Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.
Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.
Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.
“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶ de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat 
el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. 
«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions. 
Cada govern estableix les lleis segons les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de manera tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis, declaren que és just per als governats allò que només convé als qui manen, i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia. El que jo dic, amic meu, el que és igualment just en totes les ciutats, és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de manera que per a tothom que discorri rectament el just és sempre el mateix: el que li convé al més fort. 
«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.» 
Diuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República aconsellava als regents servir-se d’enganys per 
a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat. 
Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó 
(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. 
Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda. 
Un individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»
A l’enterrament de la Rita, la família no hi volia cap polític ni cap representant institucional. «Només amics», van dir. La cúpula del PP valencià ho va entendre literalment, i no hi va anar. Tanmateix, Rajoy, Cospedal i Villalobos sí que ho van fer. «Com a president del PP i com amic» va assegurar el primer. 
Ramon Camats 