Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PRESOS POLÍTICS’ Category

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

TEXT HEREM CONTRA SPINOZA

«…per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat, davant dels Sants llibres de la Llei amb les seves 613 prescripcions, amb l’excomunicació amb que Josué va excomunicar Jericó, amb la maledicció que Eliseu va maleir els seus fills i amb totes les execracions escrites a la Llei. Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni. Que la còlera i l’enuig del Senyor es llencin contra aquest home i caiguin damunt d’ell totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. El Senyor esborrarà el seu nom sota el cels i l’expulsarà de totes les tribus d’Israel abandonant-lo al maligne (…) Ordenem que ningú mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell».

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un jove de 23 anys que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest «Herem» o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam una calorosa tarda de juliol; dilluns feia 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, liders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política, i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense gran perill per a la moral i salut públiques.

CAL SEPARAR L’ESGLÉSIA DE L’ESTAT

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va promoure que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (no debades l’estat és, en el fons, una teocràcia dissimulada). Hom dirà, per la reacció dels jueus holandesos d’aleshores, que havent fugit i estat víctimes de la intolerància de la Inquisició espanyola, ells esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees de Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la bíblia.  Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución de 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la condemna l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó el condemnen a la mort social. I com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només un escarment etern.

Read Full Post »

JUTGE CORRUPTEQui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial.  Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències  aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE  trobarà que el meu JO ACUSAT,  i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions.  És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.

Imaginem un segon cas, jo he de jutjar el presumpte delicte d’una altra persona, però jo BETANCORen sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat.  L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!,  les que jo havia sembrat amb gran esforç…

El partit Ciudadanos tenia en nòmina un jutge a la Junta Electoral. Aquest jutge resolia per la tarda querelles criminals que el seu partit presentava al matí. I a més, es vantava internament que les resolucions del tribunal les escrivia ell. Recordin les

CACA

resolucions que la Junta Electoral ha fet: contra el president Torra, per exemple. Aquest individu ‒Andrés Betancor‒ és un corrupte i un prevaricador, i el partit que l’aixopluga és reu de les mateixes crítiques. Un partit que es va presentar com a regenerador i democràtic, que va sortir del no-res i ara ha aconseguir arribar a les més altes cotes de la misèria. No dubto pas que ben aviat hi tornarà.

Read Full Post »

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. (més…)

Read Full Post »

JUTGES OPERACIÓ JUDES“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat Miquel-Ferreres-dissabte-28-desembre-2019_1011848825001_68472137_651x314el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. (més…)

Read Full Post »

ESCOPETEREl terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». (més…)

Read Full Post »

censura boca tapadaProhibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. (més…)

Read Full Post »

GUÀRDIA CIVIL SILUETA EN NEGRERecordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. (més…)

Read Full Post »

pla aLa vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »