Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2019

MONEDA FRANCO 1Diuen els homes dignes de fe que els ocells aturaven el vol quan ell passava, i restaven miraculosament suspesos entre el cel i la terra; als galls se’ls estroncava la veu quan a trenc d’alba el cotxe presidencial recorria els ravals de la capital, i els talps deixaven de furgar quan ell trepitjava el terra del jardí…

Era tal el seu poder que fins els rellotges obeïen la seva veu, i es contava que els seus generals, a la pregunta -¿Quina hora és, Ramírez? Contestaven invariablement, -la que vostè vulgui, Excel·lència. Fins els homes del temps el consultaven perquè els digués quin dia farà demà, Excel·lència, car hom havia arribat a pensar que tenia poder sobre els elements i les estacions de l’any.

Quan un dia va anunciar que governaria amb mà ferma el país durant mil anys, ningú no ho va posar en dubte. De fet, molts ja havien oblidat -només els més vells en conservaven el record- el dia que fou proclamat conductor de pobles, cabdill de bornis i emasculats, mestre de les hores, mirall de vencedors, suprem dispensador de bondats  i llum i guia d’esmaperduts i perplexos.

FRANCO IMATGEDes que era jove ja es veia que arribaria a manar. El que tenia d’inescrutable la seva mirada, la invariabilitat del seu determini, l’alçada de les seves mires, que contrastava penosament amb la de les seves mides, el mostraven com un individu predestinat als llorers del poder.

En els llunyans dies, que el mirall trencat de la memòria només amb dificultat és capaç d’estrafer, va dirigir la darrera revolució que viuria el país en molts anys. No es decidí a encapçalar-la fins que no va estar convençut que guanyaria.

Quan va abastar finalment el ceptre del poder, després d’una llarga guerra i després d’eliminar, un per un, els que l’havien ajudat a guanyar-la, va decretar cent anys de pau. Ho féu amRrepresaliats-franquismeb l’esperança d’abolir la memòria de les horribles carnisseries que havia provocat i per a rescabalar els milers de mares que cada nit anaven en processó als cementiris del país.

Sempre havia pensat que més valia ser temut que estimat, per això no es va preocupar mai de desbaratar  la seva aurèola d’home cruel i despietat, li convenia. Li agradava que fos  proverbial la seva manca d’escrúpols i no es cuitava de desmentir el rumor -fals en realitat- que havia fet servir en una recepció, adobat amb pèsols i ceba tendra, el cadàver farcit del general  que havia ordit una conjura contra la seva persona.

Tanmateix, pensava que calia tenir amansit el poble. La seva mansuetud era imprescindible si hom volia conservar el poder. Tenia sempre present que el poble és com una immensa bèstia que cal tenir sempre subjecta i amarrada. El poble, pensava, ha de ser ensinistrat a obeir les lleis, no perquè siguin justes sinó perquè són lleis; aquesta era la seva íntima definició de justícia.

REPRESSIÓ FRANQUISTAPer aquesta raó, a l’empara de la seva ombra prosperaven tant els legisladors com els botxins; uns i altres li eren igualment necessaris: els primers havien de demostrar que la violència era dret, la tirania ordre, i la servitud progrés; els segons s’encarregaven de fer-ho experimentar als més recalcitrants.

Ens els discursos al poble, durant les Jornades de la Raza, sempre deia que governava  en el seu nom. I quan la gernació aplegada als seus peus bullia d’entusiasme, afegia que sota la seva mà ferma fins els més humils podien aspirar a les més altes dignitats, car havia abolit les velles servituds i ordres jeràrquics; essent tots iguals, tenien els mateixos drets.

Mai no va dir una veritat en públic; només al seu diari confessava els seus autèntics pensaments:

«Governo, sí, en nom del poble, però sense el poble. Els represento a tots i els administroCREU VALLE BANDERA FRANQUISTA a través dels que he escollit. Satisfaig les classes baixes, que es creuen representades perquè he abolit tots els ordres intermedis que les humiliaven: he aconseguit donar satisfacció al sentiment d’enveja i d’igualtat sotmetent tothom a la mateixa servitud. He satisfet també les classes elevades assegurant, en l’ordre material, la tranquil·la possessió dels seus béns, el seu benestar i enriquiment mitjançant la indústria i el treball… I el més important, ningú no es queixa i tots estan contents amb el que els ha tocat: uns amb el que els he deixat conservar o adquirir, i que em deuen a mi;  i uns altres amb el que somien aconseguir i que s’interposa entre ells i l’espectacle de la seva pròpia misèria.»

La seva laboriositat era escampada constantment per totes les ràdios del país, els locutors el descrivien, ara i adés, inaugurant obres públiques, redactant memoràndums INAUGURACIÓ EMBASSAMENTo dictant ordres. Deien que en els seus viatges duia sempre una llibreteta on apuntava les millores a fer en aquesta o en aquella carretera, i els ponts i embassaments que s’havien de construir.  Era sabut que no dormia mai, i els noctàmbuls que desafiaven el toc de queda permanent explicaven a mitja veu que els finestrals del palau presidencial sempre estaven il·luminats, i un contava que manta vegada havia entrellucat el seu perfil d’esfinx rere les cortines.

La seva vida privada era un secret que ni els més propers no coneixien. Només els metges, i sota l’amenaça de perdre la vida si parlaven, sabien dels bolquers a què l’obligaven els desficis del ventre, les rigideses de l’artrosi, la humiliació constant de la seva virilitat amitjanada o la impotència que només la seva crueltat compensava.

Els darrers temps de la seva arnada dictadura no sortia mai del palau presidencial, no volia que ningú no s’adonés dels estralls de la seva incontinència senil, per això gairebé ningú no recordava el seu rostre vertader. Tots tenien present el retrat fals de la seva efígie caduca, estampada a les monedes que deien, com una lletania, que era «Cabdill de tothom per la gràcia de Déu».

PROCESSÓ FRANCOUn dia, a les envistes d’un novembre efímer, va tenir un somni: es veié mort, estès en un altar, sota pali, i un milió d’esclaus, un plorant, altres aixecant el braç, uns altres quadrant-se, passaven pel davant. Però veié també, que una munió que escopia al terra es quedava, dreta, fora de la basílica on li rendien honors.

 

***

El dia que va morir, després d’una llarga agonia el principi de la qual ningú no FRANCO TOMBArecordava, després de mil operacions i resurreccions miraculoses del seu cos revellit i gastat per les inclemències del temps i el corc infatigable de l’edat; quan encara crèiem, convençuts per les proclames fantàstiques de les versions oficials, que arribaria al segon mil·lenni, ningú no s’ho va creure.

Encara estàvem persuadits de la immensitat del seu poder, que li permetia trastocar les hores, sobreviure a tot tipus de conjures i desmentir tots els averanys inequívocs escrits en les pedres i anunciats pels astròlegs i endevinaires. Pensàvem que ni les Parques no podrien penetrar la seva habitació que, com una nina russa, estava embolcallada de deu cambres, cadascuna amb set panys, tres bernats, cinc passadors i tres forrellats, de tan inaccessible que era. Quan el van dur a l’hospital, ni els més íntims podien creure que el FRANCO MORTvell assassí fos vençut per Aquella a qui tan bé havia servit fins el darrer moment. I no fou fins que el seu cadàver, damunt d’un llit de ferro, ple de tubs i de vies, no va començar a descompondre’s, infectant amb la seva olor nauseabunda les llars dels barris més propers, que algú va tenir esme de declarar-lo mort, embalsamar-lo ‒sempre havia dit que volia viure eternament, ni que fos mòmia‒, posar-lo en una caixa i sebollir-lo sota una creu immensa.

Ell, malgrat que sempre havia promogut l’engany permanent de la població, no creia les FRANCO I JUAN CARLOSseves pròpies mentides, sabia que havia de morir. Per això va deixar lligat i ben lligat tot el referent a la seva successió i a la del seu règim. Atès que el destí no li havia concedit hereu, aviat trobà un titella, ambiciós i llagoter, que s’avingué a fer de gos pastor, previ canvi de collar i garantia de corona. Així fou com més de quaranta anys van passar. I quan d’ell no en MINISTRA DE DOL FUNERAL FRANCOrestaven més que ossos, quan al seu forat només aranyes i escurçons li feien companyia, el règim que havia bastit, mancat de llum i guia, el cridà de nou. Es feren grans cerimònies, s’anunciaren miracles, la seva ànima fou convocada a les esglésies, als Parlaments i als carrers. A la fi el desenterraren amb honors, i la ministra vestida de negre escarabat, oficiant solemne del funeral invertit, el declarà viu.

Read Full Post »

ESCOPETEREl terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». Sens dubte, la destrucció del mobiliari urbà és violència contra les coses, una violència que no escau gens al moviment independentista, que tothora i arreu s’ha mostrat civil i pacífic. Ara, en res no és comparable aquesta destructivitat ‒d’altra banda, només atribuïble a quatre 1 OCTUBRE 2eixelebrats, i probablement a vint-i-cinc infiltrats i uns quants gamberros aprofitaocasió‒ amb la violència armada ‒aquesta sí, d’escopetes, porres extensibles i defenses‒ de la Policia Nacional i, també, ni que sigui ocasionalment, dels mateixos Mossos d’Esquadra. Aquesta sí que és violència, perquè a dreta llei, el terme només és aplicable a la que s’exerceix contra les persones.

«Mare, m’han buidat un ull» és el crit vertader d’angoixa d’un mal irreparable. Aquell qui una bala de goma ha fet orb, ho serà per sempre. Qui ha perdut un testicle d’un cop de porra, no TOPSHOT - People clash with Spanish Guardia Civil guards outside a polling station in Sant Julia de Ramis, where Catalan president was supposed to vote, on October 1, 2017, on the day of a referendum on independence for Catalonia banned by Madrid. More than 5.3 million Catalans are called today to vote in a referendum on independence, surrounded by uncertainty over the intention of Spanish institutions to prevent this plebiscite banned by justice.  / AFP PHOTO / Raymond ROIG 4638#Agencia AFPel recuperarà. Se’m dirà que si l’Estat és l’únic que pot exercir la violència legítimament és perquè aquesta violència, que en sí és sempre un mal, és tanmateix un mal necessari, car la seva finalitat és mantenir l’ordre públic. Jo respondré amb dues tandes: la primera, que l’ordre públic és sovint destruït justament per aquells que proclamen defensar-lo. L’única violència de l’u d’octubre de 2017 va venir de la policia. I la segona, si la violència policial és un mal necessari, de l’estil del que et fa el dentista quan t’arrenca un queixal corcat, cal que estigui ben justificada, no fos cas que sigui pitjor el remei que la malaltia.

En fi, volgut lector, no compri ni que li regalin, el fals relat que ofereixen els marxa protesta sentència diagonalmitjans de comunicació estatals. Per exemple, anomenaven  «constitucionalistes» els neonazis i feixistes de creu gammada al braç i drap franquista al coll que ahir agredien manifestants independentistes. Miri, admiri, les cinc marxes que ahir van confluir a Barcelona, i en les concentracions pacífiques de Lleida, Tarragona i Girona. Això i no pas cap relat delirant de les clavegueres de l’Estat, és l’únic que representa el moviment per la independència.

Read Full Post »

censura boca tapadaProhibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures.

Algunes, com la “democràcia” vigent al Reino de España, ja fan oposicions per esdevenir hispanitat amb pincesestats totalitaris, el model perfecte dels quals va ser descrit per George Orwell a la novel·la 1984.

Allà és el Ministeri de la Veritat* ­­(que, naturalment, s’ocupa de les mentides); aquí és el Ministeri de l’Interior i els seus acòlits: Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Junta Electoral Central, qui s’ocupa de la repressió, de la reescriptura de la història i de la restricció del pensament.  A la novel·la d’Orwell, la primera activitat del MINIVER* és escriure relats històrics que s’ajustin a les circumstàncies canviants. Si un dirigent del partit únic, molt important un dia, cau en desgràcia un altre, simplement és fet desaparèixer de totes les fotografies i reportatges dels diaris i també dels llibres d’història. Senzillament, no ha existit mai. Si el país ha canviat d’aliats en la guerra, cal que sigui dit que els nous aliats ho han estat des de sempre, i així tot. Ara, l’obra mestra censura escriure.jpgdel Ministeri és la “Newspeak” o Novoparla. Es tracta d’una nova llengua que s’imposa a l’administració, primer, i després a la població en general. Cada edició del seu diccionari té menys paraules perquè el que fan els seus artífex és podar el llenguatge per deixar-lo en els ossos; la finalitat no és altra que limitar l’abast del la intel·ligència, estrènyer el radi d’acció de la ment, fent impossible el crim de pensament. Quan ja no existeixin paraules com “llibertat”, hom ja no podrà dir que la llibertat manca o que desitja tenir-ne més; la llibertat ja no es podrà pensar tampoc perquè les persones ja no tindran la paraula amb què pensar-la. Així, els ciutadans només podran pensar amb les paraules que existeixin al diccionari i el seu pensament coincidirà plenament amb la doctrina del partit, amb la ideologia de l’estat totalitari. Què no era això a allò que aspirava el franquisme, també? No és aquest el somni humit de tot dictador?

L’España hereva de Franco aspira al mateix. El darrer dictamen de la JEC, prohibint que hispanitat segons ermengolTV3 usi determinades paraules com ara “presoners polítics”, diu explícitament que així s’evitarà que l’espectador arribi a la “conclusió falsa que, en efecto, existe un gobierno legítimo en el exilio, o persecución política de los consejeros”. Justa la fusta: si les paraules no hi són, les coses tampoc.

Read Full Post »

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. I amb ella s’enterraven ‒en el fons, espero que no‒ els seus crits d’angoixa, expressats en una carta ajuda christine renon dibuixde comiat per als seus companys. La carta l’escrivia el proppassat dissabte, 21 de setembre, des de l’escola on treballava i n’era directora. Dilluns 23, la trobaven morta a l’entrada del centre.

A la llarga carta, escrita a raig, apareixen i es repeteixen els que semblen els principals motius de la seva renúncia. Comença per l’esgotament, per les innombrables hores de treball que ella, mestra i alhora directora (sense equip directiu) d’una escola bressol St. Denis, ha de dedicar a les múltiples tasques que li són encomanades, des de les correccions, preparació de classes, reunions, avaluacions. El que diu serveix d’il·lustració per a aquells que, ignorants de la tasca docent, la mesuren per les hores de classe. Seria com si mesuréssim la feina d’un velocista per la durada de la cursa dels 100 metres llisos. education nationale epuiséSegueix per la diversitat de tasques que fan les mestres: mediadores, infermeres, assistents socials, psicòlogues i fins i tot comptables, després per la necessitat d’adaptar-se a canvis de gestió i de model d’ensenyament dissenyats per persones que no han posat un peu a les aules des de la infància; segueix amb una descripció de la barreja de semenfotisme i alhora exigència de l’administració, que no ajuda els responsables educatius i els carrega de responsabilitats; acaba amb el deure de sotmetre’s a controls i inspeccions absurdes, inútils i contraproduents per la tasca docent; la sensació que, en fi, hom carrega els docents, com més va més, amb tasques que no tenen res a veure amb l’ensenyament i sí amb la grotesca burocratització de la societat.

En fi, aquest suïcidi no és un fet aïllat, és un símptoma, com la febre, d’una malaltia delsuicide-christine-renon-directrice-bande-dessinee-une sistema educatiu. Les feines de contacte amb persones generen molt estrès, i més en la professió docent, abandonada de l’administració, discutida pels pares i potinejada pels pseudopedagogs i micropolítics. Parem compte amb les mestres, tenen cura dels nostres fills. Si no estimem, valorem i tenim cura de les primeres, és que poc ens estimem els segons.

Read Full Post »