Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘mort’ Category

Imagini, que això costa poc, que cada dia, a mitjanit, li ingressen 1.440 euros al seu compte corrent. Els diners són a canvi de res i vostè se’ls pot gastar com vulgui. L’únic inconvenient, si és que se’l pot qualificar així, és que no són acumulables; si no els gasta, desapareixen del compte a mitjanit, com la Cendrosa. És a dir, els ha de despendre en vint-i-quatre hores. (com en aquells concursos en què els participants tenen una hora per comprar per valor d’X diners en un supermercat,  i la càmera ‒tafanera‒ els segueix fent que els televidents gaudeixin vicàriament del regal consumista.) Tant si els ha despès tots com si no, tant si els ha malgastat, regalat o llençat a la brossa, l’endemà, a les 00.01, li’n tornen a ingressar 1.440, i així tots els dies fins un, d’indeterminat, en què trobarà el compte a zero.

Donades les condicions, és previsible que la gent entenimentada provaria de gastar tots els diners cada dia. Com que no són acumulables, els convertiria en béns de tot tipus, els regalaria a familiars i amics, els poliria en bones teques i en viatges. Segur que hi hauria qui, a més, compraria llibres amb intenció de llegir-los, com a inversió per al seu esperit.

LES PARQUES

Ja ho ha endevinat, oi? Aquesta ficció, que algú em va explicar, no és més que una al·legoria de la condició humana, del temps que ens és donat cada dia des que naixem. 1.440 són els minuts del dia, que al seu torn contenen els seus 86.400 segons. El cas és que, a diferència dels diners, tothom disposa dels mateixos minuts cada dia. La igualtat, doncs, no és quelcom a conquerir amb una revolució, perquè ja ens ve donada, per bé que no n’hem fet cas, a força d’evident. La igualtat ens ve de la nostra condició mortal, que només avui, dia dels morts o de les ànimes, recordem oficialment.

Què farem, així, del capital de què disposem tots a mitjanit? Serem gasius, i com els capitalistes, direm que és or per tal de no regalar-lo ni als amics? En farem un ús racional, allò de vuit hores per treballar, vuit per dormir i vuit per viure? El cert és que a mi mai no em quadren els números, i això que dormo poc. L’espremerem com un llimó, a còpia d’intensitat, a fi de morir joves i fer un cadàver ben bonic? No tinc consells: faci el que li convingui, però recordi que un dia ha de morir.  

Read Full Post »

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »

Ted-Simon-travel-authorDiuen que qui té gana somia pa. Vet ací el principi de la interpretació dels somnis: aquests són sempre manifestacions de desitjos. Això en el sentit que en els somnis, a través de la imaginació, lliure de les cadenes de la vida diürna, els desitjos es realitzen. Ben cert que la reclusió a casa és la mare del que ara escric sobre el viatge.

Hi ha ocells de gàbia i hi ha ocells de bosc. Els viatgers impenitents són ocells de bosc, que pateixen de formigueig al cul i no es poden estar quiets. Estar a casa massa dies els provoca incomoditat, ànsia i un deler de sortir que no neix pas de l’avorriment ni de la rutina.

Viatjar no és travessar el món sinó deixar, mentre t’hi mous, que el món et travessi. Així, mentre viatgem i alhora vivim, no fem altra cosa que permetre que el món ens transformi. A l’ensems hi ha la possibilitat de transformar el món una mica, potser de deixar-hi una petjada efímera, com damunt la sorra de la platja. De fet, viatjar és el que més s’assembla a la vida, que no pot ser vista més que com un viatge, si més no com un desplaçament metafòric que comença al bressol i acaba a la sepultura, una destinació programada.

Sempre s’ha dit que viatjar obre la ment i mata prejudicis. Això només és cert si hom surtJUPITER'S TRAVELS MOTO SOLA amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.

Quan hom viatja no és per veure coses, per poder dir allò de: «Enguany ens hem fet la Toscana, saps», sinó per sentir com és el seu interior, en contacte amb el defora. El model és l’epopeia d’Ulisses, aquella en què l’heroi, acabada la guerra de Troia, torna a casa, on no arriba fins al cap de deu anys «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca», per dir-ho amb les bellíssimes paraules de LESTRIGONSKavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.

Read Full Post »

eutanasia-espanaHem de viure tant com es pugui o tant com calgui ? Som «propietaris» de la nostra vida i podem decidir «plegar de viure»? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar ‒ben dolorosament‒ els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment, escurçant l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és… I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se. (més…)

Read Full Post »

actor calavera hamlet

Morir, dormir, qui sap si somiar, que en aquest son de mort quins somnis poden pervenir-nos… Hamlet

Hi ha qui parla amb els morts –els seus, és clar– perquè ho va fer poc quan eren vius i podia,  perquè hi té comptes pendents, perquè li cal treure coses no manifestades quan tocava, o potser d’altres dites de més, inoportunes i no retirades o esmenades a temps. Sigui com sigui, no hi ha res de forassenyat a parlar amb els morts. Deu ser que som molt fràgils i no suportem fàcilment determinades absències, i per això tractem d’imaginar converses, en una mena de ventrilòquia transcendental, on els morts ens donen consells o ens fan costat en les nostres decisions. Potser és el símptoma més evident que no hem superat encara el procés de dol, i encara vivim pendents d’un passat que no tornarà mai. Conec persones que diuen que parlen amb els seus familiars morts. (més…)

Read Full Post »

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor». (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »