Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SALUT’ Category

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Read Full Post »

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

Diuen que molts accidents a altes hores de la matinada tenen lloc quan els conductors ja albiren casa, quan les llums il·luminen paisatges familiars i hom es diu «ja sóc a punt d’arribar». Aleshores, la son, que hom ha mantingut a ratlla durant el trajecte, acaba vencent el conductor i aquest s’estavella contra el fanal de la corba d’entrada al poble.

Aquestes festes els morts no vindran, però, pels accidents de trànsit. Segur que n’hi haurà molts menys que al Nadal de 2019. Amb tot, el Servei Català de Trànsit ens avisa que amb un copa n’hi ha prou per provocar un accident. Cert, una copa sembla poca cosa, però sovint fa la diferència entre la vida i la mort, o entre la salut i una vida malmesa per la tetraplègia si s’escau de trencar-te una vèrtebra cervical.  L’analogia amb el Covid-19 és obligada. Ara, diaris i televisions ens bombardegen amb notícies sobre les vacunes que estan per arribar, les dates previstes per la vacunació i l’ordre amb què les persones aniran adquirint la immunitat via farmacològica. És tant el soroll i tantes les ganes que arribi la fi de la pandèmia, que ja ens veiem tots exempts de tot perill. Per fer més difícil veure-hi clar, cada dia rebem missatges contradictoris dels mateixos emissors; això sense comptar que ens assabentem que el que en un lloc és prohibit, és permès en un altre. Sigui com sigui, l’ansietat acumulada, les ganes de superar la llarga crisi sanitària i la convicció que amb la imminent vacuna tot s’acabarà, fan que moltes persones afluixin en les mesures de prevenció que fins ara prenien. Com el conductor que, cansat de conduir, ja es veu a les portes de casa, amollen la tensió que els mantenia alerta, prudents i vigilants. Tinc por que aquests dies, que conviden a la trobada, a l’ajornadíssima abraçada amb familiars i amics, a la bona teca i a la llarga sobretaula, ens oblidem que el perill no ha passat en absolut i que dies estarem perquè sigui així.

Tenim vacunes, sí, però no estem vacunats. I quan en les hagin posades, encara caldrà veure quin grau d’immunitat proporcionen, i quan, finalment, s’aconseguiran els efectes de grup que s’esperen d’elles. Facin-me cas, fill de pagès com sóc, sempre he sentit que no es pot dir blat fins que no és el sac… i ben lligat.

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »

journal plague yearFa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.

El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o si més ho ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a rics d’infectar-me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i fins i tot, eventualment,  als meus propis interessos. Si estic infectat no solament moriré jo sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que pestahauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.

Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difussió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven pels altres sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.

I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats—sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals com Donald Trump i el seu desinfectant, com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.

pesta metgeL’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.

En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.

 

Read Full Post »

monje-concepto-religioso-sobre-fondo-gris_85869-2476La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.

Si mirem el món animal no veiem sinó hàbits, formes de conducta que es reprodueixen, cada individu fa un cop i un altre les mateixes coses, en el mateix ordre, un dia i un altre, i cada generació de l’espècie repeteix les hàbits de l’anterior. El mateix en passa als humans, en tots els sentits. I el mateix val a dir de la matèria inanimada. Què són les lleis si no els hàbits de la natura? Ara, entre tots els éssers, els humans som els únics que podem canviar d’hàbits o crear-ne de nous. És la nostra voluntat ‒de vegades ajudada per la necessitat‒ la que proporciona l’energia per canviar, car sempre hi ha una resistència al canvi. Tot el que existeix mostra aquesta resistència. Prenguem un fil de ferro acerat. Costa molt de doblegar-lo però quan el forcem prou ‒temps i energia‒ la nova forma adquirida ofereix la mateixa resistència que l’anterior. Això ho anomenem plasticitat, i val tant per a la matèria com per a l’esperit. És la capacitat de doblegar-se a KNOPFLERuna influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.

Ja anem per la quarta setmana de confinament, temps més que suficient per crear nous hàbits. Això, si més no, diuen els psicòlegs. La plasticitat neuronal (recordin  la definició de més amunt i l’exemple del fil de ferro) és la capacitat del cervell que adquirir noves configuracions. En tres setmanes, posem per cas, el sovintejat tracte amb una persona permet d’adaptació neuronal pròpia de l’enamorament, el canvi de composició de la química cerebral ‒una mera qüestió de neurotransmissors‒ que farà que «vegem el món de color rosa»… No és broma, tot plegat, nosaltres som el resultat dels hàbits, la plasticitat neuronal fa la resta. Així que, vetllin felipe-militar-mascarilla-el primer soldat d'escanyapel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.

No caiguin en mals hàbits, com els del rei d’España, que ara ja es comença a acostumar a vestir de militar i fingir que és el primer soldat de l’estat, com féu ahir, en roda de premsa. Potser prova d’assemblar-se i finalment assumir el paper de dictador militar, com el seu padrí polític…

NOTA BENE:

«A més a més, en tot allò que és resultat de la nostra naturalesa, adquirim primer la capacitat i després produïm l’operació (això és evident en el cas dels sentits: no adquirim els sentits per veure moltes vegades o per sentir moltes vegades, si no a la inversa: els usem perquè els tenim, no els tenim per haver-los usat); en canvi, adquirim les virtuts mitjançant l’exercici previ, com en el cas de les altres arts: perquè el que cal fer després d’haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara. Així també practicant la justícia ens fem justos, practicant la temperança, temperats, practicant la fortalesa, forts. Prova d’això és el que passa a les ciutats: els legisladors fan bons els ciutadans, fent-los adquirir costums i aquesta és la voluntat de tot legislador. Tots els que no ho fan bé, s’equivoquen i en això es distingeix un règim d’un altre, el bo del dolent.» 1108b. ARISTÒTIL Ètica a Nicòmac.

 

Read Full Post »

juan carlos el desbraguetao

JUAN CARLOS EL PICHABRAVA

A Sancho I de Lleó, li deien el craso, perquè estava tan gras que no podia muntar a cavall. A Pedro I de Castella li deien el cruel, no costa gaire endevinar perquè. Carlos II, era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física, el seu prognatisme i el seu raquitisme. Ordoño IV de León, el malo, fou així anomenat pel seu egoisme i mesquinesa. Enrique IV de Castella, l’impotent, rebé l’apel·latiu perquè no va poder consumar el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb l’esposa legítima. A Alfonso Froilaz de Lleó i Galícia li deien el jorobado. A José I, Pepe Botella, i li van fer uns versos: «Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho». Com es veu, el poble, sempre

eRMENGOL 23 MARÇ MILITARS CORONAVIRUS

L’EXÈRCIT EN LLUITA CONTRA EL CORONAVIRUS. SEGONS ERMENGOL

submís, trobava la manera de remarcar la condició humana dels seus enlairats reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits aleshores, i ara els ciutadans, compensen l’obligada reverència amb el més llibertí escarni. No tots els sobrenoms eren negatius, n’hi hagué un, Alfonso II d’Aragó, a qui anomenaren el casto, perquè no se li coneixien ‒era cosa estranya, també ara‒ fills fora del matrimoni. I un altre Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era  llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor. Ara, els qui millor mot obtingueren van ser, de molt, Carlos III i Alfons X, el ilustrado i el sabio, respectivament.

la-guardia-real-comienza-a-trabajar-en-el-dispositivo-militar-contra-el-coronavirus

FELIPE I LA GUÀRDIA REAL

A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar, qui sap si per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica, o pels menyspreus que va rebre a la cort dels Augsburg, on la van enviar per casar-se, amb només setze anys. Al seu nét Felipe II li van dir el prudente perquè va mantenir l’imperi on no es ponia el sol, heretat del seu pare, Carlos I, el emperador. A Felipe IV li deien el pasmado, per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. Felipe V va tenir millor nomenada, li deien animoso.  A Juan Carlos I la premsa monàrquica li va inventar el sobrenom de campechano, però li hagués escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la Unidad de Destino en lo Universal, que també, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i 

carlitos i felipito

ELS BORBONS HEREUS DEL CAUDILLO

polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que era i és un comissionista corrupte, i tot plegat ho ha fet amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb el mateixos adjectius en rebre’n l’herència.

Read Full Post »

Older Posts »