Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ESCOLA’ Category

En democràcia, la majoria de les lleis s’aproven per majoria absoluta. Això, en realitat, és menys que el que l’adjectiu «absoluta» convida a pensar. De fet, significa que la meitat dels vots emesos més un ja és suficient. En realitat, hauria de dir que és un suficient «justet», atès que del que vull parlar és de la nova Llei Orgànica d’Educació, que acaba de ser aprovada amb aquest «sufi pelat» (ha obtingut 177 vots, un menys i «suspèn»). La darrera, anomenada LOMCE, promoguda el ministre Wert, és de 2013, ha tingut un recorregut ple d’obstacles i no ha estat, per sort, aplicada completament. La nova «llei Celaá» pel nom de la ministra del ram ‒per què hem de recordar les lleis per qui les ha promogudes?‒ formalment es dirà LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Ja s’anticipa, amb el nom, el poc recorregut amb el que neix. És una llei que només aspira a modificar els esguerros de l’anterior. És una pena que gairebé totes les lleis de la democràcia, i ja en portem 8, han estat redactades a la contra, pensant només en particulars interessos dels electors del partit que les promovia. Així ha estat, en fi, que el sistema educatiu d’aquest país és més un roc per llençar que un llibre per aprendre.

Algú estima l’escola, a España? A algú li importa que els nostres estudiants aprenguin alguna cosa de profit? Algú creu que l’esperança d’un país es troba en la formació dels seus joves; o que per cada escola que s’obre es pot tancar una presó; o que l’educació és millor salvaguarda de la llibertat que l’exèrcit? És evident que no, l’educació és la nena d’un matrimoni de divorciats que hom es disputa tant per fotre l’altre com per obtenir els quartos de la custòdia.

Els centres educatius de secundària acaben de rebre la darrera instrucció sobre l’avaluació del curs, diu que, pel que fa a l’obtenció del títol de batxillerat, «la decisió de titulació no queda supeditada a la no existència de matèries sense superar per accedir a la titulació. En tot cas, per obtenir el títol de Batxiller és necessària una qualificació mitjana igual o superior a la requerida per superar cada matèria.» Saben què significa, això? Ras i curt, de nou assignatures que tenen a segon de BTX, l’aprovat pelat s’obté amb quatre i fins i tot cinc assignatures suspeses. Poden esgarrifar-se…

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.

Read Full Post »

L’anunci del Pla Pilot per a l’ensenyament a les escoles i instituts de la Religió Islàmica ha aixecat una polseguera considerable. Els que sempre ens hem oposat al fet que el sistema educatiu inclogui la religió, qualsevol religió, al currículum avaluable, hem trobat una nova ocasió per dir que aquesta no és una matèria educativa sinó doctrinal o confessional, responsabilitat dels pares o tutors, i que ha de ser transmesa a les esglésies, mesquites, sinagogues, per dir alguns dels temples més coneguts. Altres s’hi ha oposat per motius purament xenòfobs o directament racistes, car associen l’Islam amb determinades ètnies o procedències. Sembla que només se n’alegren els possibles usuaris i la Comissió Islàmica d’España, que podrà designar els perfils oportuns del professorat; ep, que ara ja ho fa, al seu torn, la Conferència Episcopal. També deu estar content el conseller del ram. Deu pensar, innocent, que tot plegat fa progre.

Ara, qualsevol  escarafall és inútil i superflu. Que la religió, en aquest cas, catòlica, s’ensenyi a les escoles no és cap novetat. Hi ha un conveni amb un estat estranger que ho fa possible, i la despesa, a més, és a càrrec de l’Estat, presumptament aconfessional. El problema no és, doncs, si s’afegeix una nova religió com a objecte d’adoctrinament, perquè d’això es tracta, oi, de doctrina. No, el problema és de permetre que el sistema educatiu d’un país suposadament democràtic i teològicament neutre, s’immisceixi en el proselitisme i les eternes disputes ‒hores d’ara, civilitzades i no sagnants‒ entre grups organitzats que s’atribueixen, cadascun d’ells, l’exclusiva del favor o l’amor de Déu (cadascun el seu, és clar) i el coneixement dels camins que condueixen a la vertadera felicitat, present o futura.

No és cert que els practicants del judaisme siguin els únics que creuen que són «el poble escollit per Déu», o el més beneït, o, en definitiva, el millor. Tots creuen això de la seva particular opció. I aquí està el problema. Com canalla malcriada que reclama l’atenció dels seus pares, cada confessió exigeix per a sí l’exclusiva de la veritat teològica i de l’amor de Déu, del seu, és clar, l’únic i vertader.  En fi, com acostuma a dir-se, amb no poca ironia, que cadascú vagi cap a casa seva, i Déu sigui a la de tots.

Read Full Post »

Si llegeixen el contracte estàndard per a les mestres americanes de 1923 (els europeus eren similars) s’assabentaran d’algunes perles, curioses unes i ofensives i degradants unes altres, però totes igual de reveladores de la consideració que la societat tenia per les docents d’Educació Primària. Font: Michael W. Apple: Teachers and texts: A political economy of class and gender relations in education (1986). El primer que sabem és que el contracte exigia que la mestra fos soltera, potser per això ha quedat allò de «senyoreta», d’ús universal i indiscriminat. Tot seguit algunes de les clàusules: «2-No anar en companyia d’homes; 3-Estar  a casa entre les vuit del vespre i les sis del matí, llevat que sigui per atendre una funció escolar; 6-No fumar cigarretes; 7-No beure cervesa, vi o whiskey; 8-No viatjar en automòbil amb cap home, llevat que sigui són germà o son pare; 9-No vestir robes de colors llampants; 10-No tenyir-se el cabell; 11-Usar almenys dos enagos; 12-No dur vestits que quedin cinc centímetres pel damunt dels turmells; 13-Mantenir neta l’aula: escombrar el terra, almenys un cop al dia, fregar el terra un cop per setmana amb aigua calenta i sabó i encendre el foc a les set, de manera que la cambra estigui calenta a les vuit, quan arribin els nens, i finalment netejar la pissarra un cop al dia. 14-No usar pólvores facials, no maquillar-se ni pintar-se els llavis…

LA MESTRA MULTITASCA: NETEJADORA, ÀRBITRE, INFERMERA, DOCENT…

Resulta evident la interferència, ara diríem que inadmissible, per masclista i tirànica, del contractador ‒en aquest cas el Consell Nacional d’Educació‒ en la vida privada de les mestres. Sorprèn, per absència, cap referència a la funció docent, que se suposa és el motiu del contracte. Com si la docència ‒la seva excel·lència en forma i continguts‒ es donés, o bé per descomptada o bé no importés en absolut perquè en el fons el que interessava és que la mestra es fes càrrec de la canalla durant unes hores al dia.

Conec molts docents que afegirien elements d’actualitat que donen força a la segona interpretació.  Dilluns es reprèn el curs escolar, i als docents els demanarem, com cent anys enrere, que facin moltes activitats extracurriculars: controlar l’ús de la mascareta a classe, identificar positius, desinfectar superfícies, ser conillets d’índies d’un experiment social de transmissió de virus, etc. Alguna referència a com podran fer la seva activitat docent?

Read Full Post »

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

(més…)

Read Full Post »

Ian Anderson – Jethro Tull

Jethro Tull, als que passem dels cinquanta, ens sona a banda de rock progressiu del segle passat. Èxits com Aqualung, de 1971 o Thick as a brick, del 72, en són testimonis, censurats pel franquisme a causa de les seves lletres irreverents. El nom també sona als enginyers agrícoles, car Tull, de qui la banda de música treu el seu, fou un agrònom anglès del segle XVII que va inventar una original sembradora de tracció animal. La màquina permetia sembrar, per enterrament, camps extensos, i repartia les llavors amb regularitat, de manera que s’aprofitava millor la terra i les collites donaven més rendiment.

Abans de Jethro Tull, però també després, cosa que demostra que la tècnica d’aquest s’avançava en dos segles a la seva generalització, la manca d’adobs obligava els pagesos a practicar el guaret amb les terres. Per a l’ignorant en qüestions del camp, guaret és deixar de cultivar una terra durant un o més cicles vegetatius a fi que aquesta es recuperi. A la Noguera, que és d’on provinc, el guaret es practicava amitjanant els camps, treballant-ne alternativament només la meitat mentre l’altra reposa.

Visió penetrant de Paco Ermengol

Amb el Covid-19 això d’amitjanar torna a estar de moda. Els locals tancats passen a tenir límits quantificats d’aforament, i molts espais no poden allotjar més de la meitat del que solien. L’amitjanament ha arribat també a l’educació. Ensenyar i aprendre, en efecte, és cultivar l’esperit; la forma intel·lectual de l’agricultura, que és justament el conreu del camp.  Ha fet molt soroll l’anunci del retorn presencial a les classes. Hi ha qui ha dit, amb mala fe, que els professors s’oposen a atendre els alumnes a classe perquè «tenen por de contagiar-se».  Qui això diu oblida, primer, que la suspensió de les classes no s’ha fet pas per aquest motiu sinó per evitar les aglomeracions humanes que faciliten la difusió de la pandèmia. I justament als centres educatius és pràcticament impossible, perquè en pocs centenars de metres quadrats s’hi encabeixen a diari, durant moltes hores, entre 400 i 1000 persones. A cada classe hi ha uns 30 nens o adolescents, només que un tingui el covid-19, en un tres i no res, el tindran tots, mestre inclòs.  I aviat el tindran les famílies de tots els assistents, i tot seguit patirem un rebrot de la pandèmia. Així doncs, l’amitjanament practicat pels pagesos, que tan bon resultat donava a les collites serà, pel cap baix, la recepta adequada a les escoles. El que es discuteix és si el retorn a les classes és, ara, una mesura assenyada. Jo crec, francament, que no. El sembrar, com el segar, tenen la seva hora.

Read Full Post »

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »

cal·ligrafia simplificadaCada cop més escrivim sobre teclats i pantalles. L’escriptura a mà s’ha convertit en una espècie en perill d’extinció. Però no tot està perdut: agafi la ploma, que llisca sobre el paper i que, cedint a la més lleu pressió, engreixa i aprima la cursiva. Agafi el bolígraf, que al seu dia democratitzà i universalitzà la cal·ligrafia. Agafi l’encara més humil llapis, amb el seu cilindre de grafit, sempre inestable, l’erosió del qual per fregament amb el paper produeix aquella taca que anomenem escriptura. Per a moltes persones aquesta habilitat és gairebé instintiva, i tanmateix, l’escriptura a mà no s’aprén en quatre dies. Recorda quan, a l’educació primària, assegut en aquells pupitres de fusta, inclinats, havia de sucar la ploma al tinter de ceràmica? El mestre formava les lletres amb enganyosa facilitat, línia prima cap amunt, gruixuda cap avall. Però quan ho feia vostè, aquella “m” es resistia, el plumí s’enganxava al paper i deixava anar una gota PLOMA SUCARde tinta que malmetia l’escrit. Quan dominava la tècnica, la frase, amb les lletres enllaçades de cada paraula, resultava esplèndida, com una filera de soldats marcant el pas amb uniforme de gala. Escriure a mà no solament inclou el braç, sinó també l’espatlla i sovint el cos sencer, i sinó que ho diguin als pobres esquerrans, que amb l’antiga escriptura a ploma havien de fer contorsions per no envescar-se amb les lletres acabades de dibuixar. Ara sabem que l’escriptura a mà implica també el cervell, per l’íntima connexió nerviosa que hi ha amb les extremitats anteriors, i que fa que recordem millor allò que escrivim.

ESCRIPTURA LLAPISAquests dies els meus estudiants s’examinen. Veure’ls exercitar-se amb els bolígrafs –ja ningú fa servir plomes– a contrarellotge, és un espectacle fascinant. Es veuen BICs rosegats, Pilots de tota mena, encara algun llapis (per a l’esborrany), i gairebé tothom porta Tippex líquid o en cinta, per a tapar les atzagaiades. Així com les paraules dites no es poden desdir, les escrites es poden refer. Les primeres són com la vida, que mai no té marxa enrere. Les segones permeten reviure i rectificar quan cal. Si els fos permès, els estudiants escriurien a la pantalla dels mòbils, o a la de les tablets, on hi tenen la mà trencada. És un dir, hi tenen el dit pelat.

Read Full Post »

Older Posts »