Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ESCOLA’ Category

XENOFÒBIA EUROPA I TRUMP«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat.

Com es deuen sentir les persones sobre les quals tenim prejudicis d’alguna mena? Com deuen viure el fet de no ser acceptats i tractats com els altres? Vostè creu que, si no es reboten, és perquè admeten la justesa del prejudici? S’han fet molts experiments escolars sobre com aprenem a ser racistes i a discriminar. Pari atenció, un d’ells és com segueix: Una mestra entra en una classe de primària i pregunta als nens si creuen que tots són iguals. Ells responen que, naturalment, tots són iguals. A continuació ella els diu que les persones d’ulls blaus són millors i més intel·ligents. «Jo mateixa tinc els ulls blaus, i sóc la vostra professora». Un alumne diu: «mon pare té els ulls marrons i no és pas tan tonto», «Sí», replica la mestra, «però això pot ser una excepció que només racismo-getty-images-compressor.jpg_1718483347confirma la regla». I segueix argumentant la seva tesi amb diferents exemples de savis que tenien els ulls blaus. Els alumnes, després de posar alguna objecció, no saben què dir. Tot seguit, la mestra els diu que els nens/es de la classe que tenen els ulls blaus avui tindran cinc minuts més de pati, mentre que els que els tinguin marrons no podran sortir. Els d’ulls marrons protesten, troben arbitrària la mesura. «Per què nosaltres no podem sortir i els altres sí?». «Doncs perquè teniu ulls marrons, vet ací, perquè sou pitjors que els altres.» «Això és injust» diu un nen. «Avui els d’ulls marrons dureu mocadors al coll perquè de lluny puguem saber què sou,George-Stinney-Jr-v3 a més, no podreu jugar amb els d’ulls blaus». Algú de la classe, insulta un altre. Li diu  «Ulls marrons, ulls marrons! Amb entonació foteta. I l’insultat s’enfada molt. La mestra pregunta a la víctima perquè creu que li han dit això i què significa. El nen respon que és perquè ell té els ulls foscos i és com si li diguessin que és ruc. Aleshores la mestra, que s’ha adonat de la rapidesa amb què tothom ha assumit i normalitzat la discriminació, atura la classe iJane Elliot fent l'experiment els fa rumiar a tots una estona; potser ara els diu que els que tenen ulls blaus són pitjors que els que els tenen marrons. El convido a participar…

 

NOTA BENE: l’experiment descrit és una reproducció lliure de les experiències educatives de Jane Elliot (1933), una mestra americana que és, encara avui, als seus 86 anys, una activista antiracisme. És coneguda pel seu exercici «Blue eyes-Brown eyes», realitzat a la seva classe de 5 d’abril de 1968, el dia després de l’assassinat de Martin Luther King.

Anuncis

Read Full Post »

NYAP LAMPISTA TUBSLi han fet mai un nyap, a vostè? Ha trucat mai un lampista que, en lloc d’arreglar-li la fuita d’aigua, l’ha fet més gran? Li ha passat mai que la reparació del mecànic ha durat el mateix que el trajecte fins al següent taller on, ara sí, li han arreglat el cotxe?

La meva padrina, quan volia parlar bé d’algú deia que era «molt treballador/a». Segur que la laboriositat, i la constància en el treball són virtuts, però avui del que tracto de parlar és del «bon treballador», del professional que fa bé la seva feina. El món està ple d’individus que treballen poc i, sobretot, treballen malament. Una amiga meva, que no té pèls a laNYAP COTXE llengua, de tant en tant es veu obligada a preguntar: «Senyoreta, a vostè li agrada la seva feina?», i la venedora ‒de roba, d’electrodomèstics‒, negligent, semenfotista o malhumorada, es queda sense resposta. No n’hi ha quan a hom li criden l’atenció de manera assertiva pel mal servei que proporciona.

Pensi, en canvi, en un bon professional. Sap de què parlo, oi? Una persona que coneix el seu ofici, PROFESSIONAL INFERMERIAservicial però mai servil, atenta i educada, que escolta quan se li parla a fi d’atendre millor les necessitats del client, de l’alumne, del pacient…, i que, alhora, quan dona consells, ho fa des de l’expertesa, la neutralitat i l’objectivitat, sense mirar d’imposar-te la seva opinió, a fi que, davant de les opcions, vostè pugui escollir la que més li convé.  I, quant a la feina, el bon professional ‒i ho és perquè estima el que fa‒, és curós, conscienciós, detallista. Sempre va al pas, no corre ni que vagi a preu fet, car primer és la perfecció de l’obra, perquè del que es tracta és de lliurar un producte o un servei útils i duradors.

Deia Plató que un «bon» fuster no podia fer un «mal» moble en cap cas. Si el fuster és bo, FUSTER 2el moble ha de ser bo. Un bon fuster no pot fer un mal moble expressament, per negligència o per peresa. Aquesta és la més antiga definició que conec de la professionalitat, de la dignitat de la feina ben feta, una qüestió que no és solament de traça, sinó de coneixement, de caràcter i, en el fons, de virtut.

Diuen que si mai trobes la persona ideal, no la deixis escapar. L’amor no és fàcil de trobar. Si em permeten l’analogia, el diré que el mateix passa amb els bons professionals. Si en troba un: paleta, fuster, lampista, mecànic… no el deixi escapar.

Read Full Post »

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

Read Full Post »

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

GRÀCIES MESTRESAquest matí m’he despertat, com cada dia, amb el «Matí de Catalunya Ràdio». A les 7 en punt s’ha pogut escoltar el següent: «Es divendres 23 de juny. Les criatures han assumit que estan de vacances des que es lleven de bon matí fins que les fan anar a dormir. Les famílies encara s’estan fent a la idea dels 83 dies, 83!, que les escoles estaran tancades, i per tant han hagut de buscar alternatives per programar l’estiu com han pogut. Segur que molts de vosaltres avui esteu més pendents de saber què heu de fer o de comprar per a la revetlla d’aquesta nit que de comptar els dies en què tindreu els més petits enganxats a les cames, però ja us ho trobareu un cop passada la nit més curta de l’any. Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som.» (més…)

Read Full Post »

professor crematHe llegit, amb profunda tristesa, que a Lleida s’ha creat una plataforma de pares d’alumnes que té per únic objecte impedir que els seu fills siguin expulsats (una hora, un dia o més d’un, segons la sanció) de les escoles i instituts on reben ensenyament. Els objectius de l’associació són ben explícits: volen denunciar al Síndic de Greuges les, al seu entendre, injustes i desproporcionades mesures disciplinàries que els centres apliquen als estudiants. (més…)

Read Full Post »