Feeds:
Entrades
Comentaris

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

MALEÏTS SIGUIN

TEXT HEREM CONTRA SPINOZA

«…per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat, davant dels Sants llibres de la Llei amb les seves 613 prescripcions, amb l’excomunicació amb que Josué va excomunicar Jericó, amb la maledicció que Eliseu va maleir els seus fills i amb totes les execracions escrites a la Llei. Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni. Que la còlera i l’enuig del Senyor es llencin contra aquest home i caiguin damunt d’ell totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. El Senyor esborrarà el seu nom sota el cels i l’expulsarà de totes les tribus d’Israel abandonant-lo al maligne (…) Ordenem que ningú mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell».

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un jove de 23 anys que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest «Herem» o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam una calorosa tarda de juliol; dilluns feia 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, liders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política, i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense gran perill per a la moral i salut públiques.

CAL SEPARAR L’ESGLÉSIA DE L’ESTAT

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va promoure que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (no debades l’estat és, en el fons, una teocràcia dissimulada). Hom dirà, per la reacció dels jueus holandesos d’aleshores, que havent fugit i estat víctimes de la intolerància de la Inquisició espanyola, ells esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees de Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la bíblia.  Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución de 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la condemna l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó el condemnen a la mort social. I com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només un escarment etern.

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Tal dia com avui, durant el franquisme, els treballadors rebien una paga extra. La gratificació fou instaurada l’any 1947: “Los trabajadores recibirán, el día laborable inmediatamente anterior al 18 de julio, fiesta de la Exaltación del Trabajo, una gratificación equivalente a la retribución de una semana”. La inflació d’aleshores era del 550%  i el salari mitjà era la meitat del que era habitual abans de la guerra. És evident que la “pagueta” rentava la cara amb un drap brut als obrers: amb una suma escarransida els ajudava a surar en la misèria i alhora els volia fer creure que ho havien d’agrair al Glorioso Alzamiento Nacional. La continuació del règim del dictador sota la monarquia borbònica, anomenada “Transición”, va implicar, entre altres, la continuïtat d’aquesta paga, però avançada al mes de juny, en commemoració del sant del successor del tirà.

Una organització mafiosa com cal té un “Capofamiglia”, terme que no necessita traducció. En alguns indrets l’anomenen “Padrino” o “Don”, noms donats a conèixer a través de l’extraordinària novel·la de Mario Puzo i a les no menys esclatants resultes cinematogràfiques. També té un “Sotto Capo”, un “Consigliere” i diversos “Uomini d’Onore”, que són els soldats que imposen físicament el poder: exigeixen els pagaments i executen tots aquells que s’oposen. És fàcil establir una analogia entre una organització mafiosa i l’estructura d’un estat. Al capdavall només és una qüestió de mida i de noms. Anomenem pirata qui, per compte propi, amb el seu vaixell aborda criminalment a alta mar, i anomenem almirall qui ho fa amb una flota i en nom d’un regne amb bandera oficial. Diem que un mafiós assassina qui s’oposa al seu poder i alhora diem que l’estat té el monopoli de la violència legítima que s’exerceix a través de la policia, l’exèrcit, els tribunals, les presons i els cadafals d’execució, on n’hi ha.

No cal que digui qui era el “Padrino” de la dictadura, ni tampoc el de la primera etapa de la monarquia borbònica. Ara, per desviar l’atenció, acusen Pujol i família de voler-los imitar en l’art sense parió d’acumular patrimoni amb activitats criminals irregulars. Però ca!,  comparat amb ells, aquest, tot i el seu esforç per arribar a “Don”, no arriba ni a “Uomo d’Onore”.

A l’Edat Mitjana, que és l’època gloriosa de les monarquies, si elrei, en un accident de caça, es feria el dit gros del peu i, per manca d’higiene, la ferida es gangrenava, calia tallar el dit. Si hom esperava massa, la infecció, que acaba provocant necrosi del teixit, s’estenia ràpidament al peu sencer. Si hom es descuidava, traspassava l’articulació i començava a pujar per la cama, i després cuixa amunt, fins arribar al cos. El pacient, sovint, moria abans, entre terribles dolors, desprenent una olor nauseabunda de carn podrida. Els cirurgians barbers de l’època, tot i el perill d’hemorràgia, i sense anestèsia, acostumaven a seccionar la carn morta, si convenia serrant l’os. I ho feien sempre tallant per la part encara no afectada per la infecció. D’aquí ve l’expressió castellana: “Cortar por lo sano”.

Des de fa anys hi ha una conxorxa del sistema judicial, polític i mediàtic per salvar el cos de l’estat d’una gangrena que no té aturador. Va començar justament al cap, en la figura del rei emèrit. Recorden, era aquell individu “campechano”, cèlebre per aquella frase còmica de “El Castellano nuncafue llengua de imposición sinó de encuentro”, famós també pels quartos que ens feia gastar amb les seves amigues i amb el sobrepreu de la benzina d’on sortien les seves comissions.  Com acabo de dir, aquí la necrosi ha començat per dalt, com en el cas del peix, que es comença a podrir pel cap. Els cirurgians de l’estat van fer un primer tallafocs, anomenat Iñaki Urdangarin (en la nostra metàfora seria el dit petit del peu), amb la intenció d’evitar que es necrosés el dit de la vora, és a dir, la infanta Helena, però sense “cortar por lo sano”, com s’ha vist de seguida. Després hom va fer abdicar l’actual emèrit, tot plegat per estalviar la vida –política, regalada- de Felipe VI. Però es evident que Juan Carlos no era una cama d’aquest cos podrit que és l’Estat Español, sinó que n’era, segur, la part baixa del ventre. Així, per molt que ara s’intentin desvincular les múltiples corrupteles del pare, la seva sistemàtica evasió d’impostos, la seva prepotència … Per dir-ho breument, allò que ha caracteritzat els Borbons des de temps immemorials, no serà possible fer veure que el fill no havia vist, ni sentit ni flairat res de la corrupció paterna. Com vol algú fer-nos beure amb aquesta orella de ruc? Algú pot creure que una institució el poder i els quartos de la qual es transmeten per via espermàtica no du a l’ADN la llavor de la corrupció? Quan arribi al cor –de l’Estat, és clar- direm RIP.

Que hom no recorda Santa Bàrbara fins que no trona és una veritat com un temple, d’aquelles que la saviesa popular concreta en una metàfora feliç. La pandèmia del Covid-19 ha tingut efectes diversos. Ha estat com una ventada que ha posat al descobert l’ossamenta raquítica de l’estat del benestar. De sobte hem sigut conscients de l’extraordinària manca de previsió de l’Estat en qüestions de salut pública i hem assistit, i alhora hem estat víctimes, d’un conjunt accelerat de decisions improvisades, contradictòries i contraproduents. I fa basarda adonar-se que no s’estan prenent les mesures que permetin evitar els efectes d’un rebrot generalitzat de la infecció.

S’ha dit que, igual com el canvi climàtic, certes malalties són efecte de la nostra manera d’explotar el planeta, esgotant-ne els recursos i contaminant-lo; i pressionant la biosfera, de manera que aquesta ens transfereix determinades infeccions.  Cada cop hi ha més persones que saben ‒no que simplement creuen‒ que si no canviem el nostre sistema de vida tindrem problemes seriosos. És per això que l’ecologisme ha rebut un impuls amb la pandèmia. Els polítics són conscients que han de liderar i promoure els canvis necessaris abans no sigui massa tard i alhora han comprès que el canvi de mentalitat de la ciutadania fa inviable una política «inconscient» ecològicament parlant. Així, moltes ciutats, aprofitant la disminució de la circulació durant el confinament, han pres decisions valentes i de llarg recorregut quant a mobilitat.

L’Annex I al «Pacte d’Entesa per al Canvi Honest, Valent i Emprenedor a la ciutat de Lleida» és resultat del pacte de govern municipal de la ciutat per aquesta legislatura. Diu coses molt interessants quant a mobilitat, com que «cal aconseguir un gir radical i assolir una opció en mobilitat òptima, cohesionadora i segura.» I s’adhereix explícitament al «principi de jerarquia envers la mobilitat: 1r anar a peu, 2n en bici, 3r en transport públic i 4rt en cotxe compartit», proposant accions concretes. Ho celebro tant com desitjo que es duguin a terme. Estic segur que si la Paeria proporciona a Santa Bàrbara una bici (els peus ja els té, per caminar) i, a més li posa una xarxa de carrils completa i segura, no l’haurem de sentir tronar.

¿Algun cop li ha passat que pel fet de sentir pena per algú s’hagi embolicat en una història de la qual no ha sabut sortir? Algú ha confós els seus sentiments de pena pels d’amor? És la pietat un sentiment d’amor cap als altres o més aviat un sentiment de vanitat, de feblesa, de poder embriagador? No ens converteix el sentiment de pietat en éssers superiors? No és l’ajuda que oferim una concessió interessada al nostre propi ego? Sobre aquestes preguntes punyents, inusuals, reflexiona tota la novel·la de Ztefan Zweig: La impaciència del cor (Ungeduld des Herzens). Es tracta d’un text esplèndid que trasbalsa completament la nostra concepció de la pietat, de la compassió, fins i tot de l’empatia…

Zweig explica la història d’un oficial de cavalleria novell que sent llàstima per una rica jove discapacitada (s’intueix que per la poliomielitis), el qual es veu agafat per una xarxa que ell mateix es para, mogut pel noble propòsit d’alleujar la pena de la invàlida a qui, per inadvertència, ha volgut treure a ballar. Ell no vol pas enganyar-la ni seduir-la, però no sap evitar que ella malinterpreti la seva galanesa i s’enamori d’ell. Però no tot és innocent en la relació: ella vol que li facin cas, vol sortir de la seva solitària gàbia d’or a través de l’amor; ell alimenta la vanitat pròpia amb l’admiració i reconeixement que obté, i alhora vol sentir aquell plaer especial que només prové de la consciència de la generositat, un plaer que coneixen bé, posem per cas, tots aquells que, sense afany de recompensa, participen en mil campanyes altruistes, ONG i iniciatives similars. El problema és que amb els sentiments no es pot jugar, perquè la compassió és un arma de doble tall, igual que la morfina per a qui sent dolor. Aquesta al principi és un medicament, un auxiliar, però si no es dosifica i retira a temps, resulta un verí mortal.

El doctor Condor, que és metge que té cura de la noia, sap que hi ha dues classes de compassió, una és feble i sentimental, que en realitat no és més que impaciència del cor per alliberar-se ràpidament de la penosa emoció que sent davant el dolor aliè. L’altra, que no és sentimental, és l’única disposada a arribar fins al final. Ho sap molt bé: ell s’ha casat amb una cega a qui no va poder curar i a qui ha fet feliç convertint-se en els seus ulls.

Parin compte doncs, amb la generositat, i també amb la compassió, i posats a dir, també amb la caritat. Recordin que els experts en el darrer tema ja deien, justament, que la caritat ben entesa comença per un mateix.

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

Continua llegint »

Hom no es pot entrenar per a morir bé. És clar, es tracta d’una activitat o experiència irrepetible, de la qual no es poden fer proves o tests per tal d’assolir un resultat òptim o amb un mínim de qualitat. A més, no pot ser pas una competició amb guanyadors i perdedors perquè, en certa manera, tothom guanya i perd alhora. Així doncs, hi ha una manera d’aprendre a morir bé? Té alguna cosa a veure amb viure bé, o millor, amb saber viure?

Els vells s’adapten millor a la idea de la mort, l’entomen sense fer escarafalls. Diuen que és perquè ja la tenen a sobre. L’inevitable declivi del cos els ha obligat a fer-se a la idea. Però què passa amb la gent jove, que veuen lluny la mort, especialment la seva, i només n’adquireixen noció per la desaparició d’algú proper? És possible que els joves puguin preparar-se per aquella representació que no admet assajos i de la qual hom no sap quan caldrà fer de protagonista? Potser caldria dir-los que, atès que no sabem on la mort ens espera, cal esperar-la arreu i tothora. I tanmateix, que difícil és fer-ho! Pocs escapem al prejudici segons el qual anomenar-la és cridar-la, per això existeix aquest tabú tan estès: no parlar de la mort a la canalla per tal de «protegir-los», no parlar-ne entre adults per no cridar el mal temps, o perquè «és de mal gust»…; tot això no són sinó noms de la por irracional.

El que veiem, arreu, és que només prenen consciència de la mort els malalts als quals hom avisa de la seva proximitat. Són aquests a qui la imminència obliga a preparar-se. Els anglesos tenen un terme «deadline» per referir-se a la data límit per lliurar una cosa o una feina. És curiós que provingui de «death» i «line», la línia de la mort, literalment. Es tracta d’una metàfora deliciosa, macabra, però efectiva. Deixa clar que hom no pot travessar aquesta línia, que és alhora un final i un límit. La feina s’ha de lliurar abans (altrament mors, o et maten… ja em permetran el punt d’humor negre). Els humans som procrastinadors, vull dir que no fem el que hem de fer fins que hi som obligats, fins que no hi ha més remei o fins que no ens apropem al límit. El mateix ens passa amb la vida i amb la mort. No pensem en la mort fins que no la tenim a tocar, i, potser, de retruc, no pensem en el valor de la vida fins que no som conscients de la mort, de la nostra. Dic tot això com una forma de treure’m el barret davant dels qui saben morir bé perquè han sabut viure bé, i moren amb un cant a la vida. Va per tu, Pau Donés. 

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.