JUTGES ENDIMONIATS

“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. Jo crec que España ja es troba en la segona fase. Ara ja ningú no s’hi veu del fum que envaeix totes les estances, que es confonen entre sí. L’incendi ha demostrat que en realitat totes són la mateixa, això és, el poder executiu, el legislatiu i el judicial, cremant amb el mateix foc, mentre els usuaris, ja incapaços d’apagar el foc, no troben la sortida de la casa. Són testimonis del que dic el correctiu que l’alt Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de donar al suprem (sense majúscula, perquè l’únic que té de majúscul és la incompetència i el desvergonyiment), mentre ens trobem que inhabilitaran el President de la Generalitat per protestar per l’empresonament de Junqueres, de qui el TJUE diu que està injustament empresonat.  També és il·lustratiu el cas de l’Operació Judes (qui redimonis li va posar el nom?), un segrest d’estat en què la Guàrdia Civil s’ha inventat un cas delirant de terrorisme sense proves de cap mena, els jutges han fet empresonar (encara més) innocents durant mesos, el feixisme estatal s’ha esquinçat hipòcritament les vestidures i l’esquerra s’hi ha girat d’esquena. En fi, com diu el verset calabrès, coincidint parcialment amb nosaltres: «L’inferno è pieno / de notari e giudici, / uomini approbi / speziali e medici». L’infern és ple de notaris i jutges, d’homes honestos, especialistes i metges, això és, dels vertaders “Judes” que van (mal) parir l’operació.

Read Full Post »

(PAN)ANATOMI(M)A D’UNA ESCOPINADA

«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions.

Read Full Post »

QUI PAGA, MANA

Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort.

Read Full Post »

CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.» 

Read Full Post »

DE L’ÚTIL I DE L’HONEST

Diuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

Read Full Post »

ANTROPOLOGIA DE L’IMBÈCIL

Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó (banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència.

Read Full Post »

LA CRIMINALITAT DELS GOVERNANTS

Divendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda.

Read Full Post »