Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2019

JUTGES OPERACIÓ JUDES“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat Miquel-Ferreres-dissabte-28-desembre-2019_1011848825001_68472137_651x314el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. Jo crec que España ja es troba en la segona fase. Ara ja ningú no s’hi veu del fum que envaeix totes les estances, que es confonen entre sí. L’incendi ha demostrat que en realitat totes són la mateixa, això és, el poder executiu, el legislatiu i el judicial, cremant amb el mateix foc, mentre els usuaris, ja incapaços d’apagar el foc, no troben la sortida de la casa. Són testimonis del OPERACIÓ JUDES MERDA JUTGESque dic el correctiu que l’alt Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de donar al suprem (sense majúscula, perquè l’únic que té de majúscul és la incompetència i el desvergonyiment), mentre ens trobem que inhabilitaran el President de la Generalitat per protestar per l’empresonament de Junqueres, de qui el TJUE diu que està injustament empresonat.  També és il·lustratiu el cas de l’Operació Judes (qui redimonis li va posar el nom?), un segrest d’estat en què la Guàrdia Civil s’ha inventat un cas delirant de terrorismeERMENGOL 20.12.19 JUNQUERES IMMUNE OSTIA A TS SP sense proves de cap mena, els jutges han fet empresonar (encara més) innocents durant mesos, el feixisme estatal s’ha esquinçat hipòcritament les vestidures i l’esquerra s’hi ha girat d’esquena. En fi, com diu el verset calabrès, coincidint parcialment amb nosaltres: «L’inferno è pieno / de notari e giudici, / uomini approbi / speziali e medici». L’infern és ple de notaris i jutges, d’homes honestos, especialistes i metges, això és, dels vertaders “Judes” que van (mal) parir l’operació.

Read Full Post »

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra?

El lector segur que coneix expressions com ara: «Prendre una decisió visceral», o «Tenir papallones a l’estómac», o «Estar cagat de por». Totes manifesten una veritat que coneixem des de fa temps: que hi ha una gran relació entre les operacions del ventre i les de la ment, entre el que som i el que mengem, com digerim i com expulsem el que ens posem a la boca. Ara potser ja estem en condicions d’inventar una frase anàloga a l’anterior: «El ventre té unes raons que la raó desconeix». Fixin-se que parlo del ventre, no de l’estómac. Ja sabem que hi ha persones que pensen amb l’estómac, això té un nom, mans cor ventregolafreria. Però no em refereixo a això, sinó al fet literal que pensem amb el ventre, concretament amb els budells. Saben que l’intestí té 200 milions de neurones? Semblaran poques o moltes, però pensin que és més que les que té al cervell, posem per cas, un gos o un gat. Què hi fan tantes neurones a l’intestí dels humans? Que no era el cervell l’òrgan que fèiem servir per a pensar?

Hi ha entesos que afirmen que l’intestí és el segon cervell perquè en ell es fabriquen molts neurotransmissors, unes substàncies que ajuden en la transmissió d’informació d’unes neurones a unes altres i que resulten essencials per al correcte funcionament del sistema nerviós. Pensin que el que anomenem «depressió», una coneguda i de vegades greu i duradora alteració emocional, no és més que el resultat d’una insuficient producció de determinats neurotransmissors, per exemple, la serotonina, el 95% de la CAGANERqual és fabricada justament a l’intestí prim. Entenen ara que una alteració del funcionament de l’intestí pot afectar la personalitat, el benestar o l’estabilitat psíquica dels humans? L’efecte contrari ja el coneixíem, però: quan estem nerviosos «tenim cagarrines»; i a l’extrem, acabem tenint «colon irritable», una malaltia psicosomàtica ben coneguda. En fi, tant parlar de les operacions del ventre i de la ment que gairebé em descuido de dir que parin compte, ara que s’atansen festes. Mirin què es posen a la boca. No pensin només amb l’estómac, ans posin seny, car altrament l’haurà de posar un intestí sobrecarregat.

Read Full Post »

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment».

Volgut lector, ara posi’s la mà al cor. Ha patit mai esperant ESPERANÇA FULLESinútilment una cosa que desitjava molt? S’ha sentit alleujat, descansat, feliç quan, finalment, s’ha alliberat d’aquesta esperança llargament frustrada?  I a la contra, l’esperança de superar una malaltia, de vèncer una situació penosa, d’aprovar una matèria que es resisteix, d’aconseguir la felicitat eterna… No l’han ajudat o ajuden encara a suportar les dificultats i ensopegades de la vida?

La mitologia no ajuda a desfer el dilema filosòfic. Hesíode explica l’origen dels mals que pateixen les persones amb la història de Pandora. Aquesta dona creada pels déus olímpics per tal de castigar els homes, massa afavorits des que Prometeu va robar el foc als Déus, és oferta en matrimoni al tità Epimeteu. La nit de noces ella destapa una àmfora ‒no hi fa res que la tradició digui que era una capsa‒ d’on surten tots els mals i Pandora (1)inquietuds dels éssers humans. Només va quedar dins Elpis (la deessa grega de l’esperança), presonera d’infrangibles murs a la revora de la gerra. Des d’aleshores la qüestió de si l’esperança és un mal o un bé és present. Si és un bé, què hi feia  en una gerra on només hi havia mals, destinats a castigar l’agosarat Prometeu a l’esquena dels humans? Si l’esperança és companya de la misèria i la desgràcia, perquè gairebé sempre naix al seu recer, com és que també acompanya la felicitat? Per què, a veure, qui són més feliços, els esperançats o els desesperats, això és, els que han perdut tota esperança?

És preferible confiar que demà serà un dia millor i passar com sigui l’avui o aquest és un engany tan funest com la desesperança de creure que tot anirà a pitjor? Mentre rumia aquestes qüestions tan profundes, concreti, pregunti’s ara si els catalans fem bé de conservar viva l’esperança de la independència, l’única que dona forces per seguir, o és millor abandonar-la tota, ajupir el cap i abaixar-se els pantalons.

Read Full Post »

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar.

Sovint sabem de persones que han estat trobades als seus pisos quan ja feia dies, mesos i SOLITUD DIBUIX VERMELLfins i tot anys que eren mortes. El darrer cas era el d’una dona de Madrid a qui els veïns van veure per darrer cop el 2004… Pensaven que estava en una residència. La van trobar al bany, les condicions d’humitat del qual van permetre la momificació del cos, d’aquí la manca d’olor que en altres casos fa d’alerta. Ningú no la va trobar a faltar, ni les seves germanes. Els del banc on tenia el compte s’estranyaven que no tingués els moviments típics de les despeses corrents. Només es registraven els ingressos de la jubilació i les despeses de manteniment: impostos municipals, llum, aigua, gas… Però com que no hi havia cap descobert, no van fer res. Fou una neboda qui va donar l’alarma.

La setmana passada, el programa «Trenta minuts» ens assabentava que al Japó cada any moren 30.000 persones soles a casa seva. Al país del sol naixent hi ha una crisi de la SOLITUD DONA DIBUIXfamília tradicional i que cada cop més persones romanen solteres i tenen menys relacions socials. Però el fenomen és universal. No és deu només al creixent nombre de divorcis ‒al capdavall, la gent que vol es torna a aparellar‒ o a la disminució del nombre de fills. El que hi ha és una pèrdua progressiva de la xarxa social. Cada cop ens fem menys amb els veïns i tenim menys amics. I quan ens jubilem, acabem perdent els companys de la feina, que s’adonaven quan no acudíem. Ara, si és per això, aviat el problema estarà resolt. Com que no hi haurà quartos per pagar-nos les pensions, haurem de treballar fins a morir. Se sabrà que hem mort perquè no haurem fitxat…

Read Full Post »

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra.

El refranyer no enganya. La veritat s’obre pas a través de les parets de les cases i tothom víctimes violència masclistasap del veí del quart segona que atonyina la senyora, que l’endemà apareix amb blaus a la cara i als braços i diu que ha entropessat. I tothom gira la cara i es tapa els ulls, i fa com qui s’ho creu. A tot estirar, una mirada de simpatia, un pessic de compassió, fins i tot un consell: «Això, dona, ho has d’arreglar al llit…». El pitjor, però, són les explicacions que troben alguns, potser de bona fe: «se li deu haver escapat la mà, dona». I altres, clarament de mala fe, comenten en veu baixa, perquè no ho senti : «Alguna cosa haurà fet, ella…»

Una dona maltractada abandona el marit i torna al poble, amb els seus pares. De seguida el poble en va ple. Ja se sap, la xafarderia. I els homes, al cafè, entre partida i partida de VOXMITAR -Salon-Plenos-pancarta-recuerdo_1413769291_113260181_667x375botifarra, diuen: «Anvaparar, amb la primera bufetada ja ha marxat…». El comentari simbolitza tot un credo, que és religió de molts homes i també de moltes dones. La idea segons la qual dos no s’enfaden si un no vol ha quallat en molts esperits femenins, educats en la submissió a l’home. I en molts homes, educats en la idea que el rol masculí, treball a banda, inclou el domini de la dona i els fills, tots en una infància permanent.  Tanco amb la piulada (25/11), d’una filla a son pare mort. Es tracta de l’escriptora Maruja Torres: «El Paisano cerraba tras de sí la puerta de casa y a mi madre lo primero que le caía era una hostia. Luego venían los tirones de pelo, las patadas. Lástima de infierno, papi».

Read Full Post »