DEU NEGRETS

Ten little niggers és el títol original de la novel·la que Agatha Christie va publicar l’any 1939. En català apareix en dos títols, un que és fidel a l’original: Deu negrets, i un altre que ho és a la versió que els americans en van fer l’any 1940: And then there were none, (I aleshores no en quedà cap), que evitava el substantiu «niggers», molt marcat en una Amèrica racista.

http://www.elpunt.cat

La censura sempre troba excuses per retallar, alterar o suavitzar temes, arguments, substantius i adjectius. Tenim exemples ben conspicus, com quan a Mogambo, a base de retallades i alteració dels diàlegs, hom fa passar un adulteri per un incest, o quan es tradueix la divertida comèdia protagonitzada per Marilyn, Jack Lemon i Tony Curtis Some like it hot (A alguns els agrada calent), per Con faldas y a lo loco. Però, més enllà d’aquestes ridiculeses hispàniques, de llarga tradició i d’origen purità-religiós-ultramoral, sovint mal interpretat, s’enceta ara una nova censura de caràcter esquerranós pseudoprogressista. Consisteix bàsicament a fer passar pel Gulag o camp de reeducació aquells autors d’obres d’art i textos que exhibeixen idees «incorrectes» amb el propòsit de fer un món més just, inclusiu i, sobretot, bleda i ximple.

Es tracta d’una infantilització en tota regla de la nostra cultura protagonitzada per benintencionats ignorants amb vocació de talibans de la correcció política que no distingeixen una obra d’art d’una pel·lícula porno, altrament no s’entendria que als EUA la directora d’un centre hagi hagut de dimitir perquè a classe d’art s’hagi mostrat una fotografia del David de Michelangelo Buonarroti, que els pares han considerat pornogràfica i ofensiva per a les tendres ments dels seus rebrots.

Així, quant a la literatura, ara ens dediquem a retallar paraules i expressions com «Estil gitano, aspecte oriental, tors de marbre negre, origen nubi, jueu» que apareixen a les novel·les de la Christie. I, com he assenyalat al començament, ja comencem pel títol, no fos cas que algú s’ofengués. Hom vol fer desaparèixer tota referència a l’esclavitud, al racisme, al patriarcalisme, com si eliminant el mot suprimíssim la cosa. Algú pensa que s’hi guanya res? Sense referències al que hem estat ‒i potser encara som‒ no sabrem mai si hem millorat en res, viurem en un etern, purità i tirànic present.

Read Full Post »

COSES QUE M’EMPRENYEN

M’emprenya comprovar, un any més, la nefasta gestió de la prevenció dels incendis al meu país. Allò que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern sembla que no ho ha entès cap dels nostres responsables, i mai no hi ha quartos per netejar els boscos, per augmentar les dotacions de bombers ni per educar la gent. M’emprenya que ningú no foti mai cas dels pagesos i ara tothom esperi que vagin de voluntaris amb els seus tractors a apagar focs, cosa que fan, naturalment, perquè són els únics que realment s’estimen la terra de la qual vivim.

M’emprenya que els estudiants estiguin acabant el curs a més de trenta graus a l’interior de les classes, i que els centres no rebin cap més indicació ni mesura del Departament que el prescindible consell d’obrir portes i finestres i fer estar els estudiants a l’ombra durant les hores del pati.

M’emprenya que el nou currículum de llatí per a batxillerat estableixi que cal fer «Lectura, traducció i interpretació de textos llatins de dificultat baixa que formin l’alumnat en valors com ara el pacifisme, la solidaritat, el respecte a les minories, etc., tot evitant aquells que fomenten el bel·licisme, l’enfrontament entre cultures i totes aquelles actituds contràries als conceptes anteriorment exposats», perquè demostra l’enciclopèdica ignorància i malaptesa dels responsables de la perpetració d’aquestes indicacions, filles de la dictadura del «políticament correcte». Potser pensen que es pot reescriure els clàssics llatins o fer-los dir el que nosaltres volen llegir. O potser volen que, en lloc de traduir La guerra de les Gàlies (ja se sap, els que en són capaços després roben a les botigues) agafem textos de Greenpeace, els traduïm primer al llatí i després els fem retraduir als alumnes? Per cert, a Selectivitat d’enguany, encara no afectada per l’atzagaiada, ha sortir un fragment de De Bello Gallico.

M’emprenya que moltes metgesses surtin de visitar els seus pacients a l’habitació de l’hospital i alguns familiars els preguntin: «Quan vindrà el metge?» perquè és una cosa que, a més d’emprenyar, entristeix i esgota a parts iguals i fa palès un patriarcalisme masclista que avança retrocedint.

M’emprenya, finalment, que algú de TV3 pensi que cal tapar pudorosament l’escot de la portaveu del govern en una entrevista televisada, reduint-la, així, a la condició de cos.

Read Full Post »

ACTE DE VIOLÈNCIA (NOMÉS UN SÍ ÉS UN SÍ)

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

Read Full Post »

LA DICTADURA DE LA CORRECCIÓ

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. La idea no és nova, totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven «Alzamiento Nacional» al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon. En el mateix sentit, però en ordre invers, la dictadura de torn feia desaparèixer el terme «llibertat» pensant que d’aquesta manera, en absència de la paraula, els ciutadans no tindrien la possibilitat de pensar ni d’expressar allò que els havien pres. No cal dir que totes les formes de censura obeeixen al mateix propòsit.

Fa pocs dies Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer, a Lleida, la seva primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua,  publicat a Eumo. El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès. La «visibilització» del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en el femení ni el masculí s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el «professors i professores» de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un forçadíssim «pilots i pilotes», clarament incorrecte. El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte. L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: «matriculats i matriculades», «escolaritzats i escolaritzades», «afectats i afectades», «vacunats i vacunades», «vius i vives» i «morts i mortes»… I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del «tots» i «totes», com que no en teníem prou amb el «tothom», ara volen posar el «totis».

ELLS, ELLES I “ELLIS”

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes on el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení. Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí és universal és el masclisme. Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica. Per aquells que encara ho creuen, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el «meu» o «teu» desapareixeria la propietat i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.

Read Full Post »

ENCARA FAREM SALAT

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

MALEÏTS SIGUIN

TEXT HEREM CONTRA SPINOZA

«…per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat, davant dels Sants llibres de la Llei amb les seves 613 prescripcions, amb l’excomunicació amb que Josué va excomunicar Jericó, amb la maledicció que Eliseu va maleir els seus fills i amb totes les execracions escrites a la Llei. Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni. Que la còlera i l’enuig del Senyor es llencin contra aquest home i caiguin damunt d’ell totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. El Senyor esborrarà el seu nom sota el cels i l’expulsarà de totes les tribus d’Israel abandonant-lo al maligne (…) Ordenem que ningú mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell».

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un jove de 23 anys que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest «Herem» o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam una calorosa tarda de juliol; dilluns feia 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, liders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política, i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense gran perill per a la moral i salut públiques.

CAL SEPARAR L’ESGLÉSIA DE L’ESTAT

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va promoure que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (no debades l’estat és, en el fons, una teocràcia dissimulada). Hom dirà, per la reacció dels jueus holandesos d’aleshores, que havent fugit i estat víctimes de la intolerància de la Inquisició espanyola, ells esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees de Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la bíblia.  Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución de 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la condemna l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó el condemnen a la mort social. I com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només un escarment etern.

Read Full Post »

FER PASSAR CARITAT PER JUSTÍCIA

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.

Read Full Post »

EL 50 PER CENT DE LA JUSTÍCIA

Què passa quan el cinquanta per cent d’una societat creu que pot viure a les espatlles de l’altre cinquanta per cent? I què passa quan l’altre cinquanta per cent s’adona que no val la pena esforçar-se i treballar perquè els productes del seu esforç van a parar als que no fan res? És evident que la comunitat humana a qui li passa això entra en procés de dissolució. Poseu els percentatges una mica amunt, una mica avall, en qualsevol cas, el resultat és fa no fa el mateix. L’ensulsiada del sistema, de l’organització social, no és immediat; aquest no cau mai com un castell de cartes sinó que s’ensorra lentament. La societat, amb els anys, és com un d’aquells vidres gruixuts que tenen fil de ferro dins. Quan el vidre cau a terra, es fragmenta en mil bocins, però el conjunt, inestable, es serva pels fils metàl·lics que l’aguanten.

Tothom sap que la justícia, aplicada al repartiment dels béns i de les càrregues socials, no pot ser estrictament igualitària ni meritocràtica,  perquè no tots partim del mateix lloc ni tenim les mateixes oportunitats a la vida. És per això que ha de ser distributiva: no es pot demanar el mateix a qui no té el mateix ni es pot donar igual a qui és desigual. Altrament dit, no han de pagar proporcionalment els mateixos impostos els que guanyen 10.000 que els que en guanyen 100.000, perquè els primers ingressen el que necessiten per viure mentre que als altres els sobra. De la mateixa manera, és evident que un repartiment just dona més a qui més necessita, als orfes una llar social, als malalts assistència mèdica, als desocupats una pensió, als desnonats una vivenda i als que estan en perill d’exclusió social una renda mínima d’inserció o una renda de ciutadania que garanteixi que ningú no queda per sota d’un llindar mínim de benestar.

MAFALDA I LA JUSTÍCIA

Entre la tesi defensada al primer paràgraf i la del segon hi ha tot un món de distància. Alguns dirien que, globalment parlant, és la que hi ha entre el primer i el tercer món. Però no cal anar tan lluny: aquesta diferència d’idees i situacions la podem trobar a l’escala de la comunitat, o entre els barris de la ciutat. Uns tenen molt i altres tan poc, i sabem de qui, tenint molt, contribueix poc. I també coneixem qui s’aprofita descaradament del sistema. Ara, comptat i debatut, tots sabem que l’obligat repartiment no és una qüestió de simple caritat, sinó de justícia.

Read Full Post »

CAN FANGA I EL “TERRITORI”

No han passat quinze dies i ja tothom ha oblidat la calamitat que s’ha abatut sobre el Delta de l’Ebre. Tot va tan ràpid que avui encenem el foc de la xemeneia amb el full del diari que ahir duia la notícia d’un crim horrible, d’un desastre natural o d’una guerra. Passa que, a més, finida la mirada passavolant que hem fet sobre el desastre, aquesta ja hi no torna fins que no hi ha una catàstrofe més gran. Així ha passat amb la nostra terra baixa.

Read Full Post »

COLOM AL CARRER, LLOP A CASA

El títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra.

Read Full Post »