Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SOCIOLOGIA’ Category

ALARÓ FULTBOL«Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública». Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per unapare nen fútbol 2 entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars «Qué vergüenza! Por favor, señores, que hay niños!!! ».

Jo sempre he pensat que jugar és molt instructiu. Hom aprèn a respectar les regles que permeten jugar mentre s’ho passa bé. En efecte, els nens que practiquen un joc col·lectiu aviat saben que si no juguen correctament seran exclosos. Per analogia, molts aprenen que conduir-se moralment consisteix a respectar certes normes de convivència que pare nen fútbolbeneficien a tots. L’escena descrita més amunt no és un fet aïllat. Arreu, pares que no haurien de tenir fills, donen les pitjors mostres de mala educació a aquells que haurien d’educar-se amb el seu exemple: insulten greument els àrbitres, els contrincants dels seus fills o els seus propis fills quan no juguen com ells voldrien o quan no guanyen el partit. Quanta frustració amagada pare nen fútbol 1palesen aquests pares! Quanta projecció de les seves mancances! És com si diguessin: «Jo sóc un fracassat, però tu, nen, has de triomfar. I no hi ha millor triomf que la victòria! Has de guanyar al preu que sigui!» I així empenyen els nens a competir, no pas a jugar. Una competició on només val guanyar, a qualsevol preu. I els pares d’Alaró ho han escrit amb els seus punys, damunt del camp de joc. Tant de bo, per un cop (i no de puny), no sigui cert allò que els testos s’assemblaran a les olles!

Read Full Post »

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema.

‒Si vostè ho diu… Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel whatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius mobil-a-classeentre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació, i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors.

No són esdeveniments aïllats. La societat mira de reüll la seva escola. Els pares desconfien padres_logsedels mestres dels seus fills, i tanmateix, els deixen a l’escola ‒deu ser que fan nosa a casa. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions.

No es tracta, evidentment, d’allò que s’explicava abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare ten fotia tres més a casa, perquè segur que te’l mereixies. La correcta educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa. És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un «grau zero d’educació» i que a sobre, els pares els facin costat.

«Mi hijo no tiene deberes porqué hemos amenazado a los professores» va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a hache-micro-1l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I afegia, per adobar l’anècdota, que un dia que el seu fill no havia acabat la feina i li demanava ajuda, ella li va respondre que no el pensava ajudar, i que era assumpte seu ‒del nen, i que ell decidís, perquè a ella no li importava que no fes els deures. El nen, és clar, no els va fer. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvanien Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori.  I a cada riallada idiota s’enfonsava una escola.

Read Full Post »

spqrDurant l’antiga República Romana*, als corruptes o prevaricadors els esperava un càstig exemplar: els arrancaven el nas, els posaven en un sac i els llençaven al mar. La paraula «corrupció» ve del llatí «corruptio», que significa  fa o no fa el mateix que ara. Té un significat directe d’alteració d’una substància per putrefacció, i un de metafòric: degradació dels costums, modificació o desnaturalització d’una cosa, persona o pràctica. Els romans, doncs, castigaven els funcionaris corruptes, aquells que s’havien deixat subornar amb diners o favors per a ells o per als seus familiars, i també aquells que, coneixent la llei i tenint l’obligació d’aplicar-la, com els jutges i magistrats corrupcio-divinaelectes, la incomplien amb plena consciència, cometent prevaricació. (més…)

Read Full Post »

consell-help-pointHi ha persones que em demanen consell. Puc donar, però, bons consells? No ho pregunto pas perquè sí. Duc els meus afers amb l’habilitat i l’atenció constant d’un nen de tres anys. Oscil·lo fàcilment de l’entusiasme al disgust, i de la rauxa o la lentitud en les decisions. Modifico la meva manera de procedir en qüestions importants amb la mateixa freqüència que una joveneta es canvia de roba. Avui sóc aquí i demà sóc allà, no solament des del punt de vista de l’espai, sinó també del temps, que em porta a pensar en el passat que ja no aprofita i en el futur que encara no ha arribat. La meva dona em diu sovint que hi sóc de cos present però de ment absent, no sé per quina de les dues coses ho diu, però. (més…)

Read Full Post »

murs-separacio-rics-i-pobresMarx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust;  i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. (més…)

Read Full Post »

runaway_posterThe underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒  per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. (més…)

Read Full Post »

loboL’home és un llop per a l’home, escrivia el filòsof anglès Thomas Hobbes fa segles. La frase llatina original, la del títol, en realitat es troba escrita per primer cop a la comèdia Asinaria, de Plaute. Amb la frase ambdós segellaven una opinió tan estesa aleshores com ara: els humans són malvats per naturalesa. Això vol dir que el seu egoisme absolut els faria impossible la convivència si no fos perquè necessiten els uns dels altres i són incapaços de viure sols. Així, la bèstia humana, domesticada a penes, mai no deixa de ser un perill, cosa que explica tots els horrors que registra la història. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »