Feeds:
Entrades
Comentaris

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies.  El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia,  ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»

L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.

Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.

Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.

Sembla que pràcticament tothom està d’acord que un terratrèmol és un mal, que un dolor de queixals és un mal i que una guerra també és un mal. Ara bé, els tres són ben diferents encara que tenen en comú el fet que acostumen a causar infelicitat entre els humans (potser hauríem de dir: entre aquells que no en treuen benefici). En qualsevol cas, els exemples ho són de les tradicionals fonts d’infelicitat: la superioritat de la naturalesa, la inevitable caducitat del nostre cos i els conflictes de la convivència humana.

Les dues primeres són naturals, això és, externes i incontrolables. Tots els esforços de la cultura humana han anat en la direcció de sotmetre-les. Així hem construït canalitzacions per contenir les aigües, però no podem impedir les inundacions ni el tsunami que segueix al sisme submarí. La cirurgia i els implants poden retardar l’envelliment però no prevenir la mort. La tercera font és social i, per tant, interna i de completa responsabilitat nostra: la baralla, l’odi, l’assassinat i la guerra són fets deliberats, i hom sospita que evitables. I justament per això hem de preguntar-nos com és que no hem après a evitar-los.

Abans, supersticiosos com érem, atribuíem el mal al pecat, fent una interpretació moral de tot el que passava. És clar, com que Déu havia prohibit certes coses, i els humans no n’havíem fet cas, tot el que ens passava, fossin inundacions (Diluvi Universal), pestes (plagues d’Egipte) o la mort (la dona de Lot, feta estàtua de sal) era conseqüència directa del pecat comès. El pecat i el càstig formen part de la caixa d’eines de la raó humana des d’aleshores, per bé que ara intentem distingir entre el mal natural i el social, ni que sigui perquè tenim un punt més de racionalitat. 

I tanmateix, sembla com si el mal social fos igual d’imprevisible, irracional i indiscriminat com el natural, entre altres coses perquè la ciència i la tècnica, desenvolupades per defensar-nos del primer, ens han servit per fer més terrible el segon. L’erupció del Vesubi que engolí Pompeia i el camp de concentració d’Auschwitz només es distingeixen per l’autor, no pas per l’horror.  Dit això, Déu meu, em pots dir què hem fet per merèixer Trump, Abascal, Casado, Arrimadas, Marchena i tota la resta de la fatxamenta internacional?

Amb la frase del títol, Daniel Defoe va descriure la gran plaga de Londres dels anys 1665-1666, que va provocar 68.000 morts, segons les fonts oficials, i 100.000 segons les oficioses, que l’autor valida. Una quarta part de la població va morir. Com sempre la majoria dels decessos pertanyien a la classe més pobra, que no havia pogut comprar-se el certificat de salut exigit per sortir de la ciutat durant la plaga. Per rematar la feina, el darrer any de la pesta va acabar amb l’incendi de la City (la part de la ciutat inclosa dins de les muralles romanes, incloent la catedral de St. Paul), on va cremar gairebé el 80% de les cases. Els anglesos estaven carregats de raons per anomenar «Annus horribilis» cadascun dels que acabaven de passar. Paradoxalment, un dels millors poetes d’aquell temps, John Dryden, va titular «Annus Mirabilis» el poema que rememorava el passat immediat. Any horrible o Any de les meravelles, hom posarà un nom o altre segons com li hagi anat la cosa, perquè aquí l’únic que ens iguala, per fora, és la mascareta; a la majoria li ha anat malament, però també hi ha qui s’ha enriquit amb la pandèmia.

No penso suportar més les frases buides i adotzenades que volen descriure la situació present: «Ja es veu la llum al final del túnel» o «La vacuna significa una injecció d’esperança» perquè la llum al final del túnel pot ser, perfectament, el far d’un tren que ens ve a sobre; i la injecció, fins que no la tinguem tots, qui sap quan, no farà els seus efectes. 

No llenço aigua al vi si dic que l’esperança no és més que una alegria inconstant, no necessàriament injustificada, sorgida de la imatge d’una cosa futura de la realització de la qual dubtem. La seva antagonista, la por, també és una cosa inconstant, però té forma de tristesa, que neix també de la imatge d’una cosa dubtosa. I dubtós és, en efecte, el que ens espera l’any que acaba de començar. Prou voldria, però no puc treure el dubte ni a l’esperança ni a la por, encara que en el primer cas em duria a la seguretat, mentre que, en el segon, a la desesperació. Però poca esperança tinc en preveure les conseqüències de la nostra manca de seny i de precaució quant a les mesures de seguretat i distanciament, justament ara que alguns s’entesten a dir que “veiem la llum al final del túnel…”. Només espero que no sigui la de les estrelles.

Diuen que molts accidents a altes hores de la matinada tenen lloc quan els conductors ja albiren casa, quan les llums il·luminen paisatges familiars i hom es diu «ja sóc a punt d’arribar». Aleshores, la son, que hom ha mantingut a ratlla durant el trajecte, acaba vencent el conductor i aquest s’estavella contra el fanal de la corba d’entrada al poble.

Aquestes festes els morts no vindran, però, pels accidents de trànsit. Segur que n’hi haurà molts menys que al Nadal de 2019. Amb tot, el Servei Català de Trànsit ens avisa que amb un copa n’hi ha prou per provocar un accident. Cert, una copa sembla poca cosa, però sovint fa la diferència entre la vida i la mort, o entre la salut i una vida malmesa per la tetraplègia si s’escau de trencar-te una vèrtebra cervical.  L’analogia amb el Covid-19 és obligada. Ara, diaris i televisions ens bombardegen amb notícies sobre les vacunes que estan per arribar, les dates previstes per la vacunació i l’ordre amb què les persones aniran adquirint la immunitat via farmacològica. És tant el soroll i tantes les ganes que arribi la fi de la pandèmia, que ja ens veiem tots exempts de tot perill. Per fer més difícil veure-hi clar, cada dia rebem missatges contradictoris dels mateixos emissors; això sense comptar que ens assabentem que el que en un lloc és prohibit, és permès en un altre. Sigui com sigui, l’ansietat acumulada, les ganes de superar la llarga crisi sanitària i la convicció que amb la imminent vacuna tot s’acabarà, fan que moltes persones afluixin en les mesures de prevenció que fins ara prenien. Com el conductor que, cansat de conduir, ja es veu a les portes de casa, amollen la tensió que els mantenia alerta, prudents i vigilants. Tinc por que aquests dies, que conviden a la trobada, a l’ajornadíssima abraçada amb familiars i amics, a la bona teca i a la llarga sobretaula, ens oblidem que el perill no ha passat en absolut i que dies estarem perquè sigui així.

Tenim vacunes, sí, però no estem vacunats. I quan en les hagin posades, encara caldrà veure quin grau d’immunitat proporcionen, i quan, finalment, s’aconseguiran els efectes de grup que s’esperen d’elles. Facin-me cas, fill de pagès com sóc, sempre he sentit que no es pot dir blat fins que no és el sac… i ben lligat.

Al gos que té diners li diuen «senyor gos». El que val per al títol de «senyor» val també per al de «rei», posem per cas. I el mateix podem dir dels diners perquè, tant si són diners com si és poder, els honors són concedits al més abjecte, lleganyós, i curt de gambals que tingui una de les dues coses.

Diem lladre a qui roba un cotxe a un particular, entra en una casa o sostreu la caixa d’una botiga. En canvi, diem que és espavilat qui fa enginyeria financera per tal de robar a tothom; i també a qui, simplement, oculta ingressos per tal de pagar menys a hisenda. Jo, en canvi, dic que, dels lladres, els darrers són els pitjors. Només els supera aquell que, aprofitant-se de la seva posició, comet delicte ‒per exemple, rep o exigeix suborns‒  i amaga tant el delicte com els ingressos rebuts. Aquest, com tothom sap, és el cas del rei lladre, a qui alguns anomenen emèrit. No se sap si els darrers suborns de què tenim notícia els van pagar les empreses ferroviàries espanyoles per tal que ‒gràcies a la bona i alhora llarga mà del rei‒ els clients les preferissin a altres ofertes o si els van pagar els clients àrabs a fi que el rei aconseguís una rebaixa del pressupost. Hi ha una diferència important entre un cas i l’altre, però. En el primer, el rei estaria treballant per alguns interessos, ni que fossin privats, del seu país. En el segon hi estaria treballant directament en contra. Sigui com sigui, les dues conductes serien tant il·legals com immorals, i podríem afegir que incompatibles amb el càrrec que representa.

Les més estranyes institucions, pràctiques i regles acostumen tenir, tanmateix, alguna funcionalitat, això és, serveixen per a alguna cosa, per bé que la utilitat no sigui visible a primer cop d’ull. Jo encara no he vist la utilitat de la monarquia. No és un atractiu turístic ‒bé, si posessin la família reial al zoo, confesso que hi aniria a llençar-los cacauets‒; no és una font de riquesa per al país ‒ben al contrari, ens costa molts diners i els presumptes beneficis que genera només van a parar a les seves butxaques‒; i no és tampoc un exemple moral ‒llevat que la hipocresia, l’avarícia, la luxúria, la receptació, la mentida i l’arrogància, Déu no ho vulgui, hagin passat de vicis privats a virtuts públiques.

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m’he arrofredat” en lloc del més normatiu “refredat”, o “tinc l’asgolfa plena d’andròmines”, o “a mi m’agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l’individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu ets de Lleide” i no ho pots amagar. I jo que pensava, “Bastrús, és que no el vull amagar de res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, les meves paraules són meves, i no pas menys bones que les teves.”

ACCENTISME: MANIA DE DISCRIMINAR PER L’ACCENT

La cosa no passaria d’anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística ‒hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie‒ el mal exemple s’estén com taca d’oli i ja afecta arreu. Així, els parlants de les llengües de segona ‒el català, per exemple‒ també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el tortosí ‒aquests deuen ser de tercera‒. I el pitjor és veure, o millor, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l’accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d’Ebre.

Fa temps, una antiga alumna em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla “què ve que anem” amb la pronúncia de Can Fanga. “No”, li vaig respondre. El títol de la secció l’he tret de la inscripció que els romans de Pompeia posaven l’entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos”. Així queda dit.

Divendres passat, 27 de novembre, Dia del Mestre, em va plaure molt de recordar que fou gràcies a Maria, la meva primera mestra de primària, que vaig aprendre a llegir i a escriure. Aquestes paraules són deutores del seu esforç. Sé prou que la seva tasca, silenciosa i humil, no passarà mai als llibres d’història, i que la seva mort no obrirà les portades dels diaris, com passa amb els futbolistes. Tant se val, jo sostinc que els seus afanys no han estat debades i que encara faig ús del que em va ensenyar.

Necessitem persones que ens facin veure que no hi haurà un futur perfet si no aprenem el passat imperfet i oblidem el present continu. Necessitem qui ens faci adonar que l’analfabetisme funcional i l’ensopiment vital esperen aquells que, des d’una orgullosa ignorància, menyspreen el saber i insulten els que tenen coses per ensenyar.

El savi Sòcrates no volia el títol de mestre perquè creia que no el mereixia. Afirmava que no sabia res, però que volia saber, i aquest darrer afany era l’únic que podia transmetre. La paradoxa es completa pel fet que els seus alumnes ‒ell només menciona amics‒ el seguien arreu, aprenent del que ell feia, més que no pas del que ensenyava. El cas fa paleses dues coses. La primera, que els vertaders mestres ensenyen sense parlar, mostren el que són, converteixen l’exemplaritat en la millor lliçó, sovint la que més recorden els seus alumnes. La segona, que el millor mestre és aquell que, humil sempre, aprèn ensenyant car només així pot ensenyar a aprendre.

Em dol veure com ara, des de despatxos tancats a la realitat, amatents només a les veus empresarials, a l’interès polític d’estupiditzar la ciutadania i a la cridòria de molts pares, hom forci l’escola a convertir-se en una mera sucursal de la fàbrica, una fàbrica d’analfabets i una guarderia per la canalla. I tanmateix, envejo els i les mestres i professors, que fan una feina multitasca sense parió, una feina tan compromesa amb l’esperit i contingut del que ensenyen que, emulant els actors, els du a representar uns morts il·lustres, que amb ells reviuen. Què hi pot haver millor que impersonar Aristòtil i Plató, i després Newton o Madame Curie, encabat Virginia Woolf o Clara Campoamor? Què pot ser millor que fer que els savis, les poetes, les científiques, els escriptors…, a les espatlles dels quals som asseguts, parlin a través de la teva boca?

Ho confesso, vull treballar de mestre, a veure si així, finalment, puc aprendre a ser-ho.

En democràcia, la majoria de les lleis s’aproven per majoria absoluta. Això, en realitat, és menys que el que l’adjectiu «absoluta» convida a pensar. De fet, significa que la meitat dels vots emesos més un ja és suficient. En realitat, hauria de dir que és un suficient «justet», atès que del que vull parlar és de la nova Llei Orgànica d’Educació, que acaba de ser aprovada amb aquest «sufi pelat» (ha obtingut 177 vots, un menys i «suspèn»). La darrera, anomenada LOMCE, promoguda el ministre Wert, és de 2013, ha tingut un recorregut ple d’obstacles i no ha estat, per sort, aplicada completament. La nova «llei Celaá» pel nom de la ministra del ram ‒per què hem de recordar les lleis per qui les ha promogudes?‒ formalment es dirà LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Ja s’anticipa, amb el nom, el poc recorregut amb el que neix. És una llei que només aspira a modificar els esguerros de l’anterior. És una pena que gairebé totes les lleis de la democràcia, i ja en portem 8, han estat redactades a la contra, pensant només en particulars interessos dels electors del partit que les promovia. Així ha estat, en fi, que el sistema educatiu d’aquest país és més un roc per llençar que un llibre per aprendre.

Algú estima l’escola, a España? A algú li importa que els nostres estudiants aprenguin alguna cosa de profit? Algú creu que l’esperança d’un país es troba en la formació dels seus joves; o que per cada escola que s’obre es pot tancar una presó; o que l’educació és millor salvaguarda de la llibertat que l’exèrcit? És evident que no, l’educació és la nena d’un matrimoni de divorciats que hom es disputa tant per fotre l’altre com per obtenir els quartos de la custòdia.

Els centres educatius de secundària acaben de rebre la darrera instrucció sobre l’avaluació del curs, diu que, pel que fa a l’obtenció del títol de batxillerat, «la decisió de titulació no queda supeditada a la no existència de matèries sense superar per accedir a la titulació. En tot cas, per obtenir el títol de Batxiller és necessària una qualificació mitjana igual o superior a la requerida per superar cada matèria.» Saben què significa, això? Ras i curt, de nou assignatures que tenen a segon de BTX, l’aprovat pelat s’obté amb quatre i fins i tot cinc assignatures suspeses. Poden esgarrifar-se…

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?