Fa uns anys, en el context d’una conversa sobre els vicis i passions humanes, vaig dir que la gola és la vàlvula d’escapament de la castedat. Un capellà que participava de la conversa es va posar a riure amb ganes. I tots el vam acompanyar a gust. Val a dir que entre els presents hi havia gent casada que, igual que el capellà, tenia un cert sobrepès.
De la frase irònica d’aleshores no se’n pot treure la conclusió que les persones compensen l’abstinència sexual amb la golafreria i els plaers del gust en general. Però sí que es pot afirmar que és difícil, si no impossible, reprimir alguna de les grans passions humanes sense amollar en alguna altra. (més…)
La Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de Secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig «violar» una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida. 
La virtut s’oposa al vici, diuen. De virtut només n’hi ha una, i el vici és el seu contrari. Aquesta ha estat la doctrina tradicional que molts hem sentit a casa, a la rectoria i fins i tot a l’escola. Després, la vida ens ha ensenyat que aquesta moral era només una caricatura, una visió integrista, fins i tot absurda, sense connexió amb la realitat. Hem après, a còpia d’equivocar-nos, que sovint allò que abans anomenàvem virtut era només una de les dues cares del vici. I on para la virtut, si els extrems són vicis? Hom es pregunta. Doncs on sempre ha ragut: en el terme mig. 
Si jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era». 
Ramon Camats 