Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2011

Trista felicitat, apressar-se lentament, horrible bellesa, amor odiós, gel abrusador, plaer espantós o instant etern són oximorons, com el títol d’aquest article. Un oximoró és una figura literària que consisteix en una contradicció en els termes: posar dos termes de significat oposat en una mateixa expressió, formant-ne així una tercera, de caràcter metafòric.
L’oximoró del títol és simple, i no obliga el lector a buscar un sentit metafòric, com passa, en canvi, amb «instant etern» on es fàcil imaginar un instant de felicitat que, per l’intens, faci perdre el sentit del temps. Al capdavall tots hem tingut alguna experiència d’això. «Ètica empresarial» és un oximoró despullat, simple. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

Avui, 17 de maig, celebrem el El Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia (en anglès: International Day Against Homophobia, IDAHO). Es celebra en commemoració de l’eliminació de l’homosexualitat, l’any 1990, de les llistes de malalties mentals per part de l’Assemblea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) I tanmateix, la Transsexualitat continua encara essent definida en certs manuals de psiquiatria com a “Trastorn de la identitat sexual”. (més…)

Read Full Post »

Fixeu-vos en el picapedrer: ha donat noranta-nou cops amb el mall damunt la pedra i aquesta només s’ha escantellat en alguns indrets. Es diria que el mall no li ha fet sinó pessigolles. Allà la tens, immensa, imponent, sòlida. L’home, rajant de suor, deixa caure l’enorme martell als seus peus i, per un moment, rumia si no serà millor deixar-ho estar. Però és que, convenientment escairada, aniria tan bé per al llindar de l’edifici… A la fi, el picapedrer empunya un altre cop el mall, el branda damunt del cos i colpeja amb força damunt la pedra. Sense un gemec, aquesta es parteix en dues. (més…)

Read Full Post »

Debat de caps de llista a Lleida. Dilluns, 09/05/2011

No va ser el primer debat entre els candidats, i tanmateix, és el que millor mostra tant les seves propostes -el que diuen- com el que ells i elles són.

Read Full Post »

Al meu poble hi vivia un pagès que deia, ple d’una saviesa antiga i reposada, que tenia moltes ganes de treballar però que gràcies a Déu, se les podia aguantar. I era, no ho dubteu, l’home més feliç del món; tenia un tracte amical i distès i la seva conversa era fluïda i enraonada. Mancat de rellotge, mai no tenia pressa per arribar enlloc ni objecció a fer quan hom li proposava de fer-la petar una estona al cafè.
Aquest home senzill havia anat a escola el necessari per a no ser considerat analfabet, però com d’instint i sense teoria havia copsat l’essència del treball. Així, deia que si treballava –i ho feia, bé havia de llaurar i sembrar cada tardor i segar a l’estiu- era perquè li calia per a poder menjar cada dia, i afegia que no pensava caure en el parany de fer-ho més del compte: “Jo només treballo per viure” era el seu mot d’ordre.
Sorneguer i irònic contemplava l’aqueferament dels altres pagesos del poble, que maldaven per estendre les terres de conreu o demanaven crèdits per a fer una granja de porcs o de vedells amb l’estèril esperança de fer més diners per a poder-los gastar, en una folla dansa circular. Incapaç d’enveja, admirava els llustrosos cotxes dels veïns, vells ja però en prou feines estrenats per manca de temps.
Un dia el capellà del poble li va dir enmig d’una partida de botifarra i en to de broma que estava donant un mal exemple als pagesos joves amb això de llevar-se tard i posar-se el darrer a passar la terra. La resposta fou antològica. “Mossèn, vós hauríeu de saber millor que jo que no faig més que seguir l’exemple de Nostre Senyor, que només va treballar sis dies i el setè es va posar a jeure pel que restava d’eternitat.” (més…)

Read Full Post »