SI ENS AIXEQUEN LA CAMISA

«Prendre el pèl» és una expressió ben poc catalana, per bé que els locutors de les ràdios nacionals i els presentadors de la televisió –que haurien de ser models de l’ús correcte de la llengua− en facin un ús sovintejat. De fet, és un calc del castellà: «Tomar el pelo», només que ho hem oblidat, tants i tant diversos són els manlleus que fem de la llengua dels veïns en detriment de la nostra.

Read Full Post »

EL CID CAMPEADOR CAVALCA DE NOU A LA POLÍTICA ESPANYOLA

Estàtua del Cid a Burgos

Segons diuen, el Cid Campeador, heroi simbòlic i protofundador de la «Unidad de Destino en lo Universal» que proclamà el Caudillo, va guanyar una batalla després de mort. Els seus acòlits van lligar-lo a la sella del cavall i així, de cos present i amb l’adequada rigidesa cadavèrica, va fer semblant d’estar viu i va fer fugir els enemics amb la seva fantasmal presència. Ara és, un altre cop, el propi Caudillo, també cadàver, qui guanya de nou.
Quan vaig escriure el paràgraf precedent no sabia si els partits catalans s’havien posat d’acord o no (a migdia del dia 16 de juliol encara no ho havien fet) per defensar una postura comuna, coratjosa, clara i digna respecte de la sentència de l’Estatut. Francament, tant aquest fet com la mesquina disputa sobre com s’havia d’encapçalar la manifestació del dissabte passat fan força pena. Ara sé que el Parlament, per la tarda, va pactar un acord de mínims basat en el preàmbul de l’Estatut (que segons la sentència no té valor jurídic). I tanmateix, em diuen que al Parlament hi va planar tothora un ambient preelectoral: la majoria de partits van marcar perfil propi i no van estar per la labor de treballar junts en lloc de fer-ho, com fins ara, de manera paral•lela però sense confluir, com rectes que hom no sap si mai es trobaran a l’infinit. La reiteració d’aquestes actituds: desunió, regateig curt, càlcul electoral, temor a disgustar els «amics de Madrid», cal dir-ho, no fan més que encoratjar aquells que humilien i menystenen Catalunya. No ens respectem a nosaltres mateixos i no ens sabem fer respectar, i ja se sap que les persones –i les institucions− dubten menys a ofendre a qui es fa estimar que a qui es fa témer.
Tal dia com avui, fa 74 anys, un general espanyol, Francisco Franco de nom, va radiar des de Tetuán una al•locució que cridava a la revolta contra el govern de la República, la qual començaria l’endemà, 18 de juliol. Ja és ben irònic, deixin-m’ho dir, que la manifestació de fa una setmana acabés precisament a la plaça Tetuan de Barcelona. Ignoro si els organitzadors, en programar-la, ho van fer expressament. La diferència, també irònica, és que a la Tetuán africana s’hi devia escoltar aquell dia el Himno Nacional, mentre que a la plaça Tetuan catalana dissabte passat s’hi va sentir l’himne dels Segadors i les paraules: «Som una nació, nosaltres decidim».

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

This is a court of law, young man, not a court of justice.

OLIVER WENDELL HOLMES Jr.

(Aquesta és la cort de la llei, jove, no un tribunal de justícia)

Oliver Wendell Holmes (1841-1935) fou un gran jurista americà que va formar part del Tribunal Suprem des de 1902 fins 1932, d’on es va retirar als 90 anys perquè considerà que ja li tocava! Va ser un home remarcable i molt considerat per les seves opinions concises i enginyoses. Una de les frases més conegudes és “Shouting falsely fire in a crowded theater” de la qual feu ús en un dels judicis que dirigí. La frase al•ludeix al perill de certes expressions que no tenen un ús clar però resulten extremadament perilloses per causa del lloc o el moment en què són emeses. Per això, segons Holmes, els jurats o els procediments administratius haurien de considerar si no és millor limitar-les, per bé que aquesta possibilitat sembli anar contra la Primera Esmena de la Constitució americana, que garanteix la llibertat d’expressió.
El cas és que la frase d’aquest cap de setmana fa referència a una altra qüestió, molt relacionada amb els esdeveniments dels darrers dies i en especial amb la sentència del Tribunal Constitucional. D’aquesta sentència o “fallo” i, sobretot, de l’alt tribunal, podríem dir, amb Holmes, que ho és de la llei però no pas de la justícia. I quina diferència hi ha? És que la justícia no és allò que deriva de la llei?

Read Full Post »

LA “NACIÓN” COM A MÒMIA CONCEPTUAL

Segons Freud, el fetitxisme és una patologia sexual, consisteix a substituir l’objecte sexual «normal» per un altre. Els fetitxistes substitueixen la persona estimada –real o imaginada− per un fetitxe, per un objecte material o simbòlic. Un cert grau de fetitxisme és força habitual, com quan un individu que surt de viatge demana a la seva estimada que li lliuri un mocador, de manera que aquest li permeti suportar millor l’absència. D’aquí a substituir permanentment l’estimada per una peça de roba hi ha un llarg recorregut, però.
El fetitxisme no es limita a la sexualitat. Per extensió metafòrica, diem que és un fetitxe qualsevol objecte o concepte al qual hom atorga un valor extraordinari al marge del context més ampli al qual pertany.
Arreu hi ha fetitxes conceptuals, termes simbòlics als quals la tradició ha col•locat als altars permanents de l’adoració política. El que hom no percep, en reverenciar aquests termes, és el tuf de resclosit i de descomposició que desprenen. Són mòmies, mòmies conceptuals. Són conceptes-mòmia perquè tot el que tenien de viu quan es referien a una realitat autèntica i real ara tenen de mort perquè aquesta ja no existeix i només en conserven la carcassa, el cos present embalsamat i momificat a fi de restar incorrupte i amb aparença d’etern.
Segurament un fetitxisme d’aquesta mena és el que feia que el Caudillo, segons diuen, conservés al Pardo el braç incorrupte de Santa Teresa de Àvila. És aquella pruïja malaltissa de conservar les coses, de fer-les eternes, allò que delata els idòlatres dels conceptes i de les essències.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques. MONTESQUIEU : De l’esprit des lois

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula).
Maquiavel i Montesquieu declaren que sovint cal «pecar» per a conservar l’estat i la llibertat. Amb això consagren la diferència entre la «virtut» moral, fonamentada en la religió, i la «virtu» política, que conté les qualitats de l’èxit en els afers públics.
Aquest és el paradigma clàssic, que tothom dóna per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. És ja un tòpic.
És possible, tanmateix, exercir una responsabilitat pública seguint, ja no dic els preceptes de la religió, sinó els de la moral ordinària? És possible dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar) complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic? Sostinc que sí que és possible. I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin de «bonista» o «bufanúvols» o, més ultramodern, et diguin «happyflower»… Aquesta darrera és molt bona: emparenta els que tenim una determinada opció política amb aquells que els anys seixanta predicaven l’amor i no pas la guerra.

Acabo. El text de Montesquieu diu que hi ha vicis polítics que no són pas vicis morals, i vicis morals que no són pas vicis polítics. Del comentari que faig a partir de Maquiavel se n’extreu que el que hi ha són vicis morals que són virtuts polítiques, o que els conceptes de vici i virtut no són aplicables a la política… sigui com sigui, el que penso de tot plegat és que l’exercici de la política és com l’art de servir-se de la dalla per segar: la dalla és innocent, hom la pot fer servir tant per a tallar espigues d’or com caps de persones. La moral fa que es dugui a terme una cosa o una altra.

Read Full Post »

DE REBAIXES

Ja té collons que algunes empreses de llum, telèfon i gas cobrin el nou IVA –preceptiu a partir de juliol− amb les factures corresponents a consums del mes de juny. Serà tan legal com es vulgui però, a banda de semblar una broma de molt mal gust, és una manera indecent i cínica d’emprenyar el personal. D’una banda, fent-li apurar el calze de fel que representa tota factura i de l’altra fent-li saber que no compta per a res.
La paradoxa és més trista i dolorosa pel fet que aquest mateix mes han començat les rebaixes, no solament les de productes diversos com la roba sinó també les més penoses de totes, les dels salaris. En efecte, de moment els funcionaris de totes les administracions, però de seguida s’ho trobaran, posem per cas, els treballadors de les empreses públiques, els mestres i professors de les escoles concertades… I aquí no pararà la cosa. Aviat la rebaixa del sou serà un fenomen universal, tant, que aviat li direm «melic» perquè tothom patirà la seva. Tots plegats sofrirem per la retallada del sou, però també per l’empitjorament de les nostres condicions de treball. Si en un sentit volem sortir de la crisi gràcies als baixos costos laborals, en un altre sentit complementari, i gràcies a la reforma que acabem d’estrenar, farem ús de l’acomiadament, cada cop més rebaixat de costos, com a mesura d’ajustament. A les xifres em remeto: en l’hora de l’acomiadament, només 33 dies de sou per any treballat, i 20 si l’empresa al•lega trobar-se en una «situació econòmica negativa». I encara més, la reforma laboral decretada permetrà que les ETT es transformin en «Agències de col•locació», que podran –i moltes tindran, segur− ànim de lucre. Així tindrem empreses parasitàries del sistema públic d’ocupació que convertiran la noble tasca de «donar feina» en un negoci que serà pagat pels treballadors.
«Rebaixar» significa, segons el diccionari, fer més baix el nivell, l’alçada, el grau o el gruix d’una cosa. A fe que, de totes les rebaixes amb què ens trobarem només una, la que afecta els preus dels productes de vestir, serà dolça d’empassar. Les altres, tant les que s’estan donant en els drets humans i els drets dels pobles –oi que no calen exemples?− com les que s’apliquen als drets dels treballadors, seran molt amargues. I això perquè tenen un sentit específic: el d’estimar una cosa per sota del seu valor, menystenir, i també humiliar.

Read Full Post »