Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA’ Category

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte?

Hi ha una dita castellana que escau molt: «Obras son amores, que no buenas razones», que lliga magistralment amb aquella frase bíblica per a la qual no passa el temps: «Per les seves obres els coneixereu». Recorda el lector que l’any passat Catalunya va patir un doble atemptat, a les Rambles i a Cambrils? Recorda també que el cervell era l’imam de Ripoll, confident del CNI? Sap que els Mossos d’Esquadra no van poder preveure res quant a l’individu perquè els seus antecedents penals havien estat es

a por ellos II

borrats de la base de dades pertinent per la mateixa policia espanyola? Sap, també, que en aquelles dates, i fins fa només un parell de dies, els Mossos no tenien cap mena d’accés a les dades del CITCO (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat)? Estava clar que els Mossos, des del punt de vista del govern espanyol, no eren una policia de confiança, una policia a qui calgués tractar amb respecte. Total, eren una policia «regional», «separatista».  Ara, amb gran renou, s’ha anunciat que finalment els Mossos tindran accés a la informació rellevant que permet presbícia 7prevenir atemptats. Podem dir que l’Estat ja confia en la policia catalana? No. Tornem al començament de l’article, a allò de «obras son amores»… fatxes manifestacióL’Estat envia 600 efectiu «antidisturbios» a Catalunya, i alhora cancel·la tots els permisos a la Guàrdia Civil instal·lada al Principat i a 300 més no els deixa reincorporar-se als seus destins. Tot plegat, en teoria, per «ajudar» els Mossos a mantenir l’ordre. A veure, si Catalunya té competència en matèria de seguretat, si a les manifestacions catalanes mai no es trenca POST TRUTH LIEni una paperera, què vénen a buscar els «antidisturbios»? Es deu al fet que, com a l’u d’octubre passat vénen a provocar avalots i violència? Es deu al fet que vénen a provocar allò que, sense ells o sense els arrancallaços de C’s, no passa? Vostè creu una sola paraula del que diu la nova «virreina» de Catalunya, digna hereva de l’anterior, la senyora Cunillera, que sosté que l’aportació extra de piolins forma part de la normalitat? Au va, quina vergonya, senyora, que no vam néixer ahir!

Anuncis

Read Full Post »

el desdén con el desdén versió vellaAgustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel desdenybufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, Diana, acostumada a no fer cas els que la festegen, en fa d’aquell que no li’n fa a ella. Vegeu l’anècdota personal a partir de la qual el bufó extrau aquesta lliçó de vida: «Atento, señor, he estado, / y el suceso no me admira, / porque eso, señor, es cosa que sucede cada día. / Mira: siendo yo muchacho, / había en mi casa vendimia, / y por el suelo las uvas nunca me daban codicia. / Pasó este tiempo, y después / colgaron en la cocina las uvas para el invierno; / y yo, viéndolas arriba / rabiaba por comer dellas; / tanto que, trepando un día / por alcanzarlas, caí y me quebré las costillas. / Éste es el caso, él por él.»

Bé és cert que no desitgem allò que més a mà tenim sinó allò que cau lluny, o és difícil d’obtenir. En aquest cas, aquesta veritat bàsica, que demostra la gran presbícia de l’esperit que els humans patim sense excepció, es completa amb una altra que val per als afers amorosos: volem agradar i ser estimats; i volem ‒aquí hi ha un punt o una línia de vanitat‒ l’amor d’aquell qui, malgrat els nostres mèrits, no ens estima. Aquesta feblesa de la l’hereva Diana és aprofitada sàviament per Carlos, el noble castellà. Al final, Diana, enamorada, cau als seus braços com una fruita madura.

conde duque de olivaresL’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu «valido» el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, començada amb l’històric Còrpus de sang, guerra que faria que Catalunya perdés el Rosselló (a Catalunya Nord) i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una falç guerranoble catalana, la qual es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb una estratagema enganyosa que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castella i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.

Read Full Post »

LLARENA I JUSTÍCIA EUROPEA«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. Així, per exemple, el principi de la igualtat entre sexes, hauria de formar part del sistema legal fins i tot d’una societat masclista. Com es veu fàcilment, aquesta aspiració en molts llocs és encara una utopia, per bé que aquest principi es va declarar universal per l’ONU el 25 de juny de 1945. Segons uns altres, en canvi, les lleis no han de dependre en absolut de cap principi moral universal. Són legals, justes i legítimes si han estat promulgades per les institucions que controlen un territori i són capaces d’imposar obediència a aquestes normes, és a dir, si són un producte estatal. Altraqment dit, les lleis són justes nomésLLARENA I PUIGDEMONT perquè són lleis, i no són lleis perquè siguin justes.

Dit això, era el conjunt de lleis i normes del Tercer Reich un vertader sistema jurídic? Si ho era, els criminals nazis que foren jutjats a Nuremberg durant el novembre de 1945, no podien ser acusats, posem per cas, de «crims contra la humanitat» pel seu genocidi sistemàtic de l’ètnia jueva i gitana a Europa o per l’extermini organitzat de malalts mentals i d’homosexuals. I no podien ser-ho, senzillament, perquè les lleis alemanyes, promulgades per un parlament, eren perfectament legals. Només se’ls podia acusar, doncs, prenent com a sistema legal uns valors universals, considerats anteriors o superiors a qualsevol legislació. Aquests valors foren el que poc abans s’havien aprovat amb el nom de Declaració Universal dels Drets Humans.

el-procs-de-nuremberg-8-638Té alguna similitud el que va passar aleshores amb la pugna actual entre els sistemes jurídics europeus: alemany, belga i anglès, i l’espanyol, encarnat pel jutge Llarena? En un cert sentit no, perquè el jutge espanyol no ha aplicat les lleis penals correctament sinó que ha forçat l’acusació fins a nivells inversemblants. La prevaricació d’un jutge no invalida un sistema legal. Ara bé, el fet que el Tribunal Suprem espanyol demani, per exemple, que Llarena sigui defensat per l’Estat contra l’acusació presentada contra ell per parcialitat (i així, prevaricació) pels polítics catalans exiliats i acceptada pels tribunals belgues, sí que retrata el sistema judicial espanyol en el seu conjunt. El Tribunal Suprem afirma que Llarena no pot ser investigat per un jutjat europeu perquèLLARENA BUFETADA justament representa el poder de l’Estat espanyol. Hi pot haver un Nuremberg particular per a Llarena? No, però sí per a la (in)Justícia espanyola. Ja queda tot dit: les cagades, les prevaricacions i les falses imputacions, atribuïbles fins ara només al jutge Llarena ja poden ser imputades a tota la judicatura espanyola i, de retruc, a tots els poders d’España. Als ulls del món jurídic europeu, més just i independent, el sistema jurídic espanyol ja està condemnat.

Read Full Post »

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables. (més…)

Read Full Post »

ARRIMADAS RIENT PRESOS POLÍTICSJa ho sap, oi, que un jutge espanyol ha arxivat la denúncia contra cinc dels nou professors de l’Institut «El Palau» de Sant Andreu de la Barca acusats d’adoctrinar? Molt inversemblant havia de ser l’acusació –propera al deliri– i completament injustificada perquè hagi estat desestimada en els temps que corren. És fàcil il·lustrar-los amb una imatge senzilla: un jutge del registre civil de Badalona no casa nuvis amb llaços grocs. Ara diu l’inefable Rivera que no es penedeix d’haver exposat  a Twitter els professors falsament acusats –i defensats, per cert, per un grup ben nombrós de pares del centre– perquè «encara n’hi ha quatre que estan essent investigats, i ja veurem com acaba la cosa»… I doncs; com ha d’acabar? Amb l’arxivament definitiu! Ja fa massa temps que la flaire de mentides corromp l’ambient. (més…)

Read Full Post »

REINES DE GROCDurant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors. (més…)

Read Full Post »

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS 1A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar? (més…)

Read Full Post »

Older Posts »