JUAN CARLOS EL PICHABRAVA
A Sancho I de Lleó, li deien el craso, perquè estava tan gras que no podia muntar a cavall. A Pedro I de Castella li deien el cruel, no costa gaire endevinar perquè. Carlos II, era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física, el seu prognatisme i el seu raquitisme. Ordoño IV de León, el malo, fou així anomenat pel seu egoisme i mesquinesa. Enrique IV de Castella, l’impotent, rebé l’apel·latiu perquè no va poder consumar el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb l’esposa legítima. A Alfonso Froilaz de Lleó i Galícia li deien el jorobado. A José I, Pepe Botella, i li van fer uns versos: «Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho». Com es veu, el poble, sempre
L’EXÈRCIT EN LLUITA CONTRA EL CORONAVIRUS. SEGONS ERMENGOL
submís, trobava la manera de remarcar la condició humana dels seus enlairats reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits aleshores, i ara els ciutadans, compensen l’obligada reverència amb el més llibertí escarni. No tots els sobrenoms eren negatius, n’hi hagué un, Alfonso II d’Aragó, a qui anomenaren el casto, perquè no se li coneixien ‒era cosa estranya, també ara‒ fills fora del matrimoni. I un altre Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor. Ara, els qui millor mot obtingueren van ser, de molt, Carlos III i Alfons X, el ilustrado i el sabio, respectivament.
FELIPE I LA GUÀRDIA REAL
A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar, qui sap si per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica, o pels menyspreus que va rebre a la cort dels Augsburg, on la van enviar per casar-se, amb només setze anys. Al seu nét Felipe II li van dir el prudente perquè va mantenir l’imperi on no es ponia el sol, heretat del seu pare, Carlos I, el emperador. A Felipe IV li deien el pasmado, per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. Felipe V va tenir millor nomenada, li deien animoso. A Juan Carlos I la premsa monàrquica li va inventar el sobrenom de campechano, però li hagués escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la Unidad de Destino en lo Universal, que també, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i
ELS BORBONS HEREUS DEL CAUDILLO
polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que era i és un comissionista corrupte, i tot plegat ho ha fet amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb el mateixos adjectius en rebre’n l’herència.
Un diari australià, el Nt News, ha imprès un desplegable especial de paper higiènic a les seves vuit pàgines centrals. Per facilitar-ne l’ús, el paper té línies de tall a intervals regulars, a fi d’evitar-ne el malbaratament. L’editor del diari, amb molta gràcia i subtil ironia, ha dit que el seu diari sap el que els australians necessiten, que l’edició s’estava venent molt bé i que, certament, «no era una edició de merda». Les paraules textuals, a l’entrevista que li han fet a The Guardian Australia, són: «the paper was selling well and was certainly not a crappy edition.» La cosa té un punt de gràcia atès que, en el meu record d’infància, el primer ús que recordo del paper de diari reciclat és justament l’higiènic. Potser és el destí que les notícies antiquades han de patir necessàriament. Com si fos ara veig fulls de diari fets a quarts, clavats en un ganxo de filferro ‒aleshores no hi havia pas porta-rotlles als lavabos. El que hi havia a les cases de poble més actualitzades era una comuna amb seient de fusta, sovint sense tapa, una galleda d’aigua per netejar i el paper de diari que 
acabo de descriure.
ignorància, ens porten a capteniments irracionals?
Quina diferència hi ha entre la «veritat» literària de les novel·les i la «veritat» que les cròniques i els reportatges que escriuen ‒o no‒ els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?
legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació -sempre deliberada-, d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: «Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?», perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors– el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’ex-monarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’Euros en comissions i n’ha estafat 50 a hisenda?
Ramon Camats 