Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘LECTURA’ Category

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Read Full Post »

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.

Read Full Post »

Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.

Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.

Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?

Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?

En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.

En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.

En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.

Read Full Post »

S’imagina que les rebaixes de temporada fossin permanents i no cícliques, com ara? Sí, que els preus dels descomptes de gener partissin dels preus de les rebaixes de juliol, i, d’aquesta manera, idealment tendissin a zero. Aquest és el somni del comprador compulsiu (producte humà del consumisme), que allò que vol adquirir, tant l’imprescindible com el superflu, baixi de preu periòdicament. Quin goig no faria, al cap d’uns anys, poder comprar sense haver de desprendre!

A l’Educació tradicional, les rebaixes es trobaven al setembre. Els alumnes que no havien fet res en tot el curs feien uns exàmens de recuperació amb un nivell d’exigència clarament inferior al de juny. Així, per poc que haguessin repassat el material de curs, podien passar «nets» al curs següent. Ara encara es fan repesques, però dins del curs, així els mals estudiants no han de treballar a l’estiu, pobrets. De fet, ara ja gairebé no han de treballar ni els bons ni els mals estudiants, car la idea és que aprovi tothom. Hom no s’imagina la pressió que exerceix el Departament d’Ensenyament perquè així sigui. El mateix val a dir del Ministerio corresponent.

Aquests dos anys excepcionals de pandèmia han servit d’anticipació normativa per al que es preparava: que els alumnes d’ESO i BTX obtinguin els títols corresponents sense haver aprovat totes les matèries. Ara sí que serà «excepcional» repetir curs, que és del que es tractava: així s’estalvia la sobre despesa que signifiquen els repetidors i, alhora, les xifres d’aprovats i eventualment titulats milloren significativament. Després passa, però, que només la meitat dels estudiants que volen ser mestres passen les proves  PAP (Proves d’Aptitud Personal) de nivell de llengua i cultura general perquè no saben escriure, tenen un escassíssim hàbit de lectura que els dificulta la comprensió de textos, no tenen cap mena de cultura general, etc. Ja veuen, un peix que es mossega la cua, a la desgana infinita dels estudiants s’hi ha de sumar la incompetència dels mestres (mals estudiants prèviament)… Com volem que el sistema educatiu funcioni bé, si no formem bé, primer els estudiants i després els que volen ser mestres?

Els sospitosos habituals del desastre són la baixíssima inversió educativa (ja se sap, no es poden tenir duros a quatre pessetes), la competència de les noves tecnologies i xarxes socials (si hom es passa el dia enganxat al mòbil, no hi ha temps per a res més), la desídia de molts pares, que només saben plantar fills però després no els reguen, i la degradació progressiva de la professió docent. Els mestres, malpagats i desacreditats, són obligats a fer de corretja de transmissió d’un sistema i d’unes metodologies «xupiguais» que només progressen retrocedint, com es veu pel rendiment mitjà dels que surten de les aules.

Read Full Post »

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència. 

És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir  ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.

Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre. 

Read Full Post »

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.

Read Full Post »

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »