Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2022

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

Manifesten els nens gaire interès per menjar verdura i peix? Normalment el que més els agrada són dolços i llaminadures. Hi ha pares irresponsables que, amb l’objectiu de satisfer els «interessos» dels seus fills i amb el lloable propòsit de fer-los feliços els donen a pleret allò que volen. Així, en pocs anys tenen tocinets humans sobrealimentats que supuren greix i colesterol per les orelles, candidats de llibre a diverses malalties coronàries i a acabar els seus dies amb un infart de miocardi. Sort que també hi ha pares responsables i assenyats que «obliguen» els seus fills a un menjar divers i equilibrat.

Valgui d’analogia el que he escrit al paràgraf precedent per despullar les bajanades del subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Educació. Aquest ex-professor, que acaba de publicar el llibre Educar per a la vida, ha perpetrat els infumables decrets de currículums que es desplegaran el curs vinent a Catalunya. En una entrevista que li han fet al diari Ara, va dir que «El mal que té l’ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves». Fa molta pena que un responsable educatiu faci una diagnosi tan simplista. El problema és que aquesta patologia pedagògica ha fet metàstasi al Departament i també al Ministerio del ram.

Ineptes i alhora irresponsables són aquells que creuen que cal donar als infants allò que els «interessa». Des de quan als nens i als adolescents els ha interessat espontàniament aprendre història, geografia, matemàtiques, filosofia…? Quan heu vist que els joves estudiants abandonin els patis escolars i els seus mòbils per escoltar atentament els seus mestres i professors, fer els exercicis que aquests els proposen i estudiar les matèries que els diuen?

Educar té sempre un component de coerció, la que es fa per treure el nen dels seus jocs per acostumar-lo a l’òrbita de l’aprenentatge. No, la lletra no entra amb sang, com deien abans, però sí amb fermesa i constància. Cedir al «bonisme» de fer contents els estudiants administrant-los mel en lloc de feina és la millor recepta per fer d’ells uns perfectes ignorants i alhora uns inútils. Ja n’hi ha prou de convertir el sistema educatiu en un passatemps, camí de la desocupació i el fracàs.

Read Full Post »

A la classe de filosofia, amb els meus estudiants de secundària, de vegades surt el tema de la mort com a objecte de reflexió filosòfica, és inevitable. En qualsevol cas jo no faig res per evitar un  tema que, efectivament considero central en la matèria. Els joves no pensen en la mort, per ells és un fenomen estrany, que només «passa als altres» i, bàsicament, als vells. Quan els pregunto si no coneixen cap persona jove que hagi mort, em diuen el nom d’algun cantant o famós, com ara Amy Winehouse o el vocalista de Nirvana. Ja ha passat el temps de mencionar Janis Joplin, Jimi Hendrix o James Dean. I aleshores els dic, «Veieu, és un tema per a totes les edats, com la malaltia, la pobresa, la justícia social, la igualtat, la justícia…» i els fan que sí, però continua essent un assumpte que els és aliè, si més no, és una matèria de la qual no els agrada parlar. És clar, penso, vosaltres, els joves, teniu més per viure que no pas viscut, i això de la mort, i encara la decadència del cos, ho veieu remot. Esteu lluny d’imaginar l’aparició de les arrugues, la caiguda del cabell, la pèrdua de turgència i prop seu, els efectes de la gravetat en l’enfonsament dels pits i la flaccidesa de la pell, les rampes, el dolor de les articulacions, la malaltia incapacitant, la misèria del cos…

És una gran veritat, els joves mesuren el temps mirant enrere, en direcció al moment que van néixer, la seva noció de temps es fabrica a partir del passat. En canvi, les persones que tenim més passat que futur comptem el temps a partir del càlcul aproximat, de vegades esperançat, del que ens queda. Comptem el temps endavant, visualitzant l’aproximació de la mort. Ens diem: «Puc viure perfectament cinc anys més, deu més. Al capdavall estic en forma, m’he cuidat. Fins i tot puc viure vint anys més, per què no?» No costa tant, si hem tingut sort, aquesta manera de pensar l’hem anat adquirint amb el temps, això és, per la força de la inevitabilitat.

Els que ho tenen pitjor són els joves als quals les circumstàncies obliguen a fer-se vells de sobte, en ocasió d’una malaltia o d’un accident greu. Aleshores el seu sentit del temps passa a ser el mateix que el dels vells, i alhora han de fer l’aprenentatge dolorosament, perquè tenen la certesa que els en queda poc. De sobte, se’ls ha espatllat el conte que a tots ens ha tranquil·litzat durant anys, un conte de rerefons musical, com si fos fet amb un metrònom -ja saben, l’aparell del pèndol invertit que compta el ritme-, un conte que parla d’ordre, no un ordre musical, però un ordre al capdavall. L’ordre que diu que primer moren els padrins, després els pares i molt més tard, és clar, nosaltres.

Read Full Post »

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Read Full Post »

Fa uns dies una periodista molt popular va anunciar que el seu metge li havia dit: «Hi ha evidència que ja no pateix el càncer que l’ha afectat fins avui». Em va semblar una excel·lent notícia i em vaig alegrar molt per ella i els seus. A l’entrevista, però, després aclaria, sense adonar-se’n, el que realment li havia comunicat el metge, que era que «No hi ha evidència de malaltia» i també que «No havien trobat cap cèl·lula cancerígena al seu cos». Espero que el lector vegi la diferència substancial entre la primera afirmació i les següents. No és el mateix dir que «no hi ha evidència de malaltia» que dir «hi ha evidència que no hi ha malaltia». Si encara no es veu clar, potser serà útil aquest altre exemple. Si dic que «La majoria d’assassins són animals  salvatges» no estic dient que «la majoria d’animals salvatges són assassins». 

Els arguments precedents són anomenats «arguments d’anada i tornada» i constitueixen un dels més freqüents errors de lògica que cometem els humans. Els filòsofs l’anomenen «el problema de la inducció» perquè, efectivament, n’és una derivada. Si quan plou veiem després molls els carrers, inferim correctament que és a causa de la pluja. Per això mateix, quan veiem els carrers molls, inferim que ha plogut. I no sempre és així, perquè pot haver passat el camió de la neteja amb la manguera, posem per cas. La qüestió és que el costum de veure primer una cosa i després una altra ens fa pensar que una cosa és sempre causa o conseqüència de l’altra, encara que no sigui així. La variant més coneguda d’aquest raonament incorrecte, però, és la que passa més desapercebuda perquè els nostres prejudicis venen a alimentar l’error. Imaginem que tots els terroristes que hem descobert són musulmans. Podem inferir que tots els musulmans són terroristes? Evidentment no. Ni que tinguem un milió de casos, perquè aleshores hi hauria encara nou-cents noranta-nou milions de musulmans que no ho serien. I és evident que el 0’1% per cent no són tots. I tanmateix, ja sabem com raona el nostre cap xenòfob. I per acabar, deixin-me dir que la disciplina que estudia el raonament es diu lògica i és part de la filosofia, aquesta matèria que les llumeneres del Departament d’Ensenyament volen eliminar de l’educació secundària.

Read Full Post »

Volgut lector, permetria vostè que l’hospital li assignés un pediatre ‒perfectament competent en la seva especialitat‒ per tal que aquest li fes una operació a les vàlvules del cor per curar-li l’arítmia? I què li semblaria que l’implant dental que necessita li posés un podòleg expert?

Sàpiga, doncs, que el nostre Departament d’Educació es disposa a fer una cosa semblant amb el sistema educatiu a l’Educació Secundària Obligatòria. El nom que li posen a l’invent no és «sapastrada» com vostè intueix, sinó «àmbits» i «treball per competències». El propòsit oficial és que els alumnes tinguin menys assignatures durant els dos primers cursos de l’ESO i que facin un aprenentatge més competencial, significatiu i integrador. Oi que queda bonic, el redactat? A la pràctica, que ja s’està duent a terme en altres llocs, com al País Valencià, passa que les classes de matemàtiques són impartides, posem per cas, pel professorat de biologia. És clar, tot explicant biologia, i amb l’afany integrador que es promou, el professorat pot fer sumar, restar o multiplicar des de conills a cèl·lules, passant per protozous, algues i fongs. Però tothom s’adona que les matemàtiques que es poden ensenyar i aplicar des d’especialitats acadèmiques alienes són purament instrumentals, per bé que contextualitzades. És evident, per tant, que els continguts matemàtics se’n ressentiran, en quantitat i en qualitat, atès que qui els haurà d’impartir no en serà especialista. Val a dir que les matemàtiques són un llenguatge que requereix un espai propi on estudiar els conceptes, procediments i estructures que els són característics, i que només poden ser impartides amb dignitat i solvència pels que s’han preparat específicament.

El mateix, és clar, val a dir de qualsevol altra especialitat. En canvi, el decret que ens cau al damunt menysprea les consideracions precedents com irrellevants alhora que proclama, tàcitament i irresponsable, que no cal saber d’una matèria per ensenyar-la. Afirmació que només se sosté des de la més profunda ignorància del que significa el coneixement i la docència. S’entén tot quan hom s’assabenta que el nou model de qualificació acadèmica substituirà el tradicional «suspens» per un nou concepte: «En procés d’assoliment». Apa, rigui si pot.

Read Full Post »

Què tenen les bombolles de sabó que atrauen la nostra mirada? És fàcil veure un nen, i encara un adult, badant mentre contempla surar en l’aire una bombolla opalina, a mercè del vent, i assistir a la seva sorpresa quan dues bombolles es toquen, i juntes vagaregen fins que topen amb alguna cosa, o cauen, i aleshores esclaten sense fer soroll. Una bombolla és un no-res, una esfera plena d’aire limitada per una superfície feta d’una finíssima capa d’aigua sabonosa, la iridescència de la qual li ve donada pel reflex de l’aigua atrapada de la seva superfície ‒límit i alhora barrera‒ entre dues capes de molècules tensioactives. Té una realitat física tènue i fugissera, amb un punt de màgia.

Les qualitats físiques de les bombolles han alimentat metàfores interessants. L’expressió «bombolla immobiliària» feia pensar en la inflor econòmica, en la hipertròfia de preus que, si bé corresponia al furor constructiu, no ho feia amb la riquesa dels que havien d’adquirir els habitatges. Com totes les bombolles, el sostre de preus, sostingut únicament pel sabó de les hipoteques, es va ensorrar sobtadament. I què em diran de la consideració metafòrica, encara més evident, que l’ésser humà és una bombolla? En efecte, res no hi ha de més fugaç i més fràgil que la vida humana; semblem sòlids i substancials però quan naixem ja comencem a morir. Som una cosa vana que veiem inflar-se, resplendir un instant i esvanir-se després. Passatgers són els nostres projectes, com la vida. I tanmateix, qui sap si la condició mortal no és una benedicció! S’imagina vostè viure eternament? Valdria la pena fer res: llegir, aprendre, treballar, estimar, fer projectes, pensar en el futur… Si sabéssim que tenim una eternitat al davant per tal de fer-ho en qualsevol moment? Qui no postergaria tota activitat que no fos el pur plaer? I qui no acabaria mortalment avorrit de qualsevol activitat plaent convertida en (cadena) perpètua?

Però els humans aspirem a la immortalitat, no volem ser glòbuls efímers com l’ombra del fum. Volem ser eterns. Uns busquen perpetuar-se a través del cos, una forma d’immortalitat que ve de la sang. Altres cerquen la glòria amb el que roman, com un llibre, una estàtua, una cançó… Què farà vostè per escapar al destí de ser bombolla?

Read Full Post »