Cada vegada els pobles estan més incomunicats. Poc a poc les línies d’autobusos van reduint la seva freqüència: de dos viatges diaris a un de sol, després tres dies a la setmana, encabat només un i finalment cap. I els pagesos que no tenen cotxe han de llogar un taxis de la veïna localitat gran si volen sortir del poble, anar a mercat, al metge o agafar el tren. Sempre hi ha raons per això, que si els autobusos tenen pocs passatgers i la companyia no fa negoci, que si els transports gasten molt gasoil, que si això és molta contaminació per tan poc rendiment, que si… Alhora, la conselleria del ram, prohibeix als pagesos que cremin restes vegetals a fi d’evitar contaminació atmosfèrica amb CO2, i els convida a destruir-les amb mitjans mecànics, com ara trituradores de fusta mecanitzades que impliquen consumir combustible fòssil amb el tractor.
Dit això, espero que els lectors hagin llegit un post que corre per les xarxes socials que diu el següent: «Sóc ramader. I això és un Airbus A380. Aquest avió carrega 330.000 lt de fuel, el suficient per mantenir-lo a l’aire un dia. És el mateix que necessita la meva explotació de 65 ha. per funcionar 50 anys produint 75 milions de kg de fruita i 1.380.000 porcs, però qui contamina sóc jo». M’he pres la molèstia d’investigar el consum d’aquests avions i les xifres que es mencionen són correctes. En funció de la seva mida, els avions comercials consumeixen entre 22 litres de combustible per hora i passatger (dona 44 litres per passatger en viatges curts de dues hores, per als quals s’usen avions petits i de baix consum) i 38,28 litres per passatger i hora en viatges intercontinentals. Menciono aquestes dades perquè ens acabem d’assabentar, no pels mitjans del país, és clar, sinó pel diari anglès The Guardian, que des de 2019 més de 5.000 vols sense passatgers han sortit o arribat a Anglaterra. Són els anomenats «Ghost flights» o vols fantasma, que les companyies mantenen per mantenir el negoci. No volen abandonar les rutes perquè les seves reserves d’espais als aeroports (càrrega, repostatge, etc.) podrien ser ocupades per altres companyies. No sé pas, què volen què els digui, em sembla que aquesta és una bonica manera de malgastar energia i diners i alhora riure’s dels esforços de la gent per reduir les seves pròpies emissions. Com deia un del meu poble: «quan serem morts, ja ens enterraran».
“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶ de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat 
el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. 
«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions. 
Cada govern estableix les lleis segons les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de manera tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis, declaren que és just per als governats allò que només convé als qui manen, i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia. El que jo dic, amic meu, el que és igualment just en totes les ciutats, és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de manera que per a tothom que discorri rectament el just és sempre el mateix: el que li convé al més fort. 
«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.» 
Diuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República aconsellava als regents servir-se d’enganys per 
a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat. 
Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó 
(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. 
Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda. 
Un individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»
Ramon Camats 