Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SOCIOLOGIA’ Category

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible.

Faci atenció un moment, si li plau. Imaginis un barril, bota o bot de vi clàssic. Sí, LIEBIG BARRILd’aquells de fusta, formats per unes peces de fusta convexes anomenades dogues, que estan unides per uns cèrcols de fusta o ferro. Fàcil, oi? Imagini ara que només tres o quatre dogues de les vint-i-cinc o trenta de la bota arriben al darrer cèrcol, el que tanca per dalt. Les altres tenen mides desiguals. Quina és la capacitat real de la bota, en aquest cas? Just, és la que ve donada per la doga més baixa. Quan el vi arriba al seu nivell no serveix de res abocar-ne més, car la bota no el retindrà.  Aquest model explicatiu resulta una al·legoria gairebé perfecta que il·lumina molts altres contextos. Posem per cas l’educació. Ara els docents avaluem per competències. La nota és determinada pel grau d’assoliment de determinats coneixements, destreses i capacitats. Ens escarrassem a proporcionar-los però, després de grans esforços, ens adonem que aquells caps ‒ai!‒ segueixen tan buits com a principi de curs. Què ha fallat? Busquem, remirem. A la fi, ens adonem que una de les dogues és curta, tan curta que gairebé no surt del cul. En educació, d’aquesta doga o competència sense la qual no se n’adquireix cap més, en diem interès, també ganes d’aprendre, i és porta de casa.

*Tot plegat Liebig ho escriu a Die Organische Chemie en ihrer Anwendung auf Agricultura und Physiologie” (“La Química Orgànica i la seva aplicació a l’Agricultura i Fisiologia”). Allà explica com els elements químics com el nitrogen (N), fòsfor (P) i potassi (K) són essencialJUSTUS VON LIEBIGs per al creixement de les plantes. Afirma que les plantes adquireixen el carboni (C) i l’hidrogen (H) de l’atmosfera i l’aigua (H2O) i acaba explicant que el nitrògen, posem per cas, pot ser subministrat en forma d’amoníac, contingut, per exemple, en les dejeccions líquides dels animals, com ara el pixum o urea, o purines dels porcs, que els pagesos llencen al tros. D’això en saben molt els pagesos. I alhora saben, gràcies també a Liebig, que no serveix de res llençar moltes purines animals (nitrogen) si falta potassa. O que massa purines si no plou, també mata les plantes.

Anuncis

Read Full Post »

VELLA POBREEn sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. (més…)

Read Full Post »

FALSOS AMICS–Señora, señora, que no encuentro el pene!

–Quèeeeee?

–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.

–El «pene» has dit, Marcela?

–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.

–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador. (més…)

Read Full Post »

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? (més…)

Read Full Post »

aretha joveNo cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot de tremolar d’emoció en sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent. La música és un gest que sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva es desmesura. Les lletres que cantava Aretta Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte. (més…)

Read Full Post »

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra. (més…)

Read Full Post »

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »