Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.
A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.
Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.
Les persones lletges que oculten el seu rostre no fan pas cap mal, perquè tampoc no es guanya gran cosa si van descobertes. Jo mateix mai no m’he plantejat fer-me autoimplants de cabell per amagar la calba perquè temo molt que la meva aparença no milloraria gaire. En canvi, hi ha moltes persones a les quals una mica de maquillatge o algun aditament afavoreix molt, al capdavall, tothom té dret a treure el màxim partit del que té. Una altra cosa és, però, quan hom intenta embellir-se amb materials prestats, fent-los passar per propis. 
A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar? 
Es poden presentar, els podem votar, surten escollits, però no ens poden representar. Això, segons alguns: govern i premsa amiga, és Democràcia en estat pur. No sé pas què entenen Rajoy i els seus acòlits dels tribunals per democràcia, i no crec que sigui perquè ignoren la llengua grega i, així, el significat del terme. I mira que és fàcil: govern del poble. No significa altra cosa que la mesura del just i de l’injust, la legitimitat per decidir i la sobirania resideixen en els que, voluntàriament, participen. Així, sempre que no es permet algun punt del procés d’elecció i representació política, propis del sistema, ja no estem en democràcia. 
Fa dos mil quatre-cents setze anys un home bo i just va ser acusat de corrompre la joventut. Fou jutjat i condemnat a mort per un tribunal de ciutadans d’Atenes. El seu nom era Sòcrates. No havia escrit mai cap llibre, no havia tingut cap paper a la política del seu temps, ni havia estat mestre de ningú. De fet, si alguna cosa deia al respecte és que no tenia res per ensenyar, car no sabia res. Si hom insistia, acabava confessant, a desgrat, que només sabia una cosa, justament que no sabia res. 
«Estamos ante un acto… ehhhh, ehhh, que el meterlo en la cárcel, claramente autoritario. Ehhh, ehhhh, impropio de un país democrático. Ehhhh, es decir, no se puede meter en la cárcel a nadie por sus ideas políticas o por tener posiciones diferentes al gobierno.» (1/7/2017). «Venezuela fue hace tiempo un país democrático y en este momento no es un país democrático. En Venezuela hay presos políticos, hay personas que están en prisión por la única razón de pensar diferente de como piensa el señor Madero (sic).» «Venezuela está en una deriva que la lleva inevitablemente, si no se para eso, a una dictadura, y por lo tanto, creo que todos los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo». (20/9/2017). 
Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó 
(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. 
Com que els Mossos d’Esquadra, malgrat estar mancats d’efectius i d’informació rellevant per fer la seva feina, ho han fet tan bé que han passat la mà per la cara als cossos de seguretat de l’estat i el seu govern, ara hom tracta de desacreditar-los com sigui. La Brunete mediàtica, que no descansa ni quan vetllem els morts, s’encarrega de donar veu a les clavegueres de l’estat. Així, si un sol mosso va matar quatre terroristes és perquè era un ex-legionari, diuen. En altre cas, els mossos, per defecte, són independentistes. 
Ramon Camats 