AIXECAR LA CAMISA

«Prendre el pèl» és una expressió castellana que molta gent usa, a hores d’ara, en lloc de la pròpia. De fet, és una còpia del castellà: «Tomar el pelo», un dels molts préstecs que fem a la llengua colonitzadora en detriment de la nostra, que té expressions i termes equivalents, com ara la del títol.

A Castella, terra d’inquisidors, des del Renaixement i fins la República, a l’entrada de les viles, hi havia uns monuments amb quatre columnes i una creu aixecada damunt d’unes escales al mig. Sovint tenien un sostre de fusta noble, cobert de teules àrabs. Aquests llocs s’anomenaven «Humilladeros» i justament allí humiliaven, escarnien i castigaven les persones que havien desafiat el poder establert. Davant del públic, convocat pels agutzils, els tallaven el pèl arran, a homes i dones. Es coneix també que, en acabar-se la guerra que seguí al cop d’Estat de 1936, moltes dones republicanes foren tractades de manera semblant. Per tot plegat, l’acte prendre-li el pèl a una persona té aquesta connotació negativa.

A Catalunya tenim l’expressió «aixecar la camisa», l’origen de la qual, segons diuen, també té a veure amb un context de càstig o revenja. A l’Edat Mitjana, quan les descripcions físiques eren insuficients, no existia la fotografia, no hi havia DNI ni es podia identificar ningú per les empremtes dactilars, hom marcava els delinqüents de forma diversa. En alguns indrets, amb amputacions i en altres amb marques amb ferro roent a l’esquena. Així, per comprovar si algú havia comès un delicte, hom li aixecava la camisa. ***(^{veure nota al peu})

Sigui com sigui, la transició entre un context de càstig penal, on el significat de l’expressió provenia d’una marca o experiència deshonorable i vergonyant, cap a un significat en què prima l’engany, especialment aquell tipus de frau en què hom abusa de la credulitat d’algú o s’aprofita de les seves flaques, no exigeix una metàfora gaire arriscada. De fet, hores d’ara és encara perfectament aplicable, tant en el vell com en el nou sentit. Provem amb algun exemple: «Amb la ‘taula de diàleg’ el govern espanyol ens està aixecant la camisa.» Aquesta és massa evident, oi? Què tal: «El nostre propi govern ens aixeca la camisa mentre sosté ‒i potser fins i tot creu, espera o desitja‒ que ell no es deixarà ensarronar.»

*** Explicar ara amb detall les expressions equivalents en francès, anglès i alemany ens duria molt lluny, basti amb la seva traducció: «faire marcher quelqu’un», fer caminar algú;  «Pull somebody’s leg», o estirar-li la cama a algú, i «an der Nase herumführen», dur pel nas algú. La francesa i l’alemanya suggereixen molt clarament que l’engany consisteix a dur l’enganyat per on l’enganyador vol. Per això en francès la frase ho diu sense ocultació, mentre que en alemany s’usa la metàfora d’estirar pel nas, com si l’enganyat fos una vaca a qui hom du estirant la corda anusada a l’anella del morro. Quant a l’expressió anglesa, té un origen tan truculent com les ibèriques. Es diu que quan hom era executat per penjament, per tal d’escurçar l’agonia del penjat, hom l’estirava per les cames. Avui en dia, per produir un efecte semblant, hom deixa caure de certa alçada el reu, amb la soga al coll, a fi que se’l trenqui amb l’estrebada.

Read Full Post »

GRANERES DE BRUIXES

Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.

El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.

CANDIDATUS HOMINI VESTITS

CANDIDATUS HOMINI NU

El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?

Read Full Post »

MESSI-ANISME A PARÍS

Hi ha gent que porta vàries nits sense dormir perquè Messi no continuarà jugant al FC Barcelona. (Afegit el 10 d’agost: Des d’ahir, encara ho porten pitjor perquè, ara sí, han d’abandonar tota esperança: en Messi ja és al PSG.) Em consta que alguns fins i tot han anat en peregrinació a Montserrat, descalços, les botes penjades al coll, a demanar a la Verge negra que concedeixi un darrer favor al país i faci caure un ruixat de bitllets damunt del Camp Nou, que oportunament recolliran els directius de l’estadi. Aquests dies hem assistit a la ploranera pública dels seguidors i les llàgrimes de cocodril dels responsables del (més que un) club i dels rivals de tota la vida. Ara ja ja són fàcils de veure els panxots de riure que hom es fa a les esquenes del Barça.

Encara no se sap qui ha tingut la culpa de la no-renovació de l’astre, si la cobdícia d’aquest o la seva inqualificable infatuació, si la sobirana malaptesa dels directius (els d’ara acusen els d’abans, aquests als anteriors, i així ad infinitum), si l’enveja malaltissa dels altres clubs o la restricció quant a l’endeutament imposada per LaLiga espanyola de futbol. Malgrat que hi ha persones que han dedicat molt esforç a aclarir aquestes qüestions tan profundes, hom ha passat per alt un fet elemental, i és que es tracta d’una entitat privada que pot fer amb els seus diners el que li vingui de gust. El problema és que, privada com és, no té manies a l’hora d’acceptar subvencions públiques (de la Generalitat de Catalunya) i privades. En total, en rep de 24 entitats. Estiguem atents, que no se’ls acudeixi de demanar als culers fer una «caixa de solidaritat»…

Crec (potser és un verb excessiu), millor, opino que estem a les portes d’una reinterpretació del messianisme. Ja saben, una ideologia que pensa que el canvi radical de la dinàmica d’una societat o d’un grup de creients serà originat per l’arribada d’un heroi, que instaurarà el món utòpic (aquí la victòria a la Copa, o la Lliga). Aquest heroi o Messi-es, és una persona revestida amb facultats o poders especials, etc. Ja veuen que aquest temps messi-ànic ja fa temps que és entre nosaltres, només que no ens n’havíem adonat. Francament, jo no. Dec estar antiquat, pensava que el regne dels autèntics messies no era d’aquest món, però el protagonista del messianisme culer ingressa cinquanta milions d’euros anyals, només de nòmina, publicitat a banda. Res, com diu lo Postu de Lleida a la seva piulada: «Leo, si et falta feina, ara cullim blanquilla.». La frase, però, ja s’ha quedat antiquada. En Messi no ha deixat refredar-se el llit i ja té nou partenaire. Ja sabem, definitivament, que el regne de Messi és d’aquest món, i en ridícul queden aquells que pensaven que el mercenari de la pilota «sentia» els colors blaugrana. És evident que, com tothom en aquest negoci, només veu el color dels bitllets de 500.

Read Full Post »

PER A TOTS, TOTES I TOTIS

Gòrgias deia que la funció principal del llenguatge era persuadir, no pas reproduir o representar la realitat. Tothom ha fet l’experiència que, amb paraules, només amb paraules -i sovint mentideres- l’han fet riure o plorar, alimentar esperances o desesperar. El vell filòsof grec, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció, un mapa fidel de la realitat. Aquí tenim la paraula «gos» i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això, una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i necessitem fer-les presents de manera virtual.

Ara ja sabem que no és així, el llenguatge, els llenguatges, contenen munts de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar, pensi en «ànima» si li ve de gust, o en «comunitat de destí en l’universal» si en té un altre. El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot, no hem de pensar que si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori. Amb tot plegat vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que acabo de descriure. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i, altres no se senten ni una cosa ni una altra i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja. Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades «no binàries». Cal? Hi ha qui proposa el «totis» al costat dels «tots», «totes» i «tothom», ja existents. Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que es pugui imposar res, i menys encara des de les institucions de la Generalitat de Catalunya. Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?

Read Full Post »