Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda.
El documental mostra la fondària de la criminalitat governamental, q
ue no té per origen el darrer govern. Recorden la frase «El estado de derecho también se defiende en las alcantarillas», la va dir Felipe González, referint-se als assassinats comeso
s pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación ). Ho tenia tan clar com més tard Rajoy i Fernández-Díaz. L’estat ‒no jo diria l’estat de dret, perquè això seria una altra cosa‒ té les seves raons, les anomenades «raons d’estat», ocultes i no divulgables, que justifiquen tots els crims, que permeten saltar-se les pròpies lleis o posar-se pel damunt d’elles, i que trenquen amb el principi democràtic que equipara legalitat i estat.
La criminalitat dels governants té una segona dimensió, que no és més que l’altra cara de la moneda de la primera ja descrita. En la seva formulació teòrica, sembla una paradoxa: es tracta de la «legalitat com a ideologia.» És molt més que una forma de santificació de la llei o que una caricatura de la legalitat com a valor. Es tracta de posar la legalitat al servei exclusiu d’una opció política, convertint-la exclusivament en l’extensió d’un poder amb interessos concrets. Significa també anomenar il·legal tot el que fa l’adversari polític, fent entrar la política en un altre terreny. Franco hi tenia la mà trencada: la «Ley de responsabilidades políticas» de 1939 convertia en il·legal tota la legalitat republicana. Ara, els hereus polítics d’aquell criminal intenten, al seu torn, la criminalització de la 
dissidència i de l’autonomia política més potents amb què s’ha trobat la raó d’estat des de 1936. Per quina raó, sinó, diria Albiol que a Catalunya s’està preparant un «cop d’estat polític? Per quina raó, si no, s’insisteix en el fet que el referèndum és il·legal, quan no ha estat ni tan sols convocat? És clar, és il·legal perquè ho ha de ser, no poden acceptar que sigui una altra cosa. El referèndum és, hores d’ara, la millor expressió de la dissidència i de la independència de Catalunya.
Un individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»
A l’enterrament de la Rita, la família no hi volia cap polític ni cap representant institucional. «Només amics», van dir. La cúpula del PP valencià ho va entendre literalment, i no hi va anar. Tanmateix, Rajoy, Cospedal i Villalobos sí que ho van fer. «Com a president del PP i com amic» va assegurar el primer. 
Fa deu anys, Albert Rivera va ensenyar el cul, literalment, per mostrar (és un dir) que no tenia res a amagar i que pretenia acabar amb la corrupció i la mentida polítiques. Ja veiem com ha acabat: tapant les vergonyes metafòriques i també reals dels més corruptes i mentiders de tots. Ja se sap, qui paga mana. El rètol electoral de Ciutadans (aleshores encara nom català, com passa el temps, oi) a les eleccions catalanes era impactant. Un individu jove, ben plantat, despullat de pèl a pèl i tapant-se les vergonyes (les reals només) amb les mans. La simbologia era potent, venia a dir: «Ho tinc tot a la vista, no tinc rerebotiga ni comptes pendents, no m’avergonyeixo de cap de les meves idees i faig de la franquesa la meva divisa, no menteixo». Tot plegat es presentava com una regeneració de la vida política, gairebé com una antítesi, no tant pel contingut ideològic com per les formes. 
