullin el que volen aprendre, cau en l’antiescola. La veritat és justament la contrària: l’escola, si ha de fer la funció d’ensenyar grups d’estudiants, cal que els faci entrar en dinàmiques molt estructurades i sistemàtiques i que els ensenyi, en primer lloc, a acceptar l’autoritat del mestre. En altre cas, és molt difícil que ho faci més endavant. Tots els professionals de l’ensenyament tenen present la gran quantitat d’estudiants de secundària mig assilvestrats, rebecs, impulsius, sense cap hàbit de treball, la conducta dels quals impedeix el normal desenvolupament de les classes i acapara l’atenció dels professors. En aquest context, sostenir, com fan els gurus educatius, que el que cal és «motivar» els alumnes com a solució màgica que tot ho resol, és somiar truites. Què significa «motivar» quan bona part d’aquells que han de ser motivats són preadolescents dispersos, indisciplinats, amatents només als seus mòbils i a les xarxes socials, sense hàbits de lectura ni treball, acostumats, des de casa, a mirar la tele o les pantalles digitals a fi de tenir-los contents i pacífics?