Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘INDEPENDÈNCIA’ Category

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics. Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu. Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua.

Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia ‒digui el que digui la Constitución‒, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues. Segons les circumstàncies han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.

L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà «el acabóse», sinó que és el «continuóse» de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega «Es cosa hecha por Castilla y no se hable más». Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, de 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada. El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.  

Read Full Post »

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

La dolçor de la revenja es dona quan hom en pot gaudir a pleret, sense la tensió de l’arravatament. El venjatiu rabiüt es rescabala empassant-se un plat que fumeja, però no pot assaborir res amb brases a la llengua. La revenja és un plat de cuina lenta i baixa temperatura. Hi ha qui diu que la revenja neix de la impotència, que els vertaderament forts es rescabalen immediatament de les ofenses rebudes i no necessiten fabricar-se una memòria per recordar-se que un dia sí, tornaran cada ull i cada dent.

Però els qui s’hi entenen més saben que mai no s’ha d’actuar a cop calent, perquè en la improvisació hom no troba la mesura justa, proporcionada i, sobretot, no gaudeix del plaer de l’anticipació.

S’imaginen Edmond Dantés degollant Villeford, Danglars i Mondego amb un ganivet sense esmolar? No, és clar. Dumas narra la transformació de l’innocent Dantès, víctima de l’enveja, la hipocresia i el ressentiment, en un individu fred i calculador que recompensa qui l’ha ajudat en la desgràcia i castiga qui li ha provocat. La novel·la destaca també per la descripció de la forja d’un caràcter a través del diàleg interior ‒el protagonista voreja el suïcidi‒ i per les reflexions filosòfiques sobre la justícia. Aquesta, arreu de la narració, és identificada amb l’equilibri, que en el context no pot ser altre que la indemnització feta a mida per a cada acció i de cada omissió. Cadascun dels qui ha procurat la injustíssima presó de Dantés acaba patint un càstig proporcional i alhora adequat al seu caràcter i vicis. L’orgullós i geniüt Mondego és deshonorat públicament i privada; Villeford, l’implacable fiscal, veu exposats els seus propis crims i s’assabenta alhora que és pare d’un criminal; i Danglars, el banquer, es veu obligat a arruïnar-se per poder menjar. És justícia poètica? Ca!, l’anecdotari mostra, per analogia, que la justícia, tota, la que administren els jutges en nom de l’estat, no és més que una forma refinada, freda, implacable, de revenja. És cert que les penes: multes, inhabilitacions, presó…, són fórmules comunes, però l’ànim és retributiu. No es castiga per «rehabilitar el condemnat» o per «reinserir-lo a la societat» com pregona el Codi Penal espanyol, sinó per escarmentar-lo amb el cor glaçat de la llei. 

Read Full Post »

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre acostuma a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem «He sentit un pit… ai, volia dir un pes al pit», i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial ‒potser al rei mateix‒ dilluns passat. El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: «Sa majestat el rei assistirà juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F».

No cal conèixer gaire la «lengua del imperio», aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que «commemorar» té un sentit positiu. La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: «Conmemorar: 1. Tr. Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín». 2. Tr. Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine». En fi, què «commemorava» ‒en català amb dues «m», la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans. Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande…, i sotmesa.

No cal dir que dimarts, aniversari del 23F, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era «commemorar», sinó «rememorar», molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del «Preparado» al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, C’s i VOX) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament del Demèrit, no poden tapar la pudor nauseabunda de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 1936, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. I Catacrac.

Read Full Post »

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

Older Posts »