Tomas Paine va escriure «Common sense» al gener de l’any 1776, sis mesos abans que les tretze colònies angleses a Amèrica declaressin la seva independència del regne britànic. El pamflet va ser llegit arreu, es van vendre 500.000 còpies en poc temps, i va preparar el camí mental que els americans havien de recórrer fins a prendre el determini de volar sols. Al text, Paine diu que els americans no s’han de limitar a discutir amb la corona anglesa les abusives taxes amb què aquesta els empobreix. El que han de fer, al marge de qualsevol altra consideració, és lluitar per la independència, perquè és l’única cosa amb sentit comú que poden fer. Tot seguit parla de la república, que és la forma de govern que correspon a un poble racional que no vol ser esclau d’una monarquia hereditària que distingeix falsament entre reis i súbdits i per acabar apunta quatre idees sobre els passos que s’han de fer. L’escrit de Paine és molt interessant perquè, sense cap rancúnia contra els anglesos ‒ell també ho és, per naixement‒ s’adreça a tots els habitants de les colònies, per tal de fer-los veure que, amb independència de si estimen més o menys la pàtria de naixement, han d’adonar-se que no els convé en absolut seguir sotmesos al seu domini tirànic.
La literatura de les declaracions d’independència és molt florida, i España compta amb el dubtós honor d’haver estat objecte de moltes. Totes fan referència al dret a constituir un estat nou, a la necessària llibertat dels pobles i a les infames condicions en què la monarquia espanyola manté els seus súbdits de les colònies. La més antiga d’aquestes declaracions és l’Acta d’Abjuració dels Països Baixos, de 26 de juliol de 1581, on es diu que «Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per obeir les seves ordres, sinó que va crear el príncep per a governar per al bé dels seus subjectes. I quan no es comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els subjectes només l’han de veure així.» A la declaració parlen del monarca, però si mirem el capteniment habitual del regne d’España, oi que fa una estranya impressió d’actualitat?
Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial. Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE trobarà que el meu JO ACUSAT, i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions. És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.
en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat. L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!, les que jo havia sembrat amb gran esforç…
Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. 
El terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». 
La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. 
La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. 
Ramon Camats 