La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. El TC no volia prevaricar, suspenent els diputats i alhora els drets polítics del milió llarg dels seus votants. La presidència del Congreso no volia prendre una resolució 
tan injusta moralment i alhora de dubtosa legalitat. En fi, que s’han anat passant els acusats per veure qui entomava el mal tràngol, a la fi, amb la pressió dels tercers (Sanedrí, aquí el «trifachito») la mesa s’ha engolit el gripau. Ara ja veiem, en clau maquiavèl·lica, perquè van fer la «concessió» etnicista de posar presidències «catalanes» al Congrés i al Senat. Justament ho van fer perquè uns catalans (de naixement) clavessin el punyal de la tirania i l’arbitrarietat a uns altres catalans, i de retruc, «per a més inri», al poble sencer de Catalunya que els vota.
Per molt que els catalans «siguem un tros de pa» (expressió que ve del pa beneït de 
l’Eucaristia), i de vegades semblem rucs albardats, en realitat «estem que trinem». L’expressió naix de l’estat d’ànim que tenien els capellans després de fer tres misses seguides al matí, amb l’obligació de fer-les en dejú, que alterava notablement el seu humor. Espero que d’aquesta, demà, cap dels lectors que ha arribat fins a aquesta línia no voti pel Sanedrí, ni tampoc per Herodes o Pilat. (Nota bene: aquest article ha estat publicat a SEGRE dissabte, 25 de maig, un dia abans de les eleccions, durant la “jornada de reflexió”)
Demà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino. 
Podrem dir, ara amb totes les lletres, que España té presoners polítics. La imatge no podrà ser més evident: Cinc persones que els seus carcellers consideren delinqüents han estat escollits representants legítims del mateix estat que els empresona. Cinc persones que estan essent jutjades per les seves activitats polítiques surten de la presó amb barrots per entrar en una altra amb butaques. Diferències: els barrots i les butaques. Semblances: arreu tindran policies vigilant que no es moguin ni escapin. Es veu que ni a l’hemicicle no tindran llibertat de moviments: El Tribunal Suprem els ha permès anar a recollir personalment l’acta de diputats i senador a la mesa però, evidentment, no els ha deixat parlar amb la premsa (no els han posat morrió, tanmateix). Així doncs, en realitat, la seva sortida de la presó no serà més que una escenificació, un acte més de la tragicomèdia (per uns tràgica i per altres ridícula) en què s’ha convertit per a l’estat la gestió repressiva del procés d’independència de Catalunya. 
Miquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles 
intervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!).
quan el vent bufa Gregal, el veiem dir al Parlament que cal molt diàleg; però un altre, quan bufa Llebeig, de costadet amb Arrimadas, el veiem riure’s de Jordi Turull, el dia abans que l’empresonin per tal d’avortar la seva investidura com a president de la Generalitat. Ja no cal que parli, oi, de les seves ballarugues progressistes a ritme de les cançons de Queen, ni tampoc de les seves manifestacions unionístico-patriòtiques amb el Trifeixisme, al so de l’himne de Falange. En fi, Miquel, que tinguis bon vent (el Llevant, cap a ponent), i barca nova.
«Només sé que no sé res» és una màxima filosòfica. Sòcrates pensava que únicament qui reconeix la pròpia ignorància es troba en el camí que, eventualment, pot conduir a la saviesa. I tenia raó, els més ignorants, en realitat, són aquells que es creuen tan llestos que ja no els cal aprendre res ni escoltar ningú. No vull dir amb això que Zoido, Soraya Sáenz i Rajoy tinguin un autèntic esperit filosòfic, per bé que les seves respostes, com a testimonis del tribunal que prejutja els presoners polítics, ho puguin fer pensar. 
La Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de Secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig «violar» una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida. 
Si jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era». 
Examinem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. 
