«Prendre el pèl» és una expressió castellana que molta gent usa, a hores d’ara, en lloc de la pròpia. De fet, és una còpia del castellà: «Tomar el pelo», un dels molts préstecs que fem a la llengua colonitzadora en detriment de la nostra, que té expressions i termes equivalents, com ara la del títol.
A Castella, terra d’inquisidors, des del Renaixement i fins la República, a l’entrada de les viles, hi havia uns monuments amb quatre columnes i una creu aixecada damunt d’unes escales al mig. Sovint tenien un sostre de fusta noble, cobert de teules àrabs. Aquests llocs s’anomenaven «Humilladeros» i justament allí humiliaven, escarnien i castigaven les persones que havien desafiat el poder establert. Davant del públic, convocat pels agutzils, els tallaven el pèl arran, a homes i dones. Es coneix també que, en acabar-se la guerra que seguí al cop d’Estat de 1936, moltes dones republicanes foren tractades de manera semblant. Per tot plegat, l’acte prendre-li el pèl a una persona té aquesta connotació negativa.
A Catalunya tenim l’expressió «aixecar la camisa», l’origen de la qual, segons diuen, també té a veure amb un context de càstig o revenja. A l’Edat Mitjana, quan les descripcions físiques eren insuficients, no existia la fotografia, no hi havia DNI ni es podia identificar ningú per les empremtes dactilars, hom marcava els delinqüents de forma diversa. En alguns indrets, amb amputacions i en altres amb marques amb ferro roent a l’esquena. Així, per comprovar si algú havia comès un delicte, hom li aixecava la camisa. ***(veure nota al peu)
Sigui com sigui, la transició entre un context de càstig penal, on el significat de l’expressió provenia d’una marca o experiència deshonorable i vergonyant, cap a un significat en què prima l’engany, especialment aquell tipus de frau en què hom abusa de la credulitat d’algú o s’aprofita de les seves flaques, no exigeix una metàfora gaire arriscada. De fet, hores d’ara és encara perfectament aplicable, tant en el vell com en el nou sentit. Provem amb algun exemple: «Amb la ‘taula de diàleg’ el govern espanyol ens està aixecant la camisa.» Aquesta és massa evident, oi? Què tal: «El nostre propi govern ens aixeca la camisa mentre sosté ‒i potser fins i tot creu, espera o desitja‒ que ell no es deixarà ensarronar.»
*** Explicar ara amb detall les expressions equivalents en francès, anglès i alemany ens duria molt lluny, basti amb la seva traducció: «faire marcher quelqu’un», fer caminar algú; «Pull somebody’s leg», o estirar-li la cama a algú, i «an der Nase herumführen», dur pel nas algú. La francesa i l’alemanya suggereixen molt clarament que l’engany consisteix a dur l’enganyat per on l’enganyador vol. Per això en francès la frase ho diu sense ocultació, mentre que en alemany s’usa la metàfora d’estirar pel nas, com si l’enganyat fos una vaca a qui hom du estirant la corda anusada a l’anella del morro. Quant a l’expressió anglesa, té un origen tan truculent com les ibèriques. Es diu que quan hom era executat per penjament, per tal d’escurçar l’agonia del penjat, hom l’estirava per les cames. Avui en dia, per produir un efecte semblant, hom deixa caure de certa alçada el reu, amb la soga al coll, a fi que se’l trenqui amb l’estrebada.
Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial. Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE trobarà que el meu JO ACUSAT, i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions. És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.
en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat. L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!, les que jo havia sembrat amb gran esforç…
Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. 
El terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». 
La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. 
La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. 
Demà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino. 
