LES PEDRES DE LA GANA

«Si em veus, plora» (Wenn du mich siehst, dann weine) és la frase escrita damunt d’una de les anomenades «pedres de la fam» que reposa sobre la llera de l’Elba, prop de Decim, a la República Txeca, on neix el riu. El nom prové de la traducció literal del terme alemany «Hungerstein». Aquestes pedres són testimonis intermitents dels patiments soferts per les poblacions al llarg dels segles. Quan el nivell dels rius baixa prou, queden al descobert, cosa que coincideix amb èpoques de persistents sequeres (fins ara naturals) que acompanyaven èpoques de penúria: poca producció agrària, desabastiment…, ho proclama clarament el que hi ha escrit en una d’elles: «Quan aquesta pedra estigui submergida, la vida reprendrà els colors».  Hi ha una pedra al Rhin, vora Worms, amb diverses inscripcions com aquesta: «Any de la fam 1857», que indiquen que, bé per la sequera, bé per la superfície s’havia congelat, el riu més llarg d’Europa, que travessa Alemanya de punta a punta, no permetia la navegació i els queviures no es podien transportar on feien falta.

Les pedres de la fam són, doncs, avisos de temps difícils, mals averanys extrets de l’experiència comuna. Els humans no sempre són responsables directes dels mals que els afecten. Sequeres n’hi ha hagut sempre, les pedres de la fam assenyalen nombroses dates des del segle XV, però la sequera d’ara, igual que de les pluges torrencials provocades pel canvi climàtic, és en bona part culpa nostra. I el mateix es pot dir d’altre calamitats que, a judici del president francès, estan per caure’ns damunt. A la reunió ministerial de dimecres passat va dir que estem vivint el final de l’abundància. Concretament anuncià el final del diner barat, de l’accés fàcil als productes i tecnologia,  la fi de la disponibilitat aparentment inesgotable a l’aigua i, també, la fi de les «evidències».

Aquesta darrera amenaça és que les conquestes, que semblaven definitives, de la moral i la política, com els Drets humans universals i la Democràcia, són en prou feines provisionals. Per a Macron, estem a punt de viure «Une grande bascule o un gran «bouleversement»  (un gran canvi o daltabaix). Ràpidament l’oposició l’ha acusat de fer afirmacions extremadament inquietants i generadores d’angoixa. Potser sí, però almenys són la veritat. I aquesta veritat, justament, és el primer producte valuós que s’ha perdut en la crisi de valors que arrosseguem de fa temps. Prou voldria que els nostres polítics fossin tan clars com el francès, perquè ni el paternalisme fals d’amagar-nos la informació dolorosa ni el populisme de prometre l’impossible són receptes adequades quan som a punt d’estampar-nos contra la paret.

Read Full Post »

QUÈ CREUEN ELS QUI NO CREUEN?

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

Read Full Post »

DIS-ME AMB QUI VAS…

… I et diré què seràs.» És aquesta una màxima de provada solvència. No hi ha pare responsable que no vulgui saber amb qui surten els seus fills, car és perfectament conscient que la (mala) influència dels amics pot malmetre la millor de les educacions. Deu ser per això que els pares es preocupen tant a l’hora de trobar escola, creuen que els companys de classe també ho seran de lleure. Aquesta esperança, però, sovint es revela vana car els fills tenen unes afinitats electives que no sempre responen a les expectatives dels pares.

La dita de l’encapçalament, però, té la cua de palla, si més no en algun cas. Jesucrist, si hem de fer cas dels Evangelis, no feia altre que freqüentar malfactors, lladres, prostitutes, recaptadors d’impostos, pecadors i marginats de tota jeia. Amb tot i això, la seva virtut no es veié mai afectada; és més, en algun lloc es troba escrit que digué que no havia vingut a cridar els justos, sinó els que no ho eren, perquè els qui necessiten metge no són els sans, sinó els malalts. El problema d’aquest exemple és que no val universalment. Vegem el cas dels metges, que viuen entre malalts, el tracte i la cura de la salut dels quals sovint els deteriora la pròpia, car la freqüentació de certes malalties en facilita el contagi. Fa un parell de dies la directora del Servei Català de la Salut (CatSalut) va dir que 700 professionals del sistema sanitari català estan de baixa després d’haver donat positiu de Covid. No són pocs, doncs, els professionals que han vist afectada la seva salut de resultes del seu compromís amb la salut dels altres. Vagi per tots ells el meu reconeixement.

Hi ha persones tan egoistes i estúpides que pensen que això de la prevenció contra la Covid no els concerneix, que només obeeixen l’amenaça de sanció i que creuen que els professionals del sistema sanitari estan per servir-los. Raonament idèntic al dels cínics desaprensius que no recullen la merda del seu gos perquè els treballadors dels serveis de neteja es puguin guanyar la vida. 

Que els sanitaris caiguin malalts en l’exercici i a causa de la seva feina els honora. Però és inacceptable que això sigui en part per culpa de la nostra displicència, de la nostra ignorància culpable i de la nostra irresponsabilitat.

Read Full Post »

MAL DE VIURE

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Read Full Post »

EL MALALT IMAGINARI

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

NO MORIRÀS MALAMENT

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »

EL QUE NO MATA, ENGREIXA

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

NO FEM PASQUA ABANS DE RAMS

Diuen que molts accidents a altes hores de la matinada tenen lloc quan els conductors ja albiren casa, quan les llums il·luminen paisatges familiars i hom es diu «ja sóc a punt d’arribar». Aleshores, la son, que hom ha mantingut a ratlla durant el trajecte, acaba vencent el conductor i aquest s’estavella contra el fanal de la corba d’entrada al poble.

Aquestes festes els morts no vindran, però, pels accidents de trànsit. Segur que n’hi haurà molts menys que al Nadal de 2019. Amb tot, el Servei Català de Trànsit ens avisa que amb un copa n’hi ha prou per provocar un accident. Cert, una copa sembla poca cosa, però sovint fa la diferència entre la vida i la mort, o entre la salut i una vida malmesa per la tetraplègia si s’escau de trencar-te una vèrtebra cervical.  L’analogia amb el Covid-19 és obligada. Ara, diaris i televisions ens bombardegen amb notícies sobre les vacunes que estan per arribar, les dates previstes per la vacunació i l’ordre amb què les persones aniran adquirint la immunitat via farmacològica. És tant el soroll i tantes les ganes que arribi la fi de la pandèmia, que ja ens veiem tots exempts de tot perill. Per fer més difícil veure-hi clar, cada dia rebem missatges contradictoris dels mateixos emissors; això sense comptar que ens assabentem que el que en un lloc és prohibit, és permès en un altre. Sigui com sigui, l’ansietat acumulada, les ganes de superar la llarga crisi sanitària i la convicció que amb la imminent vacuna tot s’acabarà, fan que moltes persones afluixin en les mesures de prevenció que fins ara prenien. Com el conductor que, cansat de conduir, ja es veu a les portes de casa, amollen la tensió que els mantenia alerta, prudents i vigilants. Tinc por que aquests dies, que conviden a la trobada, a l’ajornadíssima abraçada amb familiars i amics, a la bona teca i a la llarga sobretaula, ens oblidem que el perill no ha passat en absolut i que dies estarem perquè sigui així.

Tenim vacunes, sí, però no estem vacunats. I quan en les hagin posades, encara caldrà veure quin grau d’immunitat proporcionen, i quan, finalment, s’aconseguiran els efectes de grup que s’esperen d’elles. Facin-me cas, fill de pagès com sóc, sempre he sentit que no es pot dir blat fins que no és el sac… i ben lligat.

Read Full Post »

NO TENIM REMEI

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES

EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

SANTA PACIÈNCIA

Qui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Amb paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

Tant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »