Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘mort’ Category

actor calavera hamlet

Morir, dormir, qui sap si somiar, que en aquest son de mort quins somnis poden pervenir-nos… Hamlet

Hi ha qui parla amb els morts –els seus, és clar– perquè ho va fer poc quan eren vius i podia,  perquè hi té comptes pendents, perquè li cal treure coses no manifestades quan tocava, o potser d’altres dites de més, inoportunes i no retirades o esmenades a temps. Sigui com sigui, no hi ha res de forassenyat a parlar amb els morts. Deu ser que som molt fràgils i no suportem fàcilment determinades absències, i per això tractem d’imaginar converses, en una mena de ventrilòquia transcendental, on els morts ens donen consells o ens fan costat en les nostres decisions. Potser és el símptoma més evident que no hem superat encara el procés de dol, i encara vivim pendents d’un passat que no tornarà mai. Conec persones que diuen que parlen amb els seus familiars morts. (més…)

Read Full Post »

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor». (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »