DESFULLANT MARGARIDES

Com que no m’agrada la meva cara, m’arrancaré el nas. La frase és la meva traducció adaptada d’una dita anglesa que fa així: «Cutting off one’s nose to spite one’s face». La metàfora incorporada té un sentit inequívoc: descriu la reacció autodestructiva innecessària que comet algú per resoldre el que considera un problema, una nosa, desgràcia o una qüestió desagradable. També es pot entendre en general en el sentit que ma padrina m’explicava fa molts anys amb una altra frase: «Hi ha gent que s’arrancaria un ull per tal que tu perdessis els dos», que narra gràficament un desig de revenja tan extrem que inclou el propi dany en l’equació.

El més tràgic i llastimós d’un i altre cas és que la persona o grup que perpetra l’acte és perfectament conscient de les conseqüències que tindrà, no és pas l’error per impulsivitat i arrauxament que hom singularitza amb la dita clàssica: «Fotre’s un tret al peu».

Potser hi ha encara un tercer sentit, que neix de l’exemple de santa Ebbe la Jove (morta el 2 d’abril de 870), abadessa de la badia benedictina escocesa de Coldingham, que es va tallar el nas amb una navalla, i va convidar la resta de monges a fer el mateix a fi d’evitar ser violades pels víkings danesos que aleshores rapinyaven la zona. Van evitar la violació, és clar, però no la mort, perquè els invasors van incendiar el convent, on van morir totes.

Diuen que a l’Edat Mitjana, arrancar el nas d’algú acostumava a ser un càstig exemplaritzant, com marcar amb ferro roent algun indret del cos, o escapçar-li dits o la mà sencera. Justament és la marca indeleble del ferro roent a l’espatlla l’origen remot de l’actual expressió metafòrica «Aixecar la camisa», que significa enganyar o ensarronar, però que originalment era una operació necessària si, per prudència, hom volia comprovar si algú amb qui tractava tenia antecedents criminals.

I dit això, què li sembla, volgut lector, si anem a votar demà (però pot ser qualsevol altre cop) ens aixecaran la camisa com sempre o, al contrari, si no ho fem a fi de castigar «els nostres» ens estarem arrancant el nas de la cara? Votar o no votar, aquesta és la qüestió. Ja em permetran parafrasejar Shakespeare. En realitat fa molta pena que no sapiguem si és més noble suportar pacientment dards i fonades d’ultratjant fortuna o armar-se el mar de patiments i enllestir-los lluitant.

PARLAMENT DE HAMLET

Ser o no ser, aquesta és la qüestió/dilema:

Si a l’esperit li és més noble sofrir

els dards i fonades d’ultratjant Fortuna

o bé armar-se contra un mar de patiments,

i enllestir-los lluitant: morir, dormir

res més; i dormint, diem que s’ha acabat

l’angoixa i el miler de comuns turments 

de la carn? De ben segur que és una cloenda 

desitjable amb devoció. Morir, dormir,

dormir, potser somniar; vet aquí el parany,

doncs aquests somnis en la son de la mort

un cop enrere la mortal confusió, 

ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó

que prolonga la calamitat:

doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps,

la injustícia de l’opressor; l’insult del superior

les punxades de l’amor menystingut, la lentitud de la llei,

la insolència del govern, i els insults

que el capaç rep de l’incompetent,

quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia

amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes,

grunyiria i suaria sota la fatigada vida,

si el terror d’alguna cosa rere la mort,

la terra incògnita, dels límits de la qual

cap viatger no retorna,  no torbés el desig,

i ens fes abans suportar els mals coneguts

que volar cap a d’altres ignorats. 

Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards;

i la viva tonalitat de la resolució

emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament,

i empreses de gran altura i d’importància

d’aquesta manera torcen el curs,

i perden el nom d’acció. Silenci ara,

la bella Ofèlia? Nimfa, en les teves oracions

recorda els meus pecats.

Read Full Post »

NI AMB TU NI SENSE

Ara divorciar-se és fàcil. Si la parella arriba a un acord pacífic, els honoraris de l’advocat oscil·len entre 800 i 2000 euros, als quals cal sumar les despeses del procurador ‒si es fa via jutjat‒ o les del notari, en altre cas, entre 200 i 500 euros més. En la majoria de casos, però, les despeses són molt superiors, perquè no hi ha acord i hom acaba al jutjat. Ja se sap, el desig de trencar la relació no acostuma a donar-se simultàniament, bé perquè el desamor o l’afartament són asimètrics, bé perquè hom ha sostingut massa una relació que es desfeia i la pèrdua d’afecte ha donat pas al desinterès, aquest ha obert la porta al fastigueig i aquest, al seu torn, a la irritació. Esdevinguda crònica, la irritació du inevitablement al ressentiment, el qual inicia el pendent relliscós de l’odi.

La qüestió és, sempre, quan? Com diuen els autors de novel·les romàntiques, donar el primer petó és fàcil. La dificultat es troba a donar el darrer, o justament, no donar-lo. Salvant la distància, és possible establir una analogia entre les relacions personals i les polítiques. Per als conflictes d’ambdues serveixen els immortals versos de Machado: «Ni contigo ni sin ti / Tienen mis males remedio / Contigo porque, me matas / Sin ti porque, yo me muero.» que hom canta en una cobla. En efecte, no poques parelles no poden viure juntes ni separades. Si estan juntes, la convivència és impossible per la disparitat de criteris i pel fet que els objectius d’un i altre són diferents, o ho són els mitjans i camins per arribar-hi. Així, els moments feliços són tan rars i breus que quan es presenten ja no es gaudeixen com àrees de repòs i gaudi, perquè hom anticipa el camí ple de mines que espera més endavant. Ara, en una cosa sí que hi ha diferència entre els membres d’una parella, casada o no, i les parelles polítiques.

Les primeres, normalment, van estimar-se un dia, cosa que fa que, superades les crisis, les reconciliacions siguin dolces i, eventualment, duradores. En canvi, les parelles polítiques no naixen d’un mutu interès, sinó d’un interès egoista i d’una perfecta desconfiança, i de vegades ni tant sols caminen en la mateixa direcció. Quan es fa evident l’agonia, el millor és donar-los l’extremunció i  cantar-los les absoltes.

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque, me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Porque mi letra, no ves

Piensas que de ti, me olvido

Y en el fondo de mi pecho

Y a cada instante te escribo.

Quisiera verte y no verte,

Quisiera hablarte y no hablarte

Quisiera no conocerte

Para poder olvidarte, ay

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti, porque yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Siempre que miro al cangrejo

Me pongo a considerar

Que se parece a mis dichas

Que caminan hacia atrás

Quién canta su mal espanta

Y aquel que llora, lo aumenta

Yo canto por divertir

El dolor que me atormenta, ay

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque yo me muero

NI contigo, ni sin ti

Estoy tan hecho a la pena

Que me sirve de compaña

Y el día en que no la tengo

Me parece cosa extraña

A mi triste corazón

Las fatigas le ahogan

Y no tiene más descanso

Que el rato que por ti lloran

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Read Full Post »

UN ELEFANT A L’HABITACIÓ (un espia, més aviat)

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »

LLENGUA ENEMIGA

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics. Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu. Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua.

Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia ‒digui el que digui la Constitución‒, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues. Segons les circumstàncies han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.

L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà «el acabóse», sinó que és el «continuóse» de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega «Es cosa hecha por Castilla y no se hable más». Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, de 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada. El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.  

Read Full Post »

LA REVENJA SE SERVEIX FREDA

La dolçor de la revenja es dona quan hom en pot gaudir a pleret, sense la tensió de l’arravatament. El venjatiu rabiüt es rescabala empassant-se un plat que fumeja, però no pot assaborir res amb brases a la llengua. La revenja és un plat de cuina lenta i baixa temperatura. Hi ha qui diu que la revenja neix de la impotència, que els vertaderament forts es rescabalen immediatament de les ofenses rebudes i no necessiten fabricar-se una memòria per recordar-se que un dia sí, tornaran cada ull i cada dent.

Però els qui s’hi entenen més saben que mai no s’ha d’actuar a cop calent, perquè en la improvisació hom no troba la mesura justa, proporcionada i, sobretot, no gaudeix del plaer de l’anticipació.

S’imaginen Edmond Dantés degollant Villeford, Danglars i Mondego amb un ganivet sense esmolar? No, és clar. Dumas narra la transformació de l’innocent Dantès, víctima de l’enveja, la hipocresia i el ressentiment, en un individu fred i calculador que recompensa qui l’ha ajudat en la desgràcia i castiga qui li ha provocat. La novel·la destaca també per la descripció de la forja d’un caràcter a través del diàleg interior ‒el protagonista voreja el suïcidi‒ i per les reflexions filosòfiques sobre la justícia. Aquesta, arreu de la narració, és identificada amb l’equilibri, que en el context no pot ser altre que la indemnització feta a mida per a cada acció i de cada omissió. Cadascun dels qui ha procurat la injustíssima presó de Dantés acaba patint un càstig proporcional i alhora adequat al seu caràcter i vicis. L’orgullós i geniüt Mondego és deshonorat públicament i privada; Villeford, l’implacable fiscal, veu exposats els seus propis crims i s’assabenta alhora que és pare d’un criminal; i Danglars, el banquer, es veu obligat a arruïnar-se per poder menjar. És justícia poètica? Ca!, l’anecdotari mostra, per analogia, que la justícia, tota, la que administren els jutges en nom de l’estat, no és més que una forma refinada, freda, implacable, de revenja. És cert que les penes: multes, inhabilitacions, presó…, són fórmules comunes, però l’ànim és retributiu. No es castiga per «rehabilitar el condemnat» o per «reinserir-lo a la societat» com pregona el Codi Penal espanyol, sinó per escarmentar-lo amb el cor glaçat de la llei. 

Read Full Post »

ELS “CONTES” DEL TRIBUNAL

Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.

Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.

Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et  condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.

Read Full Post »

NO ABARATIU EL SOMNI

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

ESTIRAR MÉS EL BRAÇ DE LA MÀNIGA

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Read Full Post »

EL GOS APALLISSAT

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

PORC’s I SENYORS

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »