EL TOT A 100 DE L’EDUCACIÓ

S’imagina que les rebaixes de temporada fossin permanents i no cícliques, com ara? Sí, que els preus dels descomptes de gener partissin dels preus de les rebaixes de juliol, i, d’aquesta manera, idealment tendissin a zero. Aquest és el somni del comprador compulsiu (producte humà del consumisme), que allò que vol adquirir, tant l’imprescindible com el superflu, baixi de preu periòdicament. Quin goig no faria, al cap d’uns anys, poder comprar sense haver de desprendre!

A l’Educació tradicional, les rebaixes es trobaven al setembre. Els alumnes que no havien fet res en tot el curs feien uns exàmens de recuperació amb un nivell d’exigència clarament inferior al de juny. Així, per poc que haguessin repassat el material de curs, podien passar «nets» al curs següent. Ara encara es fan repesques, però dins del curs, així els mals estudiants no han de treballar a l’estiu, pobrets. De fet, ara ja gairebé no han de treballar ni els bons ni els mals estudiants, car la idea és que aprovi tothom. Hom no s’imagina la pressió que exerceix el Departament d’Ensenyament perquè així sigui. El mateix val a dir del Ministerio corresponent.

Aquests dos anys excepcionals de pandèmia han servit d’anticipació normativa per al que es preparava: que els alumnes d’ESO i BTX obtinguin els títols corresponents sense haver aprovat totes les matèries. Ara sí que serà «excepcional» repetir curs, que és del que es tractava: així s’estalvia la sobre despesa que signifiquen els repetidors i, alhora, les xifres d’aprovats i eventualment titulats milloren significativament. Després passa, però, que només la meitat dels estudiants que volen ser mestres passen les proves  PAP (Proves d’Aptitud Personal) de nivell de llengua i cultura general perquè no saben escriure, tenen un escassíssim hàbit de lectura que els dificulta la comprensió de textos, no tenen cap mena de cultura general, etc. Ja veuen, un peix que es mossega la cua, a la desgana infinita dels estudiants s’hi ha de sumar la incompetència dels mestres (mals estudiants prèviament)… Com volem que el sistema educatiu funcioni bé, si no formem bé, primer els estudiants i després els que volen ser mestres?

Els sospitosos habituals del desastre són la baixíssima inversió educativa (ja se sap, no es poden tenir duros a quatre pessetes), la competència de les noves tecnologies i xarxes socials (si hom es passa el dia enganxat al mòbil, no hi ha temps per a res més), la desídia de molts pares, que només saben plantar fills però després no els reguen, i la degradació progressiva de la professió docent. Els mestres, malpagats i desacreditats, són obligats a fer de corretja de transmissió d’un sistema i d’unes metodologies «xupiguais» que només progressen retrocedint, com es veu pel rendiment mitjà dels que surten de les aules.

Read Full Post »

NO ABARATIU EL SOMNI

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

ESTIRAR MÉS EL BRAÇ DE LA MÀNIGA

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Read Full Post »