Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2019

AMITIE COMNUMICATIONPer a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps.

Menandre, el poeta grec, anomenava «feliç» l’individu que havia pogut trobar ni que fosMONTAIGNE PERQUÈ ERA ELL l’ombra d’un amic. No li faltava raó. Qui pot dir, sense exagerar, que algú és el seu «altre jo», o un «jo que està en un altre cos», algú la vida del qual li interessa tant com la pròpia, amb qui s’alegra alhora sense enveja i amb qui s’entristeix sense compassió?

Sempre he pensat que si algú ha dit bé una cosa, no cal dir-la malament, estrafent les seves paraules. Cito ara Montaigne, parlant del seu amic Etienne de la Boétie: «Al MONTAIGNE ESSAIScapdavall, allò que nosaltres ordinàriament anomenem amics i amistats no són més que relacions i familiaritats lligades per l’atzar i la comoditat gràcies a les quals les nostres ànimes romanen unides. En l’amistat de què parlo es mesclen l’una amb l’altra i s’hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides». Així, l’autor ens fa adonar, alhora, de la diferència entre un gènere d’amistat que no té parió i l’amistat ordinària o el mateix amor. La primera, ens ve a dir, és familiaritat basada en el treball, les afeccions, la consanguinitat, sovint circumstancial o producte de l’atzar. El segon és, massa sovint, més ardorós i violent, i alhora efímer. Podria existir, tanmateix, una amistat a la Montaigne, menys ansiosa, menys desesperada, que contingués moments eròtics? Podria això dir-se amor vertader?

S’ha adonat vostè que una llarga absència no fa defallir l’amistat, que hom retroba

LA BOETIE

Etienne de la Boétie. L’amic de Montaigne a qui aquest acompanyà en el seu llit de mort, fins a darrera hora. La Boétie morirà de la pesta el 18 d’agost de 1563

l’amic, com si fos ahir? Cert que també es diu de la passió amorosa que és com una foguera, a la qual el temps tracta com si fos un oratge, de manera que un ventijol l’apaga si és feble, però una ventada l’alimenta, si és fort. Però segueixen sent coses diferents, sempre que l’amistat i l’amor no estiguin units, agermanats, com una sola ànima en dos cossos diferents.

Anuncis

Read Full Post »

XENOFÒBIA EUROPA I TRUMP«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat.

Com es deuen sentir les persones sobre les quals tenim prejudicis d’alguna mena? Com deuen viure el fet de no ser acceptats i tractats com els altres? Vostè creu que, si no es reboten, és perquè admeten la justesa del prejudici? S’han fet molts experiments escolars sobre com aprenem a ser racistes i a discriminar. Pari atenció, un d’ells és com segueix: Una mestra entra en una classe de primària i pregunta als nens si creuen que tots són iguals. Ells responen que, naturalment, tots són iguals. A continuació ella els diu que les persones d’ulls blaus són millors i més intel·ligents. «Jo mateixa tinc els ulls blaus, i sóc la vostra professora». Un alumne diu: «mon pare té els ulls marrons i no és pas tan tonto», «Sí», replica la mestra, «però això pot ser una excepció que només racismo-getty-images-compressor.jpg_1718483347confirma la regla». I segueix argumentant la seva tesi amb diferents exemples de savis que tenien els ulls blaus. Els alumnes, després de posar alguna objecció, no saben què dir. Tot seguit, la mestra els diu que els nens/es de la classe que tenen els ulls blaus avui tindran cinc minuts més de pati, mentre que els que els tinguin marrons no podran sortir. Els d’ulls marrons protesten, troben arbitrària la mesura. «Per què nosaltres no podem sortir i els altres sí?». «Doncs perquè teniu ulls marrons, vet ací, perquè sou pitjors que els altres.» «Això és injust» diu un nen. «Avui els d’ulls marrons dureu mocadors al coll perquè de lluny puguem saber què sou,George-Stinney-Jr-v3 a més, no podreu jugar amb els d’ulls blaus». Algú de la classe, insulta un altre. Li diu  «Ulls marrons, ulls marrons! Amb entonació foteta. I l’insultat s’enfada molt. La mestra pregunta a la víctima perquè creu que li han dit això i què significa. El nen respon que és perquè ell té els ulls foscos i és com si li diguessin que és ruc. Aleshores la mestra, que s’ha adonat de la rapidesa amb què tothom ha assumit i normalitzat la discriminació, atura la classe iJane Elliot fent l'experiment els fa rumiar a tots una estona; potser ara els diu que els que tenen ulls blaus són pitjors que els que els tenen marrons. El convido a participar…

 

NOTA BENE: l’experiment descrit és una reproducció lliure de les experiències educatives de Jane Elliot (1933), una mestra americana que és, encara avui, als seus 86 anys, una activista antiracisme. És coneguda pel seu exercici «Blue eyes-Brown eyes», realitzat a la seva classe de 5 d’abril de 1968, el dia després de l’assassinat de Martin Luther King.

Read Full Post »

carnsaladaAbstingueu-vos, mortals, d’embrutar els vostres cossos amb menjars fastigosos. Hi ha cereals, hi ha fruites i raïms als ceps, i plantes que és possible cuinar al foc (…) Amb carn, en canvi, sadollen la seva gana les feres, i encara no totes (…) Ai, quin crim més horrible és que s’emmagatzemin vísceres dins de vísceres i que, atipant-se de cos, un cos ansiós s’engreixi i que un ésser animat visqui de la mort d’un altre! És a dir, que, amb tants recursos com produeix la Terra, la millor de les mares, no t’agrada altra cosa que mastegar amb salvatges dents sinistres talls i reproduir els usos dels Cíclops***, i llevat que destrueixis algú altre no podràs satisfer les apetències del teu ventre voraç i de detestables hàbits»

Aquestes paraules, que a Les metamorfosis, Ovidi atribueix a Pitàgoras (Sí, el del DEFORESTACIÓ AMAZONESteorema) demostren que la prohibició de menjar carn ve de molt lluny. Ara, sense arribar a tant, l’ONU ha emès un informe (se’l poden descarregar del web: unes 1.100 pàgines) sobre el canvi climàtic, la desertificació, la degradació de la terra, tractament sostenible de la terra cultivable, seguretat alimentària i l’efecte hivernacle en els ecosistemes terrestres. Títol llarg, certament, però que anuncia l’abast i la importància del problema.

veganismeDe fet, l’informe diu que determinades dietes, com ara les que són abundants en carn, requereixen més aigua i més terra, que són recursos cada cop més escassos, i alhora, els efectes de la producció d’animals (dejeccions en forma de purins, de metà, nitrogen) contribueixen a contaminar el planeta. A banda, s’hi sosté que aquestes dietes també tenen un efecte directe sobre la nostra pròpia salut. En el fons l’informe no diu res que no sapiguem. En efecte, l’antiquíssima prohibició de menjar carn de porc, pròpia del judaisme i l’Islam, nasqué en un context de desertització on s’havia comprovat que produir porcs, que no donen llet ni serveixen per a llaurar ni transportar res, era molt car en recursos, i a més, menjaven allò mateix que podien menjar els humans. Sí, la carn de porc és molt bona, però què prefereix, si els recursos són limitats, menjar-se vostè els cereals o donar-los-hi i esperar, passant gana, que el porc estigui prou gras per matar-lo?

Quant a les malalties provocades, per dir una anècdota, podríem assenyalar que ja fa purin aspersiósegles, quan els únics que menjaven carn, i no menjaven altre, eren els reis, aquests tenien pitjor salut que els seus súbdits. Fa de bon saber que Carles V es passà mitja vida amb una pota enlaire per culpa dels atacs de gota. Ara tenim atacs de cor i obesitat mòrbida. En fi, l’ONU no ens vol pas obligar a una Quaresma permanent; només diu, parem compte, que això s’acaba! Però aquest únicament és un aspecte del problema. Si ens passem al veganisme però seguim cremant benzina farem uns pans com unes hòsties.

 

*** Els ciclops, segons la mitologia, eren menjadors de carn. És famosa l’escena de l’Odissea en què el ciclop Polifem devora els companys d’Ulisses a la seva cova.

Read Full Post »

NYAP LAMPISTA TUBSLi han fet mai un nyap, a vostè? Ha trucat mai un lampista que, en lloc d’arreglar-li la fuita d’aigua, l’ha fet més gran? Li ha passat mai que la reparació del mecànic ha durat el mateix que el trajecte fins al següent taller on, ara sí, li han arreglat el cotxe?

La meva padrina, quan volia parlar bé d’algú deia que era «molt treballador/a». Segur que la laboriositat, i la constància en el treball són virtuts, però avui del que tracto de parlar és del «bon treballador», del professional que fa bé la seva feina. El món està ple d’individus que treballen poc i, sobretot, treballen malament. Una amiga meva, que no té pèls a laNYAP COTXE llengua, de tant en tant es veu obligada a preguntar: «Senyoreta, a vostè li agrada la seva feina?», i la venedora ‒de roba, d’electrodomèstics‒, negligent, semenfotista o malhumorada, es queda sense resposta. No n’hi ha quan a hom li criden l’atenció de manera assertiva pel mal servei que proporciona.

Pensi, en canvi, en un bon professional. Sap de què parlo, oi? Una persona que coneix el seu ofici, PROFESSIONAL INFERMERIAservicial però mai servil, atenta i educada, que escolta quan se li parla a fi d’atendre millor les necessitats del client, de l’alumne, del pacient…, i que, alhora, quan dona consells, ho fa des de l’expertesa, la neutralitat i l’objectivitat, sense mirar d’imposar-te la seva opinió, a fi que, davant de les opcions, vostè pugui escollir la que més li convé.  I, quant a la feina, el bon professional ‒i ho és perquè estima el que fa‒, és curós, conscienciós, detallista. Sempre va al pas, no corre ni que vagi a preu fet, car primer és la perfecció de l’obra, perquè del que es tracta és de lliurar un producte o un servei útils i duradors.

Deia Plató que un «bon» fuster no podia fer un «mal» moble en cap cas. Si el fuster és bo, FUSTER 2el moble ha de ser bo. Un bon fuster no pot fer un mal moble expressament, per negligència o per peresa. Aquesta és la més antiga definició que conec de la professionalitat, de la dignitat de la feina ben feta, una qüestió que no és solament de traça, sinó de coneixement, de caràcter i, en el fons, de virtut.

Diuen que si mai trobes la persona ideal, no la deixis escapar. L’amor no és fàcil de trobar. Si em permeten l’analogia, el diré que el mateix passa amb els bons professionals. Si en troba un: paleta, fuster, lampista, mecànic… no el deixi escapar.

Read Full Post »

COR DESFET«Totes les famílies felices s’assemblen; pel que fa a les infelices, cadascuna és desgraciada a la seva manera*.» Amb aquesta magistral apertura comença Anna Karènina, la novel·la més coneguda de Lleó Tolstoi. No cal dir que el seu tema més visible és l’adulteri. Comença amb el d’Oblonsky, que ha fet el salt a la seva dona amb la institutriu francesa dels seus fills, i acaba amb el d’Anna, que abandona el seu marit Aleksei Karenin pel príncep Vronski. No vull avançar els respectius desenllaços. Només diré que es tracta d’una narració extraordinària d’emocions humanes. La passió amorosa, la gelosia, les relacions de domini i dependència, l’individualisme aferrissat, la submissió voluntària, les «apostes pel llarg termini», la fidelitat i la lleialtat ‒malgré tout‒, l’estatus social i econòmic, la moralitat, la hipocresia, la força del determini…

La novel·la es desenvolupa sobre el rerefons de la decadència de l’imperi rus, ANA KARENINAaleshores regit per Alexandre II, el qual, simptomàticament, va morir assassinat el 1881. Aquesta introducció, volgut lector, es deu al fet que acostumo a trobar més del que hi ha als llibres que llegeixo. Ves per on, l’argument de la novel·la i el seu rerefons històric em fan pensar en afers molt més propers i prosaics. Així, és fàcil trobar analogies, ni que siguin simbòliques, entre la infelicitat familiar dels personatges de Tolstoi i les relacions entre els ‒encara‒ membres del Reino d’España, alguns dels quals, forçats al martirimoni fa temps, senten que aquest és una condemna a treballs forçats, els beneficis dels quals són només per al marit-carceller. Una segona i encara més fàcil analogia consisteix a pensar Sánchez i Iglesias com una parella a qui el destí vol unir, per bé que cap dels dos no s’hi avé de ESTELADA I ESPANYOLAgrat. Tots dos preferirien restar solters i, en qualsevol cas, festejarien amb més gust altres pretendents. I tanmateix, estan condemnats a entendre’s, tot i saber que la seva serà una parella sense amor, de vida incerta, plena de gelosia i de lluita per la supremacia ‒això passa als millors matrimonis‒, sempre amb el temor que a la primera oportunitat l’altre fugirà, i amb la certesa que es tractarà d’una parella de tres, o millor de trenta-cinc, pel nom de l’Íbex.

Sense casar-se, encara, ja han viscut totes les maltempsades dels martirimonis: manca d’afecte, traïció, mentides interessades, falses excuses, recerca infructuosa d’altres parelles possibles, gelosia, i sobretot, una clamorosa manca de respecte mutu. I, hores SANCHEZ.IGLESIASd’ara, les típiques i vergonyants acusacions mútues de responsabilitat per la ruptura pública i ridícula del nuviatge. Coses semblants cal dir de Puigdemont i Junqueres. I, evidentment, dels respectius partits. Ningú no sap del tot què va causar la seva ruptura, que ja venia precedida de desconfiances, afanys de revenja i de control. Hores d’ara les seves desavinences són el senyal més evident de divorci a les males. I com en tot divorci, de vegades pateixen més els de la vora (diguem que aquí són els votants, en el JUNQUERES PUIGDEMONTprimer cas, i els esforçats independentistes, en el segon), sense que de tant dolor inútil se’n tregui res, ni tan sols l’esperança d’una imprescindible reconciliació en vistes als objectius comuns… Adverteixo que molts dels «patidors» comencem a tenir dubtes de la sinceritat amb qu van ser expressats aquests objectius.

Ambdós (parlo de les dues parelles, personals i polítiques) fingeixen oblidar que avinences i discòrdies, en les parelles, són cosa dels dos.

Read Full Post »