Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SOCIOLOGIA’ Category

VIRUSLes passions sempre ens fan viure fora del temps que toca. Tan aviat ens remunten al passat com ens fan anticipar el futur. Així, la tristesa o l’alegria són convocades sovint per objectes absents més que pels presents. La por, però, que s’engendra en els records del passat, creix i s’engreixa amb el futur. Així, com ara l’espant a la infecció del coronavirus no és altra cosa que una por irracional per la incertesa d’un mal que ens pot arribar.

És curiós que les passions del temor i l’esperança estiguin relacionades, especialment PORquan les probabilitats que s’esdevingui una cosa que temem són, posem per cas, del 50%. Però inclineu lleugerament a un cantó o altre la balança i veureu augmentar ràpidament una o altra passió, tenyint ràpidament la incertesa de pànic o d’alegria. Per això resulta incomprensible que s’hagi suspès el Mobile World Congress de Barcelona contra les recomanacions dels experts en epidemiologia, contra el fet que no s’ha donat cap cas a la ciutat i contra l’evidència que l’índex de mortalitat és inferior al de la grip comuna. És clar que la darrera mata cada any, i el costum fa disminuir la inquietud davant del mal, igual com la novetat l’augmenta. Però això no basta per explicar la irracionalitat de moltes decisions preses sota la influència de la por.

fobos i deimosFobos (el pànic) i Deimos (el terror) són els dos satèl·lits de Mart, a qui els grecs anomenaven Ares, déu de la guerra. Aquests fills sempre l’acompanyaven arreu, representant, respectivament, l’angoixa i el temor previs a les batalles, i la pena que s’esdevenia després d’aquestes. La mitologia grega encerta divinitzant les emocions humanes, mostra com aquestes són gairebé possessions divines, que sacsegen els cors humans inexorablement. Que Afrodita (deessa de l’acte sexual de la còpula) compartís maternitat/paternitat amb Ares té una doble justícia poètica. Fa pensar que l’amor és una forma de guerra o hi pot dur i, alhora que, segons com vagi, pot generar tant temor com esperança.

Torno al tema d’avui. Els cabdills militars, abans de la batalla, per conjurar la por (Fobos) dels soldats davant del que podia arribar-los (el déu Thanatos: la mort), els feien discursos encoratjadors, passaven revistes i animaven amb música. Avui en dia els discursos racionals dels epidemiòlegs, que diuen que el perill d’infecció és petit, ja no els creu ningú. El coneixement ja no té prestigi perquè, instal·lats en el regne de l’opinió, mana el subjectivisme ignorant.  La fe en la veritat ha mort abans que el primer afectat pel virus.

Read Full Post »

ENVEJA POPERA 1Els humans ens alegrem i ens entristim quan considerem l’èxit o el fracàs de les nostres accions i també quan ens comparem amb els nostres semblants. Per això, és clar, no sentim enveja d’un lleó perquè és més fort que nosaltres, ni tampoc envegem l’alçada d’un pi. Només podem envejar allò que considerem igual: els altres éssers humans. I justament per això de vegades experimentem aquesta passió trista.

L’enveja és, en efecte, una tristesa que neix de la consideració de la bona sort, de la intel·ligència, del bon fer i dels èxits dels altres, èxits que considerem immerescuts. Per això deplorem l’alegria que els causa. I per això mateix, quan veiem que aquells a qui envegem fracassen (o els fan o els fem fracassar), ens alegrem.

Aquests dies he llegit i sentit moltes persones que s’alegren del fet que el Major Trapero sigui sotmès a un judici, acusat de rebel·lió. Aquesta és una alegria maligna que neix TRAPEROúnicament de l’odi contra aquell a qui primer s’ha envejat per les seves qualitats. Sovint, quan hom s’alegra del mal que li passa a un altre és perquè primer ‒tot i no reconèixer-ho‒ ha tingut sobrats motius per admirar-lo però en lloc d’això, l’ha envejat, en aquest cas, des del pou de la seva misèria personal, professional i política. Qui s’alegra de l’encausament de Trapero? Primer, els mal anomenats «cossos de seguretat de l’estat». Trapero va posar de relleu, amb l’eficàcia de la seva intervenció i la dels Mossos, la implicació de l’Estat (per acció i per omissió) en l’atemptat del 17 d’agost de 2017. I va evidenciar, per contrast, la inèpcia supina de PN i GC, també evidenciada per la seva violència gratuïta l’1 d’Octubre, pròpia només d’una policia colonial. Aquests cossos policials van adonar-se de la ENVEJA NENSdistància qualitativa que els duia la policia catalana, la qual causà la seva enveja i de retruc el seu odi. I després el seu afany de destruir l’objecte del seu odi. Tot plegat s’ha pogut observar al llarg del judici als líders polítics, gairebé íntegrament (mal) fonamentat en els informes falsos de la GC. I segon, també s’alegra l’Estat Español, per a qui Trapero representa la policia d’un altre estat possible a qui hom enveja, odia i tem fins i tot abans que hagi pogut nàixer. I per això mateix hom l’escanya, oprimeix i pega la seva gent perquè mai no pugui veure el sol i deixi de ser una colònia de qui empunya el bastó de la injustícia. Sàpiguen-ho, l’alegria per la desgràcia d’un altre (i més quan la provoca el propi envejós) és un signe de feblesa, i alhora, de malignitat de l’esperit.

Read Full Post »

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra? (més…)

Read Full Post »

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar. (més…)

Read Full Post »

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra. (més…)

Read Full Post »

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. (més…)

Read Full Post »

GUÀRDIA CIVIL SILUETA EN NEGRERecordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »