«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.» Amb aquestes paraules comença l’obra el títol de la qual inspira aquest article. La narració de Gabriel García Márquez avança des de la primera línia el seu desenllaç, com si fos una novel·la negra escrita en sentit invers. El que segueix a les primeres línies és una sorprenent reconstrucció del moment fatal, que manté la impossible intriga fins al final del llibre, on 
es narra allò que al començament s’anuncia. El final de Mariano Rajoy podria ser reproduït fàcilment amb la mateixa tècnica: els seus inicis com a mentider professional amb la seva descripció del desastre ambiental del Prestige: «Son hilillos de plastilina»; la seva maduració com a piròman antiestatut de Catalunya, la seva corrupció a títol personal i institucional ‒dels sobres amb diners i de la venda d’adjudicacions d’obres‒; i la seva fugida endavant legalista contra el Referèndum d’autodeterminació i la Generalitat, han anat cavant la seva tomba política. 
El ganivet de la Gürtel no ha estat més que l’eina del matador un dia de Sant Martí ajornat a la primavera. Vamos, Mariano, sé fuerte.
A la novel·la de Márquez, els germans Vicario, de professió matadors de porcs, han de netejar l’honor de la família, tacat perquè presumptament Santiago Nasar ha desflorat la seva germana Ángela. El context de la novel·la, és clar, és d’un masclisme insuportable. De les quatre germanes Vicario, de les quals es diu que han estat educades per a casar-se, s’arriba a afirmar: «Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.»
El germans Vicario, en realitat, no volen matar Santiago Nasar (exactament com Pedro 
Sánchez no volia destronar Rajoy, sinó recuperar l’alè), perquè de fet el respectaven molt. Per això, amb l’esperança que algú els aturi, proclamen a tort i a dret les seves intencions. Al final tothom ho sap menys aquell que ha de morir. La mare del narrador intenta avisar la mare de la víctima. El seu marit li pregunta on va: «A prevenir a mi comadre Plácida -contestó ella-. No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.
-Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario -dijo mi padre. -Hay que estar siempre del lado del muerto -dijo ella.» Justament això darrer és el que ha fet Rivera al Congrés: posar-se al costat del mort.
Diuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República aconsellava als regents servir-se d’enganys per 
a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat. 
Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó 
(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. 
Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda. 
Un individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»
A l’enterrament de la Rita, la família no hi volia cap polític ni cap representant institucional. «Només amics», van dir. La cúpula del PP valencià ho va entendre literalment, i no hi va anar. Tanmateix, Rajoy, Cospedal i Villalobos sí que ho van fer. «Com a president del PP i com amic» va assegurar el primer. 
Fa deu anys, Albert Rivera va ensenyar el cul, literalment, per mostrar (és un dir) que no tenia res a amagar i que pretenia acabar amb la corrupció i la mentida polítiques. Ja veiem com ha acabat: tapant les vergonyes metafòriques i també reals dels més corruptes i mentiders de tots. Ja se sap, qui paga mana. El rètol electoral de Ciutadans (aleshores encara nom català, com passa el temps, oi) a les eleccions catalanes era impactant. Un individu jove, ben plantat, despullat de pèl a pèl i tapant-se les vergonyes (les reals només) amb les mans. La simbologia era potent, venia a dir: «Ho tinc tot a la vista, no tinc rerebotiga ni comptes pendents, no m’avergonyeixo de cap de les meves idees i faig de la franquesa la meva divisa, no menteixo». Tot plegat es presentava com una regeneració de la vida política, gairebé com una antítesi, no tant pel contingut ideològic com per les formes. 
