CRIM I CÀSTIG

L’agost de 1865, Gueràsim Chistov, fill d’un comerciant i cismàtic religiós, fou acusat de l’assassinat amb premeditació de dues velles a Sant Petersburg: una rentadora i una cuinera, amb l’objectiu de robar l’ama de la casa. Tot l’apartament estava en desori i vàries joies havien desaparegut d’un bagul de ferro. Havien mort les víctimes a cops de destral. Aquest fet real va ser el punt de partida de la novel·la: Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski, publicada en forma de fulletó durant tot l’any següent. L’any passat celebràvem el seu 150 aniversari.

Read Full Post »

EL NOVIO DE LA MUERTE

La fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Read Full Post »

DRET A UNA MORT DIGNA

“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera.

Read Full Post »

TITES, TITES, TiiiiiiiiiteS!

Tites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el «suflé independentista»? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: «Ustedes saben cuan delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y que costoso es repararlo cuando se rompe». Renoi, mereix que li diguem, «A buenas horas, mangas verdes!»

Read Full Post »