Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘INDEPENDÈNCIA’ Category

PORCEls dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat.  Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura  i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador.  I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna.

Em direu que no era més que un home com un altre, sí. Però fou Papa, virrei de Crist a la Pope_Julius_IITerra. Si el cel existeix, qui sap si aquest personatge hi tindria accés. Un pensament com aquest, segurament, fou el que inspirà a Erasme de Rotterdam el seu diàleg satíric: Iulius exclusus e coelis, publicat ara fa 500 anys a Lovaina. N’hi ha una molt bona traducció valenciana a cura  d’Antoni Seva, a PUV. El títol que du és: Juli despatxat a les portes del cel. La gràcia del diàleg rau en què Juli II, que acaba de morir, amenaça Sant Pere amb l’excomunió si no el deixa entrar, però aquest, després de repassar-lo, li barra la porta. Algunes de les intervencions de St. Pere són antològiques, com aquesta: «Observo en tu moltes senyals d’impietat i cap de santedat. Què vol dir aquesta estranya escorta, tan poc pontifícia? Perquè dus darrere teu gairebé vint-mil individus i, en una munió tan gran, Erasmus-Holbeinno en veig cap que faça cara de cristià. Hi veig una repugnant mescladissa de gent que només fa pudor de bordell, de vinarro i de pólvora de bombarda. Em pareixen bandolers a sou o, més aviat, espectres del Tàrtar que han irromput de l’infern per fer la guerra al cel. I a tu mateix, com més t’observe, menys rastres hi veig de baró apostòlic. Primer de tot, què és aquesta fatxa que fas? Per fora dus ornaments de sacerdot, mentre que per dins fas feredat amb una sangonosa armadura que grinyola? A més d’això, quins ulls més ferotges, quina boca més obstinada, quin front més amenaçador, quines celles més altives i arrogants! Fa vergonya de dir-ho i també fa pena de veure-ho: no hi ha cap part del teu cos que no estiga sollada amb els senyals d’una sensualitat portentosa i abominable; per no dir que, a més, el teu baf i tu sencer fas pudor de borratxera i de vinarro; molt em sembla que adés has vomitat. De debò que, per la pinta que fas de cap a peus, sembles pansit, marcit i consumit per no tant per l’edat i les malalties com per l’embriaguesa».

Com aquest guerrer, més que no pontífex, n’hi ha molts, però no són papes sinó gent de tota mena. Famosos i encimbellats, plens de fama i glòria terrenals, alguns admirats iSILÈ 1 presos per models, els diaris els dediquen les portades i les revistes del cor en fan monogràfics. Omplen, en fi, les galeries de la història. I tanmateix, què són, sinó silens invertits? Aclariment: als tallers, els escultors grecs de l’antiguitat hi tenien l’estàtua en marbre d’un silè (unes criatura lletja i deforme de la mitologia). L’estàtua, però, s’obria, com una nina russa, i al seu interior hi guardava la figura d’or d’un déu. Els silens invertits són, doncs, el contrari dels autèntics. Són, per tant, bonics i lluents per fora i lletjos per dins. Erasme feu aquesta prova per jutjar el Papa Juli II. Faci el lector la provatura de jutjar per aquesta via els més importants personatges públics del nostre temps, comenci amb el rei de les Espanyes, si HIPOCRESIA CARESli plau, parteixi de la seva corona daurada, i segueixi per qualsevol dels seus acòlits de la dreta: PP, C’s i VOX, Casado, Rivera i Abascal, la nova Trinitat a la pell de brau. Si li sobra temps, repassi els personatges que li plagui del món de les finances, la política, el cinema, la moda, etc. Acabi, però, ara que som a final d’any, per un exercici d’autoavaluació, miri d’escatir, com he fet jo, si no és, també, un silè invertit.

Anuncis

Read Full Post »

BORRELL INSULTAT«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions.

Tot plegat ve a tomb del darrer incident al Congrés del Diputats, protagonitzat pel ministre Borrell i el diputat Rufián. La picabaralla s’ha resolt amb l’expulsió del darrer, que no havia fet altre que descriure amb qualificatius gruixuts, però encertats, la manca de dignitat del primer. Borrell ha vist ‒crec que amb la imaginació‒ que un dels diputats d’ERC li escopia en passar davant seu i ho ha denunciat amb veu gruixuda. L’escopinada no l’ha vista ningú ‒ni els seus propis companys‒, i el presumpte autor ha negat rotundament l’acusació. Haurem de pensar que Borrell no ha estat escopit, encara que s’ha sentit escopit en sentit metafòric de menyspreat, escarnit i finalment retratat.

El problema del ministre és que, tot i la seva experiència, no entoma bé les crítiques, en lloc de reformar-se, ajusta encara més la seva conducta a la descripció que d’ell han fet. Si li diuen que és un «hooligan» aleshores com a tal actua. Si sent «racista» encara que hagin dit «feixista», fa un mix dels dos, que li queda prou bé. I alhora, perquè no sigui dit, es fa l’ofès, i fa veritat la dita «boca que menja fel no pot escopir mel», i parla de fem i serradures.

El títol de l’article el dec a Borrell. Gràcies, ministre. Ja veig que vostè és un individu ocurrent i amb el cap ben moblat. No puc dir el mateix dels líders de C’s. Aquests CIUDADANOS MERDA BUS.jpgcomparteixen amb vostè la mala intenció i el mateix odi per Catalunya, però no tenen la mateixa cultura. Al capdavall, no sé pas què és pitjor. La intel·ligència no garanteix en absolut la bondat ni la puresa de cor. En realitat, els malparits, si són intel·ligents, són doblement malparits. Ja ho deien els antics amb frase encertada: «corruptio optima, pèssima». La corrupció dels (que haurien de ser) millors és la pitjor de les corrupcions.

Read Full Post »

1993 Tango - La mate porque era mia (esp) 01‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) (més…)

Read Full Post »

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? (més…)

Read Full Post »

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat. (més…)

Read Full Post »

OPUS DEILa frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments. (més…)

Read Full Post »

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte? (més…)

Read Full Post »

Older Posts »