Els humans ens alegrem i ens entristim quan considerem l’èxit o el fracàs de les nostres accions i també quan ens comparem amb els nostres semblants. Per això, és clar, no sentim enveja d’un lleó perquè és més fort que nosaltres, ni tampoc envegem l’alçada d’un pi. Només podem envejar allò que considerem igual: els altres éssers humans. I justament per això de vegades experimentem aquesta passió trista.
L’enveja és, en efecte, una tristesa que neix de la consideració de la bona sort, de la intel·ligència, del bon fer i dels èxits dels altres, èxits que considerem immerescuts. Per això deplorem l’alegria que els causa. I per això mateix, quan veiem que aquells a qui envegem fracassen (o els fan o els fem fracassar), ens alegrem. (més…)
«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. 
Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. 
Hi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. 
Ramon Camats 