Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda.
El documental mostra la fondària de la criminalitat governamental, q
ue no té per origen el darrer govern. Recorden la frase «El estado de derecho también se defiende en las alcantarillas», la va dir Felipe González, referint-se als assassinats comeso
s pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación ). Ho tenia tan clar com més tard Rajoy i Fernández-Díaz. L’estat ‒no jo diria l’estat de dret, perquè això seria una altra cosa‒ té les seves raons, les anomenades «raons d’estat», ocultes i no divulgables, que justifiquen tots els crims, que permeten saltar-se les pròpies lleis o posar-se pel damunt d’elles, i que trenquen amb el principi democràtic que equipara legalitat i estat.
La criminalitat dels governants té una segona dimensió, que no és més que l’altra cara de la moneda de la primera ja descrita. En la seva formulació teòrica, sembla una paradoxa: es tracta de la «legalitat com a ideologia.» És molt més que una forma de santificació de la llei o que una caricatura de la legalitat com a valor. Es tracta de posar la legalitat al servei exclusiu d’una opció política, convertint-la exclusivament en l’extensió d’un poder amb interessos concrets. Significa també anomenar il·legal tot el que fa l’adversari polític, fent entrar la política en un altre terreny. Franco hi tenia la mà trencada: la «Ley de responsabilidades políticas» de 1939 convertia en il·legal tota la legalitat republicana. Ara, els hereus polítics d’aquell criminal intenten, al seu torn, la criminalització de la 
dissidència i de l’autonomia política més potents amb què s’ha trobat la raó d’estat des de 1936. Per quina raó, sinó, diria Albiol que a Catalunya s’està preparant un «cop d’estat polític? Per quina raó, si no, s’insisteix en el fet que el referèndum és il·legal, quan no ha estat ni tan sols convocat? És clar, és il·legal perquè ho ha de ser, no poden acceptar que sigui una altra cosa. El referèndum és, hores d’ara, la millor expressió de la dissidència i de la independència de Catalunya.
Abans d’ajupir-se per aixecar el pes, el practicant d’halterofília s’estreny fort el cinturó. Hi ha una bona raó per a fer-ho. L’esforç podria provocar-li una hèrnia si no anés ben estrebat. Per la mateixa raó els castellers s’estrenyen bé les faixes abans de començar tota la cerimònia dels aixecaments, una mena d’halterofília coreogràfica molt més vistosa i espectacular. 
