Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència.
És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.
Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre.
Els novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, -la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin 
reals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.
Les novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.
