Feeds:
Entrades
Comentaris

Manifesten els nens gaire interès per menjar verdura i peix? Normalment el que més els agrada són dolços i llaminadures. Hi ha pares irresponsables que, amb l’objectiu de satisfer els «interessos» dels seus fills i amb el lloable propòsit de fer-los feliços els donen a pleret allò que volen. Així, en pocs anys tenen tocinets humans sobrealimentats que supuren greix i colesterol per les orelles, candidats de llibre a diverses malalties coronàries i a acabar els seus dies amb un infart de miocardi. Sort que també hi ha pares responsables i assenyats que «obliguen» els seus fills a un menjar divers i equilibrat.

Valgui d’analogia el que he escrit al paràgraf precedent per despullar les bajanades del subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Educació. Aquest ex-professor, que acaba de publicar el llibre Educar per a la vida, ha perpetrat els infumables decrets de currículums que es desplegaran el curs vinent a Catalunya. En una entrevista que li han fet al diari Ara, va dir que «El mal que té l’ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves». Fa molta pena que un responsable educatiu faci una diagnosi tan simplista. El problema és que aquesta patologia pedagògica ha fet metàstasi al Departament i també al Ministerio del ram.

Ineptes i alhora irresponsables són aquells que creuen que cal donar als infants allò que els «interessa». Des de quan als nens i als adolescents els ha interessat espontàniament aprendre història, geografia, matemàtiques, filosofia…? Quan heu vist que els joves estudiants abandonin els patis escolars i els seus mòbils per escoltar atentament els seus mestres i professors, fer els exercicis que aquests els proposen i estudiar les matèries que els diuen?

Educar té sempre un component de coerció, la que es fa per treure el nen dels seus jocs per acostumar-lo a l’òrbita de l’aprenentatge. No, la lletra no entra amb sang, com deien abans, però sí amb fermesa i constància. Cedir al «bonisme» de fer contents els estudiants administrant-los mel en lloc de feina és la millor recepta per fer d’ells uns perfectes ignorants i alhora uns inútils. Ja n’hi ha prou de convertir el sistema educatiu en un passatemps, camí de la desocupació i el fracàs.

A la classe de filosofia, amb els meus estudiants de secundària, de vegades surt el tema de la mort com a objecte de reflexió filosòfica, és inevitable. En qualsevol cas jo no faig res per evitar un  tema que, efectivament considero central en la matèria. Els joves no pensen en la mort, per ells és un fenomen estrany, que només «passa als altres» i, bàsicament, als vells. Quan els pregunto si no coneixen cap persona jove que hagi mort, em diuen el nom d’algun cantant o famós, com ara Amy Winehouse o el vocalista de Nirvana. Ja ha passat el temps de mencionar Janis Joplin, Jimi Hendrix o James Dean. I aleshores els dic, «Veieu, és un tema per a totes les edats, com la malaltia, la pobresa, la justícia social, la igualtat, la justícia…» i els fan que sí, però continua essent un assumpte que els és aliè, si més no, és una matèria de la qual no els agrada parlar. És clar, penso, vosaltres, els joves, teniu més per viure que no pas viscut, i això de la mort, i encara la decadència del cos, ho veieu remot. Esteu lluny d’imaginar l’aparició de les arrugues, la caiguda del cabell, la pèrdua de turgència i prop seu, els efectes de la gravetat en l’enfonsament dels pits i la flaccidesa de la pell, les rampes, el dolor de les articulacions, la malaltia incapacitant, la misèria del cos…

És una gran veritat, els joves mesuren el temps mirant enrere, en direcció al moment que van néixer, la seva noció de temps es fabrica a partir del passat. En canvi, les persones que tenim més passat que futur comptem el temps a partir del càlcul aproximat, de vegades esperançat, del que ens queda. Comptem el temps endavant, visualitzant l’aproximació de la mort. Ens diem: «Puc viure perfectament cinc anys més, deu més. Al capdavall estic en forma, m’he cuidat. Fins i tot puc viure vint anys més, per què no?» No costa tant, si hem tingut sort, aquesta manera de pensar l’hem anat adquirint amb el temps, això és, per la força de la inevitabilitat.

Els que ho tenen pitjor són els joves als quals les circumstàncies obliguen a fer-se vells de sobte, en ocasió d’una malaltia o d’un accident greu. Aleshores el seu sentit del temps passa a ser el mateix que el dels vells, i alhora han de fer l’aprenentatge dolorosament, perquè tenen la certesa que els en queda poc. De sobte, se’ls ha espatllat el conte que a tots ens ha tranquil·litzat durant anys, un conte de rerefons musical, com si fos fet amb un metrònom -ja saben, l’aparell del pèndol invertit que compta el ritme-, un conte que parla d’ordre, no un ordre musical, però un ordre al capdavall. L’ordre que diu que primer moren els padrins, després els pares i molt més tard, és clar, nosaltres.

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Fa uns dies una periodista molt popular va anunciar que el seu metge li havia dit: «Hi ha evidència que ja no pateix el càncer que l’ha afectat fins avui». Em va semblar una excel·lent notícia i em vaig alegrar molt per ella i els seus. A l’entrevista, però, després aclaria, sense adonar-se’n, el que realment li havia comunicat el metge, que era que «No hi ha evidència de malaltia» i també que «No havien trobat cap cèl·lula cancerígena al seu cos». Espero que el lector vegi la diferència substancial entre la primera afirmació i les següents. No és el mateix dir que «no hi ha evidència de malaltia» que dir «hi ha evidència que no hi ha malaltia». Si encara no es veu clar, potser serà útil aquest altre exemple. Si dic que «La majoria d’assassins són animals  salvatges» no estic dient que «la majoria d’animals salvatges són assassins». 

Els arguments precedents són anomenats «arguments d’anada i tornada» i constitueixen un dels més freqüents errors de lògica que cometem els humans. Els filòsofs l’anomenen «el problema de la inducció» perquè, efectivament, n’és una derivada. Si quan plou veiem després molls els carrers, inferim correctament que és a causa de la pluja. Per això mateix, quan veiem els carrers molls, inferim que ha plogut. I no sempre és així, perquè pot haver passat el camió de la neteja amb la manguera, posem per cas. La qüestió és que el costum de veure primer una cosa i després una altra ens fa pensar que una cosa és sempre causa o conseqüència de l’altra, encara que no sigui així. La variant més coneguda d’aquest raonament incorrecte, però, és la que passa més desapercebuda perquè els nostres prejudicis venen a alimentar l’error. Imaginem que tots els terroristes que hem descobert són musulmans. Podem inferir que tots els musulmans són terroristes? Evidentment no. Ni que tinguem un milió de casos, perquè aleshores hi hauria encara nou-cents noranta-nou milions de musulmans que no ho serien. I és evident que el 0’1% per cent no són tots. I tanmateix, ja sabem com raona el nostre cap xenòfob. I per acabar, deixin-me dir que la disciplina que estudia el raonament es diu lògica i és part de la filosofia, aquesta matèria que les llumeneres del Departament d’Ensenyament volen eliminar de l’educació secundària.

Volgut lector, permetria vostè que l’hospital li assignés un pediatre ‒perfectament competent en la seva especialitat‒ per tal que aquest li fes una operació a les vàlvules del cor per curar-li l’arítmia? I què li semblaria que l’implant dental que necessita li posés un podòleg expert?

Sàpiga, doncs, que el nostre Departament d’Educació es disposa a fer una cosa semblant amb el sistema educatiu a l’Educació Secundària Obligatòria. El nom que li posen a l’invent no és «sapastrada» com vostè intueix, sinó «àmbits» i «treball per competències». El propòsit oficial és que els alumnes tinguin menys assignatures durant els dos primers cursos de l’ESO i que facin un aprenentatge més competencial, significatiu i integrador. Oi que queda bonic, el redactat? A la pràctica, que ja s’està duent a terme en altres llocs, com al País Valencià, passa que les classes de matemàtiques són impartides, posem per cas, pel professorat de biologia. És clar, tot explicant biologia, i amb l’afany integrador que es promou, el professorat pot fer sumar, restar o multiplicar des de conills a cèl·lules, passant per protozous, algues i fongs. Però tothom s’adona que les matemàtiques que es poden ensenyar i aplicar des d’especialitats acadèmiques alienes són purament instrumentals, per bé que contextualitzades. És evident, per tant, que els continguts matemàtics se’n ressentiran, en quantitat i en qualitat, atès que qui els haurà d’impartir no en serà especialista. Val a dir que les matemàtiques són un llenguatge que requereix un espai propi on estudiar els conceptes, procediments i estructures que els són característics, i que només poden ser impartides amb dignitat i solvència pels que s’han preparat específicament.

El mateix, és clar, val a dir de qualsevol altra especialitat. En canvi, el decret que ens cau al damunt menysprea les consideracions precedents com irrellevants alhora que proclama, tàcitament i irresponsable, que no cal saber d’una matèria per ensenyar-la. Afirmació que només se sosté des de la més profunda ignorància del que significa el coneixement i la docència. S’entén tot quan hom s’assabenta que el nou model de qualificació acadèmica substituirà el tradicional «suspens» per un nou concepte: «En procés d’assoliment». Apa, rigui si pot.

Què tenen les bombolles de sabó que atrauen la nostra mirada? És fàcil veure un nen, i encara un adult, badant mentre contempla surar en l’aire una bombolla opalina, a mercè del vent, i assistir a la seva sorpresa quan dues bombolles es toquen, i juntes vagaregen fins que topen amb alguna cosa, o cauen, i aleshores esclaten sense fer soroll. Una bombolla és un no-res, una esfera plena d’aire limitada per una superfície feta d’una finíssima capa d’aigua sabonosa, la iridescència de la qual li ve donada pel reflex de l’aigua atrapada de la seva superfície ‒límit i alhora barrera‒ entre dues capes de molècules tensioactives. Té una realitat física tènue i fugissera, amb un punt de màgia.

Les qualitats físiques de les bombolles han alimentat metàfores interessants. L’expressió «bombolla immobiliària» feia pensar en la inflor econòmica, en la hipertròfia de preus que, si bé corresponia al furor constructiu, no ho feia amb la riquesa dels que havien d’adquirir els habitatges. Com totes les bombolles, el sostre de preus, sostingut únicament pel sabó de les hipoteques, es va ensorrar sobtadament. I què em diran de la consideració metafòrica, encara més evident, que l’ésser humà és una bombolla? En efecte, res no hi ha de més fugaç i més fràgil que la vida humana; semblem sòlids i substancials però quan naixem ja comencem a morir. Som una cosa vana que veiem inflar-se, resplendir un instant i esvanir-se després. Passatgers són els nostres projectes, com la vida. I tanmateix, qui sap si la condició mortal no és una benedicció! S’imagina vostè viure eternament? Valdria la pena fer res: llegir, aprendre, treballar, estimar, fer projectes, pensar en el futur… Si sabéssim que tenim una eternitat al davant per tal de fer-ho en qualsevol moment? Qui no postergaria tota activitat que no fos el pur plaer? I qui no acabaria mortalment avorrit de qualsevol activitat plaent convertida en (cadena) perpètua?

Però els humans aspirem a la immortalitat, no volem ser glòbuls efímers com l’ombra del fum. Volem ser eterns. Uns busquen perpetuar-se a través del cos, una forma d’immortalitat que ve de la sang. Altres cerquen la glòria amb el que roman, com un llibre, una estàtua, una cançó… Què farà vostè per escapar al destí de ser bombolla?

Quan, als vuit anys, em van fer assistir a diferents sessions de preparació per a rebre la Primera Comunió, en sentir la llista de «pecats», vaig adonar-me que jo els havia comès tots. Havia dit mentides, m’havia barallat amb els meus germans i companys de classe, havia pispat xocolata del calaix de la cuina de casa i m’havia escaquejat d’alguna feina que ma padrina m’havia encarregat. En fi, era un desastre. És clar que mossèn Pere, rector d’Oliola, només ens havia enumerat els pecats que creia, en bona fe, que podíem haver comès a la nostra edat. El que més clarament recordo, però, és que ens va alliçonar sobre el concepte de responsabilitat, i aquest ensenyament anava molt més enllà de la casuística i procediments (que ara trobo banal) del pecat, la confessió i la penitència. Ens deia que fer el mal no era només fer una cosa dolenta, sinó que, de vegades, era no fer-ne una de bona quan calia o era necessària. D’igual manera ens deia que mentir no era solament dir el contrari de la veritat, sinó també ocultar allò que era necessari dir a persones que tenien tot el dret a sentir-ho. Confesso francament que aleshores no ho vaig entendre del tot.

Ara comprenc millor tot plegat i per això, per bé que no soc un home religiós, crec que tan responsable és qui autoritza una cosa irregular o injusta com aquell que la permet, acredita o sanciona. També ho és qui no té potestat per fer cap de les coses anteriors però no diu res, consent per assentiment o inacció, per desídia,  per mandra o per interès. Són, doncs, responsables de la injustícia comparativa (si els privilegis els tingués tothom serien drets universals) tots els membres de les meses i del Parlament de Catalunya que van aprovar, donar per bo o consentir que perseverés el règim de les «llicències per edat». També és responsable, és clar, el Papa emèrit per haver conegut, consentit, ocultat i no haver fet res ‒presumptament‒ per aturar els casos de pederàstia a l’arquebisbat de Munic del qual en el seu moment era responsable. Ja em disculparan el maridatge de temes tan diversos: dues institucions la missió i sentit de les quals és servir als ciutadans i alhora exercir d’exemple moral no poden eludir la seva responsabilitat amb un mentider: «no ho sabia».

AIGÜES FECALS

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en un moment determinat. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat determinada. Així, per exemple, la crisi actual  -potser cal parlar de crisi permanent, sanitària, econòmica, política- permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu del món. Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la salut…, o tot alhora, successivament o simultània. Els mitjans de comunicació no se’n fan gaire ressò: imagini’s els rètols de les carreteres, on la DGT recorda la xifra de morts de les vacances, ara alertant tothom pel número de suïcidis: «Extremi la precaució i pari compte, avui es trauran la vida 10 persones». A més, tothom tem l’«efecte crida», que fa que algunes persones, en veure que altres adopten aquesta «solució» als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva.  El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden. I, en aquest cas, els que es queden és amb un altre «problema», el que ha fet que aquells que han «plegat» hagin buscat un «remei definitiu», si és que se’n pot dir així. En aquesta avinentesa em ve a la memòria un conte de Pere Calders; ningú com ell per a fer de la tristor alegria, del dolor riure i per a fer veure el cantó còmic del més seriós, o per a estirar, fins a la paradoxa irreverent, les més profundes reflexions i màximes morals cristianes. Acabo l’article amb les seves paraules. No vull donar cap interpretació, només suggerir a aquells a qui passi pel cap de triar l’opció calderiana, que escullin bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…

Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.

Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.

Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?

Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?

En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.

En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.

En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.