QÜESTIÓ DE BANYES

«En España, de diez cabezas, nueve embisten y una piensa», va escriure Antonio Machado, atribuint la frase al poeta Juan de Mairena, a qui dedica un llibre de títol homònim. Si encara fos viu, la darrera atzagaiada del Ministerio de Educación y Cultura no faria sinó confirmar-lo en la seva opinió. Sense cap mena de dubte, el projecte de la nova Formació Professional per a formar matadors de novells (braus joves), banderillers i picadors ha estat rumiat i escrit per un d’aquests nou caps que envesteixen sense pensar.

Read Full Post »

EL CREPUSCLE DE LA DEMOCRÀCIA

L’any 399 abans de Crist, va tenir lloc el judici més anomenat de la història: Sòcrates era jutjat i condemnat a mort per un tribunal compost de cinc-cents ciutadans d’Atenes. L’acusaven de corrompre la joventut, de no respectar els déus de la ciutat i –paradoxalment– d’inventar-ne de nous. La votació que va decidir la seva culpabilitat va donar el resultat de dos-cents vuitanta contra dos-cents vint. Acostumats com estem que els tribunals ordinaris només tenen un jutge i a tot estirar un tribunal popular de nou membres no especialistes més el magistrat president, ens resulta difícil pensar en un tribunal compost de mig miler de persones. El cas és que, durant el segle V a.C, a la ciutat d’Atenes això era el més normal del món. Els ciutadans que van inventar la democràcia (i el nom, per a ells, tenia un sentit literal: govern del poble) tenien l’obligació de participar activament en el govern. Dit d’una altra manera, el simple fet de ser un ciutadà era equivalent a tenir un càrrec. I els càrrecs, si més no aquells que no exigien una alta especialització, eren repartits a sorts. Així, hom es podia veure nomenat, posem per cas, membre del jurat popular que durant un any veuria tots els litigis de la ciutat-estat d’Atenes.

Read Full Post »

DIGNITAT I SALUT MENTAL

A la literatura, els personatges alienats han rebut sovint un tracte amable. Fins les seves tragèdies tenien alguna cosa tendra i encara raonable. Erasme fa de la personificació de la bogeria el personatge principal del seu Elogi de la follia. Cervantes fa immortal un boig que desvarieja amb la mateixa seriositat que al·lucina. Un dia s’inventa una Dulcinea enamorada i un altre envesteix gegants que no són sinó molins de vent. El seu Licenciado Vidriera, que no desmereix gens del Quijote, no deixa que el toqui ningú, obsessionat com està que pugui trencar-se en mil bocins, com el vidre de què creu que està fet. En els tres cassos, la bogeria que parla per boca dels personatges és molt lúcida. Qui sap si no és perquè, com passa amb els acudits i les bromes, la veritat s’obre pas a través seu.

Read Full Post »

UNA MORT DIGNA PER A L’ANDREA

Andrea Lago no pot morir en pau. Així ho han decidit els jutges consultats pel servei de pediatria de l’Hospital Universitario de Santiago. Alhora, han desestimat la demanda dels pares de la nena, que demanaven la retirada de l’alimentació artificial per facilitar-li una mort digna.

Andrea està en fase terminal d’una malaltia neurodegenerativa, es troba inconscient i en estat vegetatiu. Els metges la mantenen viva, literalment, però sense cap esperança de recuperació. La nena, es faci el que es faci, no pot sinó degenerar físicament fins a la mort. Els pares, és clar, no volen que s’allargui aquesta situació sense sortida. Fins aquest juliol els avalava la llei d’Autonomia del Pacient de 2002

Read Full Post »