EL CREPUSCLE EDUCATIU

Si els alumnes suspenen, és culpa del professor. Aquesta és la diagnosi que fa el Departament d’Educació dels darrers resultats educatius a Catalunya. També menciona la pèrdua de classes per la pandèmia i les dificultats organitzatives del posterior retorn a les classes, però, com sempre, i en un clar intent d’espolsar-se la responsabilitat, la transfereix als obrers del sistema. Anàlogament, si el pont s’enfonsa sempre és culpa dels paletes que treballaven a l’obra; si el pacient mor, és culpa dels metges i no pas del fet que a urgències, mancats de personal i mitjans, se l’hagi fet esperar hores a un passadís.

El món educatiu s’ensorra, el sistema és governat per incompetents presumptuosos que a una fe pedagogista òrfena d’experiència hi sumen l’arrogància d’imposar als professionals uns currículums, metodologies i sistemes avaluatius tan vistosos com ineficaços, com demostren les darreres proves de rendiment a sisè de primària i a quart d’ESO. Aquestes proves externes despullen les polítiques que obliguen a aprovar els alumnes amb diverses matèries suspeses (a primària promoció automàtica, a ESO i BTX amb acord de junta presidida per director/a preocupat pel ranking del centre).

Des d’una altra perspectiva de la mateixa política podem dir que des que els aprovats i els títols s’han convertit en «béns de consum», els alumnes i les famílies en «clients», i els altres centres en «la competència», ha calgut «abaratir-los» i en molts casos «fer promocions a preus regalats». Per això és sospitós que vulguin ara fer una nova Selectivitat, diuen, amb criteris més competencials, adaptats als nous models d’aprendre i ensenyar. En realitat volen dir que cal facilitar encara més els aprovats perquè els estudiants del futur immediat ja no estaran en condicions de superar les proves actuals, perquè, a banda de competències, encara exigeixen coneixements. Així, per acabar, podrem dir ben aviat que els estudiants d’avui dia potser treballaran en professions que encara no existeixen (en parla el document que inaugura el desgavell de les competències: Els quatre pilars de l’educació), però el que és gairebé segur és que no seran metges, ni matemàtics, ni físics, ni cap disciplina «cervelluda» perquè els anirà molt gran.

Read Full Post »

VICIS PRIVATS, VIRTUTS PÚBLIQUES

Podria funcionar una societat composta exclusivament per diables? Sí, a condició que fossin intel·ligents. Que vostè creu que no, que vostè pensa que la maldat proverbial d’aquests éssers els faria captenir-se de manera innoble on maleses, deslleialtats, robatoris i crims farien impossible la convivència, que el caràcter egoista, la manca d’empatia  i l’agressivitat infernals faria que la seva unió fos breu, la seva vida terrible i el seu final proper? Doncs sàpiga que la meva opinió és una altra, car penso que els vicis privats més miserables són, sovint, la base de les virtuts públiques.

Admetem que l’avarícia és un vici execrable, un pecat capital, com diuen els capellans, però què seria de l’economia d’una nació si no hi hagués individus cobdiciosos? Qui si no ells arriscaria diners en fàbriques i negocis, qui si no donaria feina als obrers, si no fos per l’afany d’or que altres qualifiquen de pecat? Quina feina tindrien els policies, jutges i botxins si no fos per la raça dels criminals? On es guanyarien la vida advocats i procuradors, sense la corrua d’enganys, estafes, ensarronades, apropiacions indegudes, crims, i altres delictes que cometen els seus clients i que mantenen ben greixada tota la burocràcia penal? De què viurien les prostitutes sense clients aviciats, luxuriosos, esclaus de la cinquena extremitat? Em creu ara, volgut lector?

Tornant als diables, sàpiga que res com el seu egoisme i el seu interès no és millor per afavorir-ne l’entesa. Cap diable no vol viure malament, ni perdre la hisenda cada cop que prova de fer-se amb la dels altres, així que rabiüts i egoistes, fins i tot ells arribarien a una entesa intel·ligent. Li’n dirien «justícia», un intermedi entre el major bé, que consistiria a robar i matar impunement, i el major mal, que és ser víctima de robatori i assassinat sense poder-se defensar; una justícia que faria que cadascun renunciés a cometre injustícies a canvi de no patir-les. Així que és el propi interès, egoista, la clau de volta de la virtut pública de la justícia i la pau. Si li sembla estrany o paradoxal, recordi que, de la mateixa manera que no es pot tenir la dona borratxa i el vi al celler, tampoc no es pot sostenir una societat sense cap dels vicis que tenen els seus habitants.

Read Full Post »

POLICIA MORAL

En aquest article no parlo de la moralitat de la policia, per bé que el tema donaria per molt. Imaginin una disquisició sobre el «a por ellos» entusiasta que vam patir fa temps en forma de bastonades, seguim patint en forma de judicis insostenibles i seguirem suportant amb l’anomenada «abolició» de la pena de sedició. En realitat, vull parlar d’una cosa banal, d’un accident i no pas d’una categoria. Ja se sap que les coses accessòries, com la roba, la seva forma, mida o color, no són importants; si més no, no ho haurien de ser. Però com passa amb la salsa dels caragols, sense la qual aquests no valen res, la roba adquireix una importància extraordinària quan del que es tracta és de controlar la vida dels que la porten.

A Iran, el règim dels Aiatol·làs tenia (penso que tan bon punt afluixin les protestes la tornaran a activar) una «Policia de la moral» que s’encarregava de fer complir les prescripcions de vestimenta vigents des de 1979, any de naixement de la república islàmica. Aquestes incloïen l’obligació de dur una roba damunt que tapi les formes del cos i un vel que tapi si més no una part del cabell de les dones. Era aquesta una imposició intolerable? És clar que sí. Ara, com en tot, i parafrasejant les Escriptures, ens convindria adonar-nos de la biga al nostre ull abans d’assenyalar la palla al dels altres. On queda la prohibició (no imposició, perquè aquí som més de prohibir) de dur el rostre tapat en edificis i llocs públics, sota pena de multa, promoguda per la Paeria l’any 2010? Per cert, el Tribunal Suprem la va anul·lar el 2014.

Mirant més enrere, on queda la prohibició per a les dones de dur pantalons en públic? A la veïna França les dones no podien entrar a l’Assemblea Nacional amb pantalons perquè estava prohibit per les ordenances. Denise Cacheux (socialista) y Michèle Alliot-Marie (gaullista) s’hi van trobar el 1970, i fou el seu exemple que permeté abolir la norma. Podria multiplicar els exemples, però del que es tracta és d’adonar-nos que, arreu, on hi ha una majoria (de vegades ni això, només cal una minoria amb poder) que té una opinió, unes creences o unes preferències, tant se val si són religioses, polítiques o socials (beguda, vestimenta, etc) tracta d’imposar-les a aquells que no les comparteixen. I el que és pitjor, si hom no els fa cas se senten tan ferits en els seus sentiments que es creuen amb dret a ferir (amb multes, presons i execucions) aquells que els desafien.

Read Full Post »

L’EDAT DEL TITANI

Al títol no li falta una C, segur. Realment vull parlar del titani. Sí, de l’element químic de número atòmic 22 que apareix amb el nom «Ti» a la taula periòdica dels elements. Sí, aquell metall polivalent amb què es fabriquen des d’implants dentals a coets espacials.

Els antropòlegs són aquella gent que, a banda d’estudiar les cultures mal anomenades «primitives» de pobles exòtics i llunyans, investiguen les restes òssies  ‒de vegades fossilitzades‒ dels nostres avantpassats. Aquí troben una tíbia, allà un peroné, una mica més ençà un fragment de mandíbula inferior i enllà un crani gairebé complet. I els posen noms: homo erectus, pitecantrop, australopitec… De vegades els noms són molt imaginatius i clarament exagerats. A la nostra espècie, imaginin, li van posar «homo sapiens».

En qualsevol cas, els antropòlegs observen coses interessants als ossos. Si troben, posem per cas, un fèmur fracturat i després soldat, conclouen que és una prova de l’inici de la civilització humana. En efecte, al món primitiu, el trencament d’un fèmur significava la mort. Hom no podia fugir del perill, ni procurar-se menjar; hom era presa fàcil dels depredadors, de manera que ningú no podia viure el suficient perquè la fractura soldés. Així, conclouen que un fèmur humà curat implicava una comunitat humana on els individus s’ajudaven mútuament, on el malalt o el ferit podia esperar cura, protecció i aliment.

Què diran els antropòlegs del futur ‒si n’hi ha‒ quan, sota la runa, desenterrin els nostres ossos d’homes i dones del segle XXI? Què pensaran quan trobin els nostres cranis fets d’osteïna i calci, farcits de cargols de titani amb corones de ceràmica o zirconi (no la zirconita de Superman, sinó l’element metàl·lic de nº atòmic 40) ? Quins comentaris faran, si a les costelles d’alguns esquelets hi troben restes de poliuretà i, potser, de silicona? Endevinaran que aquestes eren popes artificials? Conclouran que aquests elements pertanyien a una generació d’éssers biomecànics, éssers vius extingits amb excrescències minerals, o, al contrari, pensaran, si troben algun exemplar amb una pròtesi completa de cama o braç, un cor artificial mecànic fet de titani i poliuretà i un ronyó sintètic amb kit de silici, que érem màquines amb elements biològics?

Read Full Post »

GAT ESCALDAT…

El raonament inductiu és el principi de tot aprenentatge. «Gat escaldat de l’aigua freda fuig» és un adagi exemplar. El gat, feta l’experiència de l’aigua bullent que un dia li va caure damunt, s’aparta preventivament de qualsevol líquid, no fos cas. Lligant el passat i el present i establint relacions de concordança o de causa-efecte els humans ­tendim pensar que el futur serà sempre semblant al passat i a seleccionar el que és més freqüent. A voltes això ens juga males passades. Així, si palegem sorra i sempre se’ns trenca el mànec de la pala pel mateix lloc, pensem que el correcte és reforçar aquesta part, que jutgem feble. Si hem vist cinquanta cignes i tots són blancs, concloem indefectiblement que tots els cignes són blancs.

Ara, però, ja sabem que hi ha cignes negres, i amb la primera observació que en vam fer, se’n va anar en orris el nostre raonament anterior. Quant a la pala, la cosa és més complicada: Durant la Segona Guerra Mundial, molts dels avions de la RAF (Royal Air Force britànica) que tornaven de bombardejar posicions nazis, arribaven als aeròdroms amb molts forats al fusellatge provocats pels trets d’artilleria dels alemanys. Aleshores hom va proposar fer un estudi per veure de reforçar les zones on es produïen aquests impactes a fi de minimitzar els seus efectes. Sembla obvi, no?

Algú va fer un mapa dels llocs que rebien més trets de bala i ja s’havien començat a dissenyar les «armadures» que havien de protegir-los ­­­­quan un matemàtic hongarès­­­, Abraham Wald, els va fer adonar de l’error. El va anomenar «biaix del supervivent». No calia reforçar els llocs on hi havia més forats, el que era necessari era protegir aquells llocs on no hi havia forats! En efecte, les zones  intactes dels avions que tornaven estaven bé, justament, perquè si haguessin rebut un impacte no haurien tornat. Vist en perspectiva, hom s’adona que el sentit comú, de vegades, funciona a la inversa, perquè no ens fixem en el que ens hauríem de fixar i parem compte en l’accessori i no en l’essencial. El mateix passa a la vida i en les relacions humanes. Potser fem regals però descuidem converses i moments de qualitat, potser… En qualsevol cas, vagin pensant en tot plegat, igual troben que el més important és invisible per als ulls.  

Read Full Post »

AMB LA LLENGUA FORA

«…És un territori d’acollida, un país turístic, on hi conflueixen moltes llengües. Però, recordem-ho, la nostra és el català. La salut del català està a les mans dels qui parlem la llengua, els catalanoparlants, és a dir, de tots nosaltres, i no pas a les d’aquells que la desconeixen. La responsabilitat més gran la tenim, doncs, aquells que coneixem l’idioma i en com l’utilitzem dia rere dia. I aquells que canvien de llengua amb freqüència,  a la mínima, per un suposat problema d’educació, s’equivoquen, fan un flac favor a la nostra llengua, però també li fan al seu interlocutor […] En temes de llengua, recordem-ho, no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de convèncer» Amb el permís del lector reprodueixo les paraules de Ferran Costa, president del Consell General d’Andorra, a la darrera sessió d’aquest Consell. No veig què més hi puc afegir, fora de subscriure-les punt per punt.

La supervivència del català està en mans del qui el parlem, és clar. És evident que els nostres veïns, tant els del nord com els de l’oest, que han construït el seu país arrabassant-nos territori amb guerres o ens han sotmès per les armes, també hi tenen responsabilitat. El propòsit d’uns i altres és la unificació lingüística sota el paraigua de la seva llengua i el desmantellament de la nostra cultura. Es donarien per satisfets amb la nostra residualització, si el català fos un «patois» regional o una romanalla turística del folklore local. És amb aquest propòsit que malden per invisibilitzar la llengua, per vetar-la al Congrés i al Senat (a Catalunya nord fins als ajuntaments), per fer-la i fer-nos creure que és innecessària, supèrflua i, per tant, prescindible.

Què hem de fer, resignar-nos a veure morir la nostra llengua? Jo estic convençut que la nostra llengua no morirà mentre la parlem. Les llengües no moren com els éssers vius, no tenen un cicle vital, per molt que metafòricament els l’apliquem en parlar-ne. Així, diem que neixen per la necessitat de comunicar-nos que tenim. Després s’afaiçonen a la manera de ser i de pensar i de veure el món dels parlants que tenen i, finalment, si moren no és pas de vellesa o malaltia, sinó exclusivament perquè els seus parlants deixen d’usar-les, de fer-les servir per a pensar, per a viure i per a ser.

Read Full Post »