Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2015

ENGONAL«Spagnolismo» és el nom  amb el qual els sicilians es refereixen a l’actitud dels individus que volen aparentar més del que són. Dels que volen faronejar mostrant un estatus que no tenen o dels que, tenint-lo, se’n vanen amb molta fanfàrria. El terme va quallar durant la dominació espanyola de l’illa. L’any 1812 Sicília i Nàpols van ser reunificats sota el regnat del Borbó Fernando VII, amb el nom de «Reino de las dos Sicílias». El caràcter fatxenda dels nobles i soldats espanyols es feu tan evident, i tan ofendosa la cursa per aparentar estatus, que les pròpies autoritats espanyoles van plantejar-se declarar il·legal l’ostentació i el luxe.

Em nego a creure que els tòpics sobre els pobles i països siguin veritats de pedra picada, i tanmateix, hi ha, en la història d’España, una figura, la de l’«Hidalgo», immortalitzada per Cervantes, que representa un prototipus vigent encara. Els «hidalgos» o «hijos de algo», on el «algo» en aquest context indica riquesa d’alguna mena. Es tractava del més baix grau de noblesa –sovint sense un ral– adquirida com una donació per serveis –als cavallers que després de la reconquesta es quedaven a poblar les terres– o per molts altres motius, com el que, al Fuero de Castilla, reconeixia al «Hidalgo de bragueta» perquèENGONAL TREMPANT havia engendrat set fills barons consecutius. Fou una institució que, d’hora en hora, anà perdent importància, sobretot a causa de la seva progressiva universalització: al segle XVI el 80% dels Asturians eren hidalgos. Sigui com sigui, els hidalgos, majoritàriament pobres, tenien la flaca de mostrar riquesa sense  haver pencat per a obtenir-la, poder –tenien autorització per a dur espasa–, i, sobretot orgull. Molt d’això hi ha hagut en l’actitud de Zapatero, negant la crisi, i de Rajoy, resistint-se –amb energia digna de millor causa– al rescat econòmic i a la dimissió per incompetència. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

Declaració Independència EUAA la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, escrita per Jefferson, hi posa que «tots els homes són creats iguals, i estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es compten el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat». Amb aquest enunciat, d’inspiració filosòfica, l’Estat assumia implícitament l’obligació de garantir aquests drets als seus ciutadans. Els francesos, que poc després van fer la seva pròpia revolució, no es van atrevir a prometre tant. Amb la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat en van tenir prou, per bé que aviat es van oblidar de les dues darreres. (més…)

Read Full Post »

foguera inquisicióSabia vostè que la darrera persona que fou executada pel delicte (o pecat) de blasfèmia a la península fou Gaietà Ripoll, nascut a Solsona el 1778 i penjat a la forca a València el 1826? La història conta que era mestre d’escola, a la parròquia de Russafa, extramurs de la ciutat de València. Fou denunciat pels veïns, que no entenien que no seguís els rituals del catolicisme. Així, sembla que no duia –com era preceptiu– els seus alumnes a l’església i no els feia saludar, en entrar a classe, segons la fórmula tradicional «Ave Maria». (més…)

Read Full Post »

DOMINI MASCULILes dones que contreien matrimoni segons les lleis angleses durant el segle XIX no guanyaven un marit sinó que se sotmetien a un amo. En efecte, les lleis britàniques d’aleshores –amb permís de les derivades del codi civil francès de 1804, inspirat per Napoleó– eren les que pitjor tractaven les dones a Europa. A l’Anglaterra d’aleshores el marit tenia dret a castigar físicament tant la seva esposa com els seus fills; la dona era considerada menor d’edat tota la vida i passava de la tutoria del pare a la del marit, qui des de l’acta matrimonial passava a ser el «protector legal» de la seva esposa; els béns de la muller eren inalienables, fins i tot amb el seu consentiment, i el marit n’era administrador; si una dona abandonava el marit, aquest podia obligar-la legalment a tornar al seu costat, i en cas que el marit renunciés al seu dret, la dona no podia reclamar compensació per aliments o reclamar el seu patrimoni; els fills només eren atribuïts al marit… Tot plegat ho explica conscienciosament John Stuart-Mill al seu llibre: La subjecció femenina (1869), de recomanable lectura. El cas és que Mill, filòsof utilitarista i polític, fou qui, l’any 1867, dugué al Parlament britànic el primer projecte de llei demanant el dret al sufragi per a les dones. La proposta fou rebutjada. Les dones angleses –de més de 30 anys– només van poder votar a partir de 1918 i després de dècades de sufragisme militant. (més…)

Read Full Post »