Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PRESOS POLÍTICS’ Category

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació.

La ment fa curioses associacions. En aquest cas, aquest record de la meva infància m’ha ermengol acusacions fiscaliaarribat del passat tan bon punt se m’ha fet present la colla de detencions extrajudicials de dimecres passat protagonitzada per la Policía Nacional del regne.  Ja saben, agents encaputxats ‒com si anessin a detenir terroristes perillosos‒ emmanillant al mig del carrer persones que presumptament  van participar en una protesta a l’estació de Girona el proppassat 1 d’octubre. S’ha especulat molt sobre qui és al darrera de tot plegat. Hi és el govern de l’estat? Ca, el ministre del ram va trigar 24 hores a dir res, i encara es va equivocar o va mentir en dir que el jutge n’estava assabentat, quan s’ha fet evident que no era així. Això demostra que no estem davant d’un govern autoritari que fa un ús intimidatori de la policia sinó d’un govern que no controla la policia, o que aquesta actua seguint interessos que no són els del govern o els del poder judicial, que és pitjor; és un indici d’un estat en dissolució. Però la pregunta estrella és la que es refereix a la intencionalitat. Que si ens volen acollonir, que si ens volen desmobilitzar cara al eneko marca espaÑa 17.12judici simbòlic a dos milions llargs de persones i real a 18, entre les que seran jutjades al Suprem i les que ho seran al TSJC. Que si volen provocar una reacció violenta per part nostra…, jo penso que, a tot això cal sumar-hi que, en el fons, només és un problema psiquiàtric, d’un malalt col·lectiu: l’estat. La malaltia es diu sadisme, com la del nen ‒ara ja adult i amb toga, uniforme i placa‒ que tortura el moixó.

Anuncis

Read Full Post »

prohibido hablar de la cosaDiuen que si no tens res a dir, més val que no badis boca. I és ben cert que l’estupidesa o la ignorància  resten amagades mentre hom calla, però es fan evidents tan bon punt com el ruc xerra, i més quan xerra massa. Però també és veritat que quan hom té alguna cosa per dir, cal que la digui. I encara en té obligació si allò que ha de dir no pot ser callat, no ha de ser callat. El títol de l’article, doncs, escau als periodistes mallorquins que han destapat el cas del capo de la màfia de l’oci nocturn i la prostitució de l’illa. Un jutge, sens dubte prohibit parlar catalàcorrupte i prevaricador, els ha fet requisar els telèfons mòbils i material, contravenint el principi constitucional del dret a la llibertat de premsa i a la confidencialitat de les fonts periodístiques.

El títol correspon a l’adagi 2229 dels Adagiorum chiliades que Erasme de Rotterdam anà publicant, en edicions successives i de mida creixent, entre els anys 1500 i 1536. Erasme, com els periodistes mallorquins, no podia no parlar davant de les desgràcies i maldats de l’època. habit i monjoL’Església fou sovint víctima justa de les seves invectives i sentències. Recorda allò de «L’hàbit no fa el monjo» tant escaient dins i fora de la cúria? Si li plau llegir-lo, l’informo que acaba d’aparèixer una antologia dels 4151 adagis que l’autor publicà en una obreta d’Edicions de la ela geminada, signada per Joan Tello i Brugal, autor de la traducció i la introducció.

Si li sembla que l’adagi és una cosa menudeta, sàpiga el lector que aquest ha de ser avaluat no per la seva mida sinó per la seva vàlua. Recordarà aquella sentència de Baltasar Gracián: «Lo bueno, si breve, dos veces bueno», que il·lustra perfectament la dificultat de fer millor una cosa bona posant-li la cirereta de la brevetat. Erasme havia pensat fer ús dels seus adagis o parèmies (usa indistintament els dos termes) per dir coses agudes, punxents, assenyades i a voltes iròniques sobre els fets del seu temps. A fe que els seus proverbis són perfectament actuals. «Dulce bellum inexpertis» 3001 diu que la guerra és bonica per als qui no l’han experimentada. Podria anar pel govern d’Españaprimera-guerra-mundial-1914-1918-2-638, que acaba d’aprovar destinar 7.300 milions d’euros a armament, com si els diners ens sobressin per gastar-los en joguines de ferro que només serveixen per a matar. Així, entre submarins que no suren i vaixells que s’enfonsen, España va camí de convertir-se en una potència militar. A Sánchez, com en el seu moment al dictador Franco, li podrem posar de títol: «Miles gloriosus», segur que no s’adonarà de la ironia, car no ha llegit Plaute i la seva sàtira del món militar.

Al president Torra li podríem dir, per bé que ja ho deu saber, ««Cavendum ab eo qui semel imposuit», adagi 2751, que traduït diu: Compte amb qui t’ha ensarronat una vegada, i també que el llop canvia de pèl, però no d’idees, («Lupus pilum mutat, non mentem» 2219) en referència al fet que el canvi de Rajoy per Sánchez no vol dir res. I no vol dir res perquè aquest darrer  «Altera manu fert lapidem, altera manu panem ostentat» 709, és adir, que en una mà du un pa i Death_of_a_militiamanen l’altra du una pedra, per bé que durant un temps ens hagi volgut fer veure que només duia el pa. I, en fi, a Sánchez li podríem dir, primer, que prengui alè: «Arcus tensus rumpitur» 3477, perquè l’arc que sempre està tens es trenca. A continuació, li diríem «Ignem igni ne addes» 108. Vaja, que no afegeixi foc al foc, perquè qui prepara mals per altres, alhora els seus propis mals procura. I encara més, que no vulgui rentar amb sang el que li sembla una taca de sang, podria, com l’ecce homo, sortir-ne brut.

Read Full Post »

BORRELL INSULTAT«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions.

Tot plegat ve a tomb del darrer incident al Congrés del Diputats, protagonitzat pel ministre Borrell i el diputat Rufián. La picabaralla s’ha resolt amb l’expulsió del darrer, que no havia fet altre que descriure amb qualificatius gruixuts, però encertats, la manca de dignitat del primer. Borrell ha vist ‒crec que amb la imaginació‒ que un dels diputats d’ERC li escopia en passar davant seu i ho ha denunciat amb veu gruixuda. L’escopinada no l’ha vista ningú ‒ni els seus propis companys‒, i el presumpte autor ha negat rotundament l’acusació. Haurem de pensar que Borrell no ha estat escopit, encara que s’ha sentit escopit en sentit metafòric de menyspreat, escarnit i finalment retratat.

El problema del ministre és que, tot i la seva experiència, no entoma bé les crítiques, en lloc de reformar-se, ajusta encara més la seva conducta a la descripció que d’ell han fet. Si li diuen que és un «hooligan» aleshores com a tal actua. Si sent «racista» encara que hagin dit «feixista», fa un mix dels dos, que li queda prou bé. I alhora, perquè no sigui dit, es fa l’ofès, i fa veritat la dita «boca que menja fel no pot escopir mel», i parla de fem i serradures.

El títol de l’article el dec a Borrell. Gràcies, ministre. Ja veig que vostè és un individu ocurrent i amb el cap ben moblat. No puc dir el mateix dels líders de C’s. Aquests CIUDADANOS MERDA BUS.jpgcomparteixen amb vostè la mala intenció i el mateix odi per Catalunya, però no tenen la mateixa cultura. Al capdavall, no sé pas què és pitjor. La intel·ligència no garanteix en absolut la bondat ni la puresa de cor. En realitat, els malparits, si són intel·ligents, són doblement malparits. Ja ho deien els antics amb frase encertada: «corruptio optima, pèssima». La corrupció dels (que haurien de ser) millors és la pitjor de les corrupcions.

Read Full Post »

1993 Tango - La mate porque era mia (esp) 01‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) (més…)

Read Full Post »

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat. (més…)

Read Full Post »

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte? (més…)

Read Full Post »

el desdén con el desdén versió vellaAgustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel desdenybufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: (més…)

Read Full Post »

Older Posts »