GENT D’UNA SOLA LLENGUA

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

AMISTATS EN CONSERVA

Hi ha grups de persones que es troben cada quatre o cinc mesos, o cada any, o quan poden, «d’aquest any no passa», es diuen, perquè en el seu moment foren amics. Van anar junts a escola, després a l’institut, i encara a la universitat. Altres es van conèixer fent el grau o el màster, o durant l’Erasmus a l’estranger. També hi ha els que es van conèixer a l’empresa on treballaven fa vint anys. Per què es troben aquestes persones? Em dirà que per amistat. Sí, per suposat, aquest és el nom que donen a la seva relació. Però si vostè pregunta a algú d’aquests que, amb quaranta anys encara es troba amb els seus amics de l’institut, és possible que li digui que ara veu els amics de l’adolescència amb una perspectiva nova. «El nostre punt de vista sobre qüestions econòmiques, socials i polítiques és completament diferent, i n’hi ha que tenen unes idees molt estranyes sobre la vida, la parella, els fills… És clar, d’això no en parlàvem, a l’institut.» Però bé us trobeu de tant en tant, li dirà vostè. «Sí, és clar, ens trobem, però és com un ritual governat per la força del costum. És estrany, però fora d’aquestes trobades, si es donés el cas que disposés de temps, no em vindria pas la idea de dir-li a un d’ells d’anar a prendre alguna cosa, si només haguéssim de ser dos. De fet, si fos a fer ara, crec que amb la majoria dels antics companys no ens faríem pas amics.» Si és així, com és que cada cop que el conviden a una trobada d’antics companys de classe, vostè no falla mai? I el seu interlocutor li respondrà: «Oh, és que si no hi anés els trobaria a faltar d’alguna manera, vull dir, si deixéssim de veure’ns definitivament»

Hi ha qui diu que es mantenen aquestes «amistats» per orgull, perquè si hem estat amics durant quinze o vint anys, ho hem de continuar essent, allò que hem mantingut ‒ni que sigui amb trobades de tant en tant‒ no es pot deixar fer malbé. A banda d’això, és clar, hi ha els records, car les velles amistats ens retornen a un període de la nostra vida. I a voltes no és tant el que hem viscut, sinó com ho recordem o volem recordar-ho. I aquí els amics fan de testimonis de la nostra existència. Potser això, més que no pas cap mena de deure moral, que cap «com cal» és el que fa que, malgrat tot, ens diguem amics.

Read Full Post »

LA DICTADURA DE LA CORRECCIÓ

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. La idea no és nova, totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven «Alzamiento Nacional» al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon. En el mateix sentit, però en ordre invers, la dictadura de torn feia desaparèixer el terme «llibertat» pensant que d’aquesta manera, en absència de la paraula, els ciutadans no tindrien la possibilitat de pensar ni d’expressar allò que els havien pres. No cal dir que totes les formes de censura obeeixen al mateix propòsit.

Fa pocs dies Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer, a Lleida, la seva primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua,  publicat a Eumo. El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès. La «visibilització» del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en el femení ni el masculí s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el «professors i professores» de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un forçadíssim «pilots i pilotes», clarament incorrecte. El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte. L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: «matriculats i matriculades», «escolaritzats i escolaritzades», «afectats i afectades», «vacunats i vacunades», «vius i vives» i «morts i mortes»… I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del «tots» i «totes», com que no en teníem prou amb el «tothom», ara volen posar el «totis».

ELLS, ELLES I “ELLIS”

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes on el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení. Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí és universal és el masclisme. Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica. Per aquells que encara ho creuen, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el «meu» o «teu» desapareixeria la propietat i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.

Read Full Post »

PROFESSIONALS DE LA BAIETA

Molta gent fa com si no existissin. Quan les veuen endreçar les habitacions dels hotels, quan les veuen passar l’escombra o la baieta per l’escala de la comunitat de veïns, quan freguen el terra de les oficines de l’empresa o quan recullen les papereres, aspiren el terra sota les taules o passen el drap pel damunt… no els diuen res. Ni un bon dia ni un adéu, ni un gràcies per tenir-ho tot tan net. Quan surten de l’ascensor i veuen que estan fregant, molts no s’avoren per evitar trepitjar el moll, ni demanen permís o es disculpen per trepitjar la feina acabada de fer, res. Les professionals de la baieta no existeixen.

Hi ha feines que reben nom per l’eina o material bàsic que fan servir: fusta i fuster, paleta (o professional de la paleta), de la baieta (o de la baieta de pal, que alguns anomenen incorrectament motxo o fregona), de la brotxa (gruixuda, que als altres els anomenen pintors, i encara artistes), del bisturí, dels fogons, de la ploma… D’entrada cap d’aquests afegits no desmereix la l’activitat ni qui la fa, són simples extensions metafòriques o descriptives. Amb els professionals de la baieta, el personal de neteja, les kellys (el nom no ve de l’anglès, sinó del joc de paraules fonètic, en castellà: «las que limpian»), les persones de «fer feines»…, hi ha, però, un seguit de desafortunades connotacions. La primera és física, la seva feina és netejar coses que estan brutes, sovint primer amb l’escombra («escombraria» ve d’aquí).

La civilització és neteja, esterilització, i el nostre rebuig cultural per la brutícia s’estén ‒ben impròpiament i injusta‒ als que ens en deslliuren. La segona és un prejudici masclista: la tasca de neteja s’ha considerat tradicionalment «feina de dones», al costat de la de criança. Aquest prejudici, lamentablement, el comparteixen no poques dones, i això fa que, com amb totes les feines «feminitzades», això és, exercides majoritàriament per dones, tingui menys prestigi social. La tercera és un prejudici classista de pa sucat amb oli: la tasca de neteja, tradicionalment mal pagada, es considerada «de classe baixa».  

De professional a professional, vull reivindicar el valor i la dignitat de les persones que fan aquesta tasca necessària, sense la qual viuríem en un abocador, tant en l’espai privat com en el públic. Qui no ho vegi així no té el valor de les deixalles que les professionals recullen.

Read Full Post »

ENCARA FAREM SALAT

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »