Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2020

ENVEJA POPERA 1Els humans ens alegrem i ens entristim quan considerem l’èxit o el fracàs de les nostres accions i també quan ens comparem amb els nostres semblants. Per això, és clar, no sentim enveja d’un lleó perquè és més fort que nosaltres, ni tampoc envegem l’alçada d’un pi. Només podem envejar allò que considerem igual: els altres éssers humans. I justament per això de vegades experimentem aquesta passió trista.

L’enveja és, en efecte, una tristesa que neix de la consideració de la bona sort, de la intel·ligència, del bon fer i dels èxits dels altres, èxits que considerem immerescuts. Per això deplorem l’alegria que els causa. I per això mateix, quan veiem que aquells a qui envegem fracassen (o els fan o els fem fracassar), ens alegrem.

Aquests dies he llegit i sentit moltes persones que s’alegren del fet que el Major Trapero sigui sotmès a un judici, acusat de rebel·lió. Aquesta és una alegria maligna que neix TRAPEROúnicament de l’odi contra aquell a qui primer s’ha envejat per les seves qualitats. Sovint, quan hom s’alegra del mal que li passa a un altre és perquè primer ‒tot i no reconèixer-ho‒ ha tingut sobrats motius per admirar-lo però en lloc d’això, l’ha envejat, en aquest cas, des del pou de la seva misèria personal, professional i política. Qui s’alegra de l’encausament de Trapero? Primer, els mal anomenats «cossos de seguretat de l’estat». Trapero va posar de relleu, amb l’eficàcia de la seva intervenció i la dels Mossos, la implicació de l’Estat (per acció i per omissió) en l’atemptat del 17 d’agost de 2017. I va evidenciar, per contrast, la inèpcia supina de PN i GC, també evidenciada per la seva violència gratuïta l’1 d’Octubre, pròpia només d’una policia colonial. Aquests cossos policials van adonar-se de la ENVEJA NENSdistància qualitativa que els duia la policia catalana, la qual causà la seva enveja i de retruc el seu odi. I després el seu afany de destruir l’objecte del seu odi. Tot plegat s’ha pogut observar al llarg del judici als líders polítics, gairebé íntegrament (mal) fonamentat en els informes falsos de la GC. I segon, també s’alegra l’Estat Español, per a qui Trapero representa la policia d’un altre estat possible a qui hom enveja, odia i tem fins i tot abans que hagi pogut nàixer. I per això mateix hom l’escanya, oprimeix i pega la seva gent perquè mai no pugui veure el sol i deixi de ser una colònia de qui empunya el bastó de la injustícia. Sàpiguen-ho, l’alegria per la desgràcia d’un altre (i més quan la provoca el propi envejós) és un signe de feblesa, i alhora, de malignitat de l’esperit.

Read Full Post »

JACK DANIELS WHISKEY«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. Començo així perquè ahir, a les 12.00:01 de la matinada, feia 100 anys de l’aprovació de la coneguda «Llei Seca» americana (Volstead Act), que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques. Llei que catorze anys després seria abolida amb un saldo galdós. Cert, el consum de begudes alcohòliques s’havia reduït, però al preu d’enriquir fabulosament la màfia i augmentar la violència AL CAPONEcriminal. Un altre efecte, més corrosiu i durador, fou l’increïble augment de la corrupció policial, judicial i política. Charles C. Fitzmorris, cap de policia de Xicago (recordin, on campava el famós Al Capone?) va arribar a dir que el seixanta per cent dels seus policies es dedicaven a «col·laborar» en el gran negoci de la venda i distribució d’alcohol.

És una dada curiosa que el whiskey Jack Daniels, un dels més coneguts arreu, produït íntegrament a Lynchburg, no es pot prendre en cap dels bars de la localitat ni vendre en cap de les seves botigues. Linchburg pertany a un dels 20 comtats de l’estat de Tennessee on encara és parcialment vigent la Llei Seca*. L’anècdota il·lustra el fet que la lluita contra el consum d’alcohol en alguns llocs continua, encara, al vell estil: el de la simple prohibició. I no és pas que el problema no sigui gros: a banda de les múltiples derivades en forma de cirrosis, càncers i accidents de trànsit, el consum d’alcohol es troba present en la majoria de les agressions sexuals i de violència de gènere.

DONA MAMANTÉs evident que l’abús d’alcohol és perjudicial per a la salut i que, sota la seva influència, les persones posen en perill la vida dels altres (si condueixen) i troben fàcil excusa, desinhibició o estímul a les barbaritats que fins i tot sobris tenen voluntat de cometre. I és evident, alhora, que la fórmula prohibitòria i sancionadora (fins i tot amb penes de presó) és necessària. Amb tot i això, és clarament insuficient. No tinc més ni millor recepta que l’educativa. Quan ens hi posem, seriosament, com a col·lectivitat?

*Dic «parcialment» perquè la Llei Seca prohibia, justament, la fabricació, la distribució i BORRATXERA fun-hot-party-summer-vodka-Favim.com-204059la venda d’alcohol, no el seu consum. I al comtat de Linchburg no es pot vendre alcohol, però sí beure, i també, evidentment, fabricar i distribuir mundialment la beguda espirituosa. El curiós és que si vols prendre un whiskey en un bar i vius al poble (de 600 habitants només), has de conduir 20 quilòmetres fins al poble més proper. A casa, és clar, pots tenir les reserves que vulguis.

Read Full Post »

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. (més…)

Read Full Post »

DESAMOR ODIHi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. (més…)

Read Full Post »