Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA’ Category

PRESÓ CONGRÉS ERMENGOLDemà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino.

Ferreres PRESONERS POLÍTICS AL CONGRÉS 20.5.19Podrem dir, ara amb totes les lletres, que España té presoners polítics. La imatge no podrà ser més evident: Cinc persones que els seus carcellers consideren delinqüents han estat escollits representants legítims del mateix estat que els empresona. Cinc persones que estan essent jutjades per les seves activitats polítiques surten de la presó amb barrots per entrar en una altra amb butaques. Diferències: els barrots i les butaques. Semblances: arreu tindran policies vigilant que no es moguin ni escapin. Es veu que ni a l’hemicicle no tindran llibertat de moviments: El Tribunal Suprem els ha permès  anar a recollir personalment l’acta de diputats i senador a la mesa però, evidentment, no els ha deixat parlar amb la premsa (no els han posat morrió, tanmateix). Així doncs, en realitat, la seva sortida de la presó no serà més que una escenificació, un acte més de la tragicomèdia (per uns tràgica i per altres ridícula) en què s’ha convertit per a l’estat la gestió repressiva del procés d’independència de Catalunya.

En aquest context, qui s’atreveix a parlar de cortesia? De cortesia parlamentària, endemés! Acabo de llegir que la ministra portaveu, Isabel Celaá, ha dit que els partits «constitucionalistes» tenen una forma perfecta d’evitar comptar amb les «forces independentistes», que és votar la investidura de Sánchez a finals de juny. Això aclareix l’afer Iceta: una manera sibil·lina de rentar la cara amb un drap brut als innocents. Si es votava a favor, el PSOE vencia, si en contra, Sánchez es treia del damunt cap obligació. Iceta ha estat un esquer de pesca segura.

Antoni-Bassas-al-Congres-Senat_2237206261_62884464_651x366

Anuncis

Read Full Post »

ICETA PER ERMENGOL SENAT 2 BOLESMiquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles ICETA PER ERMENGOL SENATintervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!).

No, en realitat no crec que sigui per cap de les coses que he dit. L’enorme estabilitat política d’Iceta, la seva aerodinàmica (i si voleu una metàfora fluvial: la seva flotabilitat) es deu a que, en realitat, ell és un penell humà. És cert que els penells, que hom troba als campanars de les esglésies, són uns elements rotatius, amb un eix fix que permet que es moguin segons varia la direcció del vent, són molt esvelts, i no és aquest el seu cas. I tanmateix, és innegable l’eficàcia del penell Iceta, de llarga experiència política, que ha mirat en totes les direccions de la brúixola segons han bufat els interessos del seu partit, les circumstàncies i les necessitats electorals. Així, l’hem vist defensar el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum, i poc després, quan el vent ha passat de Tramuntana a Migjorn, l’hem vist advocar fervorosament per l’aplicació del 155. Un dia, penellquan el vent bufa Gregal, el veiem dir al Parlament que cal molt diàleg; però un altre, quan bufa Llebeig, de costadet amb Arrimadas, el veiem riure’s de Jordi Turull, el dia abans que l’empresonin per tal d’avortar la seva investidura com a president de la Generalitat. Ja no cal que parli, oi, de les seves ballarugues progressistes a ritme de les cançons de Queen, ni tampoc de les seves manifestacions unionístico-patriòtiques amb el Trifeixisme, al so de l’himne de Falange. En fi, Miquel, que tinguis bon vent (el Llevant, cap a ponent), i barca nova.

Read Full Post »

víctima i botxí per Matias«Només sé que no sé res» és una màxima filosòfica. Sòcrates pensava que únicament qui reconeix la pròpia ignorància es troba en el camí que, eventualment, pot conduir a la saviesa. I tenia raó, els més ignorants, en realitat, són aquells que es creuen tan llestos que ja no els cal aprendre res ni escoltar ningú. No vull dir amb això que Zoido, Soraya Sáenz i Rajoy tinguin un autèntic esperit filosòfic, per bé que les seves respostes, com a testimonis del tribunal que prejutja els presoners polítics, ho puguin fer pensar.

«Vamos, no conocía este detalle…; No lo recordaba, pero…; No tengo ni idea; No lo sé; No culpable vessament de sang Matiasrecuerdo exactamente; No me consta y no recuerdo haber hablado de este tema; La verdad es que no tengo ahora mismo recuerdo que hubiera una conversación de este tipo; No sé a lo que se refiere; Lo de las manos levantadas y golpear, pues no lo sé… Lo desconozco; Yo lo desconozco porque esto forma parte ya de los operativos y yo ahora mismo no tengo constancia» Són algunes de les respostes diguem-ne «socràtiques» de l’exministre de l’Interior. Ell, que va visitar el «Piolín» i va compartir ranxo amb els bastonejadors a venir, diu que no sap res de l’operatiu policial «a por ellos»… Només a la pregunta: «Priorizaron la seguridad los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado del dia 1 de octubre?» Respon amb un «Sí» clar. I alhora, Marchena prohibeix a les defenses mostrar vídeos ‒que tots tenim presents‒ que farien passar per mentider el ministre. Soraya no li va darrera, a les mentides i evasives habituals hi afegeix el matís ‒amb la boca torta‒ d’una palesa alegria maligna. I Rajoy, per no saber, no sap ni qui ni perquè es http://www.elpunt.catva donar l’ordre d’aturar la violència de la policia contra els votants. Ai, si no fos perquè sabem que el primer consell que donen els advocats als seus clients culpables és d’al·legar ignorància o oblit davant de les preguntes que els poden perjudicar, pensaria que, cert, som davant de filòsofs i no de cínics, malvats i pocavergonyes.

Tot plegat fa un contrast sagnant amb Jordi Cuixart, el més digne i valent dels presoners polítics. En un mot, amb el seu gest dóna sentit al que va anomenar «l’exercici de desobediència civil més important fet a Europa, una protesta». I sí, té raó, n’hauríem d’estar orgullosos. Ens assenyala el camí a seguir.

Read Full Post »

Ferreres_ votar i violarLa Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de Secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig «violar» una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida.

Amb amargant ironia he escrit el paràgraf anterior. Em fa mal els ulls llegir «violador» on hauria de posar «votant» i «violar» on hauria de posar «votar». Però l’enginyosa i ocurrent Irene Lozano, cap de premsa de la campanya «España Global» m’hi obliga. Sí, és autodeterminació no és delicte votar tampocella qui, entrevistada per la televisió britànica Sky News, i volent explicar-se i ser didàctica, ha dit que sempre fa servir una comparació, i és aquesta, literalment: «Sex is not forbidden, like voting is not forbidden but you can’t do it forcefully. You have to have the permission to do it, otherwise it’s rape», que traduït, diu: «El sexe no està prohibit, com tampoc no ho està el fet de votar, però no ho pots fer a la força. Tu has de tenir permís per fer-ho, perquè en altre cas és violació». Lozano ha demanat excuses, és clar, quan li ha caigut un ruixat de crítiques damunt. muralles humanesPerò ja és massa tard i inútil. L’adverbi «sempre» la delata. «Sempre», ha dit, usa aquesta comparació. Li deu ‒o li devia‒ semblar oportuna. Amb la correcció ha aclarit que el que volia dir ‒ai, el volia dir, tan socorregut a misses dites‒ és que, de la mateixa manera que el sexe sense consentiment és delicte, a España, votar sense permís també ho és. I ja pot anar dient Junqueres davant del tribunal que votar no és delicte perquè no ho diu el Codi Penal, mentre que impedir fer-ho per la força sí que ho és.

A España parlar de violació ja resulta una banalitat, sobretot perquè els autèntics violadors ‒pensi un moment en la «Manada», si li plau‒ són fora de la presó, impunes.

Deu ser que l’Estat considera, en el fons, que és molt pitjor votar sense el seu permís que

ACUSATS DE REBEL·LIÓ

D’un diari Alemany: Separatistes catalans acusats de rebel·lió. 

no pas violar un ésser humà.

El cas és que aquest inici del procés penal contra els presos polítics catalans ha anat ple d’anècdotes, preguntes capcioses i respostes originals. També metàfores tan inoportunes com la de les «muralles humanes» que es van llençar contra els policies. Però cap d’elles no ha estat tan trista i llòbrega com aquesta. Té el mateix to que el judici.

Read Full Post »

ESPAÑA REALSi jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang  (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era».

Si les juxtaposicions malintencionades suggereixen missatges molestos, els titulars de la POLI RECULL URNAcampanya «This is the real Spain», generen una incomoditat tant o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al video, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també «tenemos distintas lenguas, culturas», etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que «España aparece como un país libre». Per cloure, surt Isabel Coixet dient «No hay nada tan valioso como la verdad», se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no presó rodantsagno. Després de veure el video, allò de «país libre» i de la «verdad», mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre «the real Spain». I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.

Read Full Post »

ferreres_ borrell mentint sobre agressionsExaminem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. (més…)

Read Full Post »

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »