Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ESCOLA’ Category

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.

Read Full Post »

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

Manifesten els nens gaire interès per menjar verdura i peix? Normalment el que més els agrada són dolços i llaminadures. Hi ha pares irresponsables que, amb l’objectiu de satisfer els «interessos» dels seus fills i amb el lloable propòsit de fer-los feliços els donen a pleret allò que volen. Així, en pocs anys tenen tocinets humans sobrealimentats que supuren greix i colesterol per les orelles, candidats de llibre a diverses malalties coronàries i a acabar els seus dies amb un infart de miocardi. Sort que també hi ha pares responsables i assenyats que «obliguen» els seus fills a un menjar divers i equilibrat.

Valgui d’analogia el que he escrit al paràgraf precedent per despullar les bajanades del subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Educació. Aquest ex-professor, que acaba de publicar el llibre Educar per a la vida, ha perpetrat els infumables decrets de currículums que es desplegaran el curs vinent a Catalunya. En una entrevista que li han fet al diari Ara, va dir que «El mal que té l’ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves». Fa molta pena que un responsable educatiu faci una diagnosi tan simplista. El problema és que aquesta patologia pedagògica ha fet metàstasi al Departament i també al Ministerio del ram.

Ineptes i alhora irresponsables són aquells que creuen que cal donar als infants allò que els «interessa». Des de quan als nens i als adolescents els ha interessat espontàniament aprendre història, geografia, matemàtiques, filosofia…? Quan heu vist que els joves estudiants abandonin els patis escolars i els seus mòbils per escoltar atentament els seus mestres i professors, fer els exercicis que aquests els proposen i estudiar les matèries que els diuen?

Educar té sempre un component de coerció, la que es fa per treure el nen dels seus jocs per acostumar-lo a l’òrbita de l’aprenentatge. No, la lletra no entra amb sang, com deien abans, però sí amb fermesa i constància. Cedir al «bonisme» de fer contents els estudiants administrant-los mel en lloc de feina és la millor recepta per fer d’ells uns perfectes ignorants i alhora uns inútils. Ja n’hi ha prou de convertir el sistema educatiu en un passatemps, camí de la desocupació i el fracàs.

Read Full Post »

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la «darrera» modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat que té l’objectiu de concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura «democràtica» perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per «millorar» les estadístiques i estalviar als adolescents el «tràngol» de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après. És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, és valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.

Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los. Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.

I acabo, la moda de menysprear l’educació «tradicional», que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.

Read Full Post »

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

En democràcia, la majoria de les lleis s’aproven per majoria absoluta. Això, en realitat, és menys que el que l’adjectiu «absoluta» convida a pensar. De fet, significa que la meitat dels vots emesos més un ja és suficient. En realitat, hauria de dir que és un suficient «justet», atès que del que vull parlar és de la nova Llei Orgànica d’Educació, que acaba de ser aprovada amb aquest «sufi pelat» (ha obtingut 177 vots, un menys i «suspèn»). La darrera, anomenada LOMCE, promoguda el ministre Wert, és de 2013, ha tingut un recorregut ple d’obstacles i no ha estat, per sort, aplicada completament. La nova «llei Celaá» pel nom de la ministra del ram ‒per què hem de recordar les lleis per qui les ha promogudes?‒ formalment es dirà LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Ja s’anticipa, amb el nom, el poc recorregut amb el que neix. És una llei que només aspira a modificar els esguerros de l’anterior. És una pena que gairebé totes les lleis de la democràcia, i ja en portem 8, han estat redactades a la contra, pensant només en particulars interessos dels electors del partit que les promovia. Així ha estat, en fi, que el sistema educatiu d’aquest país és més un roc per llençar que un llibre per aprendre.

Algú estima l’escola, a España? A algú li importa que els nostres estudiants aprenguin alguna cosa de profit? Algú creu que l’esperança d’un país es troba en la formació dels seus joves; o que per cada escola que s’obre es pot tancar una presó; o que l’educació és millor salvaguarda de la llibertat que l’exèrcit? És evident que no, l’educació és la nena d’un matrimoni de divorciats que hom es disputa tant per fotre l’altre com per obtenir els quartos de la custòdia.

Els centres educatius de secundària acaben de rebre la darrera instrucció sobre l’avaluació del curs, diu que, pel que fa a l’obtenció del títol de batxillerat, «la decisió de titulació no queda supeditada a la no existència de matèries sense superar per accedir a la titulació. En tot cas, per obtenir el títol de Batxiller és necessària una qualificació mitjana igual o superior a la requerida per superar cada matèria.» Saben què significa, això? Ras i curt, de nou assignatures que tenen a segon de BTX, l’aprovat pelat s’obté amb quatre i fins i tot cinc assignatures suspeses. Poden esgarrifar-se…

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.

Read Full Post »

Older Posts »