Sext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat.
Valeri Màxim, relata la història a Factorum ac dictorum memorabilium, (Fets i dits
La violació de Lucrècia, per Sext Tarquí, precipità la caiguda de la monarquia.
memorables) una obra plena d’històries i fets diversos amb intencionalitat moralitzant; tot un compendi d’avisos per a navegants en aquest mar enverinat que és la política. Valeri conclou el seu relat amb un comentari agut sobre l’entesa paternofilial: «L’astúcia del vell es va correspondre amb la sagacitat del jove».
L’anècdota m’ha fet venir a la memòria Soraya Sánchez de Santamaria, que presumí, el 16 de desembre de l’any passat d’haver aconseguit, amb l’aplicació del 155, que ERC i Junts per Catalunya «no tengan líderes porque están descabezados». I m’he adonat que, malgrat la perversitat de la frase i de la intenció que 
l’animava, Soraya tenia raó. Els grups que formen el govern no tenen líders dignes d’aquest nom, els que ara passen al davant són actors secundaris que manen per delegació i que mai no haurien imaginat que els tocaria fer aquest paper. Sense líders, i sobretot, sense líders capaços d’entendre’s, la política catalana està empantanegada. Assetjat el govern per tots costats, amb C’s i PP vomitant odi a cada intervenció, PSC xiulant com si la cosa no anés amb ells, els de la CUP 
aprofitant cada feblesa per estrènyer més el cargol, la (in)Justícia espanyola collant el Parlament i restant-li marge de maniobra, sembla que no hi hagi sortida. Però no hem de perdre l’esperança. Recordem que Tarquí el Superb, el «descabezador» perdé el seu cap tot seguit, i la República de Roma fou proclamada. Si l’analogia amb el nostre assumpte val d’alguna cosa, el primer ja ha passat, amb paciència, i una mica més de coratge i intel·ligència, arribarà la segona.
El judici de Salomó (I Reis, 3,16-28) és una anècdota excel·lent que exemplifica l’enorme dificultat que hi ha a jutjar bé. Suposo el lector mínimament avesat: dues bagasses han parit recentment, però una, sense voler, ha mort el fill en adormir-se-li damunt. Aleshores, d’amagat, canvia el nen pel de l’altra, que és viu. Aquesta, en adonar-se’n, reclama el seu fill. Amb la disputa oberta, les bagasses van a trobar Salomó. És impossible saber quina diu la veritat, car les dues sostenen que el nen viu és el seu. Salomó pren una opció arriscada, que ara cap manual de jurisprudència aconsellaria. Demana una espasa i ordena que el nen sigui partit per la meitat, i que se’n doni una part a cadascuna. Una accepta la sentència sense piular, però l’altra la rebutja, dient: «Dóna-li l’infant viu. No el matis»
seus magistrats són incapaços de jutjar «salomònicament». I no ho dic per les evidències externes de moltes de les seves accions, que sempre poden ser interpretades benèvolament com malaptesa o rigidesa d’esperit. Ho dic per les paraules que molts d’ells han expressat voluntàriament en un xat, conegut ara, on vomiten la seva voluntat contra Catalunya. Les evidències externes ja ens eren conegudes, i eren molt diverses: acusacions sense proves, negligència o recusació de 
proves en contra, abús injustificat i contrari a la llei de la presó preventiva, etc. En un altre ordre de coses, el rebuig de la fiscalia de dur al Tribunal Suprem el cas del fals màster de Casado és un glop més de fel. És clar, com han de jutjar qui els proporciona prebendes i càrrecs? Les evidències internes, però, són la confirmació de la Injustícia que regna a España. Els jutges són part de les seves pròpies causes, i això invalida, com hi ha món, qualsevol judici.
Agustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel 
bufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, Diana, acostumada a no fer cas els que la festegen, en fa d’aquell que no li’n fa a ella. Vegeu l’anècdota personal a partir de la qual el bufó extrau aquesta lliçó de vida: «Atento, señor, he estado, / y el suceso no me admira, / porque eso, señor, es cosa que sucede cada día. / Mira: siendo yo muchacho, / había en mi casa vendimia, / y por el suelo las uvas nunca me daban codicia. / Pasó este tiempo, y después / colgaron en la cocina las uvas para el invierno; / y yo, viéndolas arriba / rabiaba por comer dellas; / tanto que, trepando un día / por alcanzarlas, caí y me quebré las costillas. / Éste es el caso, él por él.»
L’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu «valido» el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, començada amb l’històric Còrpus de sang, guerra que faria que Catalunya perdés el Rosselló (a Catalunya Nord) i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una 
noble catalana, la qual es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb una estratagema enganyosa que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castella i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.
«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. Així, per exemple, el principi de la igualtat entre sexes, hauria de formar part del sistema legal fins i tot d’una societat masclista. Com es veu fàcilment, aquesta aspiració en molts llocs és encara una utopia, per bé que aquest principi es va declarar universal per l’ONU el 25 de juny de 1945. Segons uns altres, en canvi, les lleis no han de dependre en absolut de cap principi moral universal. Són legals, justes i legítimes si han estat promulgades per les institucions que controlen un territori i són capaces d’imposar obediència a aquestes normes, és a dir, si són un producte estatal. Altraqment dit, les lleis són justes només
perquè són lleis, i no són lleis perquè siguin justes.
Té alguna similitud el que va passar aleshores amb la pugna actual entre els sistemes jurídics europeus: alemany, belga i anglès, i l’espanyol, encarnat pel jutge Llarena? En un cert sentit no, perquè el jutge espanyol no ha aplicat les lleis penals correctament sinó que ha forçat l’acusació fins a nivells inversemblants. La prevaricació d’un jutge no invalida un sistema legal. Ara bé, el fet que el Tribunal Suprem espanyol demani, per exemple, que Llarena sigui defensat per l’Estat contra l’acusació presentada contra ell per parcialitat (i així, prevaricació) pels polítics catalans exiliats i acceptada pels tribunals belgues, sí que retrata el sistema judicial espanyol en el seu conjunt. El Tribunal Suprem afirma que Llarena no pot ser investigat per un jutjat europeu perquè
justament representa el poder de l’Estat espanyol. Hi pot haver un Nuremberg particular per a Llarena? No, però sí per a la (in)Justícia espanyola. Ja queda tot dit: les cagades, les prevaricacions i les falses imputacions, atribuïbles fins ara només al jutge Llarena ja poden ser imputades a tota la judicatura espanyola i, de retruc, a tots els poders d’España. Als ulls del món jurídic europeu, més just i independent, el sistema jurídic espanyol ja està condemnat.
Durant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors. 
A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar? 
Temps era temps, ser ateu era delicte a la civilitzada Europa. El vuit de gener de 1698, l’estudiant escocès Thomas Aikenhead, de vint anys, va ser penjat a la forca a Edinburgh. Havia estat condemnat pel delicte de blasfèmia. Ha passat a la història per ser el darrer executat al Regne Unit per aquest motiu. 
