Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ESCOLA’ Category

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

(més…)

Read Full Post »

Ian Anderson – Jethro Tull

Jethro Tull, als que passem dels cinquanta, ens sona a banda de rock progressiu del segle passat. Èxits com Aqualung, de 1971 o Thick as a brick, del 72, en són testimonis, censurats pel franquisme a causa de les seves lletres irreverents. El nom també sona als enginyers agrícoles, car Tull, de qui la banda de música treu el seu, fou un agrònom anglès del segle XVII que va inventar una original sembradora de tracció animal. La màquina permetia sembrar, per enterrament, camps extensos, i repartia les llavors amb regularitat, de manera que s’aprofitava millor la terra i les collites donaven més rendiment.

Abans de Jethro Tull, però també després, cosa que demostra que la tècnica d’aquest s’avançava en dos segles a la seva generalització, la manca d’adobs obligava els pagesos a practicar el guaret amb les terres. Per a l’ignorant en qüestions del camp, guaret és deixar de cultivar una terra durant un o més cicles vegetatius a fi que aquesta es recuperi. A la Noguera, que és d’on provinc, el guaret es practicava amitjanant els camps, treballant-ne alternativament només la meitat mentre l’altra reposa.

Visió penetrant de Paco Ermengol

Amb el Covid-19 això d’amitjanar torna a estar de moda. Els locals tancats passen a tenir límits quantificats d’aforament, i molts espais no poden allotjar més de la meitat del que solien. L’amitjanament ha arribat també a l’educació. Ensenyar i aprendre, en efecte, és cultivar l’esperit; la forma intel·lectual de l’agricultura, que és justament el conreu del camp.  Ha fet molt soroll l’anunci del retorn presencial a les classes. Hi ha qui ha dit, amb mala fe, que els professors s’oposen a atendre els alumnes a classe perquè «tenen por de contagiar-se».  Qui això diu oblida, primer, que la suspensió de les classes no s’ha fet pas per aquest motiu sinó per evitar les aglomeracions humanes que faciliten la difusió de la pandèmia. I justament als centres educatius és pràcticament impossible, perquè en pocs centenars de metres quadrats s’hi encabeixen a diari, durant moltes hores, entre 400 i 1000 persones. A cada classe hi ha uns 30 nens o adolescents, només que un tingui el covid-19, en un tres i no res, el tindran tots, mestre inclòs.  I aviat el tindran les famílies de tots els assistents, i tot seguit patirem un rebrot de la pandèmia. Així doncs, l’amitjanament practicat pels pagesos, que tan bon resultat donava a les collites serà, pel cap baix, la recepta adequada a les escoles. El que es discuteix és si el retorn a les classes és, ara, una mesura assenyada. Jo crec, francament, que no. El sembrar, com el segar, tenen la seva hora.

Read Full Post »

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »

cal·ligrafia simplificadaCada cop més escrivim sobre teclats i pantalles. L’escriptura a mà s’ha convertit en una espècie en perill d’extinció. Però no tot està perdut: agafi la ploma, que llisca sobre el paper i que, cedint a la més lleu pressió, engreixa i aprima la cursiva. Agafi el bolígraf, que al seu dia democratitzà i universalitzà la cal·ligrafia. Agafi l’encara més humil llapis, amb el seu cilindre de grafit, sempre inestable, l’erosió del qual per fregament amb el paper produeix aquella taca que anomenem escriptura. Per a moltes persones aquesta habilitat és gairebé instintiva, i tanmateix, l’escriptura a mà no s’aprén en quatre dies. Recorda quan, a l’educació primària, assegut en aquells pupitres de fusta, inclinats, havia de sucar la ploma al tinter de ceràmica? El mestre formava les lletres amb enganyosa facilitat, línia prima cap amunt, gruixuda cap avall. Però quan ho feia vostè, aquella “m” es resistia, el plumí s’enganxava al paper i deixava anar una gota PLOMA SUCARde tinta que malmetia l’escrit. Quan dominava la tècnica, la frase, amb les lletres enllaçades de cada paraula, resultava esplèndida, com una filera de soldats marcant el pas amb uniforme de gala. Escriure a mà no solament inclou el braç, sinó també l’espatlla i sovint el cos sencer, i sinó que ho diguin als pobres esquerrans, que amb l’antiga escriptura a ploma havien de fer contorsions per no envescar-se amb les lletres acabades de dibuixar. Ara sabem que l’escriptura a mà implica també el cervell, per l’íntima connexió nerviosa que hi ha amb les extremitats anteriors, i que fa que recordem millor allò que escrivim.

ESCRIPTURA LLAPISAquests dies els meus estudiants s’examinen. Veure’ls exercitar-se amb els bolígrafs –ja ningú fa servir plomes– a contrarellotge, és un espectacle fascinant. Es veuen BICs rosegats, Pilots de tota mena, encara algun llapis (per a l’esborrany), i gairebé tothom porta Tippex líquid o en cinta, per a tapar les atzagaiades. Així com les paraules dites no es poden desdir, les escrites es poden refer. Les primeres són com la vida, que mai no té marxa enrere. Les segones permeten reviure i rectificar quan cal. Si els fos permès, els estudiants escriurien a la pantalla dels mòbils, o a la de les tablets, on hi tenen la mà trencada. És un dir, hi tenen el dit pelat.

Read Full Post »

XENOFÒBIA EUROPA I TRUMP«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. (més…)

Read Full Post »

NYAP LAMPISTA TUBSLi han fet mai un nyap, a vostè? Ha trucat mai un lampista que, en lloc d’arreglar-li la fuita d’aigua, l’ha fet més gran? Li ha passat mai que la reparació del mecànic ha durat el mateix que el trajecte fins al següent taller on, ara sí, li han arreglat el cotxe?

La meva padrina, quan volia parlar bé d’algú deia que era «molt treballador/a». Segur que la laboriositat, i la constància en el treball són virtuts, però avui del que tracto de parlar és del «bon treballador», del professional que fa bé la seva feina. (més…)

Read Full Post »

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. (més…)

Read Full Post »

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

GRÀCIES MESTRESAquest matí m’he despertat, com cada dia, amb el «Matí de Catalunya Ràdio». A les 7 en punt s’ha pogut escoltar el següent: «Es divendres 23 de juny. Les criatures han assumit que estan de vacances des que es lleven de bon matí fins que les fan anar a dormir. Les famílies encara s’estan fent a la idea dels 83 dies, 83!, que les escoles estaran tancades, i per tant han hagut de buscar alternatives per programar l’estiu com han pogut. Segur que molts de vosaltres avui esteu més pendents de saber què heu de fer o de comprar per a la revetlla d’aquesta nit que de comptar els dies en què tindreu els més petits enganxats a les cames, però ja us ho trobareu un cop passada la nit més curta de l’any. Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som.» (més…)

Read Full Post »

Older Posts »