ABAIXAR LES PERSIANES

«El creixement d’un gran negoci és simplement la supervivència del més apte… la rosa American Beauty només pot abastar el màxim de la seva bellesa i l’aroma que ens encanten si sacrifiquem les altres poncelles que creixen al seu voltant. Això no és una tendència malsana del món dels negocis. És merament el resultat d’una combinació de la llei de la naturalesa i de la llei de Déu». Aquesta frase va ser pronunciada per John Rockefeller com a metàfora del Darwinisme social.

Read Full Post »

ELS RAIMS DE L’IRA

The Grapes of Wrath és el títol de la novel•la que John Steinbeck va publicar el 1939. En ella s’explica l’epopeia dels Joad, una família de pagesos d’Oklahoma que –al mig de la Gran Depressió provocada pel crac borsari de l929– han d’abandonar les seves terres improductives i emigrar en busca de treball per tal de sobreviure.

Read Full Post »

ELS ESCANYAPOBRES

L’Escanyapobres de Narcís Oller és una magnífica novel•la que, a través de tres personatges, l’Oleguer, la Tuies i el Magí, gasius i roïns fins al ridícul, descriu magníficament un vici capital de la humanitat: l’avarícia. Aquesta consisteix en l’afany immoderat d’acumulació de riqueses –que mereix el nom d’avidesa quan és dóna sol− i alhora en un esforç de fer economies que excedeix de molt la prudència.

Read Full Post »

L’IMPERI DE L’EFÍMER

–Nosaltres no tenim en compte les flors. Va dir el geògraf. –I per què no, si són allò més bonic? Va preguntar el Petit Príncep. –Perquè les flors són efímeres. El geògraf, un dels molts personatges amb qui es troba el nen protagonista de la novel•la de l’escriptor francès Antoine de Saint Éxupery, escriu llibres de geografia, que, al seu entendre, són els més preciosos, perquè les coses que contenen mai no canvien ni passen de moda. Rarament una muntanya canvia de lloc, i encara més estrany resulta que un oceà buidi la seva aigua. Els geògrafs, conclou satisfet, escriuen coses eternes. Però el Petit Príncep no ho veu clar. Pensa en la rosa que l’espera al seu petit planeta, la qual només té quatre espines per a defensar-se del món. I ell l’estima, això és el que la fa important.

Read Full Post »

ERECTIO, ERGO SUM

Trempo, per tant existeixo. Si em permeten la gosadia els diré que aquesta és la traducció exacta del títol. Oscar Wilde, ironista convençut, va dir un cop que «Hauríem de tractar seriosament totes les coses trivials, i hauríem de tractar les coses serioses amb sincera i alhora estudiada trivialitat.» No li faltava raó: hi ha coses que, banals i senzilles com són, mereixen una segona mirada i un punt d’atenció perquè sovint són les més importants de la vida atès les fem o hi hem de tractar cada dia. I alhora també, a fi que la gravetat no ens torci el gest, hauríem de parlar del que és seriós com si no ho fos.

Read Full Post »

FUGIR ENDAVANT

«Vostè, si segueix fumant, patirà un enfisema pulmonar». Ell va pensar: «Coi, però si no tinc res, si amb prou feines tusso i encara pujo les escales de dos en dos». Al cap de poc tenia l’enfisema. I el metge li va prohibir absolutament el tabac. Però ell es va dir: «Per una mica més que fumi, ara ja no em farà res. Va, deixaré el tabac per any nou. I, què cony, al capdavall, d’alguna cosa s’ha de morir i, si és així, que me quiten lo bailao». El dia dels Sants Innocents lliurava la seva ànima al Senyor.

Read Full Post »

QÜESTIÓ DE PRIORITATS

Si em caso amb en Joan he de renunciar a fer-ho amb en Pere, que també m’agrada, i amb qui –potser– igualment seria feliç. El cost d’oportunitat –car d’això es tracta, del que perdem o deixem de guanyar– és una realitat que aflora quan els recursos: temps, diners, possibilitat de dedicació, són limitats i cal triar entre ells.

Read Full Post »

CALVATRONS

Aquest, la foto del qual presideix el bloc, aquí al damunt, cofat de gorra, amb ulleres i barba, és un d’aquells a qui, ja de ben jove, mentre li augmentava la consistència pilosa del bigoti, se li anava aclarint proporcionalment la de la testa. La fotografia no permet apreciar-ho perquè la gorra, que porta durant una bona part de l’any, cobreix l’escassa pelussera del seu crani i li protegeix del fred, prevenint les calapàndries.
La seva calva és d’aquelles que al principi fou sacerdotal: corona pelada a la part superior de l’occípit, però que després, amb els anys, s’estengué, en forma de pèrdua de densitat capilar, per tota la part superior, restant només poblats normalment el clatell i els laterals.

Read Full Post »

PODEN PLANXAR, ELS HOMES?

L’escena és la següent: Wilma Picapiedra surt de casa seva amb unes amigues. Una d’elles diu: «M’alegro que vostè sigui una dama feta a l’antiga. L’altra afegeix: «I jo també. La majoria de les joves cavernícoles d’avui tenen carrera i no són felices restant a casa i defensant la llar». L’escena següent mostra la mateixa Wilma seguida del seu marit, en Pedro. Wilma diu: «Bé, a mi sí que m’agrada estar a casa. A més a més, al meu marit no li agradaria pas d’una altra manera. Veritat, amor meu?» I Pedro Picapiedra respon: «No, no m’agraden aquestes dones intel•lectualoides.

Read Full Post »

ANTROPOLOGIA DE L’ESCURÇÓ

Tots en coneixem algun, i el seu nombre no para de créixer. Els corcons, murmuradors, maldients, portafardells, detractors i xafarders són legió. Tenim, en primer lloc, el xafarder-llenguallarg-malcontent. Aquest furga arreu, tot ho troba cagat i pixat, es queixa de qualsevol cosa sense motiu suficient, emet judicis precipitats sobre el comportament dels altres i, mancat d’informació, escampa comareigs que donen peu a les murmuracions i notícies falses que arriben a les nostres orelles. Tanmateix, no és un autèntic falsari i normalment no té mala intenció; el perd el seu caràcter bocamoll i la seva ignorància.
És pitjor el mediocre-inoperant-actiu, que es caracteritza per la seva incapacitat per a reconèixer l’excel•lència dels altres. Aquest tipus d’individu és molt freqüent en la nostra societat competitiva, on no sempre és evident que la jerarquia o els honors vinguin justificats pel mereixement. És fàcil reconèixer-lo a la feina en aquell que, descontent del lloc que ocupa, es dedica a ensorrar els que són millors que ell, amb l’esperança de suplantar-los, desenvolupant sistemes sofisticats de persecució i entorpiment.
Finalment tenim l’envejós-venjatiu-maldient, forma hipertrofiada i malaltissa de les anteriors. Aquest odia tota superioritat, tant la que té a tocar com la distant, cosa que el fa especialment perillós perquè, com l’escurçó a la vora del camí, mossega tothom amb difamacions i calúmnies, sempre que pot darrere la màscara de l’objectivitat i el desinterès.
Hi ha dues maneres d’anihilar un individu: o matem la persona (destrucció del cos) o matem la seva imatge. En un món on les aparences són el baròmetre de la majoria dels nostres judicis i on el crim es castiga amb penes de presó, la maldiença és l’instrument dels assassins de la fama i dignitat alienes.
Existeix la creença que el venjatiu és aquell que té algun compte pendent amb algú altre que l’ha ofès prèviament. Això només és cert a mitges. De fet, hi ha molts venjatius per enveja. La raó és simple: l’envejós, encara que no hagi estat víctima de res, s’entristeix del fet que altres tinguin més sort, fama, diners, coneixements, poder o dignitat que ell. Per això el seu objectiu no és una persona concreta sinó el món en general, que creu injust; i en particular, tots els que d’una manera o altra, estan damunt d’ell. L’envejós-venjatiu-maldient, que pateix d’un sentiment d’inferioritat, i que malgrat els seus autoenganys, en el fons s’adona de la seva manca de brillantor pròpia, intenta compensar-la apagant la resplendor dels altres.
El senyal de tenir gastada la fama pròpia és ocupar-se de la infàmia aliena. Més enllà d’aquesta reflexió, en cal una altra: amb els escurçons no hi ha millor remei que l’oblit i el menyspreu, que consisteixen a sepultar-los amb la pols del seu no-res.

Read Full Post »