Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘FALANGITO’ Category

LLARENA I JUSTÍCIA EUROPEA«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. Així, per exemple, el principi de la igualtat entre sexes, hauria de formar part del sistema legal fins i tot d’una societat masclista. Com es veu fàcilment, aquesta aspiració en molts llocs és encara una utopia, per bé que aquest principi es va declarar universal per l’ONU el 25 de juny de 1945. Segons uns altres, en canvi, les lleis no han de dependre en absolut de cap principi moral universal. Són legals, justes i legítimes si han estat promulgades per les institucions que controlen un territori i són capaces d’imposar obediència a aquestes normes, és a dir, si són un producte estatal. Altraqment dit, les lleis són justes nomésLLARENA I PUIGDEMONT perquè són lleis, i no són lleis perquè siguin justes.

Dit això, era el conjunt de lleis i normes del Tercer Reich un vertader sistema jurídic? Si ho era, els criminals nazis que foren jutjats a Nuremberg durant el novembre de 1945, no podien ser acusats, posem per cas, de «crims contra la humanitat» pel seu genocidi sistemàtic de l’ètnia jueva i gitana a Europa o per l’extermini organitzat de malalts mentals i d’homosexuals. I no podien ser-ho, senzillament, perquè les lleis alemanyes, promulgades per un parlament, eren perfectament legals. Només se’ls podia acusar, doncs, prenent com a sistema legal uns valors universals, considerats anteriors o superiors a qualsevol legislació. Aquests valors foren el que poc abans s’havien aprovat amb el nom de Declaració Universal dels Drets Humans.

el-procs-de-nuremberg-8-638Té alguna similitud el que va passar aleshores amb la pugna actual entre els sistemes jurídics europeus: alemany, belga i anglès, i l’espanyol, encarnat pel jutge Llarena? En un cert sentit no, perquè el jutge espanyol no ha aplicat les lleis penals correctament sinó que ha forçat l’acusació fins a nivells inversemblants. La prevaricació d’un jutge no invalida un sistema legal. Ara bé, el fet que el Tribunal Suprem espanyol demani, per exemple, que Llarena sigui defensat per l’Estat contra l’acusació presentada contra ell per parcialitat (i així, prevaricació) pels polítics catalans exiliats i acceptada pels tribunals belgues, sí que retrata el sistema judicial espanyol en el seu conjunt. El Tribunal Suprem afirma que Llarena no pot ser investigat per un jutjat europeu perquèLLARENA BUFETADA justament representa el poder de l’Estat espanyol. Hi pot haver un Nuremberg particular per a Llarena? No, però sí per a la (in)Justícia espanyola. Ja queda tot dit: les cagades, les prevaricacions i les falses imputacions, atribuïbles fins ara només al jutge Llarena ja poden ser imputades a tota la judicatura espanyola i, de retruc, a tots els poders d’España. Als ulls del món jurídic europeu, més just i independent, el sistema jurídic espanyol ja està condemnat.

Anuncis

Read Full Post »

ganivet sang«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.»  Amb aquestes paraules comença l’obra el títol de la qual inspira aquest article. La narració de Gabriel García Márquez avança des de la primera línia el seu desenllaç, com si fos una novel·la negra escrita en sentit invers. El que segueix a les primeres línies és una sorprenent reconstrucció del moment fatal, que manté la impossible intriga fins al final del llibre, on cronica-de-una-muerte-anunciada1-gabriel-garcia-marquez-715x400es narra allò que al començament s’anuncia. El final de Mariano Rajoy podria ser reproduït fàcilment amb la mateixa tècnica: els seus inicis com a mentider professional amb la seva descripció del desastre ambiental del Prestige: «Son hilillos de plastilina»; la seva maduració com a piròman antiestatut de Catalunya, la seva corrupció a títol personal i institucional ‒dels sobres amb diners i de la venda d’adjudicacions d’obres‒; i la seva fugida endavant legalista contra el Referèndum d’autodeterminació i la Generalitat, han anat cavant la seva tomba política. http://www.elpunt.catEl ganivet de la Gürtel no ha estat més que l’eina del matador un dia de Sant Martí ajornat a la primavera. Vamos, Mariano, sé fuerte.

A la novel·la de Márquez, els germans Vicario, de professió matadors de porcs, han de netejar l’honor de la família, tacat perquè presumptament Santiago Nasar ha desflorat la seva germana Ángela. El context de la novel·la, és clar, és d’un masclisme insuportable. De les quatre germanes Vicario, de les quals es diu que han estat educades per a casar-se, s’arriba a afirmar: «Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.»

El germans Vicario, en realitat,  no volen matar Santiago Nasar (exactament com Pedro crónica muerte anunciadaSánchez no volia destronar Rajoy, sinó recuperar l’alè), perquè de fet el respectaven molt. Per això, amb l’esperança que algú els aturi, proclamen a tort i a dret les seves intencions. Al final tothom ho sap menys aquell que ha de morir. La mare del narrador intenta avisar la mare de la víctima. El seu marit li pregunta on va:  «A prevenir a mi comadre Plácida -contestó ella-. No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.

rivera enfonsat-Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario -dijo mi padre. -Hay que estar siempre del lado del muerto -dijo ella.» Justament això darrer és el que ha fet Rivera al Congrés: posar-se al costat del mort.

Read Full Post »

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables.

El cas és, però, que no és possible comparar el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa pel fet que aquesta opinió s’expressi. Com tampoc no hi ha comparació entre el desig d’un lladre a robar la cartera d’una persona i el desig legítim d’aquesta persona de conservar-la. I les preferències polítiques o les EL SOMRIURE DE LES HIENESopinions d’una persona són tan seves com la seva cartera.

Hi ha moltes diferències entre les dictadures i les democràcies i, és clar, entre els qui defensen unes i altres. Però la més visible és el respecte que es té per la diferència i per la llibertat d’expressar-la a l’espai públic. Les dictadures malden perquè tothom pensi igual, i empresonen i maten el discrepant. Al seu interior només existeix una forma de llibertat, la de consciència, llibertat que, és clar, també es pot exercir a la presó, perquè els que l’exerceixen fora d’ella hi acaben ingressant. Així, en una dictadura comunista o feixista només pots ser demòcrata a casa, en altre cas ets home mort. A Espanya encara no han arribat a aquest darrer extrem però s’hi van aproximant de manera inexorable. Mentre uns expressem obertament,

creus grogues estelada

lliurement i pacíficament l’opinió segons la qual existeixen presoners polítics injustament privats de llibertat i sense judici ni sentència, altres, amb les cares tapades com si fossin lladres que han d’ocultar-se per a delinquir, arrenquen els llaços i les creus simbòliques que els primers plantem.

I alhora, com si d’una simfonia concertant es tractés, el PNB GENUFLEX DAVANT PPPNB, que havia promès defensar la llibertat negant-se a col·laborar amb la protodictadura del PP, ha acabat recordant la màxima segons la qual no cal guardar fidelitat a la paraula quan els motius que tenies quan la vas donar han desaparegut. Ara ja tenen la «cartera» plena, no importa que als catalans els fotin la seva!

Read Full Post »

ARRIMADAS RIENT PRESOS POLÍTICSJa ho sap, oi, que un jutge espanyol ha arxivat la denúncia contra cinc dels nou professors de l’Institut «El Palau» de Sant Andreu de la Barca acusats d’adoctrinar? Molt inversemblant havia de ser l’acusació –propera al deliri– i completament injustificada perquè hagi estat desestimada en els temps que corren. És fàcil il·lustrar-los amb una imatge senzilla: un jutge del registre civil de Badalona no casa nuvis amb llaços grocs. Ara diu l’inefable Rivera que no es penedeix d’haver exposat  a Twitter els professors falsament acusats –i defensats, per cert, per un grup ben nombrós de pares del centre– perquè «encara n’hi ha quatre que estan essent investigats, i ja veurem com acaba la cosa»… I doncs; com ha d’acabar? Amb l’arxivament definitiu! Ja fa massa temps que la flaire de mentides corromp l’ambient.

Ja fa massa temps que els dirigents d’aquest partit d’extrema dreta que és Ciudadanos podreixen l’aire del país, de manera que cada cop és més irrespirable. M’ha agradat, però, l’intent d’insult fet pel company de Ribera al congrés, el sempre malencarat i rabiüt Girauta. De resultes de la seva darrera atzagaidada, durant la qual es va enfrontar amb una parella que duia un llaç groc i a la qual va acusar de «colpistes», va acabar publicantgirauta-1-1132x670 una piulada reactiva a to. Vet-la aquí:  «En mi ciudad, tengo que aguantar constantes provocaciones de gentuza separata. Los insultos callejeros los aguanto sin pestañear. En cafeterías, restaurantes o cines, y en familia, no los tolero. Acabaremos mal. Acabaréis, vamos.» No em diguin que no és el to propi d’un pinxo de discoteca,  o de l’actual portaveu de C’s a la capital del regne. Això de «gentuza separata» és fantàstic, condensa tot l’odi i el menyspreu de què es capaç el personatge. I encara, n’estic segur, és un eufemisme a la seva boca. En realitat no ens diu, valgui la traducció: gentota separatista. En realitat ens vol dir una altra cosa, que no reprodueixo per no ser tan original com ell, però que tothom és capaç d’imaginar-se. El segon a destacar del seu exabrupte és «acabaréis mal», frase que, en boca del futur vice-INDEPENDÈNCIA SURT PER LA FINESTRApresident del govern d’España sona bastant malament. Esperem, de tota manera, que quan això arribi, si ens ve a veure sigui en qualitat de visitant d’un govern estranger. I mentrestant, hem de veure, al nostre propi Parlament, com Arrimadas i Carrizosa, riuen com faltats quan s’esmenten els presoners polítics.

En fi, que per paciència no quedi. Encara que la paraula no em fa cap mena de gràcia, perquè «paciència» ve de patir, i d’això ja n’hem tingut prou i massa. En qualsevol cas, contra aquesta canilla Ciudadana –sense idees ni altre projecte que destruir–, una canilla que només s’alimenta d’odi, no hi ha altra que la denúncia i el menyspreu. Cal seguir a la nostra, amb fermesa i amb constància, i deixar que ells mateixos quedin sepultats amb la pols del seu no res.

Read Full Post »

CANILLA DE LLOPS 1Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossosMANADA FDP que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se JUTICIA VIOLADA ERMENGOLsosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen. (més…)

Read Full Post »

resultat eleccions 21.12S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions forçades de dijous és el que he intentat expressat, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat amplament rebutjat pels catalans i catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits «constitucionalistes». (més…)

Read Full Post »

MISSALA Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà vMISSAL 2a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »