Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.
Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.
Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.
Tites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.
Marx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust; i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. 
