DEU NEGRETS

Ten little niggers és el títol original de la novel·la que Agatha Christie va publicar l’any 1939. En català apareix en dos títols, un que és fidel a l’original: Deu negrets, i un altre que ho és a la versió que els americans en van fer l’any 1940: And then there were none, (I aleshores no en quedà cap), que evitava el substantiu «niggers», molt marcat en una Amèrica racista.

http://www.elpunt.cat

La censura sempre troba excuses per retallar, alterar o suavitzar temes, arguments, substantius i adjectius. Tenim exemples ben conspicus, com quan a Mogambo, a base de retallades i alteració dels diàlegs, hom fa passar un adulteri per un incest, o quan es tradueix la divertida comèdia protagonitzada per Marilyn, Jack Lemon i Tony Curtis Some like it hot (A alguns els agrada calent), per Con faldas y a lo loco. Però, més enllà d’aquestes ridiculeses hispàniques, de llarga tradició i d’origen purità-religiós-ultramoral, sovint mal interpretat, s’enceta ara una nova censura de caràcter esquerranós pseudoprogressista. Consisteix bàsicament a fer passar pel Gulag o camp de reeducació aquells autors d’obres d’art i textos que exhibeixen idees «incorrectes» amb el propòsit de fer un món més just, inclusiu i, sobretot, bleda i ximple.

Es tracta d’una infantilització en tota regla de la nostra cultura protagonitzada per benintencionats ignorants amb vocació de talibans de la correcció política que no distingeixen una obra d’art d’una pel·lícula porno, altrament no s’entendria que als EUA la directora d’un centre hagi hagut de dimitir perquè a classe d’art s’hagi mostrat una fotografia del David de Michelangelo Buonarroti, que els pares han considerat pornogràfica i ofensiva per a les tendres ments dels seus rebrots.

Així, quant a la literatura, ara ens dediquem a retallar paraules i expressions com «Estil gitano, aspecte oriental, tors de marbre negre, origen nubi, jueu» que apareixen a les novel·les de la Christie. I, com he assenyalat al començament, ja comencem pel títol, no fos cas que algú s’ofengués. Hom vol fer desaparèixer tota referència a l’esclavitud, al racisme, al patriarcalisme, com si eliminant el mot suprimíssim la cosa. Algú pensa que s’hi guanya res? Sense referències al que hem estat ‒i potser encara som‒ no sabrem mai si hem millorat en res, viurem en un etern, purità i tirànic present.

Read Full Post »

PODER ABSOLUT

Diuen, i diuen bé que si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. Proves d’una i altra cosa en tenim arreu. L’excepcionalitat de la dictadura franquista que alguns enyoren i altres perpetuen sota el nom de democràcia, fou (és) un prodigi de corrupció institucional, econòmica i social. La llei era feta a la conveniència del més fort, això és, de qui manava, de manera que l’anomenada «separació de poders», que alguns creiem que és la condició de possibilitat d’un mínim de justícia, no existia en absolut. Les lleis eren fetes a mida del poder executiu, de manera que el legislatiu i el judicial no eren més que comparses o executors.

Fa vint-i-cinc segles, però, a l’antiga Roma republicana, les coses eren diferents. Allà nomenaven un dictador de tant en tant. La successió de la república a la dictadura no seguia el procediment seguit, posem per cas, a España. Ans al contrari, el dictador era escollit pel Senat i es tractava d’una magistratura legal. Els dictadors eren nomenats per a dur a terme una tasca molt concreta: repel·lir una invasió o sufocar una revolta (seditionis sedandae o rei gerundae causa), per celebrar unes eleccions (comitiorum habendorum causa) causades per decés sobtat dels cònsols, o per altres motius urgents o greus. El poder excepcional de què gaudia el dictador: dictar lleis, suspendre drets…, era limitat per l’obligació de renunciar al carrer un cop complerta la seva missió o al cap de sis mesos. Així s’evitava que l’estat d’excepció esdevingués norma, com va passar amb ela imposició de Juli César com a dictador perpetu. I és per això que fou assassinat per una conxorxa de senadors.

Tot el que precedeix escau, car dimarts, 21 de març, va fer 90 anys del nomenament legal d’Adolf Hitler com a dictador d’Alemanya (títol que tenia des del 30 de gener). El títol era de «canceller», només inferior nominalment al de «president de la república» de Weimar: Pau Von Hindenburg. Però la realitat era que Hitler tenia tots els poders i no s’havia de sotmetre a ningú. El Reichtag havia aprovat la «Ermächtigungsgesetz» o Acta de capacitació, amb el títol de «Llei per a remeiar l’angoixa del poble i del Reich», que l’autoritzava a prescindir del Parlament per fer lleis i, extensament, esdevenir el dictador perpetu d’Alemanya. Ja sabem quin fang es va fer amb aquesta pols. I tanmateix, aquí i arreu, les pulsions autoritàries creixen, i cada cop hi ha més veus que reclamen «governs forts» i, encara més, «salvadors de la pàtria». La història només ens pot ensenyar alguna cosa si la coneixem. Valgui l’exemple precedent.

Read Full Post »

LA PAU PERPÈTUA

Alguns sostenen, amb un punt d’ironia, que l’enunciat del títol només s’aplica als morts que reposen al cementiri, dels quals es diu, sense gens d’ironia, que «reposen en pau». Però la pau, i no la simple treva entre dues guerres, ha estat sempre l’ideal de la humanitat. És per ella que es van constituir els governs, sí, per preservar la integritat i la vida dels individus, que els estats converteixen en ciutadans. Ara, és la pau el simple eclipsi de la violència, això és, una cosa que es defineix negativament, per absència del seu contrari? O és alguna cosa més, amb contingut positiu com ara l’existència de condicions per al desenvolupament de la llibertat, l’existència d’institucions justes i l’imperi de la llei?

L’ONU es va crear l’any 1945 per mantenir la pau i la seguretat internacionals, força malmeses després de dues guerres mundials i, especialment, després de l’esfereïdor salvatgisme del genocidi jueu. Aquests no havien estat els únics episodis de violència sobre la població civil o d’extermini de grups ètnics, però eren els darrers i els més greus numèricament. Per tal de prevenir esdeveniments semblants l’ONU es proposava fomentar relacions d’amistat entre les nacions i afavorir la cooperació internacional a fi de resoldre els problemes abans que derivessin en conflictes armats. Ara ja podem dir que el projecte ha fracassat. No solament no ha impedit que sorgissin innombrables conflictes locals, sinó que, a més, ha permès que en el seu nom, i alçant la bandera de la pau, les grans potències hagin intervingut en defensa dels seus interessos particulars. No solament no hi ha hagut gaires acords sobre com s’havia d’intervenir per prevenir els conflictes i posar-los fi, sinó que tampoc no s’ha acabat de definir mai del tot el concepte mateix de pau. Segons quina gran potència deia la seva, la pau era la simple aturada de les hostilitats i l’acord de les parts en conflicte. Però oblidava dir que el dictador criminal que governava una part era aliat i client seu. Si parlava l’altre, deia que calia enderrocar el règim autoritari de torn, defensar la llibertat i estendre la democràcia, tot amagant els seus interessos petroliers i geoestratègics. Ja ho veuen, si això és la pau, no veig la diferència amb la guerra.

Read Full Post »

DE LA MORT HUMANA

«Si tanco els ulls no la veuré, si no en parlo no hi pensaré, si no hi penso, no li tindré por. Si faig com si no hi fos, no hi serà, si l’evito m’estalviarà, si la nego, no existirà.» Allò que no vull veure ni pensar, allò que vull evitar i fer com si no hi fos és la mort. Sí, la mort en abstracte. No parlo de la seva mort, amable lector, ni de la mort de qualsevol altre. D’aquestes ja en parlen els diaris cada dia, plens com van de notícies d’accidents i de guerres; però això no són més que estadístiques, perquè parlar de morts no és parlar de la mort. La mort només existeix en primera o segona persona, el jo o el tu. Només compten les morts que ens importen.

Per això la mort és una mena de tabú. Ens prohibim parlar-ne per no cridar el mal temps, per la por supersticiosa segons la qual la paraula crida la cosa. Per això dic que, tot i els innombrables morts que apareixen als telenotícies i a les pel·lícules, la mort pateix una dessocialització i una omissió molt acusades.

De la mort només la religió en fa pedagogia obertament. La religió tracta d’explicar la finitud humana i, alhora que prova de donar sentit a la vida, assaja d’explicar la mort pel simple fet de negar-la o rebaixar-la. Així, per un senzill acte de prestidigitació, la mort passa a ser només la mort del cos, però no la de l’ànima immortal. Les possibilitats de consol que s’obren per aquesta via són ben conegudes i no necessiten més comentari.

Però una època descreguda, on tots els fets de la vida han estat dessacralitzats, necessita una pedagogia laica de la mort. Ja no serveix una creença que proporcioni alhora consol i esperança si alhora exigeix, per tal de ser efectiva, abraçar-se a la fe. Aquesta pedagogia, però, no necessita ser nova per ser actualíssima. Basta mirar la mort de cara, sense filtres ni atenuacions, i entendre que no conté cap misteri. Per això no cal aprendre a morir, com ensenyaven els medievals Ars moriendi cristians, perquè no es pot aprendre, això és, entrenar, una cosa que només es fa una vegada. Si cal alguna cosa és adonar-se que del no res venim i cap al no res anem, com totes les coses que existeixen. I si és incert quan la mort ens arribarà, esperem-la arreu, però que sigui vivint, i no patint per la incerta espera.

Read Full Post »