Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA’ Category

REINES DE GROCDurant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors.

El cas és que els llaços grocs com a símbol d’alguna cosa tenen origen anglès. Fou a mitjans de segle XVII, durant la Guerra Civil Anglesa, que acabà amb la mort del rei Carles I a mans d’Oliver Cromwell, els puritans que dirigia duien bandes i llaços grocs per significar la melangia que sentien per les seves famílies. Més tard, de resultes de l’emigració, la simbologia del llaç groc va arribar a Amèrica. L’any 1917, una cançó de marxa militar titulada «Round Her Neck She Wears a Yeller Ribbon For Her Lover Who Is Far, Far Away» (al voltant del seu coll ella du un llaç groc pel seu amant, que és lluny, molt lluny), va iniciar la tradició de vestir llaços per expressar l’enyor per l’absència de The Spanish constitutionles persones estimades. Així, Amèrica s’omplí de llaços grocs durant la guerra del Vietnam, o durant el segrest dels treballadors de l’ambaixada americana a l’Iran, o després dels atemptats de l’Onze de Setembre a les Torres Bessones.

Ara és Catalunya qui s’omple d’uns llaços que denuncien l’opressió que, també de nou, patim per part d’Espanya; uns llaços que pregonen amb veu muda l’existència de presoners polítics en aquest país i la ruïna de l’estat de dret. D’aquests llaços avui en veurem milions, marxant de (la plaça) España en direcció al mar, fent rumb cap a la república d’Itaca.

Anuncis

Read Full Post »

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS 1A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar?

Qui vigila els jutges que jutgen? Qui evita que prevariquin, això és, que a consciència CASPAÑAvulnerin el dret al qual serveixen? Qui impedeix que s’inventin proves per tal de fer falses acusacions? Qui els gradua la vista perquè no confonguin una talpera amb una muntanya o anomenin bou tota bèstia grossa? Qui garanteix que no conxorxin amb altres, com ara el govern de l’estat, o grups econòmics i polítics, a fi de servir determinats interessos? Diuen que només qui no té gana pot jutjar de la qualitat del menjar. Com creure, doncs, que aquells que tenen interessos en allò que es jutja, aquells que són jutges i part alhora, poden ser equànimes i justos?

CASPAÑA AFUSELLAMENTÉs evident que tota organització social ha de tenir normes, persones que les facin complir i encara unes altres persones que jutgin les infraccions de les normes. Plató, a la seva República, els anomenava Guardians, i assenyalava que el principal problema de l’estat consistia a trobar individus que poguessin fer aquesta tasca sense confondre la justícia amb el seu propi interès. El problema persisteix a l’España del segle XXI, agreujat PRESONERS POLÍTICS CATALANSpel fet que una part significativa de les instàncies més elevades del poder judicial  (i això inclou la Fiscalia de l’Estat) està al servei d’un sistema que prescindeix, tergiversa i força segons convingui, les lleis i normes que hauria d’aplicar i segons les quals hauria de jutjar. Orfe de justícia, però prenyat de desmesura, el sistema judicial i polític espanyol –el suposat guardià i vigilant de les essències pàtries‒ ha hagut de trobar un guàrdia que, per fi, el posa sota vigilància, i aquest és un guàrdia estranger que no es deixa manipular per interessos espuris. Temo que el seu orgull no ho resistirà.

Read Full Post »

CLAVEGUERA ESTATL’Estat español em produeix fàstic i alhora basarda. El primer és una reacció visceral, com la que provoca tocar o olorar un producte en descomposició. La segona és més racional; neix de la contemplació astorada de la seva cursa venjativa contra Catalunya. Aquesta és nascuda d’un ressentiment paradoxal: d’una banda l’Estat coneix la seva dependència econòmica, la necessitat d’aprofitar-se de les rendes que ens sostreu. I de l’altra no ens vol tal com som perquè representem una anomalia en la seva concepció uniformista; només ens acceptaria si fóssim «com cal», això és, com l’Estat i bona part (?) dels espanyols volen. Aquesta concepció identitària té un nom polític, és el de «Tirania de la majoria», i consisteix a imposar, des d’una majoria numèrica, una identitat a la minoria que viu, s’expressa i pensa diferent. Una minoria que no és mai acceptada; una minoria que mai no és respectada i que només, si els plau per força, és tolerada per la impossibilitat d’integrar-la, malgrat tots els esforços realitzats. Entre aquests s’hi compten, prou ho sabem pel nostre cas: el genocidi cultural, la prohibició de les institucions, l’assassinat dels dirigents i la persecució política.

L’Estat espanyol, doncs, vol i dol. No ens estima però ens requereix. Ens odia però li fem AL TALEGOfalta. D’aquesta contradicció íntima en neix el seu ressentiment. S’imagina vostè vivint amb algú a qui odia només perquè li calen els seus diners o per simple orgull de possessió? Seria capaç d’una tal cosa? Quins sentiments li sembla que allotjaria la seva animeta miserable, capaç d’odiar el que precisament perquè ho necessita i en depèn? Pensi com el complex d’inferioritat alimenta l’orgull ferit i com aquest augmenta la ràbia i l’odi contra allò que ho provoca… Amaneixi aquest ressentiment amb uns tocs d’arrogància, d’impulsivitat i de curtedat de mires, i tindrà el perfecte retrat d’un assetjador, d’un marit maltractador o d’un brivall sense principis ni dignitat.

disjuntiva-300x187Qui no abandonaria algú així? La pregunta val, és clar, per als grups socials. Dit això, ni el fàstic ni la basarda que sento no m’enceguen prou per no veure que la nostra fugida, mal dirigida, s’assembla a la d’aquell individu perdut al bosc que dubta sobre el camí que ha de prendre, i que s’esforça vanament en totes les direccions que els seus diversos impulsos el duen. Sort que el poble sap on vol anar.

Read Full Post »

POLÒNIASi aquest dijous vàreu veure Polònia segur que vàreu pensar que TV3 o, si més no aquest programa, té els dies comptats si el cop de l’Estat a Catalunya segueix. I això és així perquè aquest programa fa certa la dita horaciana: «Quamquam ridentem dicere verum, quid vetat?» (Què impedeix que, tot rient, diguem la veritat?). Sí, en broma es pot dir tot, especialment allò que, per cortesia o prudència, no es diu mai amb posat seriós. Polònia diu de Rajoy que és un dropo; de Soraya que és una serp malintencionada; d’Arrimadas, que no sap sumar i que és una mentidera compulsiva; de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil, que tenen tendències sàdiques i que en cap cas exerceixen la seva funció amb professionalitat i eficàcia. Als hotelers de Múrcia els acusa de cinisme i de fomentar l’odiIMMERSIÓ CASTELLANA premiant la brutalitat. (més…)

Read Full Post »

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat. (més…)

Read Full Post »

INQUISICIO TORTURA COLLTemps era temps, ser ateu era delicte a la civilitzada Europa. El vuit de gener de 1698, l’estudiant escocès Thomas Aikenhead, de vint anys, va ser penjat a la forca a Edinburgh. Havia estat condemnat pel delicte de blasfèmia. Ha passat a la història per ser el darrer executat al Regne Unit per aquest motiu. (més…)

Read Full Post »

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  (més…)

Read Full Post »

Older Posts »