Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SOCIOLOGIA’ Category

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. I amb ella s’enterraven ‒en el fons, espero que no‒ els seus crits d’angoixa, expressats en una carta ajuda christine renon dibuixde comiat per als seus companys. La carta l’escrivia el proppassat dissabte, 21 de setembre, des de l’escola on treballava i n’era directora. Dilluns 23, la trobaven morta a l’entrada del centre.

A la llarga carta, escrita a raig, apareixen i es repeteixen els que semblen els principals motius de la seva renúncia. Comença per l’esgotament, per les innombrables hores de treball que ella, mestra i alhora directora (sense equip directiu) d’una escola bressol St. Denis, ha de dedicar a les múltiples tasques que li són encomanades, des de les correccions, preparació de classes, reunions, avaluacions. El que diu serveix d’il·lustració per a aquells que, ignorants de la tasca docent, la mesuren per les hores de classe. Seria com si mesuréssim la feina d’un velocista per la durada de la cursa dels 100 metres llisos. education nationale epuiséSegueix per la diversitat de tasques que fan les mestres: mediadores, infermeres, assistents socials, psicòlogues i fins i tot comptables, després per la necessitat d’adaptar-se a canvis de gestió i de model d’ensenyament dissenyats per persones que no han posat un peu a les aules des de la infància; segueix amb una descripció de la barreja de semenfotisme i alhora exigència de l’administració, que no ajuda els responsables educatius i els carrega de responsabilitats; acaba amb el deure de sotmetre’s a controls i inspeccions absurdes, inútils i contraproduents per la tasca docent; la sensació que, en fi, hom carrega els docents, com més va més, amb tasques que no tenen res a veure amb l’ensenyament i sí amb la grotesca burocratització de la societat.

En fi, aquest suïcidi no és un fet aïllat, és un símptoma, com la febre, d’una malaltia delsuicide-christine-renon-directrice-bande-dessinee-une sistema educatiu. Les feines de contacte amb persones generen molt estrès, i més en la professió docent, abandonada de l’administració, discutida pels pares i potinejada pels pseudopedagogs i micropolítics. Parem compte amb les mestres, tenen cura dels nostres fills. Si no estimem, valorem i tenim cura de les primeres, és que poc ens estimem els segons.

Anuncis

Read Full Post »

GUÀRDIA CIVIL SILUETA EN NEGRERecordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. (més…)

Read Full Post »

SOLITUD CHAPLINNo és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. (més…)

Read Full Post »

KKKRuth Jefferson és una llevadora que treballa a l’hospital de Connecticut des de fa vint anys. Durant el seu torn, comença una revisió de rutina d’un nou nat, però al cap de no res, li assignen una altra habitació. Els pares són supremacistes blancs que no volen que Ruth, que és negra (als EUA usen l’eufemisme «afroamericana») toqui el seu nen. L’hospital per tal d’evitar problemes, fa cas dels pares, i prohibeix a Ruth de tenir cura del nen. El bressol d’aquest du un rètol on posa: «No african american personnel to care for this patient». La cap li diu: «No t’ho prenguis malament, no és personal», i ella replica: «És que hi ha una altra comadrona negra al nostre torn?». (més…)

Read Full Post »

XENOFÒBIA EUROPA I TRUMP«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. (més…)

Read Full Post »

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. (més…)

Read Full Post »

VELLA POBREEn sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »