TRIAR LLENGUA

Estatua de Kafka, Praga

Quan l’any 1915 Franz Kafka va publicar la seva novel·la Die Verwandlung, (La transformació o metamorfosi) a Die WeiBen Blätter ningú no va tenir cap dubte que es tractava de literatura alemanya. Poc importava el fet que Kafka parlés i escrivís en la llengua dels jueus d’Europa, el Yiddish, o que també ho fes en xtec, en francès o en grec clàssic; no hi feia res tampoc que als 13 anys rebés el seu «bar mitzvah» o que estigués fascinat pel teatre i la literatura jueva. Kafka va fer la tria deliberada d’escriure en alemany. No està pas clar que ho fes per poder ser més llegit, car en vida pràcticament no el llegí ningú i abans de morir va donar ordre al seu amic i executor literari Max Brod de cremar tots els seus llibres no publicats, incloent El procés, El castell i Amèrica. Per a sort dels seus lectors, Brod no en va fer cas.

Isaac Bashevis Singer és l’únic premi Nobel en llengua Yiddish. El va obtenir el 1978, quan ja gairebé ningú la parlava. El Yiddish és una llengua judeo-germànica originada al segle IX i comuna entre jueus europeus. Té com a base l’hebreu i l’alemany antic, amb elements d’arameu i de diferents llengües eslaves. S’escriu amb caràcters hebreus. Al seu zenit la parlaven 11 milions de persones, 6 milions de les quals foren assassinades pels Nazis. La resta, en integrar-se a Israel, la van anar substituint pel renaixent hebreu promogut pel nou estat nascut el 1948.

Perquè Singer va escriure sempre en Yiddish? No podia haver triat el polonès o l’anglès (al qual ell mateix va traduir-se com a base per a les traduccions a les altres llengües) ? Perquè va escriure La família Moskat i Yentl, el noi de la Yeshiva en una llengua minoritària? Ho va fer perquè va voler. Singer va triar una llengua que el feia membre d’un «grup objectivament identificable» de persones que compartien una història, una parla i un esperit. Tant ell com Kafka –que havia elegit diferent‒ sabien que una llengua és molt més que un sistema de comunicació perquè amb ella hom escull una cultura, gairebé sempre una nació (aleshores sense estat) i un esperit determinat. Quan hom tria una llengua sap perfectament el que fa, no és una qüestió només pràctica. És justament el que fem, o deixem de fer els catalans quan parlem la nostra, aquí i arreu.

Read Full Post »

GOAL AVERAGE

Les cançons, els llibres i els miralls tenen en comú que funcionen com un test projectiu de Rorschach: hom s’hi veu reflectit, cosa que és el mateix que dir que tothom hi troba el que hi posa, o que només hi veu allò que pot veure. Tot plegat perquè la seva personalitat, la seva cultura i les seves experiències personals li fan veure el món de determinada manera. Això és exactament el que ha passat amb una cançó, hores d’ara coneguda arreu, on una dona expressa l’opinió que li mereix el company de vida que l’ha deixada i on aprofita també per bescantar la persona que l’ha substituïda. Res de nou sota el sol. Això passa cada dia i arreu fins a les millors famílies, i no seria notícia si no fos pel caràcter públic dels personatges, per la xafarderia de la gent i pel fet que la que es presenta com a víctima de la situació se’n queixa sorollosament i pública.

Malgrat que m’hi he esforçat, temo no haver assolit l’equanimitat ni l’objectivitat necessàries en descriure sumàriament els fets. Dic això perquè he llegit tot tipus d’interpretacions, que al meu entendre responen a l’esquema que explico al primer paràgraf. Uns diuen que la lletra de la cançó assumeix els valors masclistes més tronats, perquè s’acusa una jove que no té altra culpa que haver-se enamorat d’un home que tenia una parella prèvia; uns altres es fixen en el mal gust d’esmentar la «sogra», que en realitat no ho era perquè no estaven casats; altres troben molt encertada la lletra perquè ja va sent hora que les dones facin valer els seus drets, amb frases com «las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan» perquè manifesta el nou empoderament femení, a cavall entre passar factura o cobrar (sentit directe) i engegar a pastar fang (sentit figurat), perquè ja és hora que les dones es rescabalin adequadament de les ofenses rebudes dels seus ex-companys amorosos. Encara hi ha altres que, passant per sobre de la vulgaritat de la situació, jutgen que la forrolla desfermada pel trencament i baralla públiques no tenen, de moment, guanyador per «goal average» (la metàfora futbolística és escruixidora), però sí tenen uns perdedors, que són els fills que té la parella.  Sigui com sigui, comprin crispetes o mocadors de paper; hi ha espectacle ‒vulgar i llastimós‒ per estona.

Read Full Post »

LA CULTURA, ENTRE LA PESTA I LA PANDÈMIA

Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.

Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.

Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?

Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?

En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.

En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.

En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.

Read Full Post »

VAL MÉS LA MEITAT QUE EL TOT

Quina paradoxa, la del títol, oi? Meitat i tot no s’oposen perquè el primer és part del segon, però dir que és preferible la meitat al tot sembla una contradicció, llevat que estiguem convidats a casa de la sogra el dia de Nadal i ella insisteixi perquè ens mengem tot el que ens ha posat al plat ‒posem per cas que ens ha omplert fins dalt de carn d’olla després d’haver-nos-en fet empassar dos de l’excel·lent sopa de galets‒ i li diem, sospirant, que la meitat sí, però tot no.

Però, seguint amb el títol, de seguida intuïm que es tracta d’una frase que conté alguna noció de saviesa, o algun ensenyament ocult que se’ns escapa. No és estrany que triguem a entendre el sentit. Al capdavall, som en una societat que, per esperonar l’ambició dels seus rebrots, els diu que han d’aspirar a TOT, en majúscules, i més encara, si és possible, que mai no s’han d’acontentar amb menys ni, és clar, amb la meitat, perquè aquesta és patrimoni dels fracassats i els mediocres. Si parlem de notes acadèmiques, la meitat és un cinc pelat, un aprovat, sí, però sense alegria. Ens diuen que al mateix preu, sabates grosses, que millor el doble que la meitat, que millor que en sobri que no que en falti, i arreu declaren emfàticament que val més veure el got mig ple que no mig buit. És una hipèrbole, doncs, la frase del títol? Quin enigma conté, que valgui la pena explorar?

Diuen que cada societat, cada època, defineix allò que s’entén per «sentit comú». Sí ja sabem que sovint és el menys comú dels sentits, però defineix allò que en un determinat moment és tingut per vertader i assenyat. A la nostra època, les persones ens enfornen segons el patró de l’aqueferament, el consum, l’ambició i la popularitat. Estem ocupats a tota hora, comprem sense parar, sempre volem més del que tenim i volem ser tan populars i coneguts com les estrelles de cinema (això es deixa veure en l’exhibicionisme malaltís de la «felicitat» pròpia als comptes de Facebook i Instagram). Per això la noció que és millor la daurada mediocritat* ens és aliena. No pensem que el fet de no ser ric ens estalvia l’enveja dels altres, no comprenem que el pi més alt és més fuetejat pels vents i que els llamps cauen damunt de les muntanyes més altes. No pensem que sovint el millor és enemic del bo, i que volent un tot que és massa deixem escapar allò que és possible i a l’abast de la mà. Bon any nou tinguem tots!

*Aurea mediocritas és l’adagi llatí que tradueix lliurement el «dimidius plus toto», que alhora és la traducció de la frase grega d’Hesíode: Treballs i dies. Literalment: la meitat és més que el tot. Ressonàncies visibles a Aristòtil, amb el concepte de virtut, que es troba, justament, en el terme mig. Sentències més actuals però amb matisos diferents, són Más vale poco y bueno que mucho y malo,que ja s’aparten del sentit original.

Read Full Post »

QUÈ CREUEN ELS QUI NO CREUEN?

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

Read Full Post »

EL BÉ QUE FAN ELS DOLENTS

La paradoxa del títol és només aparent. Confessi: qui li va dir que el seu poema era ranci i ple de tòpics. I qui li va retreure els disbarats que va proposar a la darrera reunió de la junta? I qui es va atrevir a dir-li que vostè és un ignorant vanitós ensuperbit? És clar, només una persona a qui vostè no cau bé. Evidentment, el sentiment és recíproc: vostè pensa que qui ha gosat riure’s de la seva persona és, pel cap baix, un imbècil, un envejós o un malvat. Vaja, algú que pertany al conjunt dels “dolents” de la seva vida, de qui es desfaria ben de gust (i si fos possible fer-ho amb el pensament, quants assassinats no hi hauria?). I tanmateix, només d’individus com aquests vostè té l’oportunitat de sentir la veritat, o almenys alguna cosa diferent del que li diu el conjunt d’amics, la parella, o la colla de llagoters que té per treballadors. Els dolents, doncs, ens fan o poder fer algun bé, fins i tot el bé que no ens fan els «bons».

En un altre ordre de coses, qui si no els seus adversaris fa que vostè treballi més per ser millor que ells. Qui si no els dolents serveix de just contrast i mesura a la seva virtut, a la seva decència i a la seva honradesa?

Segon cas: Si la moral és objectiva, aleshores les accions que anomenem dolentes són dolentes sempre, encara que en altres èpoques moltes persones pensessin que no eren dolentes, sinó perfectament adequades i fins i tot bones. L’esclavitud és dolenta, doncs, perquè priva de llibertat una persona sense cap motiu (no ha comès cap delicte, no posa en perill la vida de ningú, etc.) i l’obliga a treballar gratuïtament pel seu amo. D’acord, aleshores Aristòtil, un dels més grans filòsofs de tots els temps, creador de notabilíssimes reflexions en l’àmbit de la física, la biologia, la metafísica, l’astronomia la política i l’ètica, és un individu dolent. Aristòtil considerava correcte l’esclavatge i fins i tot el justificava.  Thomas Jefferson, tercer president dels EUA, considerat un dels pares de la nació i principal autor de la Declaració d’independència dels EUA,  que va declarar que tots els homes havien estat creats iguals i tenien el mateix dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, etc., etc. Aquest senyor era propietari de 600 esclaus i va tenir fills almenys amb una esclava, que com a tal, no crec pas que es pogués negar als seus requeriments.  Si la moral és relativa, aleshores ja estem parlant d’una altra cosa. Aleshores el bé i el mal passen a ser consideracions adjectives a mercè de les èpoques, els costums i valors de cada moment i circumstància. En aquest cas, el títol de l’article no tindria cap sentit. I si, aleshores disculpem els esclavistes perquè abans estava ben vist, ara, per la mateixa raó, podríem disculpar els violadors i pederastes.

És possible afirmar que no hi ha persones bones ni dolentes, sinó bones o males intencions? És possible, alternativament, separar les bones i males persones de les obres bones i dolentes que uns i altres, eventualment poden dir i fer?

Read Full Post »

ECONOMIA DE COW-BOY O DE NAU ESPACIAL

Sempre hem pensat que fossin quins fossin els problemes amb què ens trobéssim, la ciència ens trauria del mal pas. Si és una pandèmia, la medicina ens facilitarà la vacuna corresponent i, si no és possible, els medicaments faran que la malaltia mortal esdevingui crònica. Això ha passat amb la SIDA i amb la COVID. Si la humanitat creix molt i no tenim menjar per tothom, la tecnociència farà augmentar la producció d’aliments: l’enginyeria genètica produirà cereals que creixin sense a penes aigua i crearem fertilitzants que triplicaran les collites. Si tenim més cotxes a les carreteres i anem curts de benzina, o bé trobarem més petroli amb novíssimes tècniques de prospecció, o bé aconseguirem que els vehicles consumeixin la meitat o bé trobarem alternatives als combustibles fòssils… Ha anat tan bé tot plegat que ara ja podem parlar d’una nova religió, la Tecnolatria, una mena d’adoració civil, sense oracions i sense cerimonial, de «La Ciència que ho pot tot», un déu vivent, tangible i d’efectes immediats.

          I tanmateix, tot plegat no és més que un miratge. Tothom sap, per una banda, que els recursos del planeta són limitats, que l’aigua disponible no és infinita i que la contaminació creixent en fa minvar la quantitat i qualitat. Quant als minerals fòssils, ja fa temps que sabem que molts són a punt d’esgotar-se amb l’actual ritme d’extracció o d’explotació. Per altra banda, poc a poc ens hem anat adonant que no hi ha una «ciència bona» que, per oposició a una «ciència dolenta» pugui fer el paper de Déu contra el diable. M’explico, la ciència bona seria, posem per cas, la tecnologia agrària dels fertilitzants. La ciència dolenta seria la bomba atòmica.  Vegem l’exemple: Els adobs estan fets de Nitrogen, Potasa i Fòsfor, i actualment es fan a través d’un procés químic que necessita grans quantitats de gas natural. Sense aquest gas, que anem esgotant, no podrem produir prou aliments, sense aliments… Però és que, alhora, els fertilitzants contaminen el sòl, i les aigües subterrànies, i el seu excés fa augmentar el nombre de tumors entre els que consumeixen els productes…

Sempre hem acabat fent tot el que ‒científicament‒ es podia fer. Hem actuat com si visquéssim en un espai infinit i ara comencem a adonar-nos que vivim en un barquet molt petit, amb recursos limitats que cal aprofitar. Potser comença a ser hora de desaccelerar.

Read Full Post »

APRENDRE A APROVAR

«Només aprovem per tenir un títol» va dir Marc Juárez al darrer acte de graduació de la Universitat de Lleida. Aquest graduat en enginyeria mecànica va sostenir que els estudiants només van aprovant per a tenir un títol i passar un filtre que els permeti accedir al món laboral. La finalitat no és altra que tenir un sou fix i vacances. Quant als màsters que tothom fa en acabar el grau, no es fan amb el propòsit d’aprendre més, car ja  han perdut la motivació per estudiar, sinó de tenir una millor posició laboral, això és, millor sou. Aquest resum del seu discurs d’aleshores sembla un conjunt de llocs comuns, amb un pessic d’amargor i una cullerada de realisme. El fibló més agut del discurs, però, fou una afirmació que mereix ser citada literalment: «El sistema no t’ensenya a relacionar conceptes ni a entendre el lligam entre les assignatures. Al final, aprens a ser espavilat per aprovar exàmens i tots sabem com». Se’n desprèn, és clar, una crítica al sistema educatiu universitari i alhora una crítica als mateixos estudiants. S’ensuma la incapacitat del sistema per fer veure la relació entre els continguts que es transmeten i la seva eventual aplicació i utilitat, i alhora es delata la manca d’esforç o interès dels estudiants per aprendre, de manera que només resta el seu interès per aprovar.

En el món «titolític» on vivim, tot plegat és gairebé inevitable. Només compten els títols, que són demanats com el tiquet d’entrada a la festa del treball, i si encara fos una festa, i no un funeral de feines malpagades! Com que España és el país amb més alumnes repetidors de l’OCDE (nou de cada 100 alumnes de l’ESO repeteixen curs a Espanya (8,7%), contra la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmics, que és del 1,9 %.), hem trobat la manera que no repeteixin tant i tinguem més titulats, a l’ESO, al BTX i a la Universitat. El sistema és regalar els títols o rebaixar el nivell d’exigència per obtenir-los.

La darrera atzagaiada en el món educatiu és la retirada definitiva de l’exigència del títol de B2 d’anglès per als graduats universitaris. La mesura fou aprovada el 2014, després ajornada i ara eliminada. Potser que ens ho fem mirar. En això com en moltes altres coses som la riota d’Europa.  

Read Full Post »

GRANERES DE BRUIXES

Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.

El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.

CANDIDATUS HOMINI VESTITS

CANDIDATUS HOMINI NU

El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?

Read Full Post »

PER A TOTS, TOTES I TOTIS

Gòrgias deia que la funció principal del llenguatge era persuadir, no pas reproduir o representar la realitat. Tothom ha fet l’experiència que, amb paraules, només amb paraules -i sovint mentideres- l’han fet riure o plorar, alimentar esperances o desesperar. El vell filòsof grec, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció, un mapa fidel de la realitat. Aquí tenim la paraula «gos» i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això, una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i necessitem fer-les presents de manera virtual.

Ara ja sabem que no és així, el llenguatge, els llenguatges, contenen munts de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar, pensi en «ànima» si li ve de gust, o en «comunitat de destí en l’universal» si en té un altre. El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot, no hem de pensar que si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori. Amb tot plegat vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que acabo de descriure. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i, altres no se senten ni una cosa ni una altra i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja. Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades «no binàries». Cal? Hi ha qui proposa el «totis» al costat dels «tots», «totes» i «tothom», ja existents. Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que es pugui imposar res, i menys encara des de les institucions de la Generalitat de Catalunya. Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?

Read Full Post »