Prendre partit no és fàcil. Hom s’ha de mullar; ha de mostrar les seves preferències i, eventualment, ha d’abandonar el lloc. Frases com ara «més val boig conegut que savi per conèixer», il·lustren de biaix el punt fins al qual ens fa mandra canviar, moure’ns. Por al risc, manca d’energia per afrontar el canvi, mandra, són els puntals de l’immobilisme que ens condemna: a mantenir una relació tòxica, a aguantar un cap que menysté, a sotmetre’s a una injustícia continuada, a romandre subjugat a un estat que roba i humilia…
Durant anys, segles, els catalans hem romàs en aquesta tessitura. Derrotats militarment
La Guàrdia Civil escorcollant la revista El Vallenc a la recerca de paperetes del referèndum…
(dilluns, amb la Diada, rememorem el fet) i un cop llepades les ferides, ens hem adaptat a l’assimilació política, social i lingüística amb l’esperança de l’esclau que creu que, íntimament, pot ser lliure fins i tot carregat de cadenes. Aquesta actitud estoica ha dut a l’autoengany. Catalans eminents s’han cregut espanyols com els altres, fins que la realitat del menyspreu i la discriminació els ha fet veure la llum. Ja és història el discurs del general Joan Prim al Congreso de los Diputados, del 27 de novembre de 1851: «Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son vuestros colonos o son vuestros esclavos? Sepamos lo que son, dadles el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonia. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de 
gigantes; dos banderas flotarán por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce, y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita: porque así, y solo así, doblareis nuestra cerviz; porque así y solamente así venceréis nuestra altivez; así y solamente así domareis nuestra fiereza.» Frases que, tanmateix, revelaven una voluntat sincera d’integració, de prudència i del «seny» que diuen que ens caracteritza. El mateix que a Prim li feu pronunciar, en una altra ocasió, ara sí, en la nostra llengua: «Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure». Fidels a aquesta
Companys, 6 d’octubre 1934
actitud, la proclamació de l’Estat Català dins la Federació Espanyola, promoguda per Bartomeu Lostau a la Diputació de Barcelona el 9 de març de 1873, o la declaració de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola de Companys, de 6 d’octubre de 1934, són expressions més de voluntat d’integració que de ruptura. Ja no dic res de l’ànim que ha presidit els darrers quaranta anys, i així fins 2010. Però ara ja s’ha acabat. España s’estima molt tal com és, tant com no ens estima tal com som. En bona hora decidirem. Encara que tinguem mandra o ens resulti incòmode, no ens podem permetre l’equidistància, l’abstenció o la indiferència. O són còmplices o són covardes.
Com que els Mossos d’Esquadra, malgrat estar mancats d’efectius i d’informació rellevant per fer la seva feina, ho han fet tan bé que han passat la mà per la cara als cossos de seguretat de l’estat i el seu govern, ara hom tracta de desacreditar-los com sigui. La Brunete mediàtica, que no descansa ni quan vetllem els morts, s’encarrega de donar veu a les clavegueres de l’estat. Així, si un sol mosso va matar quatre terroristes és perquè era un ex-legionari, diuen. En altre cas, els mossos, per defecte, són independentistes. Si els mossos no van evitar l’atemptat és perquè no tenien la saviesa de la Policia Nacional ni la de la Guardia Civil; no hi fa res que, en un gest increïble de cinisme, la SUP i l’AUGC (els cossos policials de l’estat) facin un comunicat on, alhora que es queixen d’haver estat marginats 
de l’operació antiterrorista, confessen que no havien lliurat als Mossos una informació rellevantíssima sobre l’imam de Ripoll, que els hauria anat molt bé per, eventualment, evitar els atemptats. Com es pot retreure a algú quelcom que hauria pogut fer diferent només si hagués tingut una precisa informació que tu li has ocultat?
no diu qui ha de tenir-hi fil directe: ho deixa a criteri dels estats. Així doncs, que l’estat espanyol obligui els Mossos a pidolar informació (que després els nega) és una decisió política que, com s’ha vist, té un preu de sang. No cal dir, oi, que hi ha una conspiració contra Catalunya i ara contra els Mossos? Apa, «Bueno, pues molt bé. Pues adiós»
Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda. 
Abans d’ajupir-se per aixecar el pes, el practicant d’halterofília s’estreny fort el cinturó. Hi ha una bona raó per a fer-ho. L’esforç podria provocar-li una hèrnia si no anés ben estrebat. Per la mateixa raó els castellers s’estrenyen bé les faixes abans de començar tota la cerimònia dels aixecaments, una mena d’halterofília coreogràfica molt més vistosa i espectacular. 
