TRAVESSAR EL RUBICÓ (POLÍTIC)

El gran Juli

La nit de l’onze al dotze de gener de l’any 49 abans de Crist, Juli Cèsar, ple de dubtes, es va aturar davant del riu Rubicó amb les seves tropes. Sabia que el riu marcava la frontera entre la Gàlia Cisalpina, d’on era governador, i Itàlia. I sabia també que travessar-lo significava iniciar una guerra civil. Diuen que fou llavors que pronuncià la frase «Alea iacta est» (la sort ja està llençada) amb la qual volia manifestar que era perfectament conscient que, igual que els daus quan surten de la mà del jugador, la seva decisió desencadenava uns esdeveniments polítics que ja no es podrien aturar.
«Travessar el Rubicó», però, no significa pas el mateix que «La sort està llençada». La segona frase, en qualsevol cas, és conseqüència de la primera. Aquesta marca el punt que inicia la seqüència de fets, el punt temporal o físic. En canvi, aquella indica el resultat d’un acte de la voluntat.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

DIPLOMAT: A person who tells you to go to hell in such a way that you actually look forward to the trip.
(Diplomàtic: és un individu que t’envia a l’infern d’una manera tal que et fa desitjar el viatge.)

La definició és molt bona. Me’n recorda una altra de Maquiavel que diu alguna cosa com que un dels arts de la diplomàcia consisteix a dir que no fent semblant que es diu que si. Maquiavel, diplomàtic de professió, que havia hagut de representar la petita i indefensa república florentina davant de tants poderosos: el rei francès, el papa Alexandre VII, César Bòrgia… havia après que negar-se categòricament a les seves exigències es pagava amb la guerra o la pèrdua de suport financer o polític. Per això en algun lloc, emprant una de les seves metàfores genials, diu que no sempre es pot actuar com un home –això és, amb la raó− sinó que cal emprar la bèstia. Entre aquestes cal triar entre el lleó i la guineu. Però el primer no sap evitar les trampes i la segona no sap combatre els llops. Per això cal tenir un equilibri entre el lleó i la guineu, perquè quan arribin els llops els guanyis i perquè quan et trobis les trampes les puguis evitar.
Però la definició del començament apunta una mica en una altra direcció, més malèvola, la de l’individu que fa passar una cosa per una altra i que literalment t’ensarrona perquè acceptis allò que altrament rebutjaries. Aquest és el revers de la diplomàcia florentina de Maquiavel. Per a aquest és tractava d’una arma defensiva dels febles, però segons la definició que he trobat  més aviat es tracta d’un tècnica general per a enganyar.

Diplomàtic

Read Full Post »

ELOGI DE LA VOLUNTAT (POLÍTICA)

Moltes desigualtats existents entre els humans estan causades per la fortuna o per l’herència, que col•loquen les persones en punts de partida molt diferents a la cursa de la vida. I tanmateix, hi ha una cosa que pot permetre superar gairebé totes les desigualtats inicials, aquesta és la voluntat. En efecte, el grau de força moral o voluntat posa entre els humans la mateixa distància que la força física o el volum posen entre les bèsties. Així, des d’aquest punt de vista, un home pot ser per a un altre el que un elefant per a una formiga.
Tots els éssers humans volen coses. Uns volen ser rics, altres poderosos, i uns altres, finalment, volen ser savis o cèlebres. Que arribin als seus objectius depèn de molts factors, però el més important de tots és la força i la constància del seu determini. És en aquest punt que les diferències entre les persones es deixen sentir. Hi ha individus capaços dels més extraordinaris esforços durant un breu lapse de temps, durant el qual fan grans progressos. Les seves iniciatives són semblants a la primera foguerada dels amors adolescents, pur foc d’encenalls. Al principi sembla que s’ho han de menjar tot però si l’objectiu es fa esperar acaben desistint. Els sobra força i els manca constància.
Uns altres individus, en canvi, sense fer escarafalls, sense forçar mai el pas, emprenen un camí i no l’amollen fins que han arribat on volen. Són persones que no es descoratgen davant de les dificultats –que els poden entretenir però no aturar–, i el transcórrer del temps mai no escurça la seva passa.
Tot plegat no és refereix únicament a la capacitat d’assolir objectius a llarg termini sinó, en general, a l’energia vital, a l’ímpetu, al dinamisme que les diferents persones despleguen a l’hora de realitzar qualsevol cosa. N’hi ha uns que no és mouen per a res si no els ho demanen, i s’estimarien torrar-se al sol com les sargantanes. Altres persones alternen períodes d’intensa activitat amb altres de repòs letàrgic. Finalment, un tercer tipus de persones, més rar que els anteriors, no estan mai quiets, el seu ànim es troba constantment despert i actiu, sempre tenen coses a fer, idees noves a comunicar i iniciatives a compartir amb els altres.
No estic segur que puguem barrejar en tots els casos l’energia vital de les persones amb la seva força de voluntat. Hi ha qui diu que l’energia és una qualitat del temperament, com la força física ho és del cos, això és, capacitats que els atzars de l’herència ens han concedit o negat. I tanmateix, penso que de la mateixa manera que l’exercici pot augmentar les energies del cos, la voluntat pot fer créixer les de l’esperit. En veritat es diu que pot més qui vol que no qui pot. Conseqüències de tot plegat les veiem cada dia al carrer: uns manen i uns altres obeeixen, uns fan i uns altres deixen fer, i uns viuen mentre altres miren passar la vida.
En política aquesta energia i força de voluntat són essencials; sense elles no s’aconsegueix res. Deia Max Weber al seu llibre Politik als Beruf (La política com a vocació) que: «La política consisteix en una dura i perllongada penetració a través de fortes resistències per a la qual es necessita, al mateix temps, passió i mesura. És completament cert que en aquest món no s’aconsegueix mai el possible si no s’intenta l’impossible un cop i un altre». La frase, que pot ser llegida fins i tot en clau eròtica –qui en feu aquesta lectura fou el meu amic Pané− conté la quintaessència de la tasca política, tant al govern com a l’oposició: cal tenir idees i cal intentar sempre que es converteixin en accions i fets. Res no donen regalat. Però únicament la constància obté els seus fruits, la constància que neix de la voluntat i la convicció.

CONCENTRACIÓ DE LA VOLUNTAT

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

“El centre comercial és la nova catedral de la societat actual”
JOSE SARAMAGO

Aquest home lúcid que ahir va morir als 87 anys ens deixa una obra immortal. Deia Plató que tots els individus aspirem a la immortalitat. La majoria només és capaç d’assolir-la segons el cos, a través de la descendència. N’hi ha molts menys, com en Saramago, que ho facin a través de l’esperit, gràcies a l’originalitat, la força o l’esplendidesa de les obres que han nascut de la seva imaginació creativa.
La frase, com tantes altres d’aquest autor, conté una diagnosi precisa de la nostra societat de consum, on el sistema econòmic capitalista s’ha ensenyorit tant de la matèria com de l’esperit del món. Un sistema que no content de posseir els nostres cossos per al treball domina també els nostres esperits: el consumisme com a manifestació del centre de gravetat de la vida contemporània.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

Politicians are like diapers. They both need changing regularly and for the same reason.
AUTOR DESCONEGUT

(els politics són com els bolquers. Ambdós s’han de canviar regularment i per la mateixa raó.)
La frase, d’autor desconegut, però dictada pel sentit comú, conté una veritat que l’experiència confirma. Jo l’entenc en dos sentits. El primer és trivial i sense connotacions negatives: l’exercici de la política és dur i obliga embrutar-se les mans, en el sentit que hom ha de prendre decisions i no sempre són les que hom voldria. Perquè sovint hom es troba atrapat entre el desitjable i el possible, i entre els principis i les realitats. És per això que cal que els polítics canviïn, i perquè convindria que tothom passés per l’experiència de prendre decisions que afecten a la col•lectivitat.
El segon sentit està marcat: la política embruta, sí, i la política corromp, com l’ocasió fa al lladre. Per això cal renovar les persones que exerceixen determinades responsabilitats, no perquè hi hagi el perill que posin la mà a la caixa, o que confonguin la justícia amb el seu interès, o perquè practiquin el nepotisme, sinó perquè tot plegat deriva del principi general: la condició humana és la que és.

Read Full Post »

IMATGES I PARAULES

Quino era un d’aquells dibuixants que articulaven paraules sonores i eloqüents amb els seus traços. Els diàlegs, succints i lacònics dels seus personatges, fan reflexionar, i molt, sobre el racisme i la xenofòbia desfermades els darrers dies, a Lleida i arreu. I també sobre la dificultat que hom experimenta a reconèixer a altres els mateixos drets i llibertats que a un mateix.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

Il y a deux sortes de justice : vous avez l’avocat qui connaît bien la loi, et l’avocat qui connaît bien le juge !
COLUCHE. Tret de l’sketch Le Chômeur

(Hi ha dues menes de justícia : teniu l’advocat que coneix bé la llei i l’advocat que coneix bé el jutge)

Coluche, cèlebre humorista francès, l’encertava de ple en aquesta invectiva irònica contra la justicia aplicada. La lletra de la justícia és sovint prou clara però hi ha una gran discrecionalitat a l’hora de la seva aplicació. Tenim Declaracions de Drets Humans i Convencions de Ginebra, també tenim un Dret Internacional i distingim entre les aigües territorials i les internacionals, establint uns drets sobre cadascun d’ells. I tanmateix, l’estat d’Israel, que sap tot això de sobra, coneix encara millor el jutge que ha de mesurar les seves accions. Li coneix la vara de mesurar i sap també que li han fet a mida de cada malifeta i de cada abús. Els Estats Units, jutge en cap de l’ONU,, sempre li és favorable. Per això a Israel, on deuen creure que les lleis les dicta el seu Déu, aquell que ja els va afavorir a l’hora de la conquesta de la Terra Promesa, no els importen els judicis dels membres del jurat sinó els del seu cap, sempre favorable i complaent. Quin paper li toca fer a Obama!

Read Full Post »

CONFORMITAT I LLIBERTAT

És una veritat establerta que les persones formem les nostres opinions, creences i conducta a partir del que pensen i fan els que tenim a la vora. Els nens que es crien en una societat de caníbals esdevenen caníbals sense problema i tenen l’antropofàgia per la cosa més normal i correcta del món. Tant és així que fins i tot en el cas que siguin coneixedors d’altres pràctiques alimentàries, i per bé que hom els «demostri» que la seva és horrorosa i inhumana, ells no ho acaben de veure mai. El mateix s’esdevé, és clar, amb les nostres idees socials, religioses i polítiques, que somatitzem com a «normals» perquè són les nostres.

Des de la infància hom ens educa en la conformitat. Les opinions comunament acceptades constitueixen la regla moral, el model estètic i la veritat científica. Allò que anomenem «sa sentit comú» no és més que el conjunt de «fets» acceptats i reconeguts per una època. Les persones som contínuament encoratjades a donar per bona la regla de la majoria en tots els aspectes de la vida i tots tenen experiències vicàries a partir del càstig social que pateixen els disconformes. Tenir «opinions estranyes» o diferents del comú és una cosa mal vista. La raresa es paga amb la impopularitat, el menyspreu i fins i tot l’odi dels altres. La singularitat i la diferència, en un altre context, són anomenades «error» i «mentida». Pensem per un moment què hagués passat si, abans de Copèrnic, algú hagués dit que la Terra donava tombs al voltant del Sol. Hagués estat tractat d’eixelebrat i mancat de sentit comú. La pressió del grup −i com va passar després amb Galileu, l’amenaça i la coacció− reduïren al silenci a tothom que pensava pel seu compte. Tan difícil era –i és− dir la veritat quan la majoria creu que és una mentida.

Fa seixanta anys, Solomon Asch va fer un experiment psicològic sobre la pressió del grup. Es tractava d’una prova de visió on calia distingir línies de diferent longitud. L’experimentador es posava d’acord amb els subjectes, de manera que aquests donessin idèntica resposta: totes les línies eren idèntiques. Però hi havia un estudiant que hom havia deixat al marge i que havia de donar la seva resposta després que ho haguessin fet tots els altres. Evidentment l’objectiu real de l’experiment era estudiar la reacció de l’estudiant davant d’una opinió majoritària contrària a la seva. L’experiment posava de relleu que, malgrat que les línies eren clarament diferents, almenys un 33% dels estudiants dubtava de la seva pròpia agudesa visual i tendia a conformar-se amb l’opinió del grup. Quan no hi havia unanimitat completa en el grup de còmplices, aleshores l’índex de conformisme forçat disminuïa, i quan no hi havia cap mena de pressió grupal, el subjecte de l’experiment no tenia cap problema a donar la resposta correcta.

Les conclusions de l’experiment d’Asch són reveladores i alhora inquietants. Fan adonar del perill que la pressió del grup social, sovint invisible i intangible, ens fa ser, no solament acrítics sinó conformistes i sovint consentidors. I el perill no rau tant en el fet que l’harmonia social no sigui possible si tothom canta la mateixa nota, com en el fet que determinats errors i barbaritats passin per veritat i justícia només perquè són universalment acceptats i ningú no s’atreveix a denunciar-los.

Read Full Post »

IMATGES I PARAULES

És un topic dir que una imatge val més que mil paraules. Jo no ho tinc tan clar, perquè penso que la imatge s’ha d’interpretar sempre. I tanmateix, quan veig alguns dels dibuixos de Paco Ermengol refaig camí i penso que sí, que hi ha dibuixos que valen més que molts articles d’opinió. Vet ací un…

Fanàtics!!!

Read Full Post »