Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2011

Es troba un polític fent un discurs de precampanya electoral –talment passa ara mateix, a les envistes de les eleccions municipals– i, justament quan és a punt de dir quins problemes resoldrà, se sent un bram d’ase per allà a la vora.
El polític, emprenyadíssim, crida:
–Qui ha fet aquest soroll? D’on ha sortit?
I aleshores, algú del públic li diu:
–No es preocupi, no és res més que l’eco.

L’anècdota-acudit té una gran agudesa. Diu allò que tothom pensa i no sap dir altrament que en to agre. L’acudit, en canvi, com el conte del vestit del rei que al final resulta que va nu –i només les criatures, en la seva innocència, ho veuen i diuen– permet dir la veritat en forma de broma.
En aquest cas la veritat és doble: la primera és que (alguns) polítics són rucs o diuen ruqueries. I la segona és que (alguns) són molt mal educats. Elemental. Aplicable gairebé a tothom. La gràcia de tot plegat està en la sorpresa final: allò que hom diu sempre retorna, com un eco. Si dius (i fas) ruqueries, només et retornen cosses i brams d’ase.

Read Full Post »

Un relat de H.G. Wells, titulat The country of the blind, explica la història d’un explorador perdut a la serralada de Los Andes que troba, per casualitat, una vall remota on un poble de cecs viu en complet aïllament des de fa moltes generacions. Els habitants del lloc no tenen ulls ni parpelles, però no els troben en falta: tots han nascut així i la seva vida, el seu entorn social, urbà, laboral, les seves creences, costums i llenguatge, harmonitzen perfectament amb la seva realitat.
El visitant, però, hi veu, i aquesta és la seva desgràcia. Els cecs treballen de nit i dormen de dia. Per descomptat que nit i dia no existeixen per a ells, de fet només parlen d’unes hores bones per a treballar la terra i unes altres de calor insuportable. (més…)

Read Full Post »

Corn can’t expect justice from a court composed of chickens. Proverbi africà

(el blat de moro –panís– no pot esperar justícia d’un jurat compost per gallines)

El proverbi africà –suposo que d’un país col•lonitzat per l’antic imperi anglosaxó– s’aplica arreu i en tots els seus sentits. El primer i més evident és que la justícia no es dóna quan qui jutja té interessos -més que no pas interés- en allò que jutja. El segon naix de les connotacions del substantiu «gallina». Els covards, en efecte, jutgen malament; no gosen fer altra cosa que el que els seu amos –sempre en tenen– volen. A Catalunya de tot plegat en sabem un niu: cada sentencia del Tribunal Constitucional respon tant a d’interès dels membres del tribunal com al seu caràcter gallinaci i seguidista dels partits polítics i interessos econòmics que els apadrinen.

Read Full Post »

Deia mon padrí que, quan ell era jove, la paraula donada valia tant com una escriptura. Els pagesos, afirmava, es refiaven els uns dels altres a l’hora dels tractes, que es tancaven amb una encaixada de mans i, sovint, amb el lacònic «Entesos» d’una part i la capcinada d’assentiment de l’altra.
Avui la paraula val poca cosa o no res. Diuen que el vent se l’endú, i per això aquells que no en tenen necessiten escriptures i notari, periodistes i fotografies al diari per tal de donar pes i substància als seus compromisos. Hi ha molt poc honor, molt poca dignitat en tot això.
La nostra època ha donat validesa universal al consell que Maquiavel adreçava als prínceps i senyors de la Terra. Es tracta –deia el florentí– de no guardar fidelitat a la paraula donada quan aquesta fidelitat ja no resulta avantatjosa o n’han desaparegut els motius. Ara aquesta màxima és el mot d’ordre de la meitat de la humanitat, que així s’aprofita de la bona fe de l’altra meitat.
L’ús eficaç de la mentida com a instrument per abastar el poder o conservar-lo ha fet pensar a més d’un que ser capaç de fer promeses falses i de fer-les creure als altres era ja un signe de poder car la capacitat persuasiva ja és en si mateixa una forma de mobilitzar les persones perquè facin alguna cosa. Jo penso, en canvi, que fer promeses a les quals hom sap que no pot donar compliment és un signe de debilitat. (més…)

Read Full Post »

Recordo que, durant la meva infància, al meu poble no hi havia abocador de residus de cap mena. Les restes orgàniques anaven a parar a les menjadores dels porcs que cada família criava, els pots de vidre eren reutilitzats per a posar-hi melmelades o confitures, els envasos de les cerveses es guardaven per a ser retornats, les llaunes es convertien uns cops en testos i altres en abeuradors per a les gàbies dels conills… Ara tot plegat pot fer riure a més d’un, però la realitat era que els pagesos no feien malbé res, ho reciclaven tot i, sense saber-ho, contribuïen al que avui en dia anomenem “sostenibilitat del planeta”.
El nostre forma de vida actual i el sistema productiu generen una quantitat de residus immensa. Produïm molt, comprem, llencem, tornem a comprar… (més…)

Read Full Post »


Està Jesucrist clavat a la creu cridant: «Romans, fills de puta, cabrons, la mare que us va parir a tots…!!!». En aquestes que Pere –damunt d’aquesta pedra aixecaré la meva església– ve corrents i li diu al Mestre: «Senyor, Senyor… que ve la premsa!». I Jesucrist pren alè i diu: «Perdona’ls Pare, perquè no saben el que fan…»

Si l’anècdota precedent no és vertadera –ves a saber, però…, recordeu el passatge sobre les espases a Lluc 22, 36-38– en qualsevol cas, està ben trobada. Però no es tracta pas aquí de glossar la vida de Jesucrist. En realitat, l’acudit, només lleugerament irreverent, vol cridar l’atenció sobre una cerimònia que, en els dies i mesos que segueixen, podrem contemplar cada dia: la cerimònia de la hipocresia, de la «correcció política», de l’atenuació i de l’eufemisme, de la paraula ajustada a l’ocasió i a l’oient.
Com l’acudit, tot plegat no ens hauria pas d’escandalitzar sinó de fer riure una estona alhora que ens hauria d’ensenyar a llegir entre línies i a escoltar críticament. El problema és que encara hi ha persones escapçades –vull dir que no fan servir el cap– que creuen literalment el que senten… que Déu ens agafi confessats!

Read Full Post »

El Petit Príncep, protagonista de la novel•la homònima de Saint Éxupery, arriba tard a una cita amb la seva nova amiga, la guineu, i aquesta li diu que això no pot ser. I no únicament per una qüestió de simple cortesia sinó perquè, si no és puntual, si no arriba a l’hora, ella no sabrà mai a quan començar a preparar-se el cor. I la guineu acaba afegint: «Els ritus són necessaris».
Dono per fet que els lectors coneixen la novel•leta a la qual em refereixo. Si no és el cas, els la recomano; no es tracta pas d’un conte per a criatures, encara que els agrada prou, sinó per a adults, car tracta amb molta originalitat i finíssima ironia molts dels assumptes que ens concerneixen ben profundament.
En aquest cas el tema són els ritus. Els ritus no són únicament actes religioses o cerimonials que hom repeteix invariablement. En realitat formen part de la vida quotidiana. Al conte d’Exupéry, el ritus no consisteix en altra cosa que en l’establiment d’una hora per a la cita, una hora que, per aquesta raó, es distingeix de totes les altres. És una hora particular i única, en aquell cas la de trobar-se amb l’amic, la mateixa hora de cada dia i no pas qualsevol altra. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »