Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘INDEPENDÈNCIA’ Category

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre acostuma a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem «He sentit un pit… ai, volia dir un pes al pit», i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial ‒potser al rei mateix‒ dilluns passat. El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: «Sa majestat el rei assistirà juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F».

No cal conèixer gaire la «lengua del imperio», aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que «commemorar» té un sentit positiu. La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: «Conmemorar: 1. Tr. Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín». 2. Tr. Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine». En fi, què «commemorava» ‒en català amb dues «m», la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans. Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande…, i sotmesa.

No cal dir que dimarts, aniversari del 23F, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era «commemorar», sinó «rememorar», molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del «Preparado» al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, C’s i VOX) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament del Demèrit, no poden tapar la pudor nauseabunda de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 1936, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. I Catacrac.

Read Full Post »

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

JUTGE CORRUPTEQui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial.  Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències  aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE  trobarà que el meu JO ACUSAT,  i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions.  És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.

Imaginem un segon cas, jo he de jutjar el presumpte delicte d’una altra persona, però jo BETANCORen sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat.  L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!,  les que jo havia sembrat amb gran esforç…

El partit Ciudadanos tenia en nòmina un jutge a la Junta Electoral. Aquest jutge resolia per la tarda querelles criminals que el seu partit presentava al matí. I a més, es vantava internament que les resolucions del tribunal les escrivia ell. Recordin les

CACA

resolucions que la Junta Electoral ha fet: contra el president Torra, per exemple. Aquest individu ‒Andrés Betancor‒ és un corrupte i un prevaricador, i el partit que l’aixopluga és reu de les mateixes crítiques. Un partit que es va presentar com a regenerador i democràtic, que va sortir del no-res i ara ha aconseguir arribar a les més altes cotes de la misèria. No dubto pas que ben aviat hi tornarà.

Read Full Post »

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. (més…)

Read Full Post »

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment». (més…)

Read Full Post »

CUBA PURINEls pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure el purí dels porcs  (les deposicions semilíquides dels animals) de les granges, han de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-lo en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »