«Si em veus, plora» (Wenn du mich siehst, dann weine) és la frase escrita damunt d’una de les anomenades «pedres de la fam» que reposa sobre la llera de l’Elba, prop de Decim, a la República Txeca, on neix el riu. El nom prové de la traducció literal del terme alemany «Hungerstein». Aquestes pedres són testimonis intermitents dels patiments soferts per les poblacions al llarg dels segles. Quan el nivell dels rius baixa prou, queden al descobert, cosa que coincideix amb èpoques de persistents sequeres (fins ara naturals) que acompanyaven èpoques de penúria: poca producció agrària, desabastiment…, ho proclama clarament el que hi ha escrit en una d’elles: «Quan aquesta pedra estigui submergida, la vida reprendrà els colors». Hi ha una pedra al Rhin, vora Worms, amb diverses inscripcions com aquesta: «Any de la fam 1857», que indiquen que, bé per la sequera, bé per la superfície s’havia congelat, el riu més llarg d’Europa, que travessa Alemanya de punta a punta, no permetia la navegació i els queviures no es podien transportar on feien falta.
Les pedres de la fam són, doncs, avisos de temps difícils, mals averanys extrets de l’experiència comuna. Els humans no sempre són responsables directes dels mals que els afecten. Sequeres n’hi ha hagut sempre, les pedres de la fam assenyalen nombroses dates des del segle XV, però la sequera d’ara, igual que de les pluges torrencials provocades pel canvi climàtic, és en bona part culpa nostra. I el mateix es pot dir d’altre calamitats que, a judici del president francès, estan per caure’ns damunt. A la reunió ministerial de dimecres passat va dir que estem vivint el final de l’abundància. Concretament anuncià el final del diner barat, de l’accés fàcil als productes i tecnologia, la fi de la disponibilitat aparentment inesgotable a l’aigua i, també, la fi de les «evidències».
Aquesta darrera amenaça és que les conquestes, que semblaven definitives, de la moral i la política, com els Drets humans universals i la Democràcia, són en prou feines provisionals. Per a Macron, estem a punt de viure «Une grande bascule o un gran «bouleversement» (un gran canvi o daltabaix). Ràpidament l’oposició l’ha acusat de fer afirmacions extremadament inquietants i generadores d’angoixa. Potser sí, però almenys són la veritat. I aquesta veritat, justament, és el primer producte valuós que s’ha perdut en la crisi de valors que arrosseguem de fa temps. Prou voldria que els nostres polítics fossin tan clars com el francès, perquè ni el paternalisme fals d’amagar-nos la informació dolorosa ni el populisme de prometre l’impossible són receptes adequades quan som a punt d’estampar-nos contra la paret.
Ramon Camats 