Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SOCIOLOGIA’ Category

Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.

El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.

CANDIDATUS HOMINI VESTITS
CANDIDATUS HOMINI NU

El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?

Read Full Post »

Gòrgias deia que la funció principal del llenguatge era persuadir, no pas reproduir o representar la realitat. Tothom ha fet l’experiència que, amb paraules, només amb paraules -i sovint mentideres- l’han fet riure o plorar, alimentar esperances o desesperar. El vell filòsof grec, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció, un mapa fidel de la realitat. Aquí tenim la paraula «gos» i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això, una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i necessitem fer-les presents de manera virtual.

Ara ja sabem que no és així, el llenguatge, els llenguatges, contenen munts de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar, pensi en «ànima» si li ve de gust, o en «comunitat de destí en l’universal» si en té un altre. El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot, no hem de pensar que si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori. Amb tot plegat vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que acabo de descriure. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i, altres no se senten ni una cosa ni una altra i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja. Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades «no binàries». Cal? Hi ha qui proposa el «totis» al costat dels «tots», «totes» i «tothom», ja existents. Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que es pugui imposar res, i menys encara des de les institucions de la Generalitat de Catalunya. Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?

Read Full Post »

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Read Full Post »

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

Solució Mineral Miraculosa (MMS)

La màxima: «Cal respectar les opinions de tothom» és un error colossal. Pel cap baix caldria dir que està molt mal expressada. El que cal respectar són les persones, i, evidentment, el seu dret a verbalitzar les opinions que tenen, però no inclou les opinions mateixes. Hi ha opinions que no mereixen cap respecte i que han de ser combatudes, refutades, de vegades menyspreades i altres cops simplement ignorades. La pregunta clau, però, és si algunes també han de ser prohibides. Cal respectar les opinions racistes o masclistes? Cal fer cas del que diuen terraplanistes i seguidors diversos de Josep Pamies i similars? Recorden, els que defensen que el MMS (Solució Mineral Miraculosa, amb el tòxic clorit de sodi) cura des del covid-19 fins al càncer. És necessari respectar el feixisme en qualsevol de les seves manifestacions? Cal respectar, en fi, les idees dels fanàtics religiosos de tota mena, disposats a degollar qualsevol que posi en dubte o faci mofa de les supersticions que defensen?

Es diu que una societat democràtica ha de ser tolerant, i és cert, la llibertat d’expressió és un bé, una condició de possibilitat del nostre sistema: sense diversitat política i sense que aquesta pugui parlar lliurement, no hi ha democràcia. Però què fem amb la llibertat d’expressió d’aquells que només en fan ús per arribar al poder que els permetrà reprimir tothom que no pensi com ells? Espero que se m’entengui: Una societat pot ser il·limitadament tolerant? No hi ha el risc que aquesta tolerància sigui finalment limitada o destruïda pels intolerants? Hi ha qui diu, referint-se a la proppassada decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic, que cal ser prudent, que cal estalviar-nos expressar la nostra opinió quan aquesta pot ser viscuda per algú altre com una ofensa. Jo opino exactament el contrari: no podem rebaixar ni baratar els principis de llibertat, i alhora no podem permetre que els intolerants, amb les seves amenaces i la seva violència real, posin morrió a l’expressió del pensament.

EN RECORD DE SAMUEL PATI, PROFESSOR ASSASSINAT

Així doncs, més que no pas prohibir els intolerants i enemics de la llibertat, hem de provar d’educar-los, obrir-los la ment a noves idees. Avui és el dia internacional de les biblioteques, que hi vagin i llegeixin a pleret. No hi ha, en realitat, perill més gran que els homes d’un sol llibre.

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.

Read Full Post »

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »

Older Posts »