«Spagnolismo» és el nom amb el qual els sicilians es refereixen a l’actitud dels individus que volen aparentar més del que són. Dels que volen faronejar mostrant un estatus que no tenen o dels que, tenint-lo, se’n vanen amb molta fanfàrria. El terme va quallar durant la dominació espanyola de l’illa. L’any 1812 Sicília i Nàpols van ser reunificats sota el regnat del Borbó Fernando VII, amb el nom de «Reino de las dos Sicílias». El caràcter fatxenda dels nobles i soldats espanyols es feu tan evident, i tan ofendosa la cursa per aparentar estatus, que les pròpies autoritats espanyoles van plantejar-se declarar il·legal l’ostentació i el luxe.
Em nego a creure que els tòpics sobre els pobles i països siguin veritats de pedra picada, i tanmateix, hi ha, en la història d’España, una figura, la de l’«Hidalgo», immortalitzada per Cervantes, que representa un prototipus vigent encara. Els «hidalgos» o «hijos de algo», on el «algo» en aquest context indica riquesa d’alguna mena. Es tractava del més baix grau de noblesa –sovint sense un ral– adquirida com una donació per serveis –als cavallers que després de la reconquesta es quedaven a poblar les terres– o per molts altres motius, com el que, al Fuero de Castilla, reconeixia al «Hidalgo de bragueta» perquè
havia engendrat set fills barons consecutius. Fou una institució que, d’hora en hora, anà perdent importància, sobretot a causa de la seva progressiva universalització: al segle XVI el 80% dels Asturians eren hidalgos. Sigui com sigui, els hidalgos, majoritàriament pobres, tenien la flaca de mostrar riquesa sense haver pencat per a obtenir-la, poder –tenien autorització per a dur espasa–, i, sobretot orgull. Molt d’això hi ha hagut en l’actitud de Zapatero, negant la crisi, i de Rajoy, resistint-se –amb energia digna de millor causa– al rescat econòmic i a la dimissió per incompetència. (més…)
Ramon Camats 