Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2010

Politics is supposed to be the second-oldest profession. I have come to realize that it bears a very close resemblance to the first. RONALD REAGAN

(Diuen que la política és la segona professió més antiga. Jo he començat a comprendre que té una gran semblança amb la primera)

Té la seva gràcia que això ho escrivís –o potser només ho digués després d’haver-ho sentit a algú altre− el primer president nord-americà que durant molts anys s’havia guanyat la vida com actor a Hollywood. La frase de Reagan vol ser irònica però acaba en cínica, car la diu qui de la política va acabar fent professió. A mi, en canvi, la frase em fa pensar més en qui la pronuncia: un actor. I d’actors sí que en tenen molt els polítics. Sovint, i ho veureu fàcilment al Parlament, no diuen altra cosa que el que està escrit al guió del seu partit. No parlamenten, no enrahonen, només actuen. N’hi ha molt pocs, i són els millors, que interpretin el seu propi personatge, amb idees autèntiques i no pas fingides.

Anuncis

Read Full Post »

«Governar és escollir»

LAO TSE, del llibre Tao te Ching

El Tao Te Ching (la traducció aproximada és : Camí clàssic del camí cap al poder i la virtut) és un llibre que conté 5000 caràcters xinesos, organitzats en 81 capítols, que fou presumptament escrit per Lao Tse. És un compendi de saviesa tradicional xinesa expressada de manera ambigua, de manera que pràcticament totes les interpretacions són possibles. Els temes són variats: van des dels consells polítics fins a la saviesa pràctica per al dia a dia.
Quant a la frase d’avui, ambigua com és (governar és escollir: escollir què, quan, com, perquè…) resulta tanmateix prou suggeridora. Jo penso que, circumstancials a banda, el que compta és el verb escollir. Escollir vol dir decidir entre un mínim de dues opcions, i això significa que una és descartada. Governar és escollir perquè no es pot satisfer tothom, per legítimes que siguin les aspiracions de cadascú –si més no per a ell−. Governar és escollir perquè per a fer-ho, cal tenir clar què es pensa, què es vol fer i on es vol anar a parar. La desgràcia d’alguns és que no tenen cap pensament, cap principi, cap orientació… i només un desig, aconseguir governar o continuar governant. I per això, s’orienten en funció d’on bufa el vent. I encara n’hi ha uns altres de pitjors, que no volen escollir, volen acontentar tothom i acaben decebent tothom.

Read Full Post »

Vous avez beau ne pas vous occuper de politique, la politique s’occupe de vous tout de même. CHARLES DE MONTALEMBERT
(Per més que no us ocupeu de la política, la política s’ocuparà de vosaltres)

Charles-Forbes-René, comte de Montalembert, nascut el 15 d’abril de 1810 a Londres i mort a París el 13 de març de 1870, fou un periodista, historiador i polític francès. Parlamentari de les assemblees constitutiva i legislativa de la Segona República francesa, després de la revolució de 1848. Membre del cos legislatiu del Segon Imperi., era favorable a una monarquia constitucional i liberal. Teòric francès del catolicisme liberal, va defensar la llibertat de premsa, la llibertat d’associació i també va sostenir constantment els drets de les nacionalitats oprimides. Va ser un dels autors de la llei de 1850 sobre la llibertat de l’ensenyament (llei Falloux).

La cita d’aquest autor és ja un lloc comú de la política. Recordo que Maquiavel diu el mateix en algun lloc. I tanmateix, encara és una veritat que no s’ha obert pas a les ments de moltes persones. Ara parlem de desafecció de la política, per a justificar la qual no falten pas raons. Amb tot, si en un sistema democràtic com el nostre, la desafecció implica que, a banda de reduir-se la participació a les eleccions, els ciutadans es despreocupen dels assumptes polítics, que a tots incumbeixen, anem a mal borràs.
Perquè la política no consisteix només en un conjunt d’individus que gestionen la cosa pública, també es tracta que els ciutadans, amb la seva acció, contribueixin al funcionament correcte de la societat. Si manca aquesta complicitat, aquesta col•laboració –si escau, també un punt de tensió− res no funciona. A banda, el sentit directe de la frase és encara més evident: fem el que fem, les decisions polítiques ens afecten. Cal saber perquè es prenen, cal interessar-s’hi, tant per saber si són correctes i acatar-les i recolzar-les, com per a criticar-les amb més raons que les que se senten a les tres quartes parts de les converses de cafè del país.

Read Full Post »

El drama de ser president és que si hom es posa a resoldre problemes ja no té temps per a governar. QUINO.

Quino, cèlebre articulista del dibuix argentí, escrivia articles d’opinió profundíssims a través de frases que passaven per infantils. I tanmateix, contenen més saviesa moltes sentències de Mafalda o Guille que una bona colla d’articles de fons d’assenyats pensadors. En aquest cas, la vinyeta on apareix l’enunciat suggereix no poques coses. A mi em fa pensar en el debat etern entre la intervenció puntual no programada però aparentment necessària i la planificació, altrament dit, l’encavallament entre l’urgent i l’important. I també em fa pensar en la dificultat que hom sempre troba a ordenar, això és, a posar en fila, les prioritats. És el cas que acostumem a fer sempre allò que els anglesos defineixen amb una frase: «Last in, first out», l’últim a entrar és el primer a sortir, i mentrestant, el primer, i potser més important, espera que t’esperaràs…

Read Full Post »

Quan triga un cotxe nou, aparentment abandonat al carrer, a ser desvalisat i fet malbé? Triga més en un barri ric, de la zona “alta” o en un barri “depauperat” ? l’anècdota, que segons alguns és rigorosament certa, diu que això no depèn tant del barri com del mateix cotxe. Així, si el cotxe no té ni una ratllada i està impecable, tant és on es trobi. En canvi, només que el cotxe tingui un vidre trencat, una ratlla a la carrosseria o un bonyet al capó, immediatament és víctima d’espoli i objecte de gamberrisme. En pocs dies, sigui quin sigui el barri, ja no té cap vidre sencer, aviat li falten les rodes…
Tot plegat ve a tomb del Centre Històric de la nostra ciutat on l’ajuntament està duent a terme, amb l’ajuda de la Generalitat, un Pla de barris. La política actual de rehabilitació dels espais comuns: carrers i places, és encertada, car permet canviar la imatge del barri i propicia que les persones que hi viuen i hi transiten en tinguin més cura, per allò que sap greu llençar un paper en un indret on no n’hi ha cap. I tanmateix, encara resta molt i molt per fer: hi ha montes cases abandonades amb les portes tapiades que mostren el seu interior per forats que hom hi ha practicat, hi ha patis plens de brutícia i que de vegades semblen latrines a cel obert. I encara resta tota una obra social per fer, en forma d’integració dels nouvinguts, de recuperació del teixit comercial –abans tan actiu− i de potenciació de les xarxes socials. Els veïns fa temps que es queixen del fet que l’ajuntament no ha fet res en aquest sentit: tot ha quedat en pedra i ciment, però encara s’ha de veure una actuació decidida per tal de revitalitzar el barri. En suma, el barri necessita encara una normalització, que tots esperem que no trigui.

Read Full Post »