LA “COSA NOSTRA” DALLA SPAGNA

Tal dia com avui, durant el franquisme, els treballadors rebien una paga extra. La gratificació fou instaurada l’any 1947: “Los trabajadores recibirán, el día laborable inmediatamente anterior al 18 de julio, fiesta de la Exaltación del Trabajo, una gratificación equivalente a la retribución de una semana”. La inflació d’aleshores era del 550%  i el salari mitjà era la meitat del que era habitual abans de la guerra. És evident que la “pagueta” rentava la cara amb un drap brut als obrers: amb una suma escarransida els ajudava a surar en la misèria i alhora els volia fer creure que ho havien d’agrair al Glorioso Alzamiento Nacional. La continuació del règim del dictador sota la monarquia borbònica, anomenada “Transición”, va implicar, entre altres, la continuïtat d’aquesta paga, però avançada al mes de juny, en commemoració del sant del successor del tirà.

Una organització mafiosa com cal té un “Capofamiglia”, terme que no necessita traducció. En alguns indrets l’anomenen “Padrino” o “Don”, noms donats a conèixer a través de l’extraordinària novel·la de Mario Puzo i a les no menys esclatants resultes cinematogràfiques. També té un “Sotto Capo”, un “Consigliere” i diversos “Uomini d’Onore”, que són els soldats que imposen físicament el poder: exigeixen els pagaments i executen tots aquells que s’oposen. És fàcil establir una analogia entre una organització mafiosa i l’estructura d’un estat. Al capdavall només és una qüestió de mida i de noms. Anomenem pirata qui, per compte propi, amb el seu vaixell aborda criminalment a alta mar, i anomenem almirall qui ho fa amb una flota i en nom d’un regne amb bandera oficial. Diem que un mafiós assassina qui s’oposa al seu poder i alhora diem que l’estat té el monopoli de la violència legítima que s’exerceix a través de la policia, l’exèrcit, els tribunals, les presons i els cadafals d’execució, on n’hi ha.

No cal que digui qui era el “Padrino” de la dictadura, ni tampoc el de la primera etapa de la monarquia borbònica. Ara, per desviar l’atenció, acusen Pujol i família de voler-los imitar en l’art sense parió d’acumular patrimoni amb activitats criminals irregulars. Però ca!,  comparat amb ells, aquest, tot i el seu esforç per arribar a “Don”, no arriba ni a “Uomo d’Onore”.

Read Full Post »

DE TAL PALO, TAL V PALITO

A l’Edat Mitjana, que és l’època gloriosa de les monarquies, si elrei, en un accident de caça, es feria el dit gros del peu i, per manca d’higiene, la ferida es gangrenava, calia tallar el dit. Si hom esperava massa, la infecció, que acaba provocant necrosi del teixit, s’estenia ràpidament al peu sencer. Si hom es descuidava, traspassava l’articulació i començava a pujar per la cama, i després cuixa amunt, fins arribar al cos. El pacient, sovint, moria abans, entre terribles dolors, desprenent una olor nauseabunda de carn podrida. Els cirurgians barbers de l’època, tot i el perill d’hemorràgia, i sense anestèsia, acostumaven a seccionar la carn morta, si convenia serrant l’os. I ho feien sempre tallant per la part encara no afectada per la infecció. D’aquí ve l’expressió castellana: “Cortar por lo sano”.

Des de fa anys hi ha una conxorxa del sistema judicial, polític i mediàtic per salvar el cos de l’estat d’una gangrena que no té aturador. Va començar justament al cap, en la figura del rei emèrit. Recorden, era aquell individu “campechano”, cèlebre per aquella frase còmica de “El Castellano nuncafue llengua de imposición sinó de encuentro”, famós també pels quartos que ens feia gastar amb les seves amigues i amb el sobrepreu de la benzina d’on sortien les seves comissions.  Com acabo de dir, aquí la necrosi ha començat per dalt, com en el cas del peix, que es comença a podrir pel cap. Els cirurgians de l’estat van fer un primer tallafocs, anomenat Iñaki Urdangarin (en la nostra metàfora seria el dit petit del peu), amb la intenció d’evitar que es necrosés el dit de la vora, és a dir, la infanta Helena, però sense “cortar por lo sano”, com s’ha vist de seguida. Després hom va fer abdicar l’actual emèrit, tot plegat per estalviar la vida –política, regalada- de Felipe VI. Però es evident que Juan Carlos no era una cama d’aquest cos podrit que és l’Estat Español, sinó que n’era, segur, la part baixa del ventre. Així, per molt que ara s’intentin desvincular les múltiples corrupteles del pare, la seva sistemàtica evasió d’impostos, la seva prepotència … Per dir-ho breument, allò que ha caracteritzat els Borbons des de temps immemorials, no serà possible fer veure que el fill no havia vist, ni sentit ni flairat res de la corrupció paterna. Com vol algú fer-nos beure amb aquesta orella de ruc? Algú pot creure que una institució el poder i els quartos de la qual es transmeten per via espermàtica no du a l’ADN la llavor de la corrupció? Quan arribi al cor –de l’Estat, és clar- direm RIP.

Read Full Post »

UNA BICI PER A SANTA BÀRBARA

Que hom no recorda Santa Bàrbara fins que no trona és una veritat com un temple, d’aquelles que la saviesa popular concreta en una metàfora feliç. La pandèmia del Covid-19 ha tingut efectes diversos. Ha estat com una ventada que ha posat al descobert l’ossamenta raquítica de l’estat del benestar. De sobte hem sigut conscients de l’extraordinària manca de previsió de l’Estat en qüestions de salut pública i hem assistit, i alhora hem estat víctimes, d’un conjunt accelerat de decisions improvisades, contradictòries i contraproduents. I fa basarda adonar-se que no s’estan prenent les mesures que permetin evitar els efectes d’un rebrot generalitzat de la infecció.

S’ha dit que, igual com el canvi climàtic, certes malalties són efecte de la nostra manera d’explotar el planeta, esgotant-ne els recursos i contaminant-lo; i pressionant la biosfera, de manera que aquesta ens transfereix determinades infeccions.  Cada cop hi ha més persones que saben ‒no que simplement creuen‒ que si no canviem el nostre sistema de vida tindrem problemes seriosos. És per això que l’ecologisme ha rebut un impuls amb la pandèmia. Els polítics són conscients que han de liderar i promoure els canvis necessaris abans no sigui massa tard i alhora han comprès que el canvi de mentalitat de la ciutadania fa inviable una política «inconscient» ecològicament parlant. Així, moltes ciutats, aprofitant la disminució de la circulació durant el confinament, han pres decisions valentes i de llarg recorregut quant a mobilitat.

L’Annex I al «Pacte d’Entesa per al Canvi Honest, Valent i Emprenedor a la ciutat de Lleida» és resultat del pacte de govern municipal de la ciutat per aquesta legislatura. Diu coses molt interessants quant a mobilitat, com que «cal aconseguir un gir radical i assolir una opció en mobilitat òptima, cohesionadora i segura.» I s’adhereix explícitament al «principi de jerarquia envers la mobilitat: 1r anar a peu, 2n en bici, 3r en transport públic i 4rt en cotxe compartit», proposant accions concretes. Ho celebro tant com desitjo que es duguin a terme. Estic segur que si la Paeria proporciona a Santa Bàrbara una bici (els peus ja els té, per caminar) i, a més li posa una xarxa de carrils completa i segura, no l’haurem de sentir tronar.

Read Full Post »

LA IMPACIÈNCIA DEL COR

¿Algun cop li ha passat que pel fet de sentir pena per algú s’hagi embolicat en una història de la qual no ha sabut sortir? Algú ha confós els seus sentiments de pena pels d’amor? És la pietat un sentiment d’amor cap als altres o més aviat un sentiment de vanitat, de feblesa, de poder embriagador? No ens converteix el sentiment de pietat en éssers superiors? No és l’ajuda que oferim una concessió interessada al nostre propi ego? Sobre aquestes preguntes punyents, inusuals, reflexiona tota la novel·la de Ztefan Zweig: La impaciència del cor (Ungeduld des Herzens). Es tracta d’un text esplèndid que trasbalsa completament la nostra concepció de la pietat, de la compassió, fins i tot de l’empatia…

Zweig explica la història d’un oficial de cavalleria novell que sent llàstima per una rica jove discapacitada (s’intueix que per la poliomielitis), el qual es veu agafat per una xarxa que ell mateix es para, mogut pel noble propòsit d’alleujar la pena de la invàlida a qui, per inadvertència, ha volgut treure a ballar. Ell no vol pas enganyar-la ni seduir-la, però no sap evitar que ella malinterpreti la seva galanesa i s’enamori d’ell. Però no tot és innocent en la relació: ella vol que li facin cas, vol sortir de la seva solitària gàbia d’or a través de l’amor; ell alimenta la vanitat pròpia amb l’admiració i reconeixement que obté, i alhora vol sentir aquell plaer especial que només prové de la consciència de la generositat, un plaer que coneixen bé, posem per cas, tots aquells que, sense afany de recompensa, participen en mil campanyes altruistes, ONG i iniciatives similars. El problema és que amb els sentiments no es pot jugar, perquè la compassió és un arma de doble tall, igual que la morfina per a qui sent dolor. Aquesta al principi és un medicament, un auxiliar, però si no es dosifica i retira a temps, resulta un verí mortal.

El doctor Condor, que és metge que té cura de la noia, sap que hi ha dues classes de compassió, una és feble i sentimental, que en realitat no és més que impaciència del cor per alliberar-se ràpidament de la penosa emoció que sent davant el dolor aliè. L’altra, que no és sentimental, és l’única disposada a arribar fins al final. Ho sap molt bé: ell s’ha casat amb una cega a qui no va poder curar i a qui ha fet feliç convertint-se en els seus ulls.

Parin compte doncs, amb la generositat, i també amb la compassió, i posats a dir, també amb la caritat. Recordin que els experts en el darrer tema ja deien, justament, que la caritat ben entesa comença per un mateix.

Read Full Post »

LA DOCTA IGNORÀNCIA

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

Read Full Post »