Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘INDEPENDÈNCIA’ Category

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona?

‒Ahhh! Es van dir, sí, aquests indis també són fills de Déu, cert; aquests indis són com nosaltres, però no com nosaltres som ara, sinó com nosaltres érem «abans», és a dir, són els nostres avantpassats. I per això és un deure que els imposem la nostra religió vertadera, la nostra llengua castellana (després ja direm que mai no va ser una llengua d’imposició, que la van adoptar lliurement), la nostra cultura superior, els nostres costums civilitzats. I, és clar, com que la nostra supremacia, indiscutible, en tecnologia (tenim arcabussos i ells només arcs i fletxes), en transport (tenim cavalls i ells van a peu), en protecció (tenim cuirasses i ells leyes de indiasvan a pèl…), és un signe evident de la nostra superioritat racial (ells són foscos de pell, nosaltres som blancs com la llet), és evident que els blancs, castellans i cristians són superiors als rojos (i per extensió als negres, als grocs…). Els blancs, en fi, som els bons, els victoriosos, els escollits per Déu per a tenir un imperi i per a dominar la terra.

Es evident que cap dels espanyols d’aleshores no va llegir Montaigne: «Ara bé, per tornar als meus propòsits, trobo que no hi ha res de bàrbar ni de salvatge en aquesta nació, pel que m’han contat, sinó que cadascú anomena barbàrie el que no forma part dels seus hàbits igual que, realment, no tenim cap altre punt de vista per a la veritat i la raó que l’exemple i la imatge de les opinions i els costums del país on som». Essais I, Des cannibales. Montaigne, que va dedicar un assaig a parlar dels indis acabats de «descobrir», ja va veure que el que els feia estranys era justament la nostra manca de «món», el nostre etnocentrisme, la nostra incapacitat per a jutjar els altres sense deixar de mirar-nos el melic. D’això en saben un niu a Castella: allò que no entenen ho envesteixen i, si no poden, ho menyspreen.

Ja veu, volgut lector, que d’aquelles polsegueres venen els actuals fangars. Ibèria no12 d'octubre canviarà mai. Abans foren els indis, que pensaven i actuaven diferent, i foren conquerits, exterminats parcialment i sotmesos. Sort que la submissió els durà poc i un dia es van espolsar per sempre els colonitzadors. Ja ho saben, abans d’ahir, el «Día de la raza», els de la punyetera última tribu d’indis sotmesa que queda, no teníem res a celebrar.

 

*Això de «descobrir» el nou món ja fa temps que és objecte de discussió, en un doble sentit. El primer, que no foren els ibèrics els primers a descobrir les noves terres, sinó els víkings escandinaus. En el segon, que no foren els mariners castellans sinó els catalans. L’origen de Cristòfor Colom és en discussió, per diverses raons.

Anuncis

Read Full Post »

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat.

Valeri Màxim, relata la història a Factorum ac dictorum memorabilium, (Fets i dits

VIOLACIÓ LUCRECIA

La violació de Lucrècia, per Sext Tarquí, precipità la caiguda de la monarquia.

memorables) una obra plena d’històries i fets diversos amb intencionalitat moralitzant; tot un compendi d’avisos per a navegants en aquest mar enverinat que és la política. Valeri conclou el seu relat amb un comentari agut sobre l’entesa paternofilial: «L’astúcia del vell es va correspondre amb la sagacitat del jove».

L’anècdota m’ha fet venir a la memòria Soraya Sánchez de Santamaria, que presumí, el 16 de desembre de l’any passat d’haver aconseguit, amb l’aplicació del 155, que ERC i Junts per Catalunya «no tengan líderes porque están descabezados». I m’he adonat que, malgrat la perversitat de la frase i de la intenció que ERMENGOL 5.10l’animava, Soraya tenia raó. Els grups que formen el govern no tenen líders dignes d’aquest nom, els que ara passen al davant són actors secundaris que manen per delegació i que mai no haurien imaginat que els tocaria fer aquest paper. Sense líders, i sobretot, sense líders capaços d’entendre’s, la política catalana està empantanegada. Assetjat el govern per tots costats, amb C’s i PP vomitant odi a cada intervenció, PSC xiulant com si la cosa no anés amb ells, els de la CUP ERMENGOL 6.10aprofitant cada feblesa per estrènyer més el cargol, la (in)Justícia espanyola collant el Parlament i restant-li marge de maniobra, sembla que no hi hagi sortida. Però no hem de perdre l’esperança. Recordem que Tarquí el Superb, el «descabezador» perdé el seu cap tot seguit, i la República de Roma fou proclamada.  Si l’analogia amb el nostre assumpte val d’alguna cosa, el primer ja ha passat, amb paciència, i una mica més de coratge i intel·ligència, arribarà la segona.

Read Full Post »

OPUS DEILa frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments.

La detenció de Willy Toledo per cagar-se en Déu ha aixecat una enorme polseguera mediàtica. El personatge en ell mateix no té massa interès, però sí el té la seva denúncia. CASADO CIFUENTESNingú no hauria de ser perseguit legalment per blasfèmia. Que España contempli encara el delicte d’ofensa als sentiments religiosos de les persones és incompatible amb la idea de llibertat d’expressió i de respecte a la diversitat ideològica pròpia d’un règim democràtic. Per això s’ha dit, amb proporcional ironia, que el jutjat d’instrucció número 11 de Madrid que l’ha fet detenir ha actuat «com Déu mana», encara que també es podria haver dit que als jutjats d’España «mana Déu», cosa fàcil de comprovar amb el fet que la meitat dels jutges són de l’Opus dei, i aquí ho deixo.

Ara, que si la conducta recomanable a partir d’ara és actuar com Déu mana, això és, seguint els «deu Manaments», trobarem coses com les que segueixen. Toledo ha actuat contra el primer i el segon, que diuen que cal estimar Déu i que no s’ha de prendre el nom de Déu en va. Però què direm del cinquè, no mataràs? El van respectar els piolins de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, hostiant ‒mai més ben dit‒ els votants catalans del referèndum? El respecta el govern espanyol venent bombes a Aràbia Saudí? Quant al RIVERA DOCTORsisè: no faràs accions impures, què direm de Rivera, Casado, Cifuentes i altres, que s’han estat «masterbant» públicament? «Masterbant», neologisme que significa donar-se un Màster universitari a si mateix amb finalitats de plaer. Per cert, que el «Naranjito»  també peca contra el desè, que diu que no cobejaràs els coses dels altres, i la seva emveja i ambició no li fan sinó voler a qualsevol preu la presidència del govern que les urnes han donat a altres. I pel que fa al setè manament: no robaràs… En dirà alguna cosa Rajoy, i el PP en general que s’ha embutxacat sobres de diners a mans plenes? En diran res els del 3%? I el PSOE andalús, respondrà pel frau dels ERE’s? Ahh,màster de Casado però el més divertit serà veure Llarena, la Fiscalia general de l’Estat, la Guàrdia Civil i el Tribunal Suprem donant explicacions el dia del Judici Final pel seu sistemàtic menyspreu del vuitè manament: No donaràs fals testimoni ni mentiràs. Com explicaran les seves acusacions de rebel·lió i sedició…, com justificaran haver empresonat innocents?

Read Full Post »

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte?

Hi ha una dita castellana que escau molt: «Obras son amores, que no buenas razones», que lliga magistralment amb aquella frase bíblica per a la qual no passa el temps: «Per les seves obres els coneixereu». Recorda el lector que l’any passat Catalunya va patir un doble atemptat, a les Rambles i a Cambrils? Recorda també que el cervell era l’imam de Ripoll, confident del CNI? Sap que els Mossos d’Esquadra no van poder preveure res quant a l’individu perquè els seus antecedents penals havien estat es

a por ellos II

borrats de la base de dades pertinent per la mateixa policia espanyola? Sap, també, que en aquelles dates, i fins fa només un parell de dies, els Mossos no tenien cap mena d’accés a les dades del CITCO (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat)? Estava clar que els Mossos, des del punt de vista del govern espanyol, no eren una policia de confiança, una policia a qui calgués tractar amb respecte. Total, eren una policia «regional», «separatista».  Ara, amb gran renou, s’ha anunciat que finalment els Mossos tindran accés a la informació rellevant que permet presbícia 7prevenir atemptats. Podem dir que l’Estat ja confia en la policia catalana? No. Tornem al començament de l’article, a allò de «obras son amores»… fatxes manifestacióL’Estat envia 600 efectiu «antidisturbios» a Catalunya, i alhora cancel·la tots els permisos a la Guàrdia Civil instal·lada al Principat i a 300 més no els deixa reincorporar-se als seus destins. Tot plegat, en teoria, per «ajudar» els Mossos a mantenir l’ordre. A veure, si Catalunya té competència en matèria de seguretat, si a les manifestacions catalanes mai no es trenca POST TRUTH LIEni una paperera, què vénen a buscar els «antidisturbios»? Es deu al fet que, com a l’u d’octubre passat vénen a provocar avalots i violència? Es deu al fet que vénen a provocar allò que, sense ells o sense els arrancallaços de C’s, no passa? Vostè creu una sola paraula del que diu la nova «virreina» de Catalunya, digna hereva de l’anterior, la senyora Cunillera, que sosté que l’aportació extra de piolins forma part de la normalitat? Au va, quina vergonya, senyora, que no vam néixer ahir!

Read Full Post »

el desdén con el desdén versió vellaAgustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel desdenybufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, Diana, acostumada a no fer cas els que la festegen, en fa d’aquell que no li’n fa a ella. Vegeu l’anècdota personal a partir de la qual el bufó extrau aquesta lliçó de vida: «Atento, señor, he estado, / y el suceso no me admira, / porque eso, señor, es cosa que sucede cada día. / Mira: siendo yo muchacho, / había en mi casa vendimia, / y por el suelo las uvas nunca me daban codicia. / Pasó este tiempo, y después / colgaron en la cocina las uvas para el invierno; / y yo, viéndolas arriba / rabiaba por comer dellas; / tanto que, trepando un día / por alcanzarlas, caí y me quebré las costillas. / Éste es el caso, él por él.»

Bé és cert que no desitgem allò que més a mà tenim sinó allò que cau lluny, o és difícil d’obtenir. En aquest cas, aquesta veritat bàsica, que demostra la gran presbícia de l’esperit que els humans patim sense excepció, es completa amb una altra que val per als afers amorosos: volem agradar i ser estimats; i volem ‒aquí hi ha un punt o una línia de vanitat‒ l’amor d’aquell qui, malgrat els nostres mèrits, no ens estima. Aquesta feblesa de la l’hereva Diana és aprofitada sàviament per Carlos, el noble castellà. Al final, Diana, enamorada, cau als seus braços com una fruita madura.

conde duque de olivaresL’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu «valido» el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, començada amb l’històric Còrpus de sang, guerra que faria que Catalunya perdés el Rosselló (a Catalunya Nord) i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una falç guerranoble catalana, la qual es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb una estratagema enganyosa que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castella i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.

Read Full Post »

LLARENA I JUSTÍCIA EUROPEA«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. Així, per exemple, el principi de la igualtat entre sexes, hauria de formar part del sistema legal fins i tot d’una societat masclista. Com es veu fàcilment, aquesta aspiració en molts llocs és encara una utopia, per bé que aquest principi es va declarar universal per l’ONU el 25 de juny de 1945. Segons uns altres, en canvi, les lleis no han de dependre en absolut de cap principi moral universal. Són legals, justes i legítimes si han estat promulgades per les institucions que controlen un territori i són capaces d’imposar obediència a aquestes normes, és a dir, si són un producte estatal. Altraqment dit, les lleis són justes nomésLLARENA I PUIGDEMONT perquè són lleis, i no són lleis perquè siguin justes.

Dit això, era el conjunt de lleis i normes del Tercer Reich un vertader sistema jurídic? Si ho era, els criminals nazis que foren jutjats a Nuremberg durant el novembre de 1945, no podien ser acusats, posem per cas, de «crims contra la humanitat» pel seu genocidi sistemàtic de l’ètnia jueva i gitana a Europa o per l’extermini organitzat de malalts mentals i d’homosexuals. I no podien ser-ho, senzillament, perquè les lleis alemanyes, promulgades per un parlament, eren perfectament legals. Només se’ls podia acusar, doncs, prenent com a sistema legal uns valors universals, considerats anteriors o superiors a qualsevol legislació. Aquests valors foren el que poc abans s’havien aprovat amb el nom de Declaració Universal dels Drets Humans.

el-procs-de-nuremberg-8-638Té alguna similitud el que va passar aleshores amb la pugna actual entre els sistemes jurídics europeus: alemany, belga i anglès, i l’espanyol, encarnat pel jutge Llarena? En un cert sentit no, perquè el jutge espanyol no ha aplicat les lleis penals correctament sinó que ha forçat l’acusació fins a nivells inversemblants. La prevaricació d’un jutge no invalida un sistema legal. Ara bé, el fet que el Tribunal Suprem espanyol demani, per exemple, que Llarena sigui defensat per l’Estat contra l’acusació presentada contra ell per parcialitat (i així, prevaricació) pels polítics catalans exiliats i acceptada pels tribunals belgues, sí que retrata el sistema judicial espanyol en el seu conjunt. El Tribunal Suprem afirma que Llarena no pot ser investigat per un jutjat europeu perquèLLARENA BUFETADA justament representa el poder de l’Estat espanyol. Hi pot haver un Nuremberg particular per a Llarena? No, però sí per a la (in)Justícia espanyola. Ja queda tot dit: les cagades, les prevaricacions i les falses imputacions, atribuïbles fins ara només al jutge Llarena ja poden ser imputades a tota la judicatura espanyola i, de retruc, a tots els poders d’España. Als ulls del món jurídic europeu, més just i independent, el sistema jurídic espanyol ja està condemnat.

Read Full Post »

ganivet sang«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.»  (més…)

Read Full Post »

Older Posts »