La Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de Secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig «violar» una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida.
Amb amargant ironia he escrit el paràgraf anterior. Em fa mal els ulls llegir «violador» on hauria de posar «votant» i «violar» on hauria de posar «votar». Però l’enginyosa i ocurrent Irene Lozano, cap de premsa de la campanya «España Global» m’hi obliga. Sí, és 
ella qui, entrevistada per la televisió britànica Sky News, i volent explicar-se i ser didàctica, ha dit que sempre fa servir una comparació, i és aquesta, literalment: «Sex is not forbidden, like voting is not forbidden but you can’t do it forcefully. You have to have the permission to do it, otherwise it’s rape», que traduït, diu: «El sexe no està prohibit, com tampoc no ho està el fet de votar, però no ho pots fer a la força. Tu has de tenir permís per fer-ho, perquè en altre cas és violació». Lozano ha demanat excuses, és clar, quan li ha caigut un ruixat de crítiques damunt. 
Però ja és massa tard i inútil. L’adverbi «sempre» la delata. «Sempre», ha dit, usa aquesta comparació. Li deu ‒o li devia‒ semblar oportuna. Amb la correcció ha aclarit que el que volia dir ‒ai, el volia dir, tan socorregut a misses dites‒ és que, de la mateixa manera que el sexe sense consentiment és delicte, a España, votar sense permís també ho és. I ja pot anar dient Junqueres davant del tribunal que votar no és delicte perquè no ho diu el Codi Penal, mentre que impedir fer-ho per la força sí que ho és.
A España parlar de violació ja resulta una banalitat, sobretot perquè els autèntics violadors ‒pensi un moment en la «Manada», si li plau‒ són fora de la presó, impunes.
Deu ser que l’Estat considera, en el fons, que és molt pitjor votar sense el seu permís que
D’un diari Alemany: Separatistes catalans acusats de rebel·lió.
no pas violar un ésser humà.
El cas és que aquest inici del procés penal contra els presos polítics catalans ha anat ple d’anècdotes, preguntes capcioses i respostes originals. També metàfores tan inoportunes com la de les «muralles humanes» que es van llençar contra els policies. Però cap d’elles no ha estat tan trista i llòbrega com aquesta. Té el mateix to que el judici.
Si jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era».
campanya «This is the real Spain», generen una incomoditat tant o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al video, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també «tenemos distintas lenguas, culturas», etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que «España aparece como un país libre». Per cloure, surt Isabel Coixet dient «No hay nada tan valioso como la verdad», se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no 
sagno. Després de veure el video, allò de «país libre» i de la «verdad», mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre «the real Spain». I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.
Examinem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. 
Quan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació. 
Diuen que si no tens res a dir, més val que no badis boca. I és ben cert que l’estupidesa o la ignorància resten amagades mentre hom calla, però es fan evidents tan bon punt com el ruc xerra, i més quan xerra massa. Però també és veritat que quan hom té alguna cosa per dir, cal que la digui. I encara en té obligació si allò que ha de dir no pot ser callat, no ha de ser callat. El títol de l’article, doncs, escau als periodistes mallorquins que han destapat el cas del capo de la màfia de l’oci nocturn i la prostitució de l’illa. 
No emprenyeu les vespes… És el significat de l’adagi del títol. Li devem a Plaute Amphitryon, 707)*, i és tan cert ara com fa dos mil anys. En efecte, tan ruc és donar una puntada a niu de vespes com apagar foc amb benzina. Cap persona assenyada no ho faria. Però l’Estat espanyol fa dies que ha perdut el seny, com brau embogit per la pica, que envesteix tot el que es mou. 
‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents! (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) 
