EL POEMA DEL CENTRE HISTÒRIC
La paraula poètica convida a la mirada lenta. La convida a aturar-se a cada instant, a fer bé la seva funció de captar la realitat. Una realitat que sovint escapa a la mateixa mirada quan, panoràmica i cinematogràfica, es projecta sobre les persones i sobre les coses.
El darrer poemari de Francesc Pané: Centre Històric, d’edicions Pagès, és un exemple del que acabo de dir. El llibre va ser presentat el proppassat 22 d’abril en un dels centres simbòlics d’aquest mateix Centre Històric: l’església romànica de St. Martí. El llibre, menut i discret com el seu referent, conté poemes com «Ciutat» que ens obliguen a refer l’itinerari íntim que, inconscients, cada cop que passegem pel nucli lleidatà, se’ns fixa als ulls.
Pané mira el Centre de la ciutat amb ulls clars. Hi veu el que hi ha, ni més ni menys: és un vell centre, de coses velles, de velles cases, amb un «cel d’obsidianes llises», per dir-ho amb un dels seus versos. I què hi ha al centre històric de la ciutat de Lleida? Vells i joves, però més dels primers; de fora i d’aquí, més dels primers, també; i cigonyes i coloms, més dels segons. I tots plegats habiten un lloc que, tot i cèntric i nuclear, hom té força oblidat. El Centre Històric, sempre present, indefugible, vertebrador de la ciutat sencera, és el gran absent dels darrers anys. Hom hi passa a través sense veure’l, sense fixar-s’hi, com si fos únicament un camí i mai una meta. Hom mira el centre històric com qui contempla un vidre diàfan, com si fos invisible, com si només comptés allò que està als seus marges i més enllà d’ells… I és que el nostre no mirar el Centre és, en realitat, un no voler adonar-se que els nouvinguts que hi formiguegen, sovint vaguerosos a causa de la crisi, són com nosaltres, només que una mica més pobres, més colrats i més desconeguts.
Ara hem fet un rentat de cara al nucli de la ciutat, en forma de noves places de pedra i ciment, espais més amplis i budells nous -en forma de clavegueram renovat… però la feina no ha fet sinó començar. Un cop apariat l’entorn -per bé que encara no pas tot-, és l’hora de les persones. Ara és l’hora de pensar, com diu Pané, en tots els que al barri viuen: gent de tota ètnia i credo. Ara és l’hora de fer reviscolar els carrers sense botigues, i restaurar vials i places, no pas amb llambordes noves, amb granit i formigó, sinó amb vida i soroll, i gent al carrer, i comerços oberts, i cultura. Ara és l’hora de fer que s’amalgami el vell amb el nou i reneixi tot plegat, com un Fènix al rovell de l’ou de la Terra Ferma.
PER QUÈ CAL UNA EDUCACIÓ AL LLARG DE LA VIDA?
En èpoques passades, el ritme de renovació i de multiplicació del coneixement era baixíssim. El conjunt de coneixements de la humanitat augmentava només de manera imperceptible de segle a segle. No solament costava descobrir coses noves sinó que, un cop descobertes, trigaven anys a difondre’s arreu. Per tot això, quan, a l’Edat Mitjana, una persona adquiria un coneixement determinat, una tècnica, una destresa qualsevol, podia estar ben segur que no li caldria actualitzar-la ni substituir-la per una altra de millor durant tota la seva vida.
A l’Edat Mitjana, durant la qual ja hi havia ben poques escoles, no n’hi havia cap que tingués per objecte l’educació permanent. De fet, no calia, el conjunt de coneixements ja n’era, de permanent.
Si comparem aquella època amb l’actualitat, quantes diferències no hi trobarem? Avui en dia no passa un any sense que alguna veritat científica perfectament establerta sigui destronada del seu pedestal i substituïda per una altra, que tindrà la mateixa sort a no tardar massa. I què direm dels descobriments tècnics: televisió, cinema, telefonia, aviació, etc… que han tingut lloc durant el passat segle i que en aquest no fem sinó perfeccionar? Els que tenim més de quaranta anys, vàrem descobrir per primer cop l’ordinador quan ja en teníem més de vint, acabats ja els estudis universitaris, i, per bé que hem après a fer-lo servir, mai no l’hem dominat del tot. En canvi, els nens i adolescents actuals, han après a escriure amb una mà mentre teclejaven amb l’altra.
Dic tot això només per fer veure que la quantitat de novetats que s’incorporen cada dia a la nostra vida de manera tal que el seu domini és gairebé condició indispensable per tal de poder treballar i relacionar-se, ens obliga a aprendre contínuament. Aquest aprenentatge no és exclusiu de les persones que treballen amb tecnologia, o dels metges, o dels mecànics, o dels mestres. No senyor, tothom s’ha d’actualitzar, joves i grans, homes i dones. Per això, a banda de la generalització de l’ensenyament obligatori i gratuït durant la infància i l’adolescència, s’han multiplicat els instituts i les universitats. Des de fa uns anys, a més a més, existeix el que anomenem Educació d’Adults, Universitat Popular, o Educació al llarg de la vida. Tot plegat no ve sinó a satisfer la necessitat d’actualització dels coneixements que tenen tots els ciutadans.
A Lleida tenim tres institucions que ofereixen educació per a persones adultes: el Departament d’Educació de la Generalitat, a través de les Escoles d’Adults, l’Institut Municipal d’Educació, a través de la seva Universitat Popular, i la Universitat de Lleida, que ofereix des de fa quatre anys, una carrera no professionalitzadora, adreçada a persones majors de 50 anys.
Aquesta carrera, de fet, es tracta d’un grau, segons els nous plans d’estudis de totes les universitats actuals, es titula: «Graduat Sènior en Cultura, Ciències i Tecnologia», i té l’objectiu d’oferir uns estudis universitaris interdisciplinars a totes les persones que volen incrementar la seva cultura: jubilats/es, prejubilats/es, desempleats, etc., i, en general, les persones interessades a assolir nous reptes personals.
Enguany els estudiants que van començar fa quatre anys aquest grau acaben els seus estudis. I encara tenen ganes de continuar estudiant. Penso que la universitat està considerant la possibilitat de crear un màster vinculat a la carrera per tal de fer real del tot el lema d’«educació al llarg de la vida», de tota la vida seria el cas.
Vull acabar aquest article recomanant als habitats del barri de Cap Pont que tinguin el temps i les ganes, que considerin la possibilitat d’iniciar els estudis universitaris dels quals acabo de parlar-los. I en altre cas, voldria que tothom considerés també les enormes possibilitats formatives que ofereix l’Escola d’Adults, la qual, com tothom sap, que comparteix espais amb l’Escola Camps Elisis. Aquesta escola, que va començar com a centre que proporcionava estudis a les persones que no havien tingut oportunitat de rebre-la quan eren més joves, ara disposa d’una oferta diversíssima i prou interessant, tant en la línia de la formació professionalitzadora com en la d’«Educació al llarg de la vida.»
Maig 2010
NO VOLEN QUE SIGUI DIT
La coherència és una virtut, reconeguda socialment arreu. És important per als individus i també per als col·lectius organitzats. Una persona coherent, per bé que puguem discrepar de les seves idees i eventualment de la seva conducta, ens mereix respecte perquè si més no, no enganya ningú: fa el que diu i diu el que fa.
Tothom, individus i col·lectius, cau sovint en contradiccions. De vegades passa perquè hom és incapaç de viure o d’actuar a l’alçada de les pròpies idees o perquè, senzillament, es troba amb dificultats per a dur-les a la pràctica. I tanmateix, almenys en el darrer cas, ningú no s’atreviria a aixecar el dit acusador sempre que l’individu fes, alhora, l’esforç de dur a la pràctica allò que diu que pensa.
L’ajuntament de Lleida té una petita xarxa de carril bici des de l’any 1996, quan va començar a construir-se de resultes del pacte de govern entre ICV i el PSC, els líders dels quals, aleshores, eren respectivament Francesc Pané i Antoni Siurana. Aquesta xarxa a penes ha crescut en els darrers anys, les incorporacions que ha rebut consisteixen en bocins dispersos aquí i allà, en algunes de les noves avingudes i carrers. Es troba en mal estat de conservació en força indrets i la majoria de trams estan desprotegits. I tanmateix, hi ha força persones que usen aquest mitjà de transport tan sostenible en els seus desplaçaments habituals. De fet, el darrer estudi sobre mobilitat en bicicleta, realitzat l’any 2007 per Ole Thorson (conegut especialista en mobilitat sostenible), certifica que són més de dues mil les persones que van a treballar o a estudiar amb bicicleta. I no és tot, de les entrevistes de l’estudi es desprèn que la majoria de persones tenen la bicicleta en molt bona opinió, i que en farien ús si la xarxa de carrils-bici fos més contínua i funcional, estigués més protegida i fos més segura, tingués més aparcaments i es pacifiqués el trànsit de vehicles a motor per la ciutat. Tot plegat configura un escenari prometedor: estem en una ciutat mediterrània, de clima temperat, que té unes mides contingudes i un percentatge considerable de la població que faria una aposta per la mobilitat sostenible només que es donessin les circumstàncies adequades.
Lleida pertany a l’associació espanyola Ciudades por la bicicleta des del 13 de març de 2009, cosa que ens compromet a impulsar iniciatives per a fer que el desplaçament en bicicleta sigui més segur, potenciar-ne l’ús com a vehicle silenciós, net, assequible i sostenible, a desenvolupar estratègies perquè el seu ús sigui més atractiu i segur i, finalment, a planejar urbanísticament la ciutat perquè incorpori una xarxa ciclista en condicions. Encara més, els propers 14-17 d’abril la Llotja acollirà el III Congrés d’aquesta associació, que estarà dedicat a les infraestructures de la bicicleta i a la legislació en relació al seu ús. Aparentment, es donen totes les condicions perquè el govern socialista de la Paeria pugui desplegar una política decidida en pro de l’ús de la bicicleta, amb tot el que això implica.
La realitat, però, és una altra. Al ple municipal de març, una moció del grup d’ICV, recolzada per tots els grups de l’oposició, va ser rebutjada per la majoria absoluta del govern. S’hi demanava, entre altres coses, que es procedís al correcte manteniment de la xarxa de carril-bici existent, que es creés una unitat voluntària incentivada de la Guàrdia Urbana, com a policia de proximitat, que es desplacés en bicicleta a fi de donar exemple i manifestar l’aposta per la mobilitat sostenible que fa l’ajuntament. Finalment es demanava que s’afavorís, amb idèntic objectiu, un Pla de Mobilitat Escolar que inclogués camins escolars per tal que els estudiants més joves poguessin anar a escoles i instituts amb seguretat.
Temo, i crec no equivocar-me, que més enllà de la nul·la voluntat de diàleg manifestada per aquest govern que gaudeix impunement de majoria absoluta, no hi ha tampoc cap mena d’interès per la mobilitat sostenible ni per la bicicleta i els seus usuaris. Acollirem el III Congrés de la Bicicleta, quedarem bé de portes enfora, sentirem pronunciar paraules molt lluïdes, però no veurem fer res al govern per estar a l’alçada d’aquestes mateixes paraules. Un cop més, vendran fum, fum de color verd si voleu, però fum i res més que fum.
Abril 2010
ENCARA CAL SOMIAR SOMNIS DIÜRNS
-Com et dius ? -Susan Boyle. -Quants anys tens? -Quaranta-set (el presentador de la gala mira enlaire expressant incredulitat) -I quin és el teu somni? -Vull ser cantant professional (el rictus de disgust i estranyesa s’eixampla) -I com és que encara no ho ets, Susan? -Perquè fins ara no he tingut l’oportunitat, però espero que això canviï (la càmera mostra, mentrestant, els riures continguts dels tres presentadors i els rostres mofetes de molts espectadors). -I què ens vols cantar? –I dreamed a dream (He somiat un somni) del musical Els Miserables (basat en la novel·la homònima de Victor Hugo). Us recomano que veieu el video de Youtube, fàcilment accessible: http://www.youtube.com/watch?v=9lp0IWv8QZY
A continuació Susan canta les primeres notes de la cançó. De sobte es fa el silenci: les cares burletes s’estiren bocabadades i guanyen gravetat, els ulls dels espectadors s’esbatanen i d’alguns brollen llàgrimes d’admiració. Alhora, eixordidors, sonen els primers aplaudiments. La veu de Susan, una dona de mitjana edat, més aviat grassoneta i amb sotabarba, amb un pentinat passat de moda i una rialla innocent de poble, és una veu meravellosa, arravatadora, profunda.
El context és el concurs britànic Britain’s Got Talent (14/4/2009). Un certamen on les persones que creuen posseir alguna destresa o capacitat poden obtenir el reconeixement i, de vegades, el salt a la fama. Aquest va ser el cas de Susan Boyle: del seu primer disc ha venut deu milions de còpies en menys d’un any.
El somni de Susan s’ha fet realitat. Perquè això s’esdevingués ha hagut de triomfar la realitat sobre l’aparença i el valor sobre el prejudici. Ningú no donava un ral per una dona l’aspecte i maneres de la qual s’allunyaven tant dels estàndards. En un món on l’aparença ho és tot, ella estava condemnada a ser, com el títol del musical, una miserable.
Però el seu somni, fet realitat, no és únicament una metàfora de la condició femenina: de les dones que han hagut de penar llargament per aconseguir l’equiparació legal amb els homes i on gairebé arreu −malgrat això− han de demostrar que valen més per a ser tractades amb simple equitat. El somni emmarca també un entorn on resten enormes llacunes de discriminació encoberta. I és per això mateix que val la pena seguir somiant. A dos jornades del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, encara cal somiar el somni d’un món sense diferències salarials i d’oportunitats per causa del color de la pell o del gènere, un món sense violència masclista, un món on la crisi econòmica no és l’excusa per al retrocés dels drets de les dones, un món on la igualtat és alguna cosa més que unes declaracions escrites en un paper segellat.
INDIVIDUAL O COL·LECTIU?
Imaginem un parell de pescadors que acostumen a pescar a un indret on l’abundància de les captures depèn del fet que la pesca en època inicial de reproducció sigui molt reduïda. Els dos pescadors, vells ja en l’ofici, i que es coneixen perfectament l’un a l’altre des de fa anys, tenen dues possibilitats. La primera, és clar, és respectar l’època de reproducció i no pescar a la zona durant tres mesos. La segona opció és no respectar-la.
Imaginem, a més a més, que no hi ha cap restricció a la pesca: no està prohibit fer-ho en aquella zona en cap moment de l’any sempre que s’usin els artells de pesca correctes, de manera que hi ha una situació de lliure mercat. Què pot passar, aleshores?
Si cap dels dos no respecta l’època de reproducció, tots dos obtindran aproximadament 2 tones de peix però ja no podran pescar res més a la zona durant tot el que queda de l’any. Si un no respecta l’època de reproducció però l’altre sí, el primer podrà obtenir 3 tones immediatament i l’altre res. Durant la resta de l’any, com a molt cadascun dels dos podrà obtenir 1 tona de peix. Si, en canvi, els dos pescadors respecten l’època de reproducció, un cop acabada aquesta podran obtenir 3 tones llargues de pesca cadascun sense esgotar la zona.
Què creuen vostès que faran els dos pescadors? En un mercat lliure, en situació de competició, les persones tendeixen a pensar en termes egoistes. Així, cadascun d’ells rumiarà: si pesco ara mateix, sense esperar gens, i tinc la sort que l’altre encara no s’hi ha posat, a final d’any podré obtenir un total de 4 tones de peix. Si l’altre té el mateix acudit que jo, mala sort perquè aleshores només obtindré 2 tones en tot l’any. En canvi, de manera gens sorprenent, cap dels dos no pensa en la possibilitat que l’altre respecti l’època de reproducció malgrat que fer-ho augmentaria el benefici global d’ambdós, car el resultat final és que s’obtindrien 6 tones de peix de l’explotació de la zona.
Per què acostuma a passar això? Senzillament, perquè en la pesca, com en la vida, i especialment en les situacions de vida comunitària, hom tendeix a pensar en termes individuals i no col·lectius. És el campi qui pugui propi de l’economia de mercat que s’aplica a les relacions socials i ciutadanes. Cadascú mira per ell mateix i, sense transgredir la llei, fa tot el que aquesta permet, encara que això eventualment pugui perjudicar el conjunt.
La història dels pescadors no és més que una metàfora política i social. Arreu hi trobarem aplicació. Posem per cas que parlem de l’ús dels transports públics o dels mateixos impostos que ens toca pagar, sigui a l’Ajuntament del nostre poble o ciutat o sigui a Hisenda. En el primer cas, per exemple, és possible que ens surti més eficient, això és, més ràpid, emprar el nostre vehicle particular per a desplaçar-nos per la ciutat. No hem d’esperar ningú, sortim i entrem quan volem. Però alhora, sense pensar-hi, contaminem més l’ambient, embrutem més els carrers, n’ocupem innecessàriament l’espai i, si tots féssim el mateix, la congestió seria majúscula i al final ningú no es podria desplaçar sinó a peu. Si, en canvi, tots empréssim el transport públic, la circulació seria molt més fluïda i probablement els autobusos serien tan eficients com els vehicles particulars, contaminaríem menys l’ambient i, globalment, es produiria un gran estalvi de diners.
M’estalvio l’explicació corresponent pel que fa als impostos, fàcil d’imaginar. En un i altre cas es fa evident que una mirada que abasti tant el comportament individualista com el que pren en consideració els interessos comuns, ens diu que el benefici global es dóna quan tots els individus o una bona part d’ells es condueix segons el darrer dels models. Exactament el mateix que passava amb els pescadors: si hom mira pel benefici global, cadascú hi surt guanyant.
