VÍCTIMES DEL SUÏCIDI

El suïcidi és un problema, diuen. Però no és cert. La paraula «problema» significa: «cosa a solucionar» i el suïcidi no és un problema sinó una solució, de fet la solució, per als que es donen la mort a sí mateixos. Per a qui és un problema, doncs? Per als que es queden. Si algú té un pare, un fill, un germà, un amic suïcidat, sap de què parlo.

Read Full Post »

DECIDIM DECIDIR

Qui pensa que les eleccions municipals d’avui no són plebiscitàries és que té pa a l’ull, és ruc o va sobrat de mala fe. No cal fer recompte dels greuges patits –la nostra acció no ha de ser una mera reacció– però sí que cal mirar al futur. I aquest no arribarà només de desitjar-lo molt si no s’està disposat a fer el que cal. I jo no vull un alcalde a qui calgui arrossegar a l’hora de les decisions ni un entrebanc per al país. Quan l’estat suspengui l’autonomia al setembre –amb la idea que sense el cap el cos morirà– només ens quedaran els ajuntaments, i no és qüestió de tenir alcaldes porucs ni botiflers.

Read Full Post »

HAMLET A CATALUNYA

«Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Si pensa amb més noblesa qui suporta els dards i fonades de la ultratjant fortuna o qui s’arma contra un mar de desgràcies, i amb les armes s’hi oposa per finir-les…» Així fa el conegut monòleg de Hamlet, príncep de Dinamarca, protagonista de l’obra homònima de Shakespeare. Com és sabut, Hamlet es debat entre dues alternatives: venjar l’assassinat del seu pare i rei, perpetrat pel seu propi oncle, amb totes les dificultats que l’empresa suposarà,  o acceptar resignadament els fets. En el seu monòleg, Hamlet examina una tercera alternativa: suïcidar-se per tal de fugir d’aquesta incertesa asfixiant. Només el reté una incertesa encara més gran: la d’ignorar si en el son de la mort hi ha un malson més gran que el patiment diürn que donen les desgràcies de la vida, això, diu, és el que fa que no acabem amb un punxó les fuetades de la fortuna i suportem la desraó del dèspota, la llei injusta, els insults del poder i el seu escarni.

Read Full Post »

AMB QUINA MÀ ARRANCAREM L’ESTACA?

Ara no es nota, perquè escric amb un teclat i faig servir les dues mans amb similar “destresa”. Però de petit, a l’escola unitària del poble, el mestre que ens ensenyava a escriure em feia agafar el llapis amb la dreta mentre em subjectava el braç esquerre per tal que no en fes ús. Cada vegada que canviava de mà, hi rebia un bon cop amb el regle. Això no passava a la prehistòria: tot just fa quaranta-set anys. Era una època en què l’esquerra tenia mala premsa i les dretes manaven –poc ho molt com ara, però encara amb més mala hòstia–. I ser esquerrer era tan mal vist per l’església –només els bons, al cel, seuen a la dreta de Déu–, com pel poder –que enterrava els esquerranosos als vorals de les carreteres. Avui dia la dreta no deixa que els desenterrem, dit sigui de pas. No vol pas que els comptem ni que els recordem.

Read Full Post »

QUE NO TREBALLES, MARIANO?

−Que no treballes, Mariano? −Hombre, trabajar, trabajar, no demasiado, la verdad. Y no es por falta de ganas, que tengo muchíssimas. Però gracias a Dios, me las puedo aguantar. Així responia el president del govern a un periodista imaginari que havia tingut la sort que, en una roda de premsa oberta i amb preguntes, respongués a la seva. En Mariano, ho sap tothom, creu que la feina es fa esperant que un altre la faci. I sinó, el millor és no fer res, perquè si hi ha un problema, i es pot arreglar, ja ho farà un altre. I si no es pot apariar, no val la pena perdre el temps posant-s’hi. Mariano és un NI-NI frustrat, que ni estudia ni treballa, però a diferència d’aquells per als quals es va inventar el nom, no viu dels seus pares sinó de tots els ciutadans de l’estat.

Read Full Post »