Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SALUT’ Category

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »

journal plague yearFa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.

El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o si més ho ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a rics d’infectar-me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i fins i tot, eventualment,  als meus propis interessos. Si estic infectat no solament moriré jo sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que pestahauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.

Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difussió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven pels altres sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.

I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats—sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals com Donald Trump i el seu desinfectant, com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.

pesta metgeL’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.

En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.

 

Read Full Post »

monje-concepto-religioso-sobre-fondo-gris_85869-2476La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.

Si mirem el món animal no veiem sinó hàbits, formes de conducta que es reprodueixen, cada individu fa un cop i un altre les mateixes coses, en el mateix ordre, un dia i un altre, i cada generació de l’espècie repeteix les hàbits de l’anterior. El mateix en passa als humans, en tots els sentits. I el mateix val a dir de la matèria inanimada. Què són les lleis si no els hàbits de la natura? Ara, entre tots els éssers, els humans som els únics que podem canviar d’hàbits o crear-ne de nous. És la nostra voluntat ‒de vegades ajudada per la necessitat‒ la que proporciona l’energia per canviar, car sempre hi ha una resistència al canvi. Tot el que existeix mostra aquesta resistència. Prenguem un fil de ferro acerat. Costa molt de doblegar-lo però quan el forcem prou ‒temps i energia‒ la nova forma adquirida ofereix la mateixa resistència que l’anterior. Això ho anomenem plasticitat, i val tant per a la matèria com per a l’esperit. És la capacitat de doblegar-se a KNOPFLERuna influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.

Ja anem per la quarta setmana de confinament, temps més que suficient per crear nous hàbits. Això, si més no, diuen els psicòlegs. La plasticitat neuronal (recordin  la definició de més amunt i l’exemple del fil de ferro) és la capacitat del cervell que adquirir noves configuracions. En tres setmanes, posem per cas, el sovintejat tracte amb una persona permet d’adaptació neuronal pròpia de l’enamorament, el canvi de composició de la química cerebral ‒una mera qüestió de neurotransmissors‒ que farà que «vegem el món de color rosa»… No és broma, tot plegat, nosaltres som el resultat dels hàbits, la plasticitat neuronal fa la resta. Així que, vetllin felipe-militar-mascarilla-el primer soldat d'escanyapel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.

No caiguin en mals hàbits, com els del rei d’España, que ara ja es comença a acostumar a vestir de militar i fingir que és el primer soldat de l’estat, com féu ahir, en roda de premsa. Potser prova d’assemblar-se i finalment assumir el paper de dictador militar, com el seu padrí polític…

NOTA BENE:

«A més a més, en tot allò que és resultat de la nostra naturalesa, adquirim primer la capacitat i després produïm l’operació (això és evident en el cas dels sentits: no adquirim els sentits per veure moltes vegades o per sentir moltes vegades, si no a la inversa: els usem perquè els tenim, no els tenim per haver-los usat); en canvi, adquirim les virtuts mitjançant l’exercici previ, com en el cas de les altres arts: perquè el que cal fer després d’haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara. Així també practicant la justícia ens fem justos, practicant la temperança, temperats, practicant la fortalesa, forts. Prova d’això és el que passa a les ciutats: els legisladors fan bons els ciutadans, fent-los adquirir costums i aquesta és la voluntat de tot legislador. Tots els que no ho fan bé, s’equivoquen i en això es distingeix un règim d’un altre, el bo del dolent.» 1108b. ARISTÒTIL Ètica a Nicòmac.

 

Read Full Post »

juan carlos el desbraguetao

JUAN CARLOS EL PICHABRAVA

A Sancho I de Lleó, li deien el craso, perquè estava tan gras que no podia muntar a cavall. A Pedro I de Castella li deien el cruel, no costa gaire endevinar perquè. Carlos II, era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física, el seu prognatisme i el seu raquitisme. Ordoño IV de León, el malo, fou així anomenat pel seu egoisme i mesquinesa. Enrique IV de Castella, l’impotent, rebé l’apel·latiu perquè no va poder consumar el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb l’esposa legítima. A Alfonso Froilaz de Lleó i Galícia li deien el jorobado. A José I, Pepe Botella, i li van fer uns versos: «Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho». Com es veu, el poble, sempre

eRMENGOL 23 MARÇ MILITARS CORONAVIRUS

L’EXÈRCIT EN LLUITA CONTRA EL CORONAVIRUS. SEGONS ERMENGOL

submís, trobava la manera de remarcar la condició humana dels seus enlairats reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits aleshores, i ara els ciutadans, compensen l’obligada reverència amb el més llibertí escarni. No tots els sobrenoms eren negatius, n’hi hagué un, Alfonso II d’Aragó, a qui anomenaren el casto, perquè no se li coneixien ‒era cosa estranya, també ara‒ fills fora del matrimoni. I un altre Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era  llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor. Ara, els qui millor mot obtingueren van ser, de molt, Carlos III i Alfons X, el ilustrado i el sabio, respectivament.

la-guardia-real-comienza-a-trabajar-en-el-dispositivo-militar-contra-el-coronavirus

FELIPE I LA GUÀRDIA REAL

A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar, qui sap si per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica, o pels menyspreus que va rebre a la cort dels Augsburg, on la van enviar per casar-se, amb només setze anys. Al seu nét Felipe II li van dir el prudente perquè va mantenir l’imperi on no es ponia el sol, heretat del seu pare, Carlos I, el emperador. A Felipe IV li deien el pasmado, per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. Felipe V va tenir millor nomenada, li deien animoso.  A Juan Carlos I la premsa monàrquica li va inventar el sobrenom de campechano, però li hagués escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la Unidad de Destino en lo Universal, que també, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i 

carlitos i felipito

ELS BORBONS HEREUS DEL CAUDILLO

polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que era i és un comissionista corrupte, i tot plegat ho ha fet amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb el mateixos adjectius en rebre’n l’herència.

Read Full Post »

TOILET PAPER AND DEATHUn diari australià, el Nt News, ha imprès un desplegable especial de paper higiènic a les seves vuit pàgines centrals. Per facilitar-ne l’ús, el paper té línies de tall a intervals regulars, a fi d’evitar-ne el malbaratament.  L’editor del diari, amb molta gràcia i subtil ironia, ha dit que el seu diari sap el que els australians necessiten, que l’edició s’estava venent molt bé i que, certament, «no era una edició de merda». Les paraules textuals, a l’entrevista que li han fet a The Guardian Australia, són: «the paper was selling well and was certainly not a crappy edition.» La cosa té un punt de gràcia atès que, en el meu record d’infància, el primer ús que recordo del paper de diari reciclat és justament l’higiènic. Potser és el destí que les notícies antiquades han de patir necessàriament. Com si fos ara veig fulls de diari fets a quarts, clavats en un ganxo de filferro ‒aleshores no hi havia pas porta-rotlles als lavabos. El que hi havia a les cases de poble més actualitzades era una comuna amb seient de fusta, sovint sense tapa, una galleda d’aigua per netejar i el paper de diari que toilet paper nt newsacabo de descriure.

La cosa faria més gràcia si la realitat actual no en fes gaire. És de sobra conegut que aquests darrers dies, la població espanyola, temorosa que es decreti el confinament de la població ‒quan vegis les barbes del veí afaitar, diguem Igualada, posa les teves a remullar‒, està acumulant paper higiènic. Jo mateix n’he estat testimoni avui. És que els ciutadans estan preocupats perquè no podran fregar-se el cul? És que la decadència del bidet fa que no existeixin alternatives a la cel·lulosa? O és que la por, i potser també la PAPER CULignorància, ens porten a capteniments irracionals?

Abans del cop d’estat de Pinochet, a Xile, els poderosos enemics del govern de Salvador Allende van provocar un desabastiment de productes bàsics, entre ells el paper higiènic. El mateix producte ha format part del desabastiment programat en altres casos anàlegs, des de la Venezuela de Maduro fins a la Polònia del general Jaruzelsky. En aquest darrer cas, la manca d’aquest paper tan apreuat fou un argument en contra del comunisme, incapaç, segons Lech Walesa, de garantir subministraments bàsics, que, en canvi, tots els països capitalistes gaudien a pleret. En fi, tot sembla assenyalar la importància cabdal del producte, tant pel seu valor d’ús com pel simbòlic. Ja està tot dit, si té un rotlle de paper, té un tresor. En altre cas, usi aquest full a l’estil antic de la meva infància.

Read Full Post »

FREUD FUMANT1Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?”  Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació,  Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl CAMP CONCENTRACIÓMarx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.

Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir FREUD FUMANTdignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors

FREUD FUMANT3 AMB LA FILLA

Sigmund i Anna Freud (la seva filla)

permanents i difícils de suportar.

No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.

*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir max schur freud living and dyingmolt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.

 

Read Full Post »

VIRUSLes passions sempre ens fan viure fora del temps que toca. Tan aviat ens remunten al passat com ens fan anticipar el futur. Així, la tristesa o l’alegria són convocades sovint per objectes absents més que pels presents. La por, però, que s’engendra en els records del passat, creix i s’engreixa amb el futur. Així, com ara l’espant a la infecció del coronavirus no és altra cosa que una por irracional per la incertesa d’un mal que ens pot arribar. (més…)

Read Full Post »

eutanasia-espanaHem de viure tant com es pugui o tant com calgui ? Som «propietaris» de la nostra vida i podem decidir «plegar de viure»? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar ‒ben dolorosament‒ els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment, escurçant l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és… I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se. (més…)

Read Full Post »

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra? (més…)

Read Full Post »

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »