Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.
En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu –o, gairebé pitjor, se’ls mostra– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.
A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.
Que les paraules tenen sexe ho sabem de fa temps: La cullera no és el mateix que el cullerot. Igual que el còlera és una malaltia i la còlera és el furor, el clau és per clavar i la clau per obrir, o el fi, que és l’objectiu i la fi és que l’acabament. Les mencionades, però, llevat d’algun cas, com el del pudor, que és vergonya i la pudor, que és mala olor, el mot femení no sembla tenir connotacions negatives o degradants. En canvi, com tothom sap, la translació femenina d’altres mots, com ara home públic o cortesà, dona com a resultat prostituta. Fa temps que per a les llengües que tenen flexió de gènere i on, per defecte, s’usa el masculí, es van buscar dues solucions protocol·làries. La primera, disposar el femení de situacions i càrrecs, i la segona, dir els dos articles a les presentacions: «benvolguts pares i mares»; «Els i les diputades». El resultat és més aviat magre, però si més no estalvia les conseqüències d’aquell acudit vell que relatava una conversa entre dues dones Una d’elles diu: «Em van convidar a una festa només per a gerents, jutges, directors generals, secretaris, interventors, caps de negociat, inspectors…» L’altra pregunta: «I vas lligar molt, o què?» 
«Doncs no, totes érem dones». 
La nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». 
Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossos
que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se 
sosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen.
El Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala 
més l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat. 
És una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament. En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir. 
‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.
La situació de la justícia a España és tan greu, tan greu, que ara ja només poden robar els rics. Hi ha tanta desigualtat al país que ara només poden sopar els que ja van tips, mentre que els que dejunen tot el dia han d’anar al llit, o al catre, o als cartrons del caixer, igual com se n’han llevat. Això és el món a l’inrevés. A l’alcalde de Jerez de la Frontera, l’andalucista Pedro Pacheco, li van obrir un sumari judicial l’any 1985 per afirmar que «la justicia es un cachondeo» en conèixer la decisió de l’audiència de Sevilla de suspendre l’ensorrament del xalet il·legal del cantant Bertín Osborne. Pacheco, advocat ell mateix, amb un nas molt fi, va ensumar-se l’inici del podrimener. 
Ramon Camats 