No emprenyeu les vespes… És el significat de l’adagi del títol. Li devem a Plaute Amphitryon, 707)*, i és tan cert ara com fa dos mil anys. En efecte, tan ruc és donar una puntada a niu de vespes com apagar foc amb benzina. Cap persona assenyada no ho faria. Però l’Estat espanyol fa dies que ha perdut el seny, com brau embogit per la pica, que envesteix tot el que es mou.
Si Franco fos viu, ja els hauria afusellat. I per la mateixa (falsa) raó que feu afusellar tants republicans, després d’aniquilar la República. Fou per «Colaboración con la 
rebelión» que els tribunals de la Dictadura va jutjar milers de ciutadans i els va condemnar a ser passats per les armes. Resulta paradoxal que el feixisme colpista acusés de rebel·lió els defensors de la República, però no té res d’estrany en qui jutja els altres per la imatge que li retorna el mirall. Així, doncs, què té d’estrany que l’Estat construït pel cop d’Estat de 1936 repeteixi les mateixes gestes? Al capdavall, les acusacions són les mateixes, igualment infundades, i cerquen el mateix resultat: la revenja. L’únic que canvia és la pena. Probablement aquest és un dels poquíssims mèrits de la Transacció (Transició per als constitucionalistes) entre el franquisme i l’oposició democràtica: el canvi del codi penal. Ara ja no inclou la pena de mort (que Franco va aplicar fins que ell mateix ja tenia un peu al Valle de los Caídos, por Dios y por España…), però encara contempla penes més dures pels qui posen en perill la seva «Unidad de Destino en lo Universal» que per als violadors de noies innocents.
Els presoneres polítics d’ara, com els que ho foren entre l’any 1936 i el 1975, seran jutjats 
i condemnats per la llei, sí, però per una llei injusta. I ara, fins i tot inventada per reinterpretació. El 1939 el franquisme es va treure de la màniga la «Ley de responsabilidades políticas», que buscava «liquidar les culpes contretes pels qui van contribuir a forjar la subversió que va culminar en el sagnant enfrontament»… Ara es treuen de l’armilla tant la rebel·lió com la violència, que només s’aguanten amb paraules. Deixeu-me dir que si els catalans seguim fent el paper de rucs albardats que ens ha caracteritzat fins ara, més de quatre ens desjunyirem del carro, que només va al pedregar. Catalans, catalanes, o som vesper o no som res.
*Erasme de Rotterdam va publicar, fa uns cinc-cents anys, una colla de comentaris a 
diversos adagis grecs i llatins. Els llibres, car n’hi ha diverses edicions i volums, es titulava: Adagiorum Chiliades Quatuor. (el nom «quatuor» indica que es publiquen els primers quatre mil adagis). L’adagi: Irritare crabrones (de noli irritare crabrones) 1,1,60 S. 4445.
‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents! (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) Que jo visc a la prehistòria, dius? Que no sé que hi ha altra gent que es divorcia quan no s’entén i no passa res? És clar que ho sé, que et penses, que visc a la figuera? Però no n’he de fer res del que fa altra gent. Si altres se separen deu ser perquè els dos volen, entens. I jo no vull, així que punt i final, en sents? Punt i final! (…) Però què dius, que te n’aniràs tant si vull com si no vull? Això serà si et deixo! (…) Ah, que no m’has de demanar permís per a deixar-me! Mira-te-la, l’espavilada! És que és igual que me’l demanis com si no. No te’n vas i ja està, ho veus? I no em miris amb aquesta cara de prunes agres. Et queda clar d’una punyetera vegada? Tu a mi no em 
deixes, perquè si em deixes, et mato!
saber-se fer estimar, només saben fer-se témer.
Sext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat. 
El judici de Salomó (I Reis, 3,16-28) és una anècdota excel·lent que exemplifica l’enorme dificultat que hi ha a jutjar bé. Suposo el lector mínimament avesat: dues bagasses han parit recentment, però una, sense voler, ha mort el fill en adormir-se-li damunt. Aleshores, d’amagat, canvia el nen pel de l’altra, que és viu. Aquesta, en adonar-se’n, reclama el seu fill. Amb la disputa oberta, les bagasses van a trobar Salomó. És impossible saber quina diu la veritat, car les dues sostenen que el nen viu és el seu. Salomó pren una opció arriscada, que ara cap manual de jurisprudència aconsellaria. Demana una espasa i ordena que el nen sigui partit per la meitat, i que se’n doni una part a cadascuna. Una accepta la sentència sense piular, però l’altra la rebutja, dient: «Dóna-li l’infant viu. No el matis» 
Agustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel 
bufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: 
«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. 
Durant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors. 
