Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA’ Category

mano dura«Estamos ante un acto… ehhhh, ehhh, que el meterlo en la cárcel, claramente autoritario. Ehhh, ehhhh, impropio de un país democrático. Ehhhh, es decir, no se puede meter en la cárcel a nadie por sus ideas políticas o por tener posiciones diferentes al gobierno.» (1/7/2017). «Venezuela fue hace tiempo un país democrático y en este momento no es un país democrático. En Venezuela hay presos políticos, hay personas que están en prisión por la única razón de pensar diferente de como piensa el señor Madero (sic).» «Venezuela está en una deriva que la lleva inevitablemente, si no se para eso, a una dictadura, y por lo tanto, creo que todos los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo». (20/9/2017). L’autor de les frases precedents és Mariano Rajoy Brey. El seu sentit, aparentment, és inequívoc. Rajoy sembla dir exactament el que diu, literalment, sense biaix interpretatiu maderopossible. Aleshores, ¿com és que aquestes frases semblen contradir-se absolutament amb praxi política i judicial d’España, on hi ha empresonament per raons polítiques i on s’està caminant inexorablement cap a una dictadura? És contradiu, Rajoy? És que té presbícia (vista cansada, per a qui no conegui el terme) a l’esperit, maduroque li permet veure bé de lluny i malament de prop? És que és un hipòcrita i un mentider patològic? O per ventura és un imbècil que no s’adona que diu el contrari del que fa i promou?

1986.+Maimònides+De+la+GuÃ-a+dels+perplexos+i+altres+escrits (1)Sort que Maimònides (1135 Còrdoba-1204 El Caire) ha vingut a auxiliar-me en el meu destret. El vell filòsof jueu va escriure una Guia dels perplexos per tal d’aclarir als creients l’obscuríssim sentit de les al·legories que apareixen als escrits dels profetes inclosos a la Bíblia, al·legories que, com que no ho semblen, emmenen l’ignorant a entendre-les literalment, sense veure-hi el sentit amagat que tenen. Sota aquesta nova llum he entès, finalment, que Rajoy, quan parla de Venezuela, ho fa al·legòricament. Allà on diu «dictadura venezonana» vol dir «democracia a la espanyola»; on diu «presos políticos» vol dir «políticos presos» i on diu

mà dura

«Madero» ‒quin lapsus linguae més deliciós‒ vol dir «Rajoy»; i on diu «los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo», amb el «hay que hacer algo» el que vol dir, metafòricament, és clar, referint-se a «los valores compartidos» és que «hay que acabar con ellos». I a fe que s’hi ha posat.

Anuncis

Read Full Post »

IMBÈCIL Rajoy-boca-cerradaDiuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó DONA AMB BASTÓ(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. Així, els imbècils eren els ignorants, els arrauxats, els esmaperduts. Un altre sentit, que també s’ha conservat fins ara, és el de debilitat mental, possible gràcies al primer sentit (ignorància) i també gràcies al fet de la debilitat física dels que, en canvi, per l’edat, tenen seny i fortalesa mental.

Una altra aproximació al terme, una mica més forçada, és el que posa l’accent en el bastó. En llatí, també, s’anomena fal·làcia «ad baculum», és a dir, al bastó, aquell POLICIA BASTÓ 1argument que consisteix a treure una conclusió que recolza només en la violència o en l’amenaça d’exercir-la. Una cosa així com: «Si no calles, et fotré una garrotada» on l’únic argument que recolza la conclusió esperada: el silenci, és l’amenaça de la garrotada.

Mentrestant, i parlant de garrotades, el Senat espanyol ja ha tret la mangala, no pas per fer honor al seu nom, car senat ve de «senatus» o consell dels ancians, dels més assenyats, sinó per fer-ne befa i escarni.  En realitat, vells són, i bastó tenen, però no pas el seny que se’ls suposa. El garrot, en forma d’article número 155 ‒serà el nombre de garrotades que donaran a cada independentista?‒ està ja aixecat damunt nostre. Tenien intenció de fer-lo caure damunt dels nostres caps tant si ens arronsàvNOIES VOLTADES DE POLIS 1

em com si proclamàvem la república. Per cert, encara no ho he dit: Visca la República Catalana!

De res no servirà, doncs, que Donald Tusk, president del Consell Europeu, demanés ahir que «I hope the Spanish government favors force of

argument, no argument of force». Espero que el govern espanyol afavoreixi la força de l’argument i no l’argument de la força.  Ja sabem que l’España que té per líder Rajoy, per desgràcia, no vol sentir ni donar arguments i només coneix el de la força. Al capdavall, és al que toca a un imbècil (en sentit etimològic: no té saviesa) que té només garrot. Així doncs, agafeu-vos bé, que comença el ball de bastons!

 

Read Full Post »

POSTA SOL«No aguardar a ser Sol que se pone» és l’aforisme 110 de l’Oráculo Manual y Arte de Prudencia, escrit l’any 1647 per Baltasar Gracián. La sentencia, breu i lapidària, és diàfana: cal deixar les coses abans que et deixin. No s’indica quan, però aquí la prudència té el seu lloc. Tothom va veure, posem per cas, que Guardiola va actuar prudentment quan va deixar el Barça, això és, en ple èxit, després de fer la feina de remuntar l’equip i abans que els resultats decaiguessin. La veritat fonamental és que tot el que puja baixa. (més…)

Read Full Post »

itacaDiuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. (més…)

Read Full Post »

ACCIÓ REACCIOHi ha individus que actuen i altres que només reaccionen. Els primers fan el que el que volen fer. Els segons només actuen un cop ho han fet els primers, a la contra. La seva acció és una reacció. No tenen altre motiu per al que fan que l’enveja, l’honor ferit, la consciència de la pròpia feblesa i, finalment, la impotència. Per això no poden evitar reaccionar. Com més febles són, com més conscients de la pròpia debilitat (física o posicional), més compel·lits es veuen a actuar. Així, la reacció és sovint compulsiva i impulsiva. Obligada i irreflexiva. Sense pensar, l’emoció se’ls endú i es passen de frenada. Tot plegat no és altra cosa que l’expressió del ressentiment. (més…)

Read Full Post »

FILOSOFIAVostè creu que és just o correcte fer tot allò que la llei ens permet o autoritza? Pari atenció, la pregunta no és si tenim dret a fer el que la llei permet, si no si és just, si està bé. La distinció no és especulativa, un mer joc de paraules. Fa poc més d’un segle era «legal», no just, tenir esclaus a España; o fa setanta-dos anys, va ser «legal» matar jueus, gitanos i homosexuals a la civilitzada Alemanya. La pregunta, és clar, obliga a pensar sobre la legalitat i la legitimitat, la legalitat i la moralitat i s’enfonsa profundament en el tema de la justícia. ¿Creu vostè que un estudiant de batxillerat capaç d’escriure sobre el tema tres o quatre folis entenimentats, ben argumentats i redactats, té maduresa suficient per accedir a la Universitat? Així ho pensen a la veïna França. (més…)

Read Full Post »

referèndum i por FerreresPrendre partit no és fàcil. Hom s’ha de mullar; ha de mostrar les seves preferències i, eventualment, ha d’abandonar el lloc. Frases com ara «més val boig conegut que savi per conèixer», il·lustren de biaix el punt fins al qual ens fa mandra canviar, moure’ns. Por al risc, manca d’energia per afrontar el canvi, mandra, són els puntals de l’immobilisme que ens condemna: a mantenir una relació tòxica, a  aguantar un cap que  menysté, a sotmetre’s a una injustícia continuada, a romandre subjugat a un estat que roba i humilia… (més…)

Read Full Post »

Older Posts »