Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘democracia’ Category

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Read Full Post »

Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.

El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.

CANDIDATUS HOMINI VESTITS
CANDIDATUS HOMINI NU

El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Read Full Post »

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

Read Full Post »

A l’Edat Mitjana, que és l’època gloriosa de les monarquies, si elrei, en un accident de caça, es feria el dit gros del peu i, per manca d’higiene, la ferida es gangrenava, calia tallar el dit. Si hom esperava massa, la infecció, que acaba provocant necrosi del teixit, s’estenia ràpidament al peu sencer. Si hom es descuidava, traspassava l’articulació i començava a pujar per la cama, i després cuixa amunt, fins arribar al cos. El pacient, sovint, moria abans, entre terribles dolors, desprenent una olor nauseabunda de carn podrida. Els cirurgians barbers de l’època, tot i el perill d’hemorràgia, i sense anestèsia, acostumaven a seccionar la carn morta, si convenia serrant l’os. I ho feien sempre tallant per la part encara no afectada per la infecció. D’aquí ve l’expressió castellana: “Cortar por lo sano”.

Des de fa anys hi ha una conxorxa del sistema judicial, polític i mediàtic per salvar el cos de l’estat d’una gangrena que no té aturador. Va començar justament al cap, en la figura del rei emèrit. Recorden, era aquell individu “campechano”, cèlebre per aquella frase còmica de “El Castellano nuncafue llengua de imposición sinó de encuentro”, famós també pels quartos que ens feia gastar amb les seves amigues i amb el sobrepreu de la benzina d’on sortien les seves comissions.  Com acabo de dir, aquí la necrosi ha començat per dalt, com en el cas del peix, que es comença a podrir pel cap. Els cirurgians de l’estat van fer un primer tallafocs, anomenat Iñaki Urdangarin (en la nostra metàfora seria el dit petit del peu), amb la intenció d’evitar que es necrosés el dit de la vora, és a dir, la infanta Helena, però sense “cortar por lo sano”, com s’ha vist de seguida. Després hom va fer abdicar l’actual emèrit, tot plegat per estalviar la vida –política, regalada- de Felipe VI. Però es evident que Juan Carlos no era una cama d’aquest cos podrit que és l’Estat Español, sinó que n’era, segur, la part baixa del ventre. Així, per molt que ara s’intentin desvincular les múltiples corrupteles del pare, la seva sistemàtica evasió d’impostos, la seva prepotència … Per dir-ho breument, allò que ha caracteritzat els Borbons des de temps immemorials, no serà possible fer veure que el fill no havia vist, ni sentit ni flairat res de la corrupció paterna. Com vol algú fer-nos beure amb aquesta orella de ruc? Algú pot creure que una institució el poder i els quartos de la qual es transmeten per via espermàtica no du a l’ADN la llavor de la corrupció? Quan arribi al cor –de l’Estat, és clar- direm RIP.

Read Full Post »

ermengol monarquia corrupta 7-3-2020Quina diferència hi ha entre la «veritat» literària de les novel·les i la «veritat» que les cròniques i els reportatges que escriuen ‒o no‒ els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?

Avui dia tothom al·ludeix al concepte de «veracitat informativa» com de l’ideal periodístic general, el sancta sanctorum de la veritat. I tanmateix, la distinció entre opinió i fets és molt difusa, difícil d’establir i, problemàtica. De vegades, basta juxtaposar dues coses per donar a entendre una tercera: «Hi havia un congrés de lladres. Juan Carlos I no hi era». Dient la veritat podem dir mentides. Per tant, la distinció és sovint ociosa. De vegades, sense dir cap mentida, la simple ocultació d’uns fets rellevants és faltar a la veritat. Els antics romans ja ho havien consignat en la seva definició de mentida amb valor jurídic, distingint entre «suggestio falsi» i «supressio veri». Dir el contrari de la veritat i suprimir la veritat. La primera part no necessita explicació, però sí la segona: si simplement ometo una informació rellevant, menteixo o no menteixo? Segons el dret romà menteixo igualment. La supressió de la veritat, quan hi ha un interèsCUBA PURIN legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació -sempre deliberada-, d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: «Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?», perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors– el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’ex-monarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’Euros en comissions i n’ha estafat 50 a hisenda?

Read Full Post »

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. (més…)

Read Full Post »