Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.
L’afer Dreyfus s’inicia el 1894 quan es descobreix un informe redactat per un oficial francès amb informació rellevant per a l’estat alemany. Un cas de llibre d’espionatge, vaja; hi ha un talp a la comandància francesa. Un oficial és acusat sense gairebé proves, però és jueu, així que no es mira prim. Després d’una intensa campanya antijueva a la premsa, se’l jutja expeditivament i condemna a 
presó perpètua a l’illa del Diable de la Guayana francesa, a 7.000 quilòmetres d’Europa. L’exèrcit francès ja ha trobat un boc expiatori.
Poc després es descobreix l’autèntic redactor de l’informe, el tinent coronel Sterhazy, però els jutges militars, obligats a jutjar-lo, el declaren no culpable. És clar, condemnar-lo implicaria reconèixer innocent el jueu Dreyfus. Per tant, al primer error judicial s’hi afegeix ara la prevaricació i la mala fe expressa.
Aquest afer, malgrat l’aparent llunyania temporal i temàtica, és anàleg al capteniment de les institucions espanyoles: govern, tribunals i premsa, en relació a l’afer català. Tenim acusacions inventades directament, manca de proves, tergiversació del codi penal i invenció d’un de nou ad hoc. Tenim primer manipulació del poder judicial per part del govern, i ara a l’inrevés. I finalment, tenim una premsa que demana sang de català, i que cada dia menja català violent i colpista per esmorzar, dinar i sopar. I si pot ser ben gras i peixat. És per això que, com Zola, jo acuso uns i altres, dirigits per l’hereu del dictador: Llarena, Marchena, Sáenz, Rajoy, TC i TS…, de criminals i prevaricadors. La veritat està en marxa, al final veurà la llum.
El terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». 
La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. 
La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. 
Demà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino. 
Miquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles 
intervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!). 
«Només sé que no sé res» és una màxima filosòfica. Sòcrates pensava que únicament qui reconeix la pròpia ignorància es troba en el camí que, eventualment, pot conduir a la saviesa. I tenia raó, els més ignorants, en realitat, són aquells que es creuen tan llestos que ja no els cal aprendre res ni escoltar ningú. No vull dir amb això que Zoido, Soraya Sáenz i Rajoy tinguin un autèntic esperit filosòfic, per bé que les seves respostes, com a testimonis del tribunal que prejutja els presoners polítics, ho puguin fer pensar. 
