REBAIXES A L’EDUCACIÓ

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

L’ALIMENT DE L’ESPERIT

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.

Read Full Post »

LES MENTIDES VERTADERES

Els novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin reals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

Les novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »