Feeds:
Entrades
Comentaris

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables.

El cas és, però, que no és possible comparar el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa pel fet que aquesta opinió s’expressi. Com tampoc no hi ha comparació entre el desig d’un lladre a robar la cartera d’una persona i el desig legítim d’aquesta persona de conservar-la. I les preferències polítiques o les EL SOMRIURE DE LES HIENESopinions d’una persona són tan seves com la seva cartera.

Hi ha moltes diferències entre les dictadures i les democràcies i, és clar, entre els qui defensen unes i altres. Però la més visible és el respecte que es té per la diferència i per la llibertat d’expressar-la a l’espai públic. Les dictadures malden perquè tothom pensi igual, i empresonen i maten el discrepant. Al seu interior només existeix una forma de llibertat, la de consciència, llibertat que, és clar, també es pot exercir a la presó, perquè els que l’exerceixen fora d’ella hi acaben ingressant. Així, en una dictadura comunista o feixista només pots ser demòcrata a casa, en altre cas ets home mort. A Espanya encara no han arribat a aquest darrer extrem però s’hi van aproximant de manera inexorable. Mentre uns expressem obertament,

creus grogues estelada

lliurement i pacíficament l’opinió segons la qual existeixen presoners polítics injustament privats de llibertat i sense judici ni sentència, altres, amb les cares tapades com si fossin lladres que han d’ocultar-se per a delinquir, arrenquen els llaços i les creus simbòliques que els primers plantem.

I alhora, com si d’una simfonia concertant es tractés, el PNB GENUFLEX DAVANT PPPNB, que havia promès defensar la llibertat negant-se a col·laborar amb la protodictadura del PP, ha acabat recordant la màxima segons la qual no cal guardar fidelitat a la paraula quan els motius que tenies quan la vas donar han desaparegut. Ara ja tenen la «cartera» plena, no importa que als catalans els fotin la seva!

Anuncis

ULISSES I SIRENESDiuen que Ulisses, durant el seu llarg viatge de retorn cap a Ítaca, un cop va fer-se
lligar al pal major del seu vaixell, amb ordre expressa de no deslligar-lo fins que no
haguessin travessat l’estret on vivien les sirenes. Els seus homes, als quals havia fet
tapar les orelles amb cera, no podien sentir el seu irresistible cant i, per tant, no hi havia
cap perill que, atrets per ell, estavellessin el vaixell contra les roques. Ulisses sabia que
no hi havia cap ésser humà capaç de sostreure’s a l’encanteri de les veus, així que
l’única manera de satisfer la seva curiositat i el seu desig de sentir-les, i alhora evitar lesULISSES I SIRENES 2
fatals conseqüències de fer-ho, era privar-se a si mateix de llibertat. Avui parlem d’«estratègia Ulisses» per referir-nos a qualsevol recurs que ens obligui o ens faci sentir en l’obligació de fer una cosa que hem de fer i que, altrament, no faríem. Quan era un adolescent, jo informava els meus pares que tenia un examen en un parell de dies. Així era inevitable que em preguntessin com anava l’estudi, i després com havia anat la prova. No me’n podia escapar: la meva estratègia m’obligava. Altres companys optaven per no dir mai res. Els agradava posar dramatisme a tot el que feien, deixant-ho sempre PROCRASTRINARper a darrera hora.
Quina estratègia Ulisses fa servir vostè? Si és lletraferit, comunica a tots els seus amics que està preparant un paper, a fi d’obligar-se a escriure’l? Si vol aprendre anglès, es matricula a una acadèmica cara, d’aquelles que fan pagar d’entrada un import elevat i mensualitats pagades per avançat, a fi de prevenir l’abandonament? Si vol fer baixar la panxeta, s’inscriu a un gimnàs amb uns amics, per tal que la pressió del grup eviti
desdir-se cada cop que li agafa mandra?
Normalment sabem el que ens convé i tenim bons propòsits –recordi tots els queProcrastinación-el-arte-de-postergar
es fa cada Cap d’any– però sempre ens falla l’execució. La mandra, l’aparició sobtada i oportuna de mil tasques que exigeixen atenció urgent, la convicció que allò, al capdavall, pot  esperar una mica, que hi ha més dies que llonganisses, que per un dia no
passa res, o que el proper any sí, deixarem de fumar, de beure, de menjar massa… Ai,
què no faríem si no fos perquè per aquest carrer del demà només s’arriba a la plaça del
mai.

ARRIMADAS RIENT PRESOS POLÍTICSJa ho sap, oi, que un jutge espanyol ha arxivat la denúncia contra cinc dels nou professors de l’Institut «El Palau» de Sant Andreu de la Barca acusats d’adoctrinar? Molt inversemblant havia de ser l’acusació –propera al deliri– i completament injustificada perquè hagi estat desestimada en els temps que corren. És fàcil il·lustrar-los amb una imatge senzilla: un jutge del registre civil de Badalona no casa nuvis amb llaços grocs. Ara diu l’inefable Rivera que no es penedeix d’haver exposat  a Twitter els professors falsament acusats –i defensats, per cert, per un grup ben nombrós de pares del centre– perquè «encara n’hi ha quatre que estan essent investigats, i ja veurem com acaba la cosa»… I doncs; com ha d’acabar? Amb l’arxivament definitiu! Ja fa massa temps que la flaire de mentides corromp l’ambient.

Ja fa massa temps que els dirigents d’aquest partit d’extrema dreta que és Ciudadanos podreixen l’aire del país, de manera que cada cop és més irrespirable. M’ha agradat, però, l’intent d’insult fet pel company de Ribera al congrés, el sempre malencarat i rabiüt Girauta. De resultes de la seva darrera atzagaidada, durant la qual es va enfrontar amb una parella que duia un llaç groc i a la qual va acusar de «colpistes», va acabar publicantgirauta-1-1132x670 una piulada reactiva a to. Vet-la aquí:  «En mi ciudad, tengo que aguantar constantes provocaciones de gentuza separata. Los insultos callejeros los aguanto sin pestañear. En cafeterías, restaurantes o cines, y en familia, no los tolero. Acabaremos mal. Acabaréis, vamos.» No em diguin que no és el to propi d’un pinxo de discoteca,  o de l’actual portaveu de C’s a la capital del regne. Això de «gentuza separata» és fantàstic, condensa tot l’odi i el menyspreu de què es capaç el personatge. I encara, n’estic segur, és un eufemisme a la seva boca. En realitat no ens diu, valgui la traducció: gentota separatista. En realitat ens vol dir una altra cosa, que no reprodueixo per no ser tan original com ell, però que tothom és capaç d’imaginar-se. El segon a destacar del seu exabrupte és «acabaréis mal», frase que, en boca del futur vice-INDEPENDÈNCIA SURT PER LA FINESTRApresident del govern d’España sona bastant malament. Esperem, de tota manera, que quan això arribi, si ens ve a veure sigui en qualitat de visitant d’un govern estranger. I mentrestant, hem de veure, al nostre propi Parlament, com Arrimadas i Carrizosa, riuen com faltats quan s’esmenten els presoners polítics.

En fi, que per paciència no quedi. Encara que la paraula no em fa cap mena de gràcia, perquè «paciència» ve de patir, i d’això ja n’hem tingut prou i massa. En qualsevol cas, contra aquesta canilla Ciudadana –sense idees ni altre projecte que destruir–, una canilla que només s’alimenta d’odi, no hi ha altra que la denúncia i el menyspreu. Cal seguir a la nostra, amb fermesa i amb constància, i deixar que ells mateixos quedin sepultats amb la pols del seu no res.

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn.

Però és que s’han begut l’enteniment? ¿On s’han deixat la sensibilitat i la decència? ¿ComJUTGE JUTJANT pretenen que una comissió exclusivament masculina defineixi amb delicada i assenyada equanimitat uns delictes que majoritàriament són comesos per homes contra les dones? Una de les primeres regles propedèutiques de la justícia és resumida per la llatinada: «audi alteram partem», això és, cal escoltar l’altra part interessada. I qui més interessades que les dones en la descripció de les accions contra la seva integritat física, la seva dignitat i la seva llibertat sexuals, en la definició dels delictes derivats d’aquestes, i de les penes corresponents?

No dic que una comissió de juristes homes no pugui fer-ho, però necessàriament ho farà malament. I això ho sostinc amb fermesa. L’empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’adonar-se de les seves emocions, alegries i patiments, de percebre els seus desitjos i pors, i alhora, ser capaç de compartir-los d’alguna manera, és una capacitat limitada. No n’hi ha prou de caminar amb les espardenyes d’un altre per posar-se al seu lloc: cal estar al seu lloc per saber de debò com pensa, com se sent, com valora uns fets, fins i tot els fets i contextos en què vostè, o jo mateix, ha participat, juntament amb la persona amb la qual empatitza.

tancar les cames 1Em fa tota la impressió que els homes hem «inventat la dona» a la mida de les nostres pors,  desitjos i esperances. I l’hem recreada aprofitant la nostra injustificada posició de domini, tant en l’àmbit familiar, social com laboral. L’«Home» ha fet com el mític dispeser Procust, que posava els seus hostes damunt d’un llit de ferro i, als que en sortien els serrava el sobrant: peus o caps; i als que anaven balders els desconjuntava a cops de martell per estirar-los.

Així és com hem fet la Dona a la mida de l’Home. A la mida de les necessitats de l’Home (així, en genèric) a cada cultura i a cada etapa de la història. Només cal veure com comença la cosa en els primers documents en què això es posa per escrit: la dona creada per a l’entreteniment de l’home i com a esca del pecat… Això a la Bíblia. I no, no es pot cantar victòria perquè les dones tinguin formalment els mateixos drets que els homes: el dret al vot, posem per cas, té una història de quatre dies. Malauradament, doncs, tot i l’evolució de les societats, de les lleis i dels costums, hi ha encara una massa d’homes irreductible, que continua ancorada a la prehistòria de l’espècie. Hi ha molt a fer, i el primer és adonar-se que en cadascun de nosaltres hi ha un masclista en potència (si és que no hi ha res encara pitjor), i la igualtat no és el fruit d’un dia, ni és simplement el resultat d’un coneixement sinó que, com les virtuts, cal conrear-la tots els dies, com l’excel·lència, que no és pas un acte sinó el resultat d’un hàbit.

GOSSOS DE PRESA

CANILLA DE LLOPS 1Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossosMANADA FDP que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se JUTICIA VIOLADA ERMENGOLsosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen. Continua llegint »

vanitat calavera 1Les persones lletges que oculten el seu rostre no fan pas cap mal, perquè tampoc no es guanya gran cosa si van descobertes. Jo mateix mai no m’he plantejat fer-me autoimplants de cabell per amagar la calba perquè temo molt que la meva aparença no milloraria gaire. En canvi, hi ha moltes persones a les quals una mica de maquillatge o algun aditament afavoreix molt, al capdavall, tothom té dret a treure el màxim partit del que té. Una altra cosa és, però, quan hom intenta embellir-se amb materials prestats, fent-los passar per propis. Continua llegint »

REINES DE GROCDurant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors. Continua llegint »