LA LLIBERTAT ÉS L’ESCLAVITUD

La «Doblepensa» és la capacitat de pensar una cosa i la contrària, de creure una cosa i de creure també allò que la nega. És molt més que posar un ciri a Déu i un al Diable, o que anar a missa i repicar, o que fer-se un tip de dolços i després punxar-se insulina. El tercer exemple ho és de precaució i dubte, el quart ho és d’universal hipocresia i el cinquè de tenir més gola que seny. La Doblepensa és el pecat capital del pensament i de la lògica, com creure que es pot estar viu i mort alhora, o solter i casat al mateix temps. I, en efecte, encara que no sigui possible que una cosa sigui i no sigui alhora, per a molta gent és possible creure que la monarquia és la garantia de la democràcia i la igualtat. Vaja, creure que una institució basada en el privilegi, el principi de la diferència i la desigualtat fonamental entre els individus, pot garantir o ser compatible amb el principi democràtic que tots els individus són iguals. Ço és el mateix que creure que la monarquia, l’essència de la qual és el privilegi hereditari basat en la transmissió espermàtica del poder, és el mateix que el principi del mèrit, que diu que els honors, els càrrecs i les feines s’obtenen pels mèrits basats en els estudis, els mereixements o a través d’eleccions.

Saber i no saber, creure una cosa i alhora pensar que és completament falsa, o creure dues coses que es cancel·len mútuament, i saber que és així i seguir creient en les dues coses, usar la lògica contra la lògica, repudiar la justícia i la moralitat i alhora exigir que aquestes siguin tingudes en compte, creure que el principi monàrquic fa impossible la democràcia i alhora creure que la monarquia defensa la democràcia (això a España), oblidar el que cal oblidar mentre s’afirma el contrari i després recordar-ho de nou mentre s’oblida convenientment el que fa un instant es recordava… tot això és Doblepensa. Costa d’entendre, oi, però com diu George Orwell al seu 1984, entendre el concepte de «Doblepensa» implica en certa manera l’ús de la Doblepensa.

Tot plegat ve a compte del sagramental (en el doble sentit de soroll mediàtic per la construcció del relat de legitimació i en el de sacralització d’una institució nefasta)  aixecat per la mort de la reina d’Anglaterra. Què no ens voldran fer creure a la mort de l’Emèrit. Apa, empassin-se el gripau, que el que no mata, engreixa.  

Read Full Post »

ESTUDIANTS DE VIDRE

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

Read Full Post »

FEINA FUIG…

Els americans han inventat el concepte «quiet quitting»  (dimissió, renúncia o abandonament silenciós) per referir-se a l’actitud dels treballadors de fer la mínima feina possible sense arriscar el lloc de treball. No és pas que els treballadors s’hagin tornat dropos de cop, o que s’escaquegin de les seves obligacions contractuals, o tinguin mala fe manifesta respecte de les persones físiques o jurídiques que els donen feina. En realitat això és el que estableix normalment un contracte laboral: hom treballa per un sou i no està pas obligat a fer més que el que estipula el contracte. Son tantes hores, la producció es troba més o menys estandarditzada, etc. Quin és el problema, doncs? El concepte, i és clar, la realitat del «quiet quitting» neix del fet que arreu els treballadors són obligats a fer més del que estava pactat.

Subreptíciament, o amb l’excusa de les necessitats sobrevingudes, els treballadors es troben «encoratjats» a fer hores extres no retribuïdes o pagades a preu de misèria, veuen intensificat el ritme de treball, s’adonen del declivi incessant de les condicions generals de treball o del creixent autoritarisme de la direcció laboral… És aleshores que els treballadors han de decidir sotmetre’s a les creixents exigències o no, o determinar si volen convertir la feina (o les seves ambicions) en el centre de gravetat de la seva vida o si es planten amb el que tenen i, sense renunciar a la feina ‒qualsevol ho fa, en un context d’inestabilitat laboral‒ fer el mínim per tal de conservar-la i alhora tenir vida pròpia. És un mal, això de fer el mínim? És que les empreses ens paguen un sobresou cada mesada? A tornajornals, per què treballar de més a canvi de res?

Aquest estiu he visitat una de les seus d’una empresa coneguda. A les oficines de Google de Seattle els treballadors (que estan autoritzats a teletreballar) poden anar  esmorzar, dinar i sopar gratuïtament en bars i restaurants que són exclusius per a ells. També disposen de sales de repòs i de jocs, d’una sala insonoritzada plena d’instruments on poden entretenir-se tocant, d’una sala de relaxació amb un aquari on etèries meduses suren imperceptiblement. També disposen d’unes cambres on fer la migdiada… A què treu tot plegat? Ningú no em farà creure que tot això Google ho proporciona gratia et amore. Segur que saben que ‒remuneració a banda‒ aconseguir que el treballador estigui còmode a la feina, se’l valori i es confiï en ell, és el millor salari, l’únic que farà que no li vingui d’una hora i que el comprometrà afectivament.

Read Full Post »

LES PEDRES DE LA GANA

«Si em veus, plora» (Wenn du mich siehst, dann weine) és la frase escrita damunt d’una de les anomenades «pedres de la fam» que reposa sobre la llera de l’Elba, prop de Decim, a la República Txeca, on neix el riu. El nom prové de la traducció literal del terme alemany «Hungerstein». Aquestes pedres són testimonis intermitents dels patiments soferts per les poblacions al llarg dels segles. Quan el nivell dels rius baixa prou, queden al descobert, cosa que coincideix amb èpoques de persistents sequeres (fins ara naturals) que acompanyaven èpoques de penúria: poca producció agrària, desabastiment…, ho proclama clarament el que hi ha escrit en una d’elles: «Quan aquesta pedra estigui submergida, la vida reprendrà els colors».  Hi ha una pedra al Rhin, vora Worms, amb diverses inscripcions com aquesta: «Any de la fam 1857», que indiquen que, bé per la sequera, bé per la superfície s’havia congelat, el riu més llarg d’Europa, que travessa Alemanya de punta a punta, no permetia la navegació i els queviures no es podien transportar on feien falta.

Les pedres de la fam són, doncs, avisos de temps difícils, mals averanys extrets de l’experiència comuna. Els humans no sempre són responsables directes dels mals que els afecten. Sequeres n’hi ha hagut sempre, les pedres de la fam assenyalen nombroses dates des del segle XV, però la sequera d’ara, igual que de les pluges torrencials provocades pel canvi climàtic, és en bona part culpa nostra. I el mateix es pot dir d’altre calamitats que, a judici del president francès, estan per caure’ns damunt. A la reunió ministerial de dimecres passat va dir que estem vivint el final de l’abundància. Concretament anuncià el final del diner barat, de l’accés fàcil als productes i tecnologia,  la fi de la disponibilitat aparentment inesgotable a l’aigua i, també, la fi de les «evidències».

Aquesta darrera amenaça és que les conquestes, que semblaven definitives, de la moral i la política, com els Drets humans universals i la Democràcia, són en prou feines provisionals. Per a Macron, estem a punt de viure «Une grande bascule o un gran «bouleversement»  (un gran canvi o daltabaix). Ràpidament l’oposició l’ha acusat de fer afirmacions extremadament inquietants i generadores d’angoixa. Potser sí, però almenys són la veritat. I aquesta veritat, justament, és el primer producte valuós que s’ha perdut en la crisi de valors que arrosseguem de fa temps. Prou voldria que els nostres polítics fossin tan clars com el francès, perquè ni el paternalisme fals d’amagar-nos la informació dolorosa ni el populisme de prometre l’impossible són receptes adequades quan som a punt d’estampar-nos contra la paret.

Read Full Post »

ADÉU SENSE COMIAT, A LA FRANCESA

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir «Hola» i «Adéu». És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.  Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar. 

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió «acomiadar-se a la francesa» sempre m’ha fet molta gràcia. Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de «els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes». Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un «sans adieu» que incloïa els amfitrions. Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase «Filer à l’anglaise», és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: «Anar-se’n a l’espanyola», que significa marxar sense pagar d’un lloc. Ep, els espanyols en diuen: “hacer un SinPa”…

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.

Read Full Post »