LA CONXORXA DELS IGNORANTS

La mediocritat és l’objectiu de l’educació postmoderna, aquella que afirma que el 5 és el summum bonum, la fita òptima de l’estudiant. La meitat dels  esforços dels jerarques educatius i de la cadena de transmissió que arriba fins als obrers del sistema, els soferts educadors, aspira només a presentar el sistema educatiu espanyol com una cosa homologable, si més no en resultats numèrics, als del rovell de l’ou d’Europa. També hi aspira el sistema judicial, dit sigui de pas, però aquest és un altre tema. L’altra meitat dels esforços aspira a usar les lleis educatives i el sistema en el seu conjunt com a arma llencívola ideològica contra el govern anterior.

Les conseqüències d’aquest menyspreu a l’educació i als professionals que s’hi dediquen és comparable al que pateixen els professionals de la salut. Val a dir que la desconsideració no prové solament de les institucions, sinó també de bona part dels ciutadans, que tenen una actitud ambivalent. D’una banda s’aplaudeix els sanitaris i d’una altra s’actua amb culpable negligència i temeritat quant a la pandèmia. D’un costat es lloa la tasca educativa i de l’altra es vol donar lliçons als educadors en dir-los com han de fer la seva feina,  què i com ensenyar i, sobretot, com avaluar. Tot plegat amb l’objectiu que produeixin més, això és, que aprovin, com si la nota fos un producte industrial.

Si el que es necessita és que les xifres del fracàs escolar minvin i que l’abandonament disminueixi, la solució més senzilla, més econòmica i que menys conflictes provoca és facilitar l’obtenció de títols. Per aconseguir l’efecte sense que es noti la intenció es fan diverses coses: reduir els continguts educatius, rebaixar els nivells d’exigència en general, i especialment els criteris de superació de curs o etapa (suposo el lector assabentat que ara ja no cal aprovar totes les matèries per obtenir el batxillerat, posem per cas), i reformular els sistemes, criteris i rúbriques d’avaluació, dividint l’indivisible, quantificant el qualitatiu i sobredimensionant  els ítems fins al punt que l’avaluació sigui una caricatura de si mateixa. Ras i curt, aquesta és la recepta segura perquè les fake news i la pseudociència trobin el terreny adobat, devaluant el saber en nom de la ignorància.

Read Full Post »

LI DIUEN AMARGA

Aprenem què és la mort quan ens deixa algú a qui estimem. La resta de morts són estadístiques. No estic essent cínic. Només mor de debò aquell qui és al nostre cor; les altres persones simplement desapareixen. És l’amor, doncs, el que ens revela l’ésser autèntic de la mort, l’única veritat que li coneixem. Aquest descobriment és com el negatiu de l’amor, la certesa que aquest i la mort tenen alguna cosa més que tres lletres en comú.

Tota la saviesa de la filosofia està concentrada en aquest punt: ajudar les persones a ben morir, no pas perquè els proporcioni cap certesa de perviure, ans altrament perquè pot ensenyar a mirar de cara, sense filtres ni atenuacions, la realitat que hom afronta pel sol fet de viure. Unes filosofies proven de fer-nos perdre la por a morir, simplement negant allò que fa més por: la transcendència i el dolor. Diuen que l’existència no és més que sentir, percebre, però la mort és la fi del sentir, i així de tot possible dolor. No està malament, pitjor seria que volguessin disminuir el temor de la mort fent-nos menysprear la vida i pintant aquella com un alliberament.

Amb tot, però, no es tracta tant de negar o concedir atributs a la mort, com de tractar de la nostra actitud al respecte. El dolor o el plaer estan en nosaltres, com la por i l’esperança. Per això l’actitud més estesa és justament la més estúpida: deixar de parlar-ne i provar, així, de no pensar-hi, fent semblant a les criatures que tanquen els ulls quan allò que veuen els desplau. Al final, per això mateix, quan la mort arriba, hom es troba tan indefens com si hagués acabat de néixer.

No parlar-ne, no pensar-hi, resulten males solucions si del que es tracta és de no patir mentre s’espera la mort. Potser seria millor l’actitud contrària: atès que ha de venir, i no sabem ni on ni quan, cal esperar-la arreu. Per quina raó temem el darrer dia? Tots contribueixen per igual a la fi. Tots els dies van cap a la mort, però només el darrer hi arriba.

Tothom té avui o, si no, demà, algú a qui recordar amb l’afecte que deia al començament. Jo avui recordo Humbert, de cal Peixet d’Almatret, el darrer poble del Segrià, damunt de l’Ebre. Era un home que tenia la humilitat dels senzills; se’n va anar amb la mateixa pau que va donar mentre vivia.

Read Full Post »