NO FEM PASQUA ABANS DE RAMS

Diuen que molts accidents a altes hores de la matinada tenen lloc quan els conductors ja albiren casa, quan les llums il·luminen paisatges familiars i hom es diu «ja sóc a punt d’arribar». Aleshores, la son, que hom ha mantingut a ratlla durant el trajecte, acaba vencent el conductor i aquest s’estavella contra el fanal de la corba d’entrada al poble.

Aquestes festes els morts no vindran, però, pels accidents de trànsit. Segur que n’hi haurà molts menys que al Nadal de 2019. Amb tot, el Servei Català de Trànsit ens avisa que amb un copa n’hi ha prou per provocar un accident. Cert, una copa sembla poca cosa, però sovint fa la diferència entre la vida i la mort, o entre la salut i una vida malmesa per la tetraplègia si s’escau de trencar-te una vèrtebra cervical.  L’analogia amb el Covid-19 és obligada. Ara, diaris i televisions ens bombardegen amb notícies sobre les vacunes que estan per arribar, les dates previstes per la vacunació i l’ordre amb què les persones aniran adquirint la immunitat via farmacològica. És tant el soroll i tantes les ganes que arribi la fi de la pandèmia, que ja ens veiem tots exempts de tot perill. Per fer més difícil veure-hi clar, cada dia rebem missatges contradictoris dels mateixos emissors; això sense comptar que ens assabentem que el que en un lloc és prohibit, és permès en un altre. Sigui com sigui, l’ansietat acumulada, les ganes de superar la llarga crisi sanitària i la convicció que amb la imminent vacuna tot s’acabarà, fan que moltes persones afluixin en les mesures de prevenció que fins ara prenien. Com el conductor que, cansat de conduir, ja es veu a les portes de casa, amollen la tensió que els mantenia alerta, prudents i vigilants. Tinc por que aquests dies, que conviden a la trobada, a l’ajornadíssima abraçada amb familiars i amics, a la bona teca i a la llarga sobretaula, ens oblidem que el perill no ha passat en absolut i que dies estarem perquè sigui així.

Tenim vacunes, sí, però no estem vacunats. I quan en les hagin posades, encara caldrà veure quin grau d’immunitat proporcionen, i quan, finalment, s’aconseguiran els efectes de grup que s’esperen d’elles. Facin-me cas, fill de pagès com sóc, sempre he sentit que no es pot dir blat fins que no és el sac… i ben lligat.

Read Full Post »

EL GOS QUE TÉ DINERS…

Al gos que té diners li diuen «senyor gos». El que val per al títol de «senyor» val també per al de «rei», posem per cas. I el mateix podem dir dels diners perquè, tant si són diners com si és poder, els honors són concedits al més abjecte, lleganyós, i curt de gambals que tingui una de les dues coses.

Diem lladre a qui roba un cotxe a un particular, entra en una casa o sostreu la caixa d’una botiga. En canvi, diem que és espavilat qui fa enginyeria financera per tal de robar a tothom; i també a qui, simplement, oculta ingressos per tal de pagar menys a hisenda. Jo, en canvi, dic que, dels lladres, els darrers són els pitjors. Només els supera aquell que, aprofitant-se de la seva posició, comet delicte ‒per exemple, rep o exigeix suborns‒  i amaga tant el delicte com els ingressos rebuts. Aquest, com tothom sap, és el cas del rei lladre, a qui alguns anomenen emèrit. No se sap si els darrers suborns de què tenim notícia els van pagar les empreses ferroviàries espanyoles per tal que ‒gràcies a la bona i alhora llarga mà del rei‒ els clients les preferissin a altres ofertes o si els van pagar els clients àrabs a fi que el rei aconseguís una rebaixa del pressupost. Hi ha una diferència important entre un cas i l’altre, però. En el primer, el rei estaria treballant per alguns interessos, ni que fossin privats, del seu país. En el segon hi estaria treballant directament en contra. Sigui com sigui, les dues conductes serien tant il·legals com immorals, i podríem afegir que incompatibles amb el càrrec que representa.

Les més estranyes institucions, pràctiques i regles acostumen tenir, tanmateix, alguna funcionalitat, això és, serveixen per a alguna cosa, per bé que la utilitat no sigui visible a primer cop d’ull. Jo encara no he vist la utilitat de la monarquia. No és un atractiu turístic ‒bé, si posessin la família reial al zoo, confesso que hi aniria a llençar-los cacauets‒; no és una font de riquesa per al país ‒ben al contrari, ens costa molts diners i els presumptes beneficis que genera només van a parar a les seves butxaques‒; i no és tampoc un exemple moral ‒llevat que la hipocresia, l’avarícia, la luxúria, la receptació, la mentida i l’arrogància, Déu no ho vulgui, hagin passat de vicis privats a virtuts públiques.

Read Full Post »

PARLO LLEIDATÀ, I QUÈ?

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m’he arrofredat” en lloc del més normatiu “refredat”, o “tinc l’asgolfa plena d’andròmines”, o “a mi m’agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l’individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu ets de Lleide” i no ho pots amagar. I jo que pensava, “Bastrús, és que no el vull amagar de res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, les meves paraules són meves, i no pas menys bones que les teves.”

ACCENTISME: MANIA DE DISCRIMINAR PER L’ACCENT

La cosa no passaria d’anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística ‒hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie‒ el mal exemple s’estén com taca d’oli i ja afecta arreu. Així, els parlants de les llengües de segona ‒el català, per exemple‒ també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el tortosí ‒aquests deuen ser de tercera‒. I el pitjor és veure, o millor, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l’accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d’Ebre.

Fa temps, una antiga alumna em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla “què ve que anem” amb la pronúncia de Can Fanga. “No”, li vaig respondre. El títol de la secció l’he tret de la inscripció que els romans de Pompeia posaven l’entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos”. Així queda dit.

Read Full Post »

GRÀCIES, MESTRA!

Divendres passat, 27 de novembre, Dia del Mestre, em va plaure molt de recordar que fou gràcies a Maria, la meva primera mestra de primària, que vaig aprendre a llegir i a escriure. Aquestes paraules són deutores del seu esforç. Sé prou que la seva tasca, silenciosa i humil, no passarà mai als llibres d’història, i que la seva mort no obrirà les portades dels diaris, com passa amb els futbolistes. Tant se val, jo sostinc que els seus afanys no han estat debades i que encara faig ús del que em va ensenyar.

Necessitem persones que ens facin veure que no hi haurà un futur perfet si no aprenem el passat imperfet i oblidem el present continu. Necessitem qui ens faci adonar que l’analfabetisme funcional i l’ensopiment vital esperen aquells que, des d’una orgullosa ignorància, menyspreen el saber i insulten els que tenen coses per ensenyar.

El savi Sòcrates no volia el títol de mestre perquè creia que no el mereixia. Afirmava que no sabia res, però que volia saber, i aquest darrer afany era l’únic que podia transmetre. La paradoxa es completa pel fet que els seus alumnes ‒ell només menciona amics‒ el seguien arreu, aprenent del que ell feia, més que no pas del que ensenyava. El cas fa paleses dues coses. La primera, que els vertaders mestres ensenyen sense parlar, mostren el que són, converteixen l’exemplaritat en la millor lliçó, sovint la que més recorden els seus alumnes. La segona, que el millor mestre és aquell que, humil sempre, aprèn ensenyant car només així pot ensenyar a aprendre.

Em dol veure com ara, des de despatxos tancats a la realitat, amatents només a les veus empresarials, a l’interès polític d’estupiditzar la ciutadania i a la cridòria de molts pares, hom forci l’escola a convertir-se en una mera sucursal de la fàbrica, una fàbrica d’analfabets i una guarderia per la canalla. I tanmateix, envejo els i les mestres i professors, que fan una feina multitasca sense parió, una feina tan compromesa amb l’esperit i contingut del que ensenyen que, emulant els actors, els du a representar uns morts il·lustres, que amb ells reviuen. Què hi pot haver millor que impersonar Aristòtil i Plató, i després Newton o Madame Curie, encabat Virginia Woolf o Clara Campoamor? Què pot ser millor que fer que els savis, les poetes, les científiques, els escriptors…, a les espatlles dels quals som asseguts, parlin a través de la teva boca?

Ho confesso, vull treballar de mestre, a veure si així, finalment, puc aprendre a ser-ho.

Read Full Post »