Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2020

«La teva filla fuma, ja ho saps?» Amb aquestes paraules, els espietes de torn «avisen» els pares que els seus fills fan «malures». Altres denúncies similars són: «La teva filla va amb nois, el teu fill no ha anat a l’escola, la teva dona té un amant/el teu marit té una «querida», el veí llença les escombraries a deshores, el del cinquè no frega l’escala quan li toca… Aviat s’incorporarà la següent: «Els del segon de l’edifici del davant de casa avui són set a dinar, i sé del cert que la parella no té fills i viuen sols; els veig des de la cuina de casa. Li asseguro, senyor Mosso d’Esquadra, que tinc proves del que dic. Ja els pot clavar la multa».

No va de broma. Si hem de fer cas de la crida de Miquel Sàmper, Conseller d’Interior, hem de denunciar els nostres veïns si observem que estan sopant amb més de sis persones o amb gent de fora del grup de convivència estable. Segons diu, es contempla una multa bàsica de 300 euros, i la multireincidència en la falta pot arribar a sancions de 6.000 euros.

El tema, com tots, té dos vessants: el primer és el representat per la quasi còmica però alhora tràgica i llastimosa figura de la senyora que espia el carrer amagada darrere la persiana del balcó o la cortineta de la finestra.  Respon a la xafarderia universal de l’espècie humana, àvida de saber dels altres, d’un saber per saber que no té ni l’excusa del coneixement. D’un saber que només dona per al maliciós comentari de sobretaula i a la xerrameca del safareig. Els mitjans de comunicació han elevat a categoria l’anecdotari dels desvaguerats, ara hi ha programes alimentats exclusivament de tafaneries sobre els famosos ‒molts dels quals viuen exclusivament de les que generen‒ que, alhora satisfan la curiositat insana de les legions d’ignorants que habiten el país.

El segon vessant és més seriós i transcendent, car té dimensió jurídica i fins i tot penal. És tan antic com les organitzacions polítiques i la seva tendència a vigilar i castigar. És un clàssic esmentar l’episodi de les denúncies anònimes que la Inquisició acceptava de particulars a fi de perseguir els descreguts, heretges i criptojueus, que servien tant per disciplinar dissidents o lliurepensadors, com per a controlar la població a través de la por. Compte! Tots els sistemes autoritaris n’han fet ús. 

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »