Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Economia’ Category

Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.

Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.

Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et  condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.

Read Full Post »

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.

Read Full Post »

TITES OUSTites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el «suflé independentista»? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: «Ustedes saben cuan delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y que costoso es repararlo cuando se rompe». Renoi, mereix que li diguem, «A buenas horas, mangas verdes!» (més…)

Read Full Post »

murs-separacio-rics-i-pobresMarx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust;  i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. (més…)

Read Full Post »

desocupat los lunes al solSempre va arreglat, amb senzillesa però arreglat. Ningú no diria que porta quatre anys desocupat i que viu de la solidaritat familiar. Ningú no diria tampoc que la serva renda no li dóna per a engegar la rentadora i que renta a mà la seva roba gastada, i que planxa sense endollar. Ningú no sap que, quan surt al vespre, amb dos galledes, a l’hora que tothom mira la tele, va a omplir-les a la font del barri per tal de poder cuinar, rentar i rentar-se cada dia. Li han tallat l’aigua. Per descomptat, la nevera la té gairebé sempre buida. Tria amb cura les botigues on compra els productes més barats, i alguna vegada ha recollit, amb por que algun conegut el veiés, les bosses de pa vell que llencen els treballadors del supermercat a l’hora de tancar. Sort té del seu germà i de la seva cunyada, que l’ajuden. Sort també de sa mare, que viu al poble amb una modesta pensió de viudetat, la qual encara li passa uns dinerets quan va a veure-la, juntament amb quatre patates, enciams i cebes de l’hortet que conrea. (més…)

Read Full Post »

ImatgeLes estadístiques sempre enganyen. Ara tothom sap ja que si som dos i un menja un pollastre sencer, la mitjana és que a cadascun li’n toca mig. Aquesta és una de les grans mentides del sistema: identificar la riquesa, concretada en el Producte Interior Brut i en la Renda per Càpita per fer-nos empassar la idea que l’èxit material  –sense especificar-ne el repartiment– equival a èxit social. (més…)

Read Full Post »

el padrino 5Segons diuen «Val més un mal acord que una bona sentència». I deu ser cert, perquè els d’Unió així ho han volgut. Què deu tenir una sentència judicial que en fugin com de la pesta? Prefereixen pagar 380.000 euros per una cosa que (diuen) no han fet? Això no pot ser sinó generositat cristiana i correcta interpretació de la sentència evangèlica segons la qual si et peguen en una galta has d’oferir l’altra, i si et demanen l’americana els has d’oferir la camisa i la samarreta i tot. (més…)

Read Full Post »

El silenci dels anyells és una novel•la de Thomas Harris que rep el títol d’un episodi de la vida de la protagonista, la detectiu Clarice Starling. (més…)

Read Full Post »

El títol, manllevat de la coneguda expressió «La costa de gener», no és, tanmateix, una troballa casual sinó que està justificada per un conjunt d’analogies. Si costa refer-se de les excessives despeses de les festes nadalenques, no costa pas menys fer-ho de les provocades pels viatges vacacionals de l’estiu –els que han pogut fer-los, és clar– o/i de les que ocasiona l’adquisició del material escolar dels fills –especialment ara, amb la dolorosa i antipedagògica pujada de l’IVA que hi han clavat. (més…)

Read Full Post »

“Al món actual s’està invertint cinc cops més en medicaments per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la cura de l’Alzheimer. D’aquí alguns anys tindrem velles amb pits grossos i vells amb penis que trempen, però cap d’ells no sabrà per a que serveixen.” La frase és atribuïda comunament a Drauzio Varella, el qual és presentat com a Premi Nobel de Medicina de l’any 2010. El cert és que Varella no ha obtingut mai el premi Nobel –perquè ens refiem, després, de les informacions que corren per la xarxa!–, però la frase, antològica, casa bé amb el tarannà del personatge: gran investigador, educador i divulgador científic, capaç de fer entendre tot a tothom. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »