Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2010

Fins i tot el lleig...


La frase del títol no és pas meva sinó de Ferran Aixalà, membre del grup de teatre i animació «Encara farem salat». La va penjar dimecres passat al mur del seu Facebook. En llegir-la vaig pensar que feia per ell. En efecte, en aquest sentit –ep, i també en el literal− en Ferran sempre va mudat.
Quan volem causar bona impressió ens vestim amb la roba que ens escau millor. I en qualsevol cas, sempre intentem anar arreglats, per nosaltres mateixos i també per cortesia cap als altres. La roba, tanmateix, és un element de distinció: no tothom té els mateixos diners i no pot anar a la darrera moda sempre. En canvi, el somriure és universal; rics i pobres poden dur el mateix, i sempre els escau bé. Un somriure ben portat, de fet, estalvia la correcció de la roba, fins i tot la del rostre. No tots els individus tenen les faccions agradables i ni tant sols regulars. Malgrat tot, paradoxalment, un somriure radiant fa bonica la persona més lletja.
El rostre d’una persona, com la roba que du, pot tenir arrugues. El cas és que n’hi ha al rostre que no són pas productes de l’edat sinó de l’enregistrament perpetu que la pell del cos fa de l’optimisme i l’alegria que el seu portador exhibeix. Diuen que a partir d’una certa edat tots tenim el rostre que ens mereixem. Per això, les arrugues de l’alegria no són pas una penyora sinó un trofeu. (més…)

Anuncis

Read Full Post »


Quan de nen veia una pel•lícula americana de judicis hi havia una cosa que no deixava de sorprendre’m mai. Era el moment en què el testimoni de torn era cridat a l’estrada per a declarar i hom li feia posar la mà dreta damunt d’un Bíblia i li preguntava: «Jura vostè dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, amb l’ajuda de Déu? El cert és que em sorprenia el to cerimonial de la pregunta, que s’intuïa pel fet de formular-la de manera tan redundant i complicada. Aleshores no m’adonava de la importància que tenia i té la formulació mateixa. Dir la veritat, en efecte, no és necessàriament dir tota la veritat; i dir només la veritat exclou necessàriament l’enunciació d’informació irrellevant o, el que seria pitjor, d’informació que pugui induir a error o a malinterpretar la que sí que és pertinent.
En els judicis, on es tracta de prendre una decisió: si l’acusat és culpable o no d’allò de què se l’acusa, quina de les dues parts té raó en la demanda, etc., és imprescindible que el jurat tingui informació veraç, completa i fefaent. D’aquí la pregunta per la veritat, tota la veritat… (més…)

Read Full Post »


Una vegada vaig sentir algú que deia que l’onzè manament de la llei de Déu era no destorbar. Vaig pensar que es tractava d’una collonada. Els anys i una mica d’experiència m’han fet adonar del contrari.
A la vida és tant important fer les coses bé com fer-les oportunament. Com diu l’Escriptura, hi ha temps per a tot i un temps per a cada cosa. El que resulta difícil és entendre la primera i encertar la segona. El fet és que a les persones ens costa adonar-nos que alguns cops fem nosa als altres; que la nostra presència o la nostra intervenció, pel que provoca o pel que impedeix, és innecessària, inoportuna o pertorbadora. Exemples en trobem a cabassos: l’espelma, voluntària o no, conscient o no, dels amors d’una parelleta, el marmessor testamentari que, volent vetllar perquè es compleixi la voluntat del difunt, obstrueix l’entesa amistosa dels hereus, i la sogra, que me’n dieu de la sogra, el prototipus dels dijous humans!
En política, on el més ruc es creu imprescindible, costa molt adonar-se que es fa nosa. Els líders dels partits o els candidats que s’han presentat a unes eleccions, per bé que hagin fet correctament la seva feina i fins i tot ho hagin fet exitosament, sempre arriba un moment que han de donar pas a altres. (més…)

Read Full Post »