ELS PRIVILEGIS INCONFESSABLES

Quan, als vuit anys, em van fer assistir a diferents sessions de preparació per a rebre la Primera Comunió, en sentir la llista de «pecats», vaig adonar-me que jo els havia comès tots. Havia dit mentides, m’havia barallat amb els meus germans i companys de classe, havia pispat xocolata del calaix de la cuina de casa i m’havia escaquejat d’alguna feina que ma padrina m’havia encarregat. En fi, era un desastre. És clar que mossèn Pere, rector d’Oliola, només ens havia enumerat els pecats que creia, en bona fe, que podíem haver comès a la nostra edat. El que més clarament recordo, però, és que ens va alliçonar sobre el concepte de responsabilitat, i aquest ensenyament anava molt més enllà de la casuística i procediments (que ara trobo banal) del pecat, la confessió i la penitència. Ens deia que fer el mal no era només fer una cosa dolenta, sinó que, de vegades, era no fer-ne una de bona quan calia o era necessària. D’igual manera ens deia que mentir no era solament dir el contrari de la veritat, sinó també ocultar allò que era necessari dir a persones que tenien tot el dret a sentir-ho. Confesso francament que aleshores no ho vaig entendre del tot.

Ara comprenc millor tot plegat i per això, per bé que no soc un home religiós, crec que tan responsable és qui autoritza una cosa irregular o injusta com aquell que la permet, acredita o sanciona. També ho és qui no té potestat per fer cap de les coses anteriors però no diu res, consent per assentiment o inacció, per desídia,  per mandra o per interès. Són, doncs, responsables de la injustícia comparativa (si els privilegis els tingués tothom serien drets universals) tots els membres de les meses i del Parlament de Catalunya que van aprovar, donar per bo o consentir que perseverés el règim de les «llicències per edat». També és responsable, és clar, el Papa emèrit per haver conegut, consentit, ocultat i no haver fet res ‒presumptament‒ per aturar els casos de pederàstia a l’arquebisbat de Munic del qual en el seu moment era responsable. Ja em disculparan el maridatge de temes tan diversos: dues institucions la missió i sentit de les quals és servir als ciutadans i alhora exercir d’exemple moral no poden eludir la seva responsabilitat amb un mentider: «no ho sabia».

Read Full Post »

AIGÜES FECALS

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »

ANY NOU, VIDA NOVA (O NO)

Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en un moment determinat. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat determinada. Així, per exemple, la crisi actual  -potser cal parlar de crisi permanent, sanitària, econòmica, política- permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu del món. Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la salut…, o tot alhora, successivament o simultània. Els mitjans de comunicació no se’n fan gaire ressò: imagini’s els rètols de les carreteres, on la DGT recorda la xifra de morts de les vacances, ara alertant tothom pel número de suïcidis: «Extremi la precaució i pari compte, avui es trauran la vida 10 persones». A més, tothom tem l’«efecte crida», que fa que algunes persones, en veure que altres adopten aquesta «solució» als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva.  El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden. I, en aquest cas, els que es queden és amb un altre «problema», el que ha fet que aquells que han «plegat» hagin buscat un «remei definitiu», si és que se’n pot dir així. En aquesta avinentesa em ve a la memòria un conte de Pere Calders; ningú com ell per a fer de la tristor alegria, del dolor riure i per a fer veure el cantó còmic del més seriós, o per a estirar, fins a la paradoxa irreverent, les més profundes reflexions i màximes morals cristianes. Acabo l’article amb les seves paraules. No vull donar cap interpretació, només suggerir a aquells a qui passi pel cap de triar l’opció calderiana, que escullin bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…

Read Full Post »

LA CULTURA, ENTRE LA PESTA I LA PANDÈMIA

Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.

Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.

Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?

Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?

En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.

En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.

En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.

Read Full Post »

VAL MÉS LA MEITAT QUE EL TOT

Quina paradoxa, la del títol, oi? Meitat i tot no s’oposen perquè el primer és part del segon, però dir que és preferible la meitat al tot sembla una contradicció, llevat que estiguem convidats a casa de la sogra el dia de Nadal i ella insisteixi perquè ens mengem tot el que ens ha posat al plat ‒posem per cas que ens ha omplert fins dalt de carn d’olla després d’haver-nos-en fet empassar dos de l’excel·lent sopa de galets‒ i li diem, sospirant, que la meitat sí, però tot no.

Però, seguint amb el títol, de seguida intuïm que es tracta d’una frase que conté alguna noció de saviesa, o algun ensenyament ocult que se’ns escapa. No és estrany que triguem a entendre el sentit. Al capdavall, som en una societat que, per esperonar l’ambició dels seus rebrots, els diu que han d’aspirar a TOT, en majúscules, i més encara, si és possible, que mai no s’han d’acontentar amb menys ni, és clar, amb la meitat, perquè aquesta és patrimoni dels fracassats i els mediocres. Si parlem de notes acadèmiques, la meitat és un cinc pelat, un aprovat, sí, però sense alegria. Ens diuen que al mateix preu, sabates grosses, que millor el doble que la meitat, que millor que en sobri que no que en falti, i arreu declaren emfàticament que val més veure el got mig ple que no mig buit. És una hipèrbole, doncs, la frase del títol? Quin enigma conté, que valgui la pena explorar?

Diuen que cada societat, cada època, defineix allò que s’entén per «sentit comú». Sí ja sabem que sovint és el menys comú dels sentits, però defineix allò que en un determinat moment és tingut per vertader i assenyat. A la nostra època, les persones ens enfornen segons el patró de l’aqueferament, el consum, l’ambició i la popularitat. Estem ocupats a tota hora, comprem sense parar, sempre volem més del que tenim i volem ser tan populars i coneguts com les estrelles de cinema (això es deixa veure en l’exhibicionisme malaltís de la «felicitat» pròpia als comptes de Facebook i Instagram). Per això la noció que és millor la daurada mediocritat* ens és aliena. No pensem que el fet de no ser ric ens estalvia l’enveja dels altres, no comprenem que el pi més alt és més fuetejat pels vents i que els llamps cauen damunt de les muntanyes més altes. No pensem que sovint el millor és enemic del bo, i que volent un tot que és massa deixem escapar allò que és possible i a l’abast de la mà. Bon any nou tinguem tots!

*Aurea mediocritas és l’adagi llatí que tradueix lliurement el «dimidius plus toto», que alhora és la traducció de la frase grega d’Hesíode: Treballs i dies. Literalment: la meitat és més que el tot. Ressonàncies visibles a Aristòtil, amb el concepte de virtut, que es troba, justament, en el terme mig. Sentències més actuals però amb matisos diferents, són Más vale poco y bueno que mucho y malo,que ja s’aparten del sentit original.

Read Full Post »