EL PAPA, EXCLÒS DEL CEL

Els dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat.  Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura  i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador.  I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna.

Read Full Post »

PER NADAL, CADA OVELLA…

«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país ­–i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar.

Read Full Post »

NO PUC NO PARLAR

Diuen que si no tens res a dir, més val que no badis boca. I és ben cert que l’estupidesa o la ignorància  resten amagades mentre hom calla, però es fan evidents tan bon punt com el ruc xerra, i més quan xerra massa. Però també és veritat que quan hom té alguna cosa per dir, cal que la digui. I encara en té obligació si allò que ha de dir no pot ser callat, no ha de ser callat. El títol de l’article, doncs, escau als periodistes mallorquins que han destapat el cas del capo de la màfia de l’oci nocturn i la prostitució de l’illa.

Read Full Post »

MISÈRIA CONSTITUCIONAL

En sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat.

Read Full Post »

MENORS D’EDAT TOTA LA VIDA

Hi ha persones que  pentinen cabells blancs i encara són menors d’edat. No hi fa res que la naturalesa els hagi declarat adults fa anys. Elles romanen subjectes a altres ben de gust tota la vida, a causa de la mandra i la covardia. És tan còmode, ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, si tinc un pastor que reemplaça la meva consciència moral, un metge que jutja la meva dieta…, no necessitaré el propi esforç. Aquestes paraules, que parafrasejo del filòsof Kant, il·lustren la facilitat amb què les persones resten sota conducció i dependència aliena, es mantenen menors d’edat ‒una minoria d’edat, doncs, de la qual elles mateixes són culpables‒  i permeten que altres els facin de tutors.

Read Full Post »